(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

Del fast-food al fast tracking

2012-01-28T19:28:00.001+01:00

En els darrers anys s’han inaugurat a Manhattan més centres de la franquícia Kumon que MacDonalds. A New York ja n’hi ha més de cinquanta. Tot un èxit, sobre tot si tenim present que cada client hi deixa, fixos, uns tres-cents dòlars mensuals i que el producte que comercialitzen són sessions per a l’estimulació primerenca dels infants. La investigació educativa ha demostrat els escassos beneficis d’aquestes pràctiques. Però amb l’ansietat dels pares per tenir uns fills competitius passa el mateix que amb clients de MacDonald sabedors que les hamburgueses són ben poc saludables: no hi ha raons que hi valguin.  Molt encertada la reflexió del professor Alison Gopnik comparant la situació dels pares clients de Kumon amb la d’uns grangers que volgueren criar ants amb cornamenta grossa per guanyar concursos. Aconseguiren animals amb un banyam impressionat, els primers de totes les competicions. Però aquells animals no podien caminar i trontollaven sota el pes de les seves banyes.

Alumnes mal preparats?

2010-05-17T21:12:00.000+02:00

Els que coneixem la professora C. Erice podem donar testimoni de la seva ferma vocació pedagògica. L’entusiasma la docència, cosa que, paradoxalment, no és massa freqüent entre el professorat universitari. Erice ensenya matemàtiques a la Universitat des de ja fa molts anys i l’altre dia, compartint un cafè, va manifestar el seu neguit. “Estic preocupada –va dir– per alguns alumnes de primer; els seus coneixements de matemàtiques són molt escassos i no han desenvolupat les seves capacitats d’aprenentatge. Tenc la sensació que l’alumnat de cada any ens arriba més mal preparat.”
El mateix dia de la conversa amb la professora Erice vaig llegir a El Cultural una entrevista a dos vells i prestigiosos catedràtics de literatura, els professors Joaquín Marco i Ricardo Senabre: ambdós manifestaven un sentiment molt semblant. Afirmava Senabre: “En mis 48 años ininterrumpidos de enseñanza sólo he visto descender progresivamente el nivel de preparación de los alumnos que ingresaban en la Universidad”. Deia Marco: “Sí, los alumnos han ido llegando peor preparados. La dificultad ahora reside en que quieran leer o incluso que entiendan lo que leen”. La meva amiga professora i els dos vells catedràtics de literatura espanyola han detectat una situació que dóna per parlar-ne molt. Vegem que puc dir amb les poques paraules que caben en aquesta columna.
S’ha de començar desmentint la idea, esdevinguda tòpic, que el nivell educatiu de la societat és de cada vegada més baix. Totes les generacions han malparlat de l’educació dels joves i sempre els han adjudicat un nivell educatiu més baix que el de la seva època. Joaquín Marco ho reconeixia a l’entrevista de El Cultural: “En los años 50 ya se decía de nosotros que estábamos peor preparados que los que nos precedieron”. El nivell educatiu del conjunt de la població, malgrat les aparences, ha pujat, i molt, generació rere generació. No insistesc; qui vulgui donar-li voltes al tema disposa d’una extensa producció bibliogràfica que en dóna testimoni.
El fet que el nivell educatiu general pugi no contradiu, però, que a les aules de molts estudis universitaris hi hagi un percentatge considerable de mals alumnes, fins i tot molt mals alumnes. Amb la massificació dels estudis universitaris, els bons estudiants d’antuvi també són presents a les aules, però mesclats amb altres que, per desmotivació (un percentatge considerable fa una carrera que no ha elegit com a primera opció) o poca intel·ligència, redolen, sense nord, pels campus universitaris.
De tot això –i de més coses- convers amb la professora Erice el mateix dia que s’informà que dos alumnes de la UIB, Rodrigo Casasnovas i Carles Barceló, havien estat guardonats en els Premis nacionals a l’excel·lència en el rendiment acadèmic. La nova va fer que la professora Erice i un servidor coincidíssim a reconèixer que ensenyar també proporciona satisfaccions. Això si: per suportar el feix de la docència a la Universitat convé tenir clar que els primers cursos dels estudis de grau han esdevingut el batxillerat del segle XXI. El nivell, efectivament, puja, però el procés s’allarga.

Fa empegueir

2010-05-10T16:50:00.002+02:00

Fa empegueir. Cada vegada que es fa públic un informe sobre la situació de l’educació a Espanya, Balears queda retratada com una de les regions pitjors situades.

Sabíem que aquí no vol estudiar ni Déu: tenim la taxa neta d’escolarització en educació universitària més baixa de l’Estat. Tenim un percentatges d’abandonament escolar d’escàndol: del 44%, només superat per Ceuta i Melilla. Sabíem que l’esperança de vida escolar a Balears és la més baixa d’Espanya. Érem coneixedors que només Ceuta i Melilla tenen uns percentatges inferiors de població adulta amb estudis de segona etapa de secundària o universitaris. I ara, per acabar-ho d’arreglar, es publiquen noves dades que ens tornen recordar el que realment som. En aquest cas l’informe que posa de volta i mitja el sistema escolar de Balears fa referència al rendiment escolar. Fa poc, El Mundo en va publicar les dades preliminars.

El que aquest diari ha fet públic correspon a l’anomenada Evaluación General de Diagnóstico, un estudi que l’Instituto de Evaluación va enllestir l’any 2007. L’objectiu de l’anàlisi consisteix a valorar fins a quin punt els alumnes de primària i de l’ensenyament secundari obligatori (ESO) han assolit les competències bàsiques del seus corresponents nivells educatius. Per destriar-ho s’ha treballat amb una mostra de l’alumnat de quart de primària i de segon d’ESO estadísticament representativa dels alumnes d’aquests nivells, tant del conjunt d’Espanya com de cada una de les Comunitats Autònomes. Segons les dades preliminars que El Mundo ha publicat, els estudiants de primària de Balears treuen uns dels pitjors resultats de tot l’Estat: en Matemàtiques són en la posició 14 de 19. En competència social es col·loquen en la 15. Encara pitjor és en coneixement lingüístic i interacció amb el medi: posició 16. En la classificació global, només els alumnes de Ceuta, Melilla –una altra vegada el continent africà- i València estan pitjor situats. Un desastre. Si existís la vergonya col·lectiva les nostres illes estarien vermelles com una tomàtiga madura. També per la situació del sistema educatiu.

La causa de la manca de respostes davant la crisi de l’educació a Balears és, sobretot, el desinterès social pel tema. Aquí mai no passa res. Es publiquen dades catastròfiques i com a reacció, en els millors dels casos, apareixen quatre articles en els diaris. I ja està; morta na Linda. Tot segueix igual. L’educació, a Balears, no interessa a gairebé ningú. Amb el que es coneix dels problemes del sistema escolar, es podria suposar que, almenys, s’hauria generat un debat social i que es disposaria tant d’un diagnòstic clar del mal com d’una prescripció per orientar les necessàries normes legislatives. Però res d’això tenim; ni debat, ni llibres blancs ni projectes legislatius. I sincerament, la culpa no és –almenys no ho és en la seva totalitat- dels consellers del ram. Mirin el que passa a Catalunya: s’intenta reorientar una situació semblant a la nostra i en només dos anys el conseller ha patit cinc vagues d’ensenyants. ¿Entenen millor per què aquí ningú mou peça?

Violència a les escoles

2010-04-19T19:11:00.002+02:00

Durant dos dies, a principis d’aquest mes, Paris fou l’escenari d’uns anomenats “États généraux” sobre la violència a les escoles, un problema, el del comportaments antisocials a les aules, que encara que aquí se’n parli menys i es dissimuli darrere d’eufemismes dictats per la correcció política (a casa nostra es parla de convivència escolar i no de violència) es pateix amb la mateixa intensitat que en el país veí. Aquest esdeveniment, del qual la premsa francesa de totes les tendències se n’ha fet àmpliament ressò, m’ha semblat d’interès tan pels resultats com pel procediment amb què s’han assolit.
A la reunió parisenca s’han establert diverses orientacions de lluita contra la violència a les aules que ja aniria bé que dirigissin la política educativa del nostre país. Per poder establir dispositius de lluita contra aquest mal –es va dir a Paris- cal disposar d’un bon diagnòstic de les seves característiques; és per això que decidiren perfeccionar l’eina que es fa servir per calibrar-lo (l’enquesta SIVIS) i aplicar-la més freqüentment. La formació del professorat és la segona línea estratègica que s’ha adoptat: els professors han de gaudir d’una formació específica que els faci competents en la gestió dels conflictes. L’acció sobre les famílies és un altre front del combat: les mesures proposades van des de l’ajuda a les famílies fins a la retirada de subsidis a les que no compleixin amb les obligacions amb l’educació dels seus infants. També és va insistir en la necessitat d’elaborar un reglament que estableixi les normes que s’han de seguir a les escoles. Donar més capacitats als directors a l’hora de seleccionar els equips docents i reobrir el debat dels ritmes escolars són dues de les altres mesures anunciades.
El procediment m’ha semblat encara més interessant que no els resultats. Els francesos han adoptat l’expressió États généraux per referir-se a la convocatòria de comissions per tractar temes d’interès social excepcional. Saben, els francesos, que per encarar els conflictes convé la participació dels sectors implicats i de les persones que, per obligació o devoció, investiguen sobre el tema. Trobar solucions serioses, consistents i no demagògiques als problemes socials greus implica que les decisions no es prenguin només a partir del criteri dels polítics. Dissortadament, també a França, alguns alts càrrecs que han de decidir sobre temes importants estan ocupats per personatges amb escassa qualificació. No sé allà, però aquí no és cap metàfora parlar d’altes instàncies ocupades per persones que a la “vida civil” no han superat ni unes proves per ocupar plaça d’auxiliar administratiu (una feina, per altra banda, ben digna i respectable). Sigui com sigui, tant a França com aquí, convé –i això és el que volia destacar- que les decisions es prenguin comptant amb les visions múltiples dels fets i, sobretot, fonamentades. Sí, ja sé que a Balears hem arribat a un punt que ens conformam amb que no siguin decisions corruptes. I pel que sembla, l’honestedat té poc a veure amb la qualificació professional de cadascú.

L'aprenentatge de la impunitat

2010-04-12T18:25:00.001+02:00

Les imatges són esgarrifoses. Uns cinc-cents estudiants envolten el professor Carlos Berzosa, rector de la Universidad Complutense de Madrid, i impedeixen que pugui arribar al cotxe que l’espera per acompanyar-lo no sé on. Els estudiants l’insulten i l’empentegen. L’apunten amb dits amenaçadors, li dediquen símbols obscens i l’increpen amb paraules barroeres. Enmig del rebombori, Berzosa aconsegueix entrar al cotxe que, envoltat d’aquests subjectes, no pot partir. El rector torna sortit de l’automòbil i intenta enraonar amb els insurrectes. Més insults i fins i tot escopinades. Els estudiants protesten pel nou reglament dels col·legis majors amb el qual no estan d’acord. No sé si abans de l’incident tenien cap argument sòlid, aquests insurrectes, per oposar-se als plans del rectorat. Ara, després del que han fet, han perdut totes les raons i, sincerament, les seves queixes s’haurien d’escoltar com qui sent ploure.
No estic d’acord amb els que diuen que el que ha passat a la Complutense és una anècdota i que no cal concedir-li més importància. Ja són massa les bretolades protagonitzades per grups d’alumnes a diversos campus universitaris espanyols com per parlar de fets intranscendents. Ibarretxe, Díez i Aznar són a la llista dels que, en aquests darrers mesos, han estat insultats i amenaçats a l’hora d’expressar les seves idees a diverses universitats espanyoles. El que ha de ser temple de la tolerància i el diàleg no pot esdevenir escola de fanatisme.
Llavor o fruit? Deia Ortega y Gasset que l’escola (i també la Universitat) depèn més de l’aire públic en el qual sura que de l’ambient pedagògic creat entre les seves parets. Tenia raó Ortega. Però les escoles i les universitats han de procurar que l’aire que els envolta sigui més pur; l’educació sempre té una finalitat de millora. Els fets de la Complutense són intranscendents per aquells que creuen que els campus són només un reflex de la comunitat. Però són gravíssims pels que pensam que també són la llavor de la societat del futur. Si aquells que agrediren el rector de la Complutense no són sancionats amb contundència l’incident haurà estat una lliçó magistral a favor de la impunitat, que és el fonament de la injustícia.

Campus d’excel·lència

2010-03-23T09:23:00.001+01:00

A altres Comunitats que també travelaren, l’entrebanc va provocar un bon guirigall. A Balears, en canvi, tothom hi va passar de puntetes. A finals de novembre de l’any passat, es va rebutjar la candidatura de la Universitat de les Illes Balears (UIB) com a Campus d’Excel·lència Internacional. De fet, el projecte que va presentar la nostra universitat (“Campus de investigación avanzada y desarrollo sostenible”, era el seu nom) ni tan sols fou preseleccionat; per això a Balears no arribarà ni un duro dels 50 milions d’euros que es varen repartir entre les universitats elegides. La UIB tampoc no es va poder aprofitar del crèdit que proporciona l’etiqueta de campus d’excel·lència. Les travelades no es superen amb resignació. És previst que a finals d’aquest mes de març es faci una nova convocatòria i l’equip rectoral de la UIB està enllestint un nou projecte.

Encara es desconeixen tots els detalls de la nova aposta de la UIB per competir en el mercat global. Perquè d’això es tracta: que, a més de ser una universitat de proximitat centrada en les necessitats formatives i innovadores de Balears, també pugui ser competitiva a nivell internacional en aquells camps en els quals es vulgui i pugui excel·lir. El programa “Campus d’Excel·lència Internacional”, que el govern de l’Estat va posar en marxa a mitjans de l’any passat, s’orienta en aquesta direcció: internacionalitzar la docència i la recerca i aconseguir augmentar la presència d’universitats espanyoles en els rànquings de les millors del món. A hores d’ara, el paper de les universitats espanyoles és discordant amb el que correspondria pel pes econòmic i social del país: només 11 de les 77 universitats espanyoles apareixen entre les 500 millors classificades del món. Una situació que cal capgirar.

Pel que ha transcendit, el nou projecte que la UIB presentarà a la propera convocatòria es titula “Campus de excelencia de sostenibilidad turística e investigación avanzada”. Tindrà dos eixos estratègics: per una banda, la recerca en física, matemàtica aplicada, alimentació i salut i, per altra, la sostenibilitat turística. Les TIC apareixen en el projecte com un eix transversal. Sembla una proposta més consistent que la que va fracassar fa uns mesos: es contempla –encara que només sigui per adjectivar la sostenibilitat– el tema del turisme; l’únic àmbit que, agradi o no, pot personalitzar la universitat balear. La rectora ja ha aconseguit un elevat consens social entorn del projecte: més de 46 institucions públiques i privades de les illes s’han compromès a donar-li suport. Queda pendent, però, el consens intern de la pròpia universitat. Sorprenentment, el projecte s’està cuinant amb uns mecanismes de participació molt minsos. No s’ha de perdre de vista que el projecte amb el qual la UIB concorrerà a la convocatòria de Campus d’excel·lència esdevindrà el seu veritable pla estratègic; no només marcarà els camps en els quals es vol competir en l’àmbit internacional sinó que també assignarà recursos. Per remar en la mateixa direcció, que és el que cal, tothom ha de saber on és el nord. Encara que siguin pocs els qui l’hagin assenyalat, convé que tots el coneguem.

Contribucions de la Universitat

2010-03-10T14:05:00.001+01:00

Aquesta setmana tenia previst escriure sobre la rendibilitat econòmica de les universitats. L’Instituto Valenciano de Investigaciones Económicas ha calculat que les universitats públiques d’aquella comunitat retornen a la societat uns 1’35 euros per cada un que se n’hi inverteix. Bon negoci. Però he canviat d’opinió i he decidit referir-me a un altre tema. Les darreres sotragades bé justifiquen que faci una excepció a la norma autoimposada de no escriure guiat pels dictats de la vida política. Avui en parlaré, de la nostra malmesa vida pública. I ho faré tractant, encara que sigui amb traç gruixut, del paper de la universitat en la lluita contra la corrupció, aquesta maleïda plaga que podreix partits, institucions i, esment, empreses.
Vagi per endavant la síntesi del que pens: la comunitat universitària (fixau-vos que no em referesc a les autoritats acadèmiques sinó a tots els membres de la comunitat universitària, especialment al professorat) ha mantingut i manté un silenci, segons el meu parer incomprensible, davant una situació que envileix la nostra Comunitat. La contribució de la Universitat de les Illes Balears per desterrar la corrupció de la vida política és nul·la; no s’ha fet res de res, des de la UIB, per encarar la infàmia que ens capola. Alguns pensaran que això, no fer res, és precisament el que toca, que el professorat universitari s’ha de dedicar a conrear el seu camp de coneixement i que les batalles ètiques, si és que algú hi vol participar, s’han de disputar en altres àmbits. No hi estic d’acord: traspassades determinades fronteres ningú –i molt menys la suposada intelligentia– es pot mantenir neutral; els professors, més que altres col·lectius, tenen un plus en el deure de denunciar i fer despertar les consciències.
A Balears, en la gestió dels afers públics, no tan sols s’han traspassat les fronteres del que és tolerable sinó que s’han esborrat els límits entre el bé i el mal. Ja em diran vostès a quin altre indret (a Marbella?, a Sicília?) es donen espectacles tan denigrants. Observar en el saló d`actes del Consell, o a la capella gòtica del Consolat, els retrats d’alguns dels qui han presidit les institucions autonòmiques i no sentir vergonya aliena és gairebé impossible.
La vergonya per la vilesa de la nostra política sembla un sentiment poc experimentat per la intelligentia universitària balear. Ningú no diu ni pruna. És aquest un silenci que m’ha fet recordar Tomassi di Lampedusa quan fa dir a Fabrizio Salina que “el son és el que volen els sicilians i per això sempre odiaran qui els vulgui despertar”. Doncs bé; la comunitat universitària parla molt, molt fluix, com si hi hagués por de despertar algú. Potser pel record de contribucions passades, encara hi ha qui considera els universitaris persones crítiques; amb capacitat d’ajudar a despertar consciències endormiscades. Si seguim així, el més just serà parlar de personatges peculiars i acomodats; potser aprofitats. Tenim sort que ningú no es dediqui a comptabilitzar la contribució de la nostra Universitat a la regeneració ètica de la vida política de Balears; els resultats serien, són, catastròfics. En el campus tothom procura no fer renou.

Tres efectes de dues crisis.

2010-02-22T18:07:00.001+01:00

Primer efecte d’una de les crisis. Una de les, poques, conseqüències positives de la crisi econòmica en la qual ens trobam enrocats és que ara hi ha més joves que segueixen estudiant. L’augment del nombre dels que decideixen continuar en el sistema educatiu es va posar de manifest a principis de l’actual curs acadèmic: el nombre dels que es presentaren a la selectivitat a Espanya va augmentar d’un 5’6%. Això, a Balears, es va traduir en un increment del 5’7% de nous matriculats a la UIB, d’un poc més de l’11% a la UNED i del 12% a la UOC. També ha crescut, i molt, el nombre d’alumnes matriculats a la Formació Professional; en els dos darrers cursos, a Balears, s’ha produït un increment del 21%. No hi ha explicacions demogràfiques a aquests increments; és la crisi econòmica la causa que siguin més els qui girin la vista cap al sistema educatiu.

Segon efecte de la mateixa crisi. L’opció dels estudis en èpoques de recessió és menys costosa. Ara bé, les etapes de crisi tenen un altre efecte, en aquest cas pervers, relacionat amb la formació: un elevat percentatge dels que troben feina –o es mantenen a la que ja tenien– s’han de conformar amb treballs que requereixen unes necessitats formatives considerablement inferiors a la seva qualificació. En el nostre cas plou sobre banyat; la sobrequalificació, a nivell de tot l’Estat, arriba al 25%, un poc més del doble de la mitjana dels altres països membres de la OCDE. No hi ha cap seguretat que la crisi ajudi a estructurar un sistema productiu que estigui més fonamentat en el saber. El cert és que els qui treballam amb joves topam amb un panorama ben complicat: hem d’animar els joves a formar-se, però conscients que molts d’ells, en voler entrar en el mercat de treball, si tenen sort i ho aconsegueixen, hauran de conformar-se amb una feina per a la qual no calia tant d’esforç formatiu. Sempre hi ha el conhort de saber que la formació va més enllà de l’economia i del mercat de treball; que l’educació ens fa més persones. Però ja em contaran com fer entenedora aquesta veritat a jovenells àvids de béns materials.

Tercer efecte, però d’una altra crisi. El professor Sebastià Serra, fins fa poc director de l’Institut d’Estudis Baleàrics, ha sofert els efectes d’una altra crisi, que no és l’econòmica. Ell i el seu equip treballaven de forma eficient i, cosa rara a Mallorca, gens sectària. No conec altre responsable de la gestió dels afers culturals i científics de la nostra Comunitat que hagi tengut el bon criteri de convocar un concurs públic de projectes de recerca en el camp de les Ciències Socials i Humanes, incorporant, a més, el que és un principi bàsic de l’honestedat acadèmica: les avaluacions externes de les propostes presentades. Només s’ha d’afegir que el professor Serra no ha perdut res amb el seu cessament; a ell la feina sempre li sobrarà; som els administrats els qui sortim perdedors amb una decisió que per molt legítima que sigui no deixa, segons el meu parer, de ser errada.

Referents internacionals

2010-02-08T16:52:00.001+01:00

Sovint la perspectiva que proporciona la distància permet entendre millor les coses. O, si més no, plantejar qüestions que la quotidianitat s’entesta a amagar. Aquest pensament em va venir al cap quan vaig llegir una entrevista al diplomàtic mallorquí José Pons Irazazábal. L’ambaixador d’Espanya a Àustria mostrava el seu astorament pel fet que Mallorca, tot i ser una potencia turística mundial, no sigui també el centre internacional de referència en formació en aquest camp. Per què això és així? Perquè tampoc ho som en recerca i innovació en turisme?
S’ha de dir, per començar, que Balears gaudeix d’una estructura formativa i de recerca en l’àmbit turístic gens menyspreable. Recordem alguns dels seus puntals: un centre de prestigi contrastat com és l’Escola d’Hoteleria; els estudis de Turisme de la UIB, considerats els millors d’Espanya en el rànquing fet per El Mundo; dues ofertes formatives de postgrau consolidades; l’edició de la versió en espanyol d’Annals of Tourism Research, una de les millors revistes mundials en turisme. A tot això s’hi ha d’afegir, per una banda, el fet que la UIB és, amb molta diferència, la universitat espanyola que més articles publica a les principals revistes internacionals sobre el tema i, per altra banda, les primeres passes del CIDTUR, creat l’any passat.
¿Per què, però, malgrat totes aquestes fites, no som un referent internacional? No hi ha una causa única; són un grapat de circumstàncies, cap de les quals, per ella sola, és determinant però que en conjugar-se fan que estiguem allà on som: en una bona posició en l’àmbit espanyol però vulgar en la perspectiva internacional. Enumer, sense ordre de prevalença, les causes que consider més destacables. Primera: un difús menyspreu de la societat balear pel turisme; per paradoxal que pugui semblar, el 25% de la població està en contra del que és el motor econòmic de la nostra Comunitat. Aquest menyspreu potser encara sigui més accentuat en l’entorn universitari; fins fa dos dies, els treballs acadèmics en turisme eren considerats de segona, i tenc por que en determinades àrees de coneixement encara pateixen aquesta miopia. Segona causa: l’esprimatxat pressupost per poder desenvolupar els plans de ciència, tecnologia i innovació; en els dos darrers plans el turisme és assenyalat com àrea prioritària, però mai no hi ha hagut els recursos necessaris per transformar les paraules en fets. Tot agreujat per les disfuncions d’una administració excessivament parcel·lada i amb unes gelosies de sainet per les competències pròpies. Tercera causa: un sistema de governabilitat de la universitat que dificulta enormement la possibilitat d’especialitzar-se i defugir així del model d’universitat generalista; model, per altra banda, que sembla del gust del nostres parlamentaris. Quarta: l’errònia sensació que, en turisme, tot se sap; ningú no vol lliçons.
No tenc la fórmula per sortir d’aquest atzucac però crec que hi ha una mesura imprescindible: una bona gestió dels organismes públics que es dediquen a aquestes tasques. Mirau per on, potser sigui l’acció dels fiscals la que posi el fonaments d’una estructura de formació, recerca i innovació en turisme que pugui esdevenir de referència internacional...

Dret a la deshonestedat?

2010-01-23T12:11:00.001+01:00

La majoria dels titulars dels diaris que la setmana passada es feren ressò de la l’aprovació, per part del Consell de Govern de la Universitat de Sevilla, de la “Normativa Reguladora de la Evaluación y Calificación de las Asignaturas” foren ben cridaners. “La Universitat de Sevilla reconeix el dret a copiar exàmens” i “Se legaliza la chuleta “ són dos titulars que sintetitzen a la perfecció el que es va entendre –o es va voler donar a entendre- que suposava la nova regulació de la Universitat sevillana. L’he llegida, la normativa –que, per cert, fou aprovada ja fa uns 4 mesos-, i he arribat a la conclusió que els titulars no és que siguin exagerats; és que, clarament, menteixen: la Universitat de Sevilla, evidentment, no ha “legalitzat” copiar.
Més d’un periodista s’ha deixat engalipar per una lectura esbiaixada o mal intencionada del reglament de la Universitat sevillana, especialment de l’articulat que fa referència a les incidències en els exàmens. D’aquest articulat –més concretament de l’apartat 20- es pot inferir que tot i que un alumne sigui descobert copiant en un examen té dret a finalitzar la prova. A no ser, diu la normativa, que la seva conducta interfereixi el normal desenvolupament de l’examen per part dels altres estudiants; en aquest cas es procedirà a l’expulsió de l’infractor. Enlloc no es diu que aquella avaluació adulterada per la còpia serà valorada com si fos bona. Per interpretar que això significa reconèixer el dret de l’alumnat a copiar s’ha de ser seguidor d’aquell principi del mal periodisme que recomana que la realitat mai faci malbé un bon titular.
Tot i això, consider que el reglament de la Universitat de Sevilla és poc afortunat, sobretot per dos motius. Primer, perquè no és suficientment contundent amb els qui intenten enganyar; els estudiants haurien de saber que qui intenti donar gat per llebre s’exposa, fins i tot, a l’expulsió de la Universitat. Els enxampats fent trampa haurien de ser sancionats, sense contemplacions, amb poques manies. Una segona objecció al reglament sevillà és que no tracta de les pràctiques deshonestes en altres formes d’avaluació -com ara la realització de treballs- també emprades en els campus universitaris. Convé recordar que el 33% dels universitaris espanyols afirma haver fet treballs íntegrament copiats de diverses pàgines d’Internet i un 10% diu que, clar i ras, ha lliurat treballs descarregats directament de la Xarxa.
Els reglaments formen part del que en l’argot pedagògic es diu “currículum ocult”; les regles de joc de les institucions educatives també ensenyen, també proposen valors i formes de comportament. Si les universitats fossin més contundents a l’hora de perseguir el plagi retallarien l’espai de la corrupció no delictiva i donarien una bona ensenyança social. És clar que a Balears aquesta contundència podria topar amb algun alumne espavilat que pregonàs que almenys ells, els estudiants, a diferència d’algun polític conegut, no cobren la copiada. La vida política també té el seu currículum ocult i, la veritat, sovint fa malbé tot intent de bona criança.

Escola només als matins

2010-01-14T18:02:00.001+01:00

El professor Mariano Fernández Enguita és un eminent sociòleg de l’educació que procura no guiar-se pels prejudicis. Per creure en la bondat de les coses, Enguita necessita fer-les passar pel sedàs de la raó crítica. Els avantatges i els inconvenients de la jornada escolar concentrada als matins ha estat un dels temes que aquest professor ha analitzat acuradament i críticament. I la seva conclusió és que aquesta concentració horària és una mala cosa per als infants i per a les famílies. A Balears –diguem-ho des del principi– el 92% dels centres públics d’educació infantil i primària i la totalitat dels Instituts segueixen aquest model d’horari escolar.

Enguita ha posat en solfa els arguments emprats per justificar la conveniència de la jornada continuada. La suposició que els alumnes es fatiguen menys i rendeixen més és només això: una suposició; no hi ha cap estudi seriós que ho demostri. Tampoc no s’ha complit la predicció que amb l’horari continuat es crearia a les escoles una àmplia gama d’activitats extraescolars que, pronosticaven, contribuiria a crear un entorn educatiu més enriquidor. Per altra banda, hi ha poques evidències que gràcies a aquest horari els infants convisquin i es comuniquin més i millor amb els seus pares i mares. La jornada continuada només presenta proves irrefutables de millora en un aspecte: afavoreix, i molt, les condicions de treball del professorat.

Enguita no té empatx en referir-se a l’adopció de la jornada continuada con una “pandèmia”. Les escoles de primària començaren a adoptar aquest model d’horari escolar a finals dels anys vuitanta i principis del noranta del segle passat, i a hores d’ara ja hi ha 4 comunitats amb el 100% d’escoles públiques d’infantil i primària amb jornada continuada de matí. “Fins ara (ha escrit el professor Enguita) s’havien alliberat d’aquesta pandèmia les comunitats més pròsperes i això no és casual; una societat civil més consolidada posa fre a la prepotència del funcionariat”. Balears –vostès ja ho saben– és una Comunitat que passa per rica però, per molt que es maquilli, té una societat civil pobra. Potser sigui per això, per la discordança entre la suposada riquesa material i la comprovada debilitat espiritual, que la immensa majoria de les nostres escoles públiques puguin tenir, sense que ningú xiti, un horari continuat.

Tot i que la Confederació d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes de les Illes Balears ha manifestat que la jornada continuada “només respon a les expectatives dels mestres de tenir un horari més en consonància amb la resta dels funcionaris” posaria messions que les escoles públiques de Balears no tornaran adoptar la jornada de matins i capvespres, que sembla la més convenient per als infants, les famílies i la comunitat. Per aconseguir-ho necessitaríem el que, precisament, no tenim: una societat civil robusta i decidida. Amb una societat així seria més fàcil que qui ha de decidir no dubtàs a l’hora de destriar els interessos de grup dels comunitaris. El gremi professoral pot estar ben tranquil: és ben segur que, aquí, ningú no s’atrevirà a tocar res.

Dòping en els campus.

2009-12-29T08:10:00.001+01:00

Els resultats de l’enquesta provocaren un bon bullit. Prop d’un milenar i mig de lectors de la revista Nature, la majoria dels quals són investigadors i docents universitaris, contestaren un breu qüestionari sobre el consum de medicaments per estimular la memòria i la concentració. Els resultats foren sorprenents: el 20% afirmà haver pres drogues d’aquesta mena, sobretot amfetamines. Sense prescripció mèdica, evidentment. Aquest resultats, tot i que foren obtinguts amb una enquesta informal, esfereïren les consciències dels qui pensaven (angelets!) que el món acadèmic es mantenia al marge de les trampes de les drogues.

De fet, abans de l’enrenou provocat per la publicació de les dades a Nature ja s’havien obtingut resultats semblats. Una enquesta a 10.000 universitaris americans, realitzada ja fa gairebé cinc anys, va concloure que entre el 4 i el 7% havia pres, almenys en una ocasió, medicaments per a estimular el rendiment intel·lectual a l’hora de preparar o fer els exàmens. En algunes facultats, però, el percentatge arribava a més del 25%. No conec dades referides al que passa a casa nostra; no he localitzat cap estudi sobre el dòping cognitiu entre els universitaris espanyols. Però hi ha indicis per pensar que les coses no deuen ser molt diferents de les d’altres indrets ni de les d’altres temps. Josep Maria Castellet ha contat que Manolo Sacristán va suspendre l’assignatura de Dret Civil perquè, a l’hora de l’examen, va quedar en blanc a causa de la simpatina de la qual s’havia atipat el vespre abans, cosa que, diu Castellet, “era més o menys el que fèiem tots”. Eren els anys 50 del segle passat. Sánchez Ferlosio ha dit que en la seva efervescència productiva dels anys setanta les anfetamines hi tingueren molt a veure. A les dècades posteriors, fins devers el 2001, el “Catovit”, nom comercial d’un medicament estimulant ja retirat del mercat, fou extensament emprat pels estudiants a l’hora de preparar els exàmens.

Com a conseqüència de l’enquesta de Nature, Sir Gabriel, un expert en neurociència de la Universitat de Cambridge, va dir que veia moltes similituds entre l'ús dels potenciadors de la cognició per part dels acadèmics i el de les drogues per millorar el rendiment físic per part dels esportistes. No és d’estranyar, doncs, que alguns experts pronostiquessin que en el futur les universitats haurien d’arribar a implantar proves antidòping.

No sé si algun dia el pronòstic es farà realitat; ara per ara sembla un poc desbaratat. Si ho arribam a veure, però, tenc la sospita que encara en sortiran guanyant els desvergonyits. Posaria messions que hi haurà més d’un estudiant enxampat que al·legarà haver suspès perquè a l’hora de fer l’examen anava drogat. Faran, ni més ni menys, el que han pogut aprendre d’algun polític caigut en el deshonor: reivindicar la droga com a eximent de la seva responsabilitat. El problema, també en el món acadèmic, no és que hi hagi qui intenti la treta sinó que algú se l’empassoli. I ens l’empassolaríem, segur. Millor, doncs, deixar-ho estar.

L’apoteosi de la burocratització

2009-12-17T12:30:00.002+01:00

Sempre que he tingut ocasió he manifestat la meva valoració positiva de la reforma universitària etiquetada amb el nom de Procés de Bolonya. He de confessar, però, que a mesura que veig com es posen en marxa les reformes la meva convicció es romp a marxes forçades.

La primera esquerda al meu convenciment de la bondat del pla de Bolonya (o del que ens venen que és Bolonya) fou provocada per les orientacions que es varen haver de seguir a l’hora d’elaborar els plans d’estudis de les noves carreres. El que fou important, a l’hora de decidir el que s’havia d’incloure en cada pla d’estudis, no consistí a assegurar la presència de les disciplines fonamentals. Es va crear un nou tòtem universitari –les competències!– i en el seu entorn, per a cada estudi, seguint uns procediments burocratitzats centrats sobretot en formulismes, es desenvoluparen matèries, disciplines i assignatures. Per a més inri, no es va introduir cap mesura per evitar els vicis endogàmics que, de sempre i com tantes altres institucions, pateix la Universitat.

El model didàctic adoptat per programar la docència ha provocat la meva segona caiguda de l’ase. No entenc per quines estranyes raons s’ha decidit aplicar a l’ensenyament universitari la lògica d’un model tecnocràtic de l’ensenyament que no sap res d’imaginació, creativitat o reflexió i molt d’ordre, control i repetició. Obliguen els professors a fer uns programes de les assignatures seguint una orientació burocratitzada de l’ensenyament que, segons el meu parer, és del tot inapropiada i inútil. D’antuvi, els docents han de preveure què faran dia a dia i hora o hora. Com si ensenyar fos com acoblar un cotxe (aquí un punt de soldadura, aquí un cargol); com si es volgués aplicar a l’ensenyament el sistema de producció industrial. I això en nom de la modernitat. “Coses dels pedagogs”, diuen molts professors. “Coses de mals pedagogs”, pensa un servidor.

Pretendre que la pràctica didàctica segueixi un model tecnocràtic propi del productivisme industrial és un error. Organitzar el treball docent a partir d’un pretès plantejament científic que ho cronometra i programa tot és, ni més ni menys, una bajanada. I esment que no hem acabat: per arribar a l’apoteosi de la burocratització –que és cap on anam– ara falta crear els organismes controladors (serveis, comissions i més comissions) que fiscalitzin que el docent posa la soldadura quan toca i el cargol en el seu lloc.

És ben hora de dir basta a aquests escandalós model que transforma els professors en màquines expedidores i els alumnes en clients. Només els rectors i les rectores tenen en les seves mans aturar la rendició de la Universitat espanyola a un model didàctic propi del productivisme industrial. Això que es fa, que quedi clar, no és Pedagogia. Almenys no és bona Pedagogia. Crec que tampoc és Bolonya. Quan contes a col·legues d’universitats estrangeres el model de planificació didàctica que aquí s’està adoptant queden astorats.

El que he dit: l’apoteosi de la burocratització. La mort de l’esperit universitari.

A la UIB pot ploure damunt banyat

2009-11-30T17:27:00.001+01:00

La retallada del pressupost de la Universitat de les Illes Balears (UIB) fa preveure una barrumbada. L’any qui ve, si el Parlament no desdiu les previsions, la transferència nominativa de la Comunitat a la UIB baixarà un 4’4%. Hi ha dues circumstàncies que fan que aquesta retallada sigui especialment sagnant: es produirà en un moment en què el nombre d’alumnes s’haurà incrementat en poc més d’un 4% i, també, coincidirà amb la posada en marxa dels segons cursos dels plans d’estudi adaptats a l’espai europeu d’educació superior. Una adaptació que, si es fa així com cal, no surt de franc. Les previsions, doncs, assenyalen que caurà un bon ruixat sobre la UIB. No és exagerat pensar que la tempesta que es pronostica pugui, fins i tot, ofegar la capacitat competitiva de la UIB.

I és que pot ploure damunt banyat. Un dels indicadors més emprats per comparar el finançament de les universitats –la ràtio transferència nominativa corrent per estudiant– mostra que la UIB ni tan sols arriba a la mitjana del conjunt de les universitats espanyoles. Hem de veure què passarà a altres Comunitats que també anuncien retallades, però es pot fer encara més ample l’escletxa que separa la UIB i la resta d’universitats a causa del finançament.

N’hi ha que pensen que assignant més docència al professorat es podrien solucionar els efectes de la retallada pressupostària. Alerta amb els experiments. Pel que fa al finançament, la UIB és a la part baixa de la classificació. Però és a la part alta quant a la producció científica. Trastocar l’equilibri entre la dedicació del professorat a la docència i a la recerca podria posar en perill una de les coses que millor funcionen a la UIB: el nivell de producció.

El mateix dia que la Rectora de la UIB convocà els mitjans de comunicació per comentar la retallada pressupostària, els diaris informaven que, el dia abans, un conseller havia anunciat en el Parlament un nou estudi de grau i, fins i tot, una nova Facultat: la de Ciències de l’Educació Física. Per altra banda, per si hi havia dubtes, dos dies després, un altre conseller reafirmava la vigència del projecte de crear la Facultat de Medicina. Tot plegat d’una coherència mala d’entendre: hi ha doblers per implementar nous estudis però no per mantenir amb dignitat els que ja estan consolidats.

La política universitària de Balears és sorprenent. Mentre aquí seguim amb pressuposts minsos i amb projectes (sovint poc meditats i sense un nord clar) de crear nous estudis, altres es preocupen en aconseguir l’excel·lència dels que tenen. Especialitzar-se per tal de guanyar-se un lloc en el podi internacional és l’objectiu de tota estratègia universitària assenyada.

M’ho va dir un vell professor a qui abans mai havia vist sortir del botador: “si continuam així potser convindria sol·licitar que tornin les competències universitàries al Ministeri d’Educació”. Ja sé que és un disbarat, la proposta del vell professor. La política universitària a Balears, però, segueix uns camins tan absurds que inciten a prendre iniciatives provocadores.

Un altre monstre del llac Ness

2009-11-16T21:19:00.001+01:00

Ja hi tornam a ser; el nostre particular monstre del llac Ness ha tornat aparèixer. Fou en un reportatge d’aquest diari sobre dos alumnes –un de 81 anys i l’altre de 18– de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Parlaren de moltes coses: del professorat, de l’ambient en el campus, de les classes, del procés de Bolonya... Ambdós coincidiren a posar bona nota a la UIB i en la necessitat de prestigiar-la. Segons el seu parer, tant el del jove com el del més gran, estudiar a universitats de ciutats com ara Madrid, Barcelona o Salamanca confereix un major prestigi. Quan parlaven d’això, del prestigi, fou quan n’Alberto, l’estudiant de 18 anys, explicà que “un amigo que ha estudiado Derecho me ha contado que en los despachos de abogados dejan el último su currículum porque se ha graduado en la UIB”. Ja hi tornam a ser, vaig pensar; un altre que coneix no sé qui que diu que algú ha dit haver vist el monstre mallorquí del llac Ness.

Ho he contat en altres ocasions des d’aquestes mateixes pàgines: a l’època en què un servidor feia de vicerector, ja fa molts anys, em feren saber que s’havia publicat l’anunci d’una oferta laboral per a psicòlegs que excloïa els llicenciats per la UIB. N’hi havia molts que es deien coneixedors directes d’aquest anunci. En el rectorat seguírem el fil de la cadena de suposats testimonis i el resultat fou que, en realitat, ningú no havia vist l’anunci, només n’havien sentit parlar. Evidentment, tot i que molts haguessin posat la mà al foc afirmant el contrari, mai no s’havia publicat una oferta laboral excloent els psicòlegs llicenciats a la UIB. Començaven les aparicions del nostre monstre particular.

El que fa uns anys es deia de Psicologia ara es diu de Dret. Segons aquest rumor, difós en aquesta ocasió pel jove estudiant entrevistat en aquest diari, llicenciar-se en lleis a la UIB té menys mèrit que fer-ho, posem per cas, a la Complutense. Estic segur que si algun dels actuals vicerectors seguís la pista del rumor toparia amb el monstre del llac Ness.

Havia pensat desdir l’opinió, errada, sobre la formació dels llicenciats per la UIB llistant els bufets d’advocats dirigits per ex-alumnes o professors de la UIB. La relació, però, és massa llarga. Excessivament extensa és també la relació de llicenciats a la UIB que ocupen posicions destacades en el món jurídic. Així que, a l’atzar, he indagat el destí professional d’una promoció –la del 81– i hi he trobat dos registradors de la propietat, tres notaris, un fiscal, un lletrat del Parlament, dos catedràtics i una titular d’Universitat...

El prestigi no s’alimenta només de fets objectius sinó que també ho fa de suposicions, manies, temors i, fins i tot, interessos. Les dades objectives assenyalen que la UIB és a la part alta de les classificacions de les universitats espanyoles. No és una posició per tirar coets però tampoc per estar-ne avergonyits. Ja em diran de quantes institucions de Balears podem dir el mateix.

Una lliçó francesa i una mallorquina

2009-10-31T11:06:00.001+01:00

Jean Sarkozy, fill del president de la República Francesa, ha pretès que l’elegissin per presidir l’Etablissement public d'aménagement de La Défense (EPAD). No li ha anat bé i ha hagut de desistir de la seva pretensió. Recordin els fets: Jean, tot i la seva joventut –té 23 anys–, és diputat regional i regidor d’una localitat de l’àrea metropolitana de París. Ara, a més, volia presidir el consell d’administració de l'EPAD, l’organisme que gestiona el primer barri de negocis d’Europa. Perquè se’n facin una idea de la importància del càrrec: a la zona gestionada per l’EPAD s’hi concentren 2.500 empreses i uns 150.000 treballadors.

Els defensors de la legitimitat de l’ambició del jove invocaren respecte pel sufragi universal; Jean, digueren, ostenta un càrrec electe i té tot el dret del món a optar a la presidència d’aquest barri de París. Les enquestes mostraren que l’opinió pública francesa no ho entenia així; si Jean arribava a ostentar la presidència seria, segons l’opinió de la majoria, més per les influències del seu pare que per mèrits propis. Hi ha una dada fonamental per entendre millor aquest rebuig popular: Jean Sarkozy, tot i la seva brillantor expositiva i encant entabanador, no ha estat capaç d’aprovar més que les assignatures del primer curs dels estudis de Dret. L’any passat es va presentar als exàmens de segon i va suspendre, tant a la convocatòria de juny com a la de setembre. I no és que Jean no hagi pogut estudiar per dificultats socials o econòmiques; si no té una carrera és perquè en lloc de formar-se va decidir dedicar-se a la política.

El jove Sarkozy va haver d’amollar el mac. També a França hi ha massa joves, de dretes i d’esquerres, que no troben feina tot i gaudir d’una llicenciatura en Dret i d’un currículum acadèmic excel·lent. Que el fill del president de la república, amb una preparació acadèmica nul·la, amb més saber estar que saber ser, assolís un càrrec com el que pretenia era, ni més ni menys, una passada de rosca, una burla al principi d’igualtat.

Els qui estimam França i creim que els mèrits han d’estar per damunt els privilegis ens alegram que es desbaratàs l’intent del fill del president gal. Si el Sarkozy jove se n’hagués sortit amb la seva s’hauria donat una mala lliçó –una més– que hauria fet malbé tot intent perquè els joves creguin en els valors de l’esforç, la superació i el mèrit.

Més d’un personatge públic de Mallorca adorna el seu currículum fent constar estudis del que sigui quan, en realitat, només tenen aprovat un grapat d’assignatures. Si Jean Sarkozy hagués emprat aquesta estratagema potser no s’hagués descobert la seva nuesa formativa. És cert que els mitjans de comunicació haurien pogut denunciar l’engany. Però si els francesos estassin fets de la mateixa pasta que els mallorquins l’avís no hauria tingut cap efecte. No de bades una de les lliçons que més bé hem aprés en aquesta terra és la de saber viure damunt un munt de merda sense dir ni mu.

Pressuposts i Universitat

2009-10-19T20:29:00.001+02:00

La revista Times Higher Education ha publicat l’edició de 2009 del seu ja tradicional rànquing de les millors universitats del món. Els britànics estan satisfets amb els resultats obtinguts. Entre les dos-centes millors universitats n’hi ha vint-i-nou del Regne Unit; són els segons de la llista, només superats pels EEUU que l’encapçala amb 54 institucions universitàries. De la llista d’enguany, però, han caigut 4 universitats nord-americanes que apareixien en el rànquing de l’any passat. A més del bon paper dels centres britànics i de la pèrdua de posicions dels nord-americans, els observadors han destacat l’impuls de les universitats asiàtiques. Hong Kong i el Japó han aconseguit augmentar el nombre de les seves universitats en el “top 200” (han passat de 4 a 5 i de 10 a 11) mentre que Xina, Corea del Sud, la Índia o Singapur mantenen les posicions de l’any passat. La situació d’Espanya ha variat poc: a la llista només hi apareix la Universitat de Barcelona, situada en la posició 171 (ha millorat; l’any passat era a la 186).

Els factors pels quals alguns països aconsegueixen situar les seves universitats a la llista de les millors són diversos, alguns fins i tot espuris; ser de l’entorn cultural anglosaxó –és una objecció que molts fan al rànquing del Times Higher Education– augmenta les possibilitats de ser-hi. Més enllà d’aquesta esbiaixada, hi ha dos factors decisius per aparèixer a la llista de les millors universitats del món. El primer consisteix a seguir un model d’universitat oberta a l’exterior, orientada a l’excel·lència i no preocupada només per donar resposta a les exigències culturals i del mercat de l’entorn més proper. La segona condició per sortir en el rànquing consisteix a fer una inversió econòmica forta, decidida i sostinguda en ensenyament superior i recerca. Aquests són els factors que, segons molts analistes, expliquen tant l’impuls de les universitats asiàtiques com la posició de les universitats britàniques o la baixada de les americanes. També serveixen per entendre la posició de les espanyoles.

La lliga de les millors universitats del món no és, per ara, la que juga la Universitat de les Illes Balears (UIB); ens agradi o no, la seva competició és d’àmbit diguem-ne regional. La UIB competeix amb les altres universitats espanyoles per aconseguir situar-se entre les millors de l’Estat i així poder ascendir a la competició internacional. Les lliçons que es desprenen del rànquing del Times Higher Education poden servir per no perdre’s pel camí. Convé tenir present l’ensenyança que mostra que per ser alguna cosa a l’àmbit internacional cal que la universitat, tot i el seu compromís amb l’entorn més pròxim, miri més enllà i es centri en allò que sap fer millor i que la pot personalitzar. La segona lliçó és encara més clara i entenedora: res no és possible si no es disposa de recursos suficients.

Ara que la crisi amenaça les partides dedicades a recerca i a ensenyament superior convé tenir present aquestes ensenyances. Qui ha de decidir sobre els pressupostos de Balears hauria de recordar que una passa mal donada pot conduir la UIB a tercera regional.

Comandar menys que un director d’escola.

2009-10-03T11:48:00.001+02:00

L’advocat i professor Jose María Lafuente no acceptà presidir el RCD Mallorca perquè la propietat del club no li concedia el suficient poder executiu. La notícia va ocupar moltes pàgines dels diaris. Cap professor ha volgut optar a la direcció d’uns seixanta centres educatius públics de Balears i la notícia ha passat gairebé desapercebuda. Ja sabíem que el futbol és molt més important que l’educació. No en calia un nou recordatori. No continuaré, doncs, amb les comparacions entre l’esport i l’escola; no hi ha balança que suporti una desproporció tan grossa. Comentaré, però, les circumstàncies que fan que el professorat fugi de la direcció dels seus centres com qui escapa de la pesta.

Hi ha pocs voluntaris per dirigir les escoles públiques perquè els professors detesten haver d’actuar com a mur de contenció de les demandes, suggeriments i queixes dels alumnes, dels pares, del professorat i del personal del centre. Tampoc no els agrada fer de corretja de transmissió de les nombroses, i a vegades contradictòries, ordres o instruccions que emanen de l’administració educativa. I aquests són, en les circumstàncies actuals, els papers principals que els fan jugar. Els directors no tenen capacitat de decisió en pràcticament res que sigui important; estan enmig d’una cruïlla d’indefinició entre la burocràcia de la Conselleria i les demandes de la comunitat escolar. El grau d’autonomia dels centres públics és gairebé nul. Des del moment en què les escoles i instituts no tenen res a dir en la selecció, el control i l’avaluació del seu personal tota la tasca directiva es transforma en un formulisme estèril. Per fer aquest paper es paga poc: la diferència percentual entre el sou màxim d’un director i el d’un professor a Espanya no arriba al 20% (a Finlàndia és del 40%). Si a tot això s’hi afegeix, per una banda, la inseguretat jurídica a la qual es veu exposat qui ostenta la direcció dels centres i, per altra banda, l’escassesa de mitjans de què disposen les escoles s’entén encara millor per què de cada dia són menys els professors que volen ser directors.

L’absència de voluntaris per dirigir les escoles públiques és un símptoma irrefutable de la necessitat de canviar el model. Espanya és un dels pocs països que tenen un sistema d’elecció de directors d’escoles públiques basat més en l’assemblearisme que en la professionalització. Cap on partir? Per a uns la solució (jo crec que van errats) és “democratitzar” encara més el sistema d’elecció de directors; han de ser –diuen els partidaris d’aquesta via– les persones que treballen en cada centre les que han de decidir qui ha de fer de director. Per a d’altres es tracta de professionalitzar la direcció, fent-la menys depenent dels interessos de cada claustre, amb competències clares i en el marc d’una veritable autonomia dels centres.

Convindria fer alguna cosa. De cada dia són més els sectors socials que deserten d’una escola –la pública– que, tot i tenir els professionals millors formats i pagats, és víctima d’un sistema de gestió que, es miri per on es miri, presenta greus disfuncions.

Com sortir condrets?

2009-09-19T16:59:00.002+02:00

Fou a principis de setembre en un dels vols entre Barcelona i Palma de la companyia Vueling. Una hostessa donà la benvinguda al passatge a la, digué ella, “primera aerolínia de nova generació”. Què deu voler dir això?, em vaig demanar intrigat. Acabada la seva lletania –ja saben: les concebudes recomanacions per la megafonia per si de cas ens estavellam– vaig intentar destriar alguna pista que justifiqués la pomposa qualificació. Només vaig identificar una diferència amb el que reciten (o llegeixen) a d’altres companyies: s’havia dirigit als passatgers tutejant-nos; com si tots haguéssim menjat dins el mateix plat. Observ al meu entorn i no som capaç de destriar a la cabina de l’avió res que, substancialment, es diferenciï de qualsevol altre Airbus 320. Arrib a la conclusió que tractar els clients de forma poc respectuosa potser sigui el distintiu de les aerolínies de nova generació. El mateix dia del meu vol amb Vueling, en el Telediario de TVE, Enrique Múgica carregava contra l’ús del tu a les escoles. Vaig pensar que ja aniria bé que el defensor del poble digués alguna cosa a Josep Piqué. També vaig decidir que m’ho havia de pensar, a l’hora de tornar volar amb aquesta companyia. Com tothom, en segons quines coses tenc un preu. Ara he de posar el llistó: he de decidir quants euros estic disposat a pagar de més per no haver d’assistir a la promoció de la mala educació.

Poc més de les cinc d’un capvespre de setembre. Els infants encara no havien iniciat el curs escolar. A un programa de Tele5 el presentador Jorge Javier Vázquez i una tal Karmele Marchante (diuen que és periodista) expliquen a l’audiència les característiques d’un artefacte sexual anomenat “bolles tailandeses”. Explicaren, amb tot tipus de detalls, que aquestes bolles s’han de ficar pel darrera (sí, per on pensen). Un contingut molt apropiat per emetre en un horari televisiu en el qual, suposadament, es protegeix els menors.

També succeí en la primera quinzena de setembre. Eren les festes de la ciutat madrilenya de Pozuelo de Alarcón. Un grapat de joves que feien botellón mantingueren una batalla campal amb la policia. Entre els detinguts hi va haver set menors d’edat a qui el jutge castigà a no poder assistir, durant tres mesos, a cap festa que se celebrés a la Comunitat de Madrid a partir de les 22 hores. Es podria pensar que els pares d’aquests energúmens considerarien la sentència del jutge excessivament benèvola i l’haurien complementada amb altres penes. Però no: a la televisió entrevistaren un pare que es va posar a defensar el seu filló i afirmà haver recorregut la sentència. Tingué, almenys, la decència de no sol·licitar pel seu fill la concessió de, posem per cas, la medalla al millor incendiari de contenidors de fems. Però sospit que considerava que el seu infant era molt més mereixedor d’aquesta distinció que no de la pena del jutge.

És un miracle que amb pares com els d’Alarcón, programes com els de TV5 i companyies com Vueling algun jove pugui sortir condret.

Un nou curs escolar

2009-09-16T19:41:00.002+02:00

P. G. Wodehouse deia que hi ha tres condicions que faciliten l’escriptura d’unes bones memòries: tenir un pare excèntric, haver passat per una infància miserable i, finalment, tenir un pèssim record del pas per l’escola. Qui ha transitat per aquestes tres situacions, deia el gran mestre de l’humor anglès, gaudeix d’una experiència excel·lent per enllestir la seva autobiografia. Tenia raó Wodehouse: no proporciona el mateix material literari haver tingut un pare empleat de banca o un atracador de bancs. Tampoc no gaudeix dels mateixos arsenals per a la literatura (ni per a altres coses més peremptòries) qui s’ha criat a Son Banya que qui ho ha fet a Son Vida. Tampoc no és el mateix haver anat a escola amb uns bons docents que haver patit professors carabassots.
N’hi ha molts, de pares i mares excèntrics. Encara hi ha més entorns miserables. Però, si fem cas a la literatura autobiogràfica, les males experiències escolars són encara més freqüents. Els mals tràngols provocats per professors banastres queden reflectits en els adjectius que alguns ex-alumnes els dediquen en les seves memòries: calamitosos, insignificants, fatus i sàdics (segons Martínez Sarrión); nul·litats pedagògiques (segons el parer de Ramon Folch); pedants i mediocres (en paraules de Josep Pla); professionals cínics, científics avinagrats i veritables gàngsters (així els veia Carlos Barral); impressionants mitjanies, pobres homes i pedagogs nuls (segons el parer de Salvador Paniker); inquisidors de nins, policies de la infància, gendarmes de la innocència, guardians del desamor, fariseus antievangèlics (en paraules de García-Posada). El mallorquí Joan Ferrer, impactat pel seu pas per l’escola dels jesuïtes, va arribar al convenciment que “...els qui tenien una intel·ligència mitjana eren rebutjats per a entrar a l’ordre (...) la majoria dels qui vaig conèixer eren uns bàmbols”. Brossa va dir que el seu pas per l’escola dels Josepets li va deixar “la petjada pròpia d’un malson”.
No sé per què, però quan m’he proposat escriure sobre l’inici d’un nou curs acadèmic he pensat en la memòria i no en l’abandonament escolar, els ordinadors a les aules o altres temes que, amb seguretat, ocuparan l’escàs debat públic sobre l’educació. La tornada d’alumnes i professors al tall m’ha fet venir al cap la pregunta de si aquells infants i joves que ara inicien el curs tindran un record escolar millor que el de les generacions anteriors. Dissortadament ni vostè ni un servidor hi serem per poder-ho comprovar. En tot cas ja aniria bé que fossin escassos els autors futurs de literatura autobiogràfica que gaudissin de les facilitats a què feia referència Wodehouse. Vull creure que els joves que en aquest mes inicien un nou curs podran gaudir d’una escola, d’un institut o d’una facultat que no ofegarà el seu enteniment ni la seva personalitat. No sé si ho aconseguirem. No sé si en el futur, a l’hora de rememorar el pas per l’escola, ja no hi haurà qui reclami la oportunitat de retrobar-se amb alguns dels seus professors per poder (amb perdó) “picar a cops de martell els seus cullons”. Això és el que reclamava Terenci Moix. Coses del passat?

Recursos i qualitat de la docència a la UIB

2009-06-16T08:52:00.002+02:00

Tot i el risc de fer-me pesat, tornaré parlar de rànquings de les universitats espanyoles i de la posició que hi ocupa la Universitat de les Illes Balears (UIB). La dèria de classificar les institucions educatives no m’entusiasma. Sobretot perquè crec que les mirades economicistes sobre l’educació –i els rànquings en són una– poden tenir resultats perversos si no es complementen amb altres enfocaments. Però també crec que no convé menystenir aquests llistats; han fet forat i de cada dia tenen un major protagonisme a l’hora de conformar la imatge pública de les Universitats.

En els darrers mesos s’han publicat dues classificacions sobre la recerca i la docència de les universitats espanyoles. Una realitzada per la Fundación CYD i l’altra per l’Instituto de Anàlisis Industrial y Financiero de la Universidad Complutense. En ambdós treballs es fa un diagnòstic molt semblant de la UIB: va bé, fins i tot molt bé, en el camp de la recerca però la seva qualitat docent és mediocre. En aquest àmbit, el de l’ensenyament, la UIB ocupa, en un dels rànquings, la posició 49 d’un total de 69. A l’altre es situa en el lloc 38 d’un total de 46. Mala posició. Per sort, però, la majoria d’indicadors que ens situen de cuers són fàcilment reversibles.

Es considera que la docència de la UIB no és bona a causa de la pèssima situació dels espais bibliotecaris (la pitjor de les universitats espanyoles), l’escassa despesa corrent per estudiant i l’excessiu nombre d’estudiants per professor. Altres indicadors, com ara el poc nombre d’alumnes d’altres províncies o les escasses tesis produïdes (dos índexs en els quals la UIB està malament) responen, en gran mesura, a la idiosincràsia de Balears i es poden reorientar amb algunes de les mesures que la UIB ja ha posat en marxa. L’escassesa de recursos posats a disposició de la Universitat, i no un suposat mal fer, és la causa fonamental que la UIB aparegui a la cua de les classificacions referides a la docència.

Ens agradi o no, el prestigi de les Universitats també es conforma a partir de les classificacions que pretenen assenyalar on s’ensenya i on s’investiga millor o pitjor. Resultats d’estudis anuals com el de la Fundación CYD ajuden, de forma decisiva, a configurar la seva imatge. Més que malparlar dels rànquings universitaris i de la feblesa d’alguns dels indicadors emprats convé tenir present les dades que aporten i, si cal, reorientar les polítiques. Les darreres classificacions ens diuen que la suposada mediocritat de la docència de la UIB (i també la mala posició en alguns indicadors de recerca) és un problema atribuïble més a l’escassesa de recursos que no al mal funcionament de la institució. Hauria anat bé que els parlamentaris que instaren el Govern a implantar nous estudis a la UIB haguessin analitzat el retrat que aquests rànquings ofereixen de la nostra Universitat. Potser haurien ampliat l’abast, i fins i tot l’orientació, de les seves demandes.

Quin poc món!

2009-06-03T17:16:00.002+02:00

Als professors universitaris ens jubilen, vulguem o no, als setanta anys. L’edat i no els seus efectes és la mesura. Hi ha professors que als seixanta ja han exhaurit tota la seva capacitat professoral i han de seguir fent com si ensenyessin alguna cosa. Altres arriben als setanta carburant a la perfecció i, inexorablement, han de passar a la condició de professor jubilat. La figura del professor emèrit possibilita que els jubilats puguin prorrogar durant dos períodes, de dos anys cada un, la seva vinculació amb la Universitat. Roman Piña es va jubilar ara fa dos anys i era, fins fa quatre dies, professor emèrit. Tenia la possibilitats de continuar dos anys més en aquesta condició. Però li barraren el pas.
Els estatuts de la UIB assenyalen que els professors que es contractin com emèrit han d’haver prestat serveis destacats a la Universitat. Per altra banda, els reglaments també diuen que han de ser professors que tenguin un historial contrastat de recerca. Fa dos anys, el Departament de Dret Públic constatà que el professor Piña complia aquestes condicions i el va proposar al Consell de Govern, que és l’òrgan que té la darrera paraula, com a professor emèrit. Hi va haver fumata blanca. Ara tocava renovar el contracte dos anys més, els darrers, i es va tornar reproduir el procediment. El Departament proposà la seva contractació. Aquesta vegada, però, del Consell de Govern en sortí fumata negra.
M’agradaria compartir l’opinió dels que creuen que aquesta decisió s’explica des d’una suposada politització de la UIB. M’agradaria perquè així, almenys, hi detectaria una lògica que, encara que rebutjable, es podria considerar intel·ligent. Segons aquesta interpretació, el professor Piña hauria estat castigat per la seva destacada militància a la dreta mallorquina. És una mala explicació; les claus són altres. El professor Piña ha estat víctima de les malvolences d’alguns membres de la seva Facultat i, també, d’una certa desídia del Rectorat. Qui representava el seu Departament al Consell de Govern no només no va defensar la proposta de la renovació –que era el que havia decidit el Departament– sinó que la seva intervenció va enfonsar tota possibilitat d’un sí. L’equip rectoral, per la seva banda, no va controlar una situació que mai no els havia d’haver escapat de les mans. A no ser, és clar (i no ho crec) que volgués que passes el que va passar.
S’ha humiliat un profesor de forma gratuita i s’ha contribuït a difondre la imatge d’una UIB sectària. Amb altres paraules: s’ha fet mal a un vell docent i a la propia Universitat. El que hauria costat mantenir contractat dos anys més el professor Piña és pecata minuta devora el que costarà esborrar la imatge d’una UIB sectària. Em sap greu la decisió presa per la meva universitat. Em costa capir decisions poc intel·ligents. La meva incomprensió es transforma en rebuig quan el poc seny s’acompanya de malvolença. I, la veritat, no deixar que Roman Piña esgotés els dos anys que li quedaven com a professor emèrit és una decisió presa amb més visceralitat que amb vivor. Quin poc món!

Poca mítica

2009-05-29T13:32:00.001+02:00

La lectura de les sentències, unes enginyoses i altres, la majoria, bajanades, provoca reaccions diverses. Algunes, en el millor dels casos, aconsegueixen que el lector faci una bona rialla. És més freqüent, però, que tot quedi amb una ganyota i un pensament d’incredulitat. “I això ho ha dit un professor universitari en una classe?”, és la reflexió en forma de pregunta que acompanya la carussa de molts lectors de la secció “Frases mítiques” d’un portal d’Internet. El sistema és ben senzill; els estudiants –o qui es faci passar per estudiant– registrats en el portal poden posar-hi aquelles frases que hagin escoltat a les aules universitàries: escriuen l’enginy, o la bajanada, i el nom del professor o professora que, suposadament, n’és autor. I au!; fetes públiques per a escarni del docent i divertiment de la parròquia. Fins i tot hi ha un sistema de votació i un altre que classifica les frases per universitat. El repertori de les sentències suposadament sortides de boca de professors de la UIB és extens i en el rànquing de les més votades hi ha perles com aquestes: "Nuestro bienestar se sustenta en que en la India hay un niño que cobra 50 céntimos cosiendo balones con los que el Madrid es incapaz de ganar al Juventus", "Vos agrada en Beckham? Aquell mariconot?!! Baaaah...! A jo m'agraden homos homos!! En George Clooney... allò és un homo!", "La palabra chapuza no tiene traducción literal en otro idioma de cultura civilizada. Hemos patentado el chupachups, la fregona y la chapuza", "El infierno es como la U. I. B. pero un poco más grande" "Mossèn Alcover segurament s'hauria fet d'en Franco i seria recordat per això. Sort que va morir a temps."

Les frases semblen transcrites sense malvolença. Es podria considerar, doncs, com un assumpte sense transcendència. Hi ha, però, serioses objeccions per fer passar l’afer com una simple diversió. Primer, perquè no hi ha cap seguretat que el que es llegeix sigui conseqüència de la incúria dels professors i no producte d’alumnes ressentits. Segon, perquè no es respecta el dret a la privacitat a la qual tota persona té dret; s’atribueixen les bajanades a professors amb nom i llinatges. ¿Seria moralment acceptable que el professorat fes públic a un portal d’Internet els exàmens del seu alumnat? Tot plegat, això de les “frases mítiques” més que un exemple de divertiment em sembla una forma d’intimidació del professorat mitjançant la utilització d’Internet. Un fenomen, aquest, de cada dia més estès. Encara no fa un mes l’Association of Teachers and Lectures (ATL) va publicar la dada que el 10% dels professors del Regne Unit és fustigat per alumnes (i en alguns casos també per col·legues i pares) a través, sobretot, d’emails, de sms, i pàgines web.

Sigui quina sigui la consideració que es faci d’afers com el de les “frases mítiques” el que es posa de manifest és l’extrema dificultat de l’aprenentatge del respecte. En aquest objectiu hem de reconèixer que no som només els professors els qui anam perduts i necessitats de mítica.

Els gols de la UIB

2009-05-05T10:35:00.001+02:00

Entenc la perplexitat del lector que m’ha escrit. Ell estava convençut que la Universitat de les Illes Balears (UIB) ocupava una bona posició en l’àmbit de la recerca i ha vist un rànquing que, suposadament, contradiu la seva creença. Això m’ha escrit el desorientat lector: “Acab de llegir que la UIB ocupa la posició 25 d’un total de 47 universitats per la seva qualitat investigadora. Un lloc ben decebedor. Les declaracions de la rectora Montserrat Casas referides a la recerca universitària o els teus articles en El Mundo me feien sospitar en posicions més destacades. No crec que ens vulgueu enganyar, però voldria m’expliquessis què passa”. És comprensible la confusió del lector. Però pot estar tranquil. Ningú no l’ha enganyat. La posició de la UIB en el camp de la recerca és molt millor que el que pot fer pensar la mediocre posició número 25 del rànquing que ha provocat la seva alarma.

Les dades causants de l’astorament del comunicant provenen de l’Informe CYD 2008 que es va presentar fa molt poc. Es tracta d’un treball que cada any, des del 2004, realitza la Fundación Conocimiento y Desarrollo. A l’informe de l’any passat ja es varen introduir una sèrie de rànquings fets a partir del valor atorgat a cada universitat amb relació a 20 indicadors que, en opinió dels autors de l’informe, reflecteixen, entre altres coses, la qualitat de la recerca. Enguany hi tornen, a classificar les Universitats. La UIB queda en un situació que decep. Sobretot si no es llegeix la lletra petita.

El CYD ha considerat cinc indicadors per determinar la qualitat investigadora. En primer lloc, la ràtio entre el personal docent i investigador a temps complet amb el títol de doctor respecte al total del professorat. Aquesta relació situa la UIB en la posició 42. El segon indicador fa referència als sexennis del professorat i situa la nostra universitat en la posició 21. La tercera i la quarta variables fan referència al nombre de tesis produïdes (la UIB es situa en la posició 28) i als ingressos recaptats per a recerca (ens situa en la posició 25). El darrer indicador –segons el meu parer el menys discutible– és el nombre d’articles publicats a revistes espanyoles o estrangeres considerades de màxima qualitat. En aquest àmbit, la UIB es situa en una posició excel·lent: la quarta. Fent un símil amb el món del futbol es podria dir que la UIB, amb una plantilla jove i pressupost minso (pocs doctors i pocs ingressos), té massa jugadors en els equips filials (els professors que no sol·liciten o no aconsegueixen sexennis), falla molts penals (produeix poques tesis) però marca molts gols (els articles a revistes de prestigi).

Que estigui tranquil l’amable lector que ha motivat aquest article; ens podríem preocupar si la UIB tingués una onerosa plantilla de professors amb escassos articles publicats a revistes científiques de prestigi. Quan apareguin altres rànquings sobre la recerca que valorin més –com hauria de ser– els gols i no tant els penals fallats o les característiques dels jugadors, la UIB es situarà a una posició destacada.

Quina és la fórmula?

2009-04-20T18:11:00.001+02:00

A principis de mes, la premsa es va fer ressò d’un document del Consejo de Universidades sobre el finançament de l’ensenyament superior a Espanya. Recalcava, l’informe, la gran diferència entre els recursos econòmics que unes i altres Comunitats autònomes destinen a l’ensenyament superior. Navarra, la Comunitat que inverteix més euros per alumne, destina a la formació de cada un dels seus universitaris gairebé el doble que Extremadura, l’Autonomia amb una menor inversió per estudiant. En aquest rànquing, Balears ocupa la cinquena posició.... començant, però, per la cua. A Balears es destinen –segons les xifres de l’any 2006– uns 5.661 euros per universitari, mentre que la mitjana del conjunt de l’Estat és de 6.192. Som, doncs, entre aquelles Comunitats que, urgentment, haurien de cercar fórmules per tal de capgirar una situació difícilment sostenible. Això, evidentment, si es creu en els beneficis socials i econòmics de la formació.

Gustav Mahler, apel·lant a les conductes coherents, deia que només hi ha una educació, i és l’exemple. Si fem cas a Mahler i ens fixam en els fets i no en la retòrica haurem de convenir que, històricament, a Balears l’educació mai no ha constituït una prioritat col·lectiva; ni de la classe política ni de l’anomenada societat civil. Alguns indicis com, per exemple, el tímids augments dels pressupost destinats al sistema educatiu semblen enunciar canvis. Tot plegat, però, no desdiu que un dels trets característics del desenvolupament de la nostra autonomia hagi estat, precisament, la despreocupació per l’ensenyament. I així hem arribat on ara som: a una situació on la majoria d’indicadors –com ara el que assenyala el finançament per alumne universitari– marquen números vermells.

Més que una anècdota és una metàfora sobre la nostra personalitat col·lectiva. Surts al carrer, o obris els diaris, i topes amb els missatges d’una campanya publicitària d’IB3 que ens diu que ells tenen “sa fórmula”. El possible malentès dura poc; ràpidament te n’adones de què parlen i saps que, efectivament, no estan en possessió de cap solució per a res que sigui important. Però, això sí, demostren la seva capacitat de poder fer dispendis a l’hora de captar espectadors. No en trobareu cap de campanya publicitària orientada a animar els joves a estudiar. I no perquè no estiguem més mancats d’estudiants que no d’espectadors. Els gestors del sistema educatiu, però, no gaudeixen dels recursos necessaris per a aquests menesters. Ho he dit en altres ocasions: el dia que, fent números, vaig concloure que la nostra Comunitat dedicava gairebé la mateixa quantitat de doblers a la televisió autonòmica que a l’ensenyament superior vaig adonar-me d’una cosa que hauria d’haver sabut de sempre: que la nostra autonomia té, també, moltes cares perverses.

Una bona fórmula per solucionar el mal finançament de la nostra Universitat consistiria a dedicar a l’ensenyament superior els recursos que ara manegen els qui diuen que tenen “sa fórmula” Una idea tan ingènuament engrescadora com poc probable de veure-la realitzada. Entre altres coses perquè, crec, en això d’IB3 no s’ha recuperat del tot el seny que es va perdre en temps de Jaume Matas.

Molta tecnologia i poca educació

2009-04-06T22:05:00.001+02:00

Les TIC i els menors de les Illes Balears és el títol d’un estudi sobre l’accessibilitat i usos de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) per part dels nins i nines de la nostra Comunitat. Varem enquestar 800 menors; una mostra que atorga un elevat nivell de confiança a les dades obtingudes.

La primera constatació és que estan tecnològicament ben equipats, els menors de Balears d’entre 6 i 14 anys. Gairebé 8 de cada 10 tenen accés a Internet des de casa seva; 7 de cada 10 disposen de telèfon mòbil i 5 de cada 10 tenen un televisor a la seva pròpia habitació.

Digueren, els menors, que empraven més temps veient la televisió que no navegant per Internet. Però és cert que de cada vegada la Xarxa guanya més terreny en les preferències dels nins i nines. De fet, quan els demanàrem què s’estimaven més, Internet o el televisor; la majoria va escollir la Xarxa.

Fan, els menors, una bona valoració dels seus coneixements i habilitats per moure’s per lnternet: més bona que la que fan dels sabers dels seus pares i molt més que no els de les seves mares. Es consideren –són– els reis de la Xarxa; aquest és el mitjà de la seva generació, la digital; l’altra, la dels seus progenitors, és la catòdica.

De la televisió, els programes que tenen més tirada entre els menors no són, precisament, programes pensats per a ells. Els demanàrem que ens diguessin els cinc programes de televisió que més els agraden i dels vint més citats només quatre són per a audiències infantils o juvenils. Entre les deu webs preferides hi ha quatre xarxes socials (Youtube, Minijuegos, Infobalear i Fotolog) que, com s’ha posat de manifest en múltiples ocasions, són els portals que presenten més riscos per als menors.

Només 3 de cada 10 digueren que els seus pares i mares els imposen normes o restriccions a l’hora de trescar per Internet; la resta afirmà que té carta blanca, que a casa seva ningú no els posa cap límit. D’aquesta dada es dedueix que no hi ha massa consciència sobre els riscos als quals s’exposen els menors a través de la Xarxa. Els progenitors actuen com si desconeguessin els inconvenients de molts continguts i la perillositat de molts contactes que Internet pot facilitar als seus fills i filles. Aquesta inconsciència es fa més avinent quan es descobreix que la norma més emprada pels progenitors es redueix, simplement, a posar limitacions al temps de navegació per Internet.

A la presentació de l’estudi feta la setmana passada els professors Llorenç Valverde i Bartomeu Serra ficaren el dit dins la nafra quan assenyalaren que el perill més important de les relacions de les TIC amb els menors és que els pares i les mares se’n despreocupin i, simplement, les facin servir per desempallegar-se dels fills. Això sí: després tots afirmam que la bona educació dels infants és una de les nostres prioritats

Bolonya, desinformació i recursos

2009-03-24T17:07:00.001+01:00

L’adaptació de les Universitats espanyoles a l’espai europeu s’ha fet tan malament, de forma tan barroera, que s’ha aconseguit que un projecte amb objectius difícilment objectables sigui, a ulls d’una part important de la comunitat universitària, un mecanisme per a la mercantilització i la privatització de l’ensenyament superior. La desinformació, però, ja fa temps que ha infectat altres sectors que no són només els universitaris. El professor Miquel Rayó, que realitza activitats informatives en col·legis i instituts de Balears, està astorat del que sent: molts pares, mares, alumnes i professors estan ben convençuts que a la Universitat, a causa d’aquest procés, comandaran les empreses, que hi haurà menys beques, que serà impossible compaginar l’estudi amb el treball i, fins i tot, que les diplomatures actuals no serviran de res. Hi ha per llogar-hi cadiretes!
La culpa d’aquesta desinformació no és atribuïble només a grups radicalitzats que han trobat en el procés de Bolonya un excel·lent banderí d’enganxament contra el sistema. Ells, amb la seva demagògia, han contribuït a la desinformació; la part grossa de la malifeta, però, no és obra seva; no són tan bons ni feiners com per aconseguir un èxit tan espectacular.
El desgavell al qual assistim és, sobretot, obra dels responsables polítics que enllestiren, ja fa 10 anys, el procés d’implantació del model universitari derivat de la Declaració de Bolonya sense preveure cap mecanisme de participació de la comunitat universitària. Qui va decidir els canvis ni tan sols es va preocupar de proporcionar informació que, com és ben sabut, constitueix la condició més elemental per aconseguir la implicació social en qualsevol projecte. Uns tres-cents professors universitaris ho signaren fa dues setmanes en un manifest de protesta: "El procés de Bolonya és una imposició que no ha comptat ni amb els qui hi estam directament implicats”. I així s’ha arribat al monumental desgavell informatiu actual. Ara, tard, a corre-cuita, s’ha començat a posar en marxa mecanismes informatius: la Ministra fa declaracions a dret i a tort, s’han posat en marxa pàgines web... Millor tard que no mai.
Arribats a aquest punt, quan a les Universitats i a la societat regna una confusió com no s’havia vist mai, la tasca dels qui tenen la responsabilitat de gestionar la Universitat s’ha engrandit. Ara ja no basta amb compensar les mancances d’informació i participació que ha acompanyat tot el procés. A més d’això, ara s’ha d’assegurar que les millores que es prometen siguin reals. S’ha de garantir, per exemple, que l’alumnat comprovi que el canvi, en la forma d’ensenyar i aprendre que es vol introduir amb la reforma, no és una quimera. S’han de garantir, per exemple, vies que permetin compaginar el poder treballar amb l’estudi. Res d’això no surt de franc. La rectora Montserrat Casas ha manifestat que la UIB necessita dos milions d’euros anuals durant els propers quatre anys per tal de posar en marxa amb garanties d’èxit els canvis que implica Bolonya. Es diu que només n’ha aconseguit 680.000. Dissortadament, no seria aquesta la primera reforma educativa fracassada per manca de recursos.

Estudis de Medicina a la UIB

2009-03-10T06:21:00.002+01:00

La darrera vegada que, des d’aquesta columna, vaig parlar de la implantació dels estudis de grau de medicina a la Universitat de les Illes Balears (UIB) vaig pronosticar que la cosa ja estava feta. Recordem que tant el PSIB-PSOE com el PP havien incorporat la proposta d’aquests nous estudis en el seus programes electorals. La decisió, doncs, estava presa; només faltava saber quin itinerari es seguiria i quin temps es torbaria en tancar l’operació.

Som dels qui no veuen gens clar l’oportunitat d’aquest afer. Estic convençut que, a Espanya, el model de les universitats generalistes i centrades només en el seu territori ha exhaurit les seves possibilitats. Aquest tipus d’universitat, després d’unes quantes dècades d’haver dominat l’escena i d’haver donat uns bons resultats, ja no serveix per projectar el futur. Optar ara per posar medicina a Balears és seguir la senda d’aquest model, caducat, d’universitat. Fa poc, el Secretari d’Estat Màrius Rubiralta va dir que considerava imprescindible (recalc la paraula que va emprar: “imprescindible”) que les universitats espanyoles caminin cap a la seva especialització. Josep Maria Valverde, que és secretari executiu de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques, va manifestar, clar i llampant, que aquelles universitats que vulguin ser innovadores i referents s’hauran de singularitzar en unes poques àrees. Enmig d’aquest escenari, aquí, a Balears, en lloc d’apostar per alguns camps que ens singularitzin es decideix crear una estructura docent i de recerca en un àmbit, el de la medicina, en el qual costarà molt ser capdavanters, no ja en l’àmbit internacional (que aquest hauria de ser l’objectiu) sinó fins i tot en el marc d’Espanya. Em tem que, per molt bé que ho facem, no aconseguirem que en el camp de les ciències mèdiques la UIB sigui millor que, per posar un exemple, la Universitat de Barcelona o la de València. Potser la meva sigui una opinió errada i que la raó estigui de la part d’assenyats col·legues com els professors Margalida Gili, Miquel Roca o Félix Grasses; ells em diuen –i potser tenguin raó– que val la pena apostar per les ciències mèdiques. Potser sí; però no aconseguesc veure com aquesta mesura pot contribuir a posicionar la UIB en el marc universitari obert del futur.

El procediment que s’està seguint per implantar els estudis de Medicina és, segons el meu parer, un error encara més greu que el dels seus resultats. No es posarà Medicina, com se suposa que hauria de ser, seguint les indicacions d’un hipotètic pla estratègic marcat pel Consell Social de la Universitat. Tindrem aquests nous estudis perquè s’ha decidit des d’una Conselleria (que no és la d’Educació) i perquè el Parlament ha instat el Govern a fer “totes les actuacions i gestions necessàries” per aconseguir-ho. Perfecte. Tenc entès que en alguna altra Conselleria –que tampoc és la d’Educació– han après la lliçó i ja estan preparant la proposta d’un nou estudi de grau. Tampoc no contribuirà, aquest nou estudi, a especialitzar i singularitzar la Universitat de les Illes Balears. Però això, a qui importa?

Retrat escolar

2009-02-21T17:41:00.002+01:00

De vegades, les obres de ficció són les que mostren millor l’essència de les coses. De vegades, amb una novel·la s’aconsegueix arribar a profunditats dels fenòmens humans insondables amb altres aproximacions. Ho torna posar en evidència el francès François Bégaudeau amb la seva obra Entre les murs. La novel·la –de la qual n’hi ha traducció al castellà i al català i que ha servit per fer el guió de la pel·lícula guanyadora de la Palma d’Or del Festival de Cannes 2008–, la novel·la, deia, i també el film, mostra el complex entramat de les escoles i l’extrema dificultat d’educar. Bégaudeau és, a més d’un literat d’èxit, professor de secundària. Ha viscut la realitat de les aules; sap del que parla, no canta d’oïda. Això sí: no ha caigut en el discurs fàcil i freqüent de renegar d’una escola de la qual, precisament, també és com és a causa del que ell hi fa, de la seva actuació.
La literatura més recent i propera a nosaltres feta per professors també ha tractat el tema escolar. Ho va fer, per exemple, Antoni Sala amb Petita crònica d'un professor a secundària, i el malaguanyat Guillem Simó amb el seu excel·lent dietari Contra tots els mals. L’obra de Bégaudeau, però, aporta una dosi d’optimisme que no es trobava a l’obra de Sala o a la de Simó, optimisme sense el qual ningú no es pot dedicar a l’ensenyament i sortir-ne sa i estalvi. Bégaudeau retrata la vida d’una classe d’un institut de la perifèria de París: un professor de francès, una vintena d’alumnes d’entre catorze i quinze anys, l’ensenyament de la llengua, el desinterès de l’alumnat, la lluita dels professors, els conflictes familiars, els enfrontaments racials... La novel·la explica, ha dit Bégaudeau, “les dificultats actuals de l’escola a França, però també la cultura de l’esforç, les esperances i els èxits del professorat, el seu compromís al servei de l’alumnat”.
Amb escassos retocs, el retrat que Bégaudeau fa de l’escola francesa podria passar com fet en un dels nostres instituts. “Acab de visionar el que visc cada matí a la meva aula”, em va dir Jaume Morey, professor de llengua a un IES de Mallorca, quan sortí de veure la pel·lícula feta a partir de l’obra de Bégaudeau. Com el professor protagonista de la pel·lícula i de la novel·la, Morey ha de controlar molts fronts per poder ensenyar amb èxit els complements d’objecte indirecte o les funcions dels adjectius, per exemple. “Ensenyar és aprendre dues vegades” afirmà el moralista francès Joseph Joubert. Ara, als inicis del XXI, la sentència, feta a cavall dels segles XVIII i XIX, queda curta. Per poder ensenyar, agradi o no, no és suficient el bon domini de la matèria; hom ha de saber motivar els alumnes, ha d’imposar la seva autoritat, ha de reconduir els banastres, ha de tractar amb les famílies...
Els que pensen que la docència és una tasca fàcil i que el professorat es grata la panxa haurien de llegir el llibre o veure la pel·lícula. Canviarien d’opinió.

Tesis en venda

2009-02-10T08:18:00.002+01:00

Ja fa anys, Umberto Eco, en un manual sobre com fer una tesi, recordava als estudiants atabalats per l’obligació d’haver de lliurar un treball acadèmic que, si no es veien amb coratge per realitzar-la, sempre tenien l’opció d’invertir una suma raonable i encarregar l’onerosa tasca a una persona més destra. A aquells que tenien la butxaca buida i no podien afrontar la despesa, Eco els suggeria copiar qualsevol tesi entregada en una altra universitat. Molts li feren cas; hi ha sospites –ben fundades, per cert– que fins i tot algun personatge d’elevat rang va seguir les recomanacions del professor italià.

El sorgiment d’Internet va ampliar el ventall de les opcions que Eco assenyalava als tramposos. A la segona meitat dels anys noranta es varen crear portals d’Internet que faciliten l’intercanvi, ja sigui de forma gratuïta o pagant, de treballs acadèmics ja elaborats. En el millor dels casos, els alumnes, fent servir els comandos “copy” i “paste”, refan, d’acord amb els seus interessos o necessitats, els treballs d’altres i presenten el refregit com a propi. En el pitjor dels casos es lliuren, simplement, els treballs localitzats sense cap canvi. Aquest sistema, però, té un inconvenient greu: el professorat pot detectar amb facilitat els treballs copiats.

Amb l’objectiu d’evitar l’obstacle dels sistemes de detecció es crearen, a partir de l’any 2000, les anomenades “fàbriques de treballs”; portals d’Internet que ofereixen treballs acadèmics a la carta, segons les demandes dels usuaris. Encara no fa un any, en un estudi realitzat amb els professors Rob Walker i Rubén Comas, en localitzàrem 521, d’aquests portals, la majoria dels Estats Units. Aleshores no en trobàrem cap d’espanyol, però alguns dels americans ja oferien presentar els seus productes en altres llengües que no fos l’anglès. Això era fa uns mesos. Fa poques setmanes localitzàrem una fàbrica de treballs acadèmics amb seu a Barcelona que ofereix els seus serveis a través d’Internet.

“Asesoriatesis” és el nom del portal autòcton. La seva oferta no es redueix, com pot fer creure el seu nom, a donar consells a qui estigui embarcat en la realització d’una tesi o qualsevol treball acadèmic: estan disposats –cobrant, és clar– a fer tota la feina. Ho diuen clar i llampant a la seva pàgina web: “Si usted necesita que se elaboren determinados capítulos del trabajo… Si usted necesita, por falta de tiempo, que se le elabore la tesis, tesina, monografía, etc. completa… podemos ayudarle”.

Fer trampa en el món acadèmic no és cosa nova. La novetat rau en l’extrema facilitat amb què ara hom pot donar gat per llebre. El professor John Gray té raó: la Humanitat progressa, i molt, en el camp de la ciència i la tecnologia; en aquests àmbits hi ha veritables avanços acumulatius. No passa el mateix, però, en el camp de l’ètica on el progrés en un sentit acumulatiu és una il·lusió. Tota millora, en aquest camp, és, dissortadament, reversible. Les fàbriques de treballs acadèmics en són una prova més.

El rector Lluís Ferrer

2009-01-24T21:43:00.002+01:00

Durant cinc anys, per una estranya coincidència, els rectors de les dues majors universitats catalanes foren mallorquins, nascuts a Palma. Això durà fins que Joan Tugores, l’any 2005, deixà el rectorat de la Universitat de Barcelona. Ara, encara no fa dues setmanes, ha estat Lluís Ferrer qui ha cessat com a rector de la Universitat Autònoma. Al doctor Ferrer encara li faltava un any per acabar el seu mandat però –sospit que fart d’insídies i malvolences– decidí avançar les eleccions. Les ha guanyades sense presentar-s’hi.

La professora Ana Ripoll, que representa la continuïtat de la tasca del Dr. Ferrer, ha estat l’elegida. Ja és Rectora, la primera, de la Universitat Autònoma de Barcelona. Una tria, segons el meu parer, excel·lent. No tan sols per tractar-se d’una persona ben preparada i del sexe femení (recordin la injusta paradoxa: la immensa majoria d’alumnes universitaris són dones mentre que la de catedràtics són homes) sinó també perquè amb aquesta elecció l’Autònoma ha amortitzat part del seu deute amb el professor Lluís Ferrer. Un dèbit pendent per la defensa que Ferrer ha hagut de fer del funcionament democràtic de la Universitat.

Fa uns mesos, un grup d’estudiants de l’Autònoma sobrepassà una perillosa ratlla vermella. Sota la bandera de l’oposició al procés de Bolonya, aquests estudiants ocuparen facultats, impediren l’accés a les classes, acorralaren professors i, fins i tot, arribaren a sacsejar, enmig de crits, el Rector.

Ferrer no va amagar el cap sota l’ala i va fer obrir un expedient disciplinari. Pocs dies abans de deixar el rectorat, el professor Ferrer féu un darrer servei a l’Autònoma i va signar la sanció: sis estudiants expulsats per un període d’entre dos i quatre anys i vint-i-dos amonestats. Com poden imaginar, Ferrer ha esdevingut el dimoni per a tota mena d’alumnes radicals. També per a aquells professors que sembla que han oblidat que tolerar la violència és covar els ous de les serps totalitàries. Ferrer, en primera persona, en carn pròpia, ha rebut, rep, les bufetades dirigides a tots els qui creim que a la Universitat no hi ha lloc per als violents.

En el seu acomiadament, després de set anys de rector i quatre de vicerector, Ferrer va dir que la gestió universitària és molt dura, gairebé corrosiva, i que únicament es fa suportable “per l’ajut, la cordialitat i la complicitat dels companys.” Hauria de saber, Ferrer, que som molts els qui ens sentim solidaris amb el que ha fet per refredar els ous de la serp. La Universitat, no tan sols l’Autònoma, està en deute amb aquest professor mallorquí.

No hi cap tot

2009-01-10T13:54:00.001+01:00

No cal parar molta atenció per destriar, aquí i allà, veus que exigeixen que les joves generacions siguin destres en àmbits fins ara descuidats. En la pretesa societat del coneixement, saber llegir, escriure i comptar no redimeix ningú de l’analfabetisme; cal saber desenvolupar-se en molts i variats àmbits. El problema rau a destriar no tan sols en quins camps cal estar alfabetitzats, sinó també determinar quina institució ha d’assumir el compromís de proporcionar les noves habilitats i coneixements. Les escoles i instituts solen ser gairebé sempre els destinataris de les demandes. És, però, materialment impossible que el temps escolar pugui satisfer totes les exigències. Sobretot si, com sol passar, hom reclama que aquestes noves “alfabetitzacions” es facin mitjançant la introducció de noves assignatures que s’iniciïn –aquesta és la demanda més generalitzada– a primària i acabin a secundària... o a la Universitat.

En els darrers mesos, i sense cercar massa, n’he comptabilitzat quatre, de demandes de “noves assignatures”. Ferran Adrià, cuiner, i Valentí Fuster, cardiòleg, ambdós professionals de reconegut prestigi, feren la primera. Fou a la clausura d’un congrés de cardiologia, davant un selecte auditori de personalitats estrangeres, on reclamaren que l’alimentació es convertís en una assignatura obligatòria a les escoles: "les pido que digan a sus gobiernos que introduzcan en las escuelas algo que hacemos tres horas al día: alimentarnos", digué Adrià. Més recentment, en aquest cas en el Regne Unit, un altre cuiner famós, Jamie Oliver, va argumentar pràcticament el mateix. Oliver, que intervenia en una comissió parlamentària per estudiar com encarar el problema de l’obesitat, diagnosticà que la causa d’aquest mal rau, sobretot, en la falta de coneixements alimentaris i culinaris. A l’hora de proposar solucions, digué que s’han d’establir més controls a les empreses alimentàries i, sobretot, introduir una nova assignatura a les escoles. Sembla que el govern britànic s’ho està pensant.

La segona demanda de noves assignatures també és ben recent, de darreries del mes de desembre. Per aquestes dates, la versió online del Washington Post va publicar un article sobre un moviment que preconitza la conveniència que a les escoles s’ensenyi amb més insistència i profunditat el funcionament dels mercats. El sistema escolar s’ha de responsabilitzar –deien els protagonistes del reportatge– d’alfabetitzar els joves sobre economia i fiscalitat; han de saber com es pot invertir, quines són les millors formes d’estalviar, com funcionen els impostos, etc. etc. En resum: l’economia ha de ser una assignatura obligatòria a tots els nivells escolars. No em consta que a Espanya ningú hagi aixecat aquesta bandera; però no es preocupin que només és qüestió de temps. Prest hi haurà algun economista espavilat que reclamarà (sempre es reclama, mai no es suggereix) que a les nostres escoles s’introdueixi aquesta nova assignatura.

La protagonista de la tercera demanda fou la diputada al Parlament Europeu Christia Prets. Ella fou la ponent d’una recent resolució que suggereix introduir una assignatura d’educació mediàtica a les escoles europees. L’argumentació és consistent: comprendre i valorar críticament els diversos aspectes dels mitjans de comunicació ha esdevingut una necessitat imperiosa. És del tot cert que saber filtrar la informació de l’opinió, ser capaços d’ordenar les dades obtingudes a través dels mitjans de comunicació són habilitats imprescindibles per fer ciutadans lliures. També és l’escola, diuen, qui ha d’assumir aquesta, una altra, tasca.

El metge i polític Joaquín A. Bellón és qui ha fet la quarta demanda que he localitzat. La va fer la setmana passada en un interessant i aclaridor article en el Diario de Mallorca sobre el drama dels avortaments entre els adolescents. Ja poden imaginar el final; reclama, entre altres mesures, que s’implanti l’educació sexual com a matèria obligatòria... des de l’educació infantil.

Els problemes que plantegen Adrià, Fuster, Oliver, Prets i Bellón són ben reals. Dissortadament, però, l’escola no pot cobrir tants fronts com es pretén, menys encara quan no hem aconseguit que tot l’alumnat abandoni les aules sabent llegir, escriure i comptar de forma assenyada i correcta.

Aquesta “cosa rara” de l’educació

2008-12-27T10:55:00.001+01:00

Oblidam, amb extrema facilitat, allò que posa en solfa les nostres conviccions. Aquesta llei de la memòria és la que es compleix amb més regularitat, la que presenta menys excepcions. La lectura de tres llibres de memòries publicats fa poc m’ha recordat la pervivència d’aquest mecanisme traïdor. L’autor del primer és Manuel Fernández-Montesinos. L’any 1940, quan només tenia vuit anys, es va embarcar amb la seva mare (germana de Federico García Lorca) i els seus padrins materns cap als Estats Units. Els feixistes havien afusellat el seu pare, batlle de Granada, i el seu oncle, el poeta. Manuel tornà a Espanya l’any 1951 i es va matricular a la Facultat de Dret, a Madrid. De la Universitat d’aquell temps recorda el passotisme acadèmic del professorat –la majoria compareixia poc per la Facultat– i la seva beateria. N’hi havia un que suspenia a qui, en la seva presència, s’atrevia a dir “Ojalá” perquè, deia, era una invocació a un déu pagà. El zel d’aquell professor per evitar el pecat el duia a fer agrupar les al·lotes en els primers bancs de l’aula per tal de mantenir-les separades dels al·lots. Entre els bancs d’ells i els d’ells n’hi havia d’haver un parell de buits, no fos cosa que qualcú tingués els braços llargs... La militància antifeixista de Fernández-Montesinos el va dur a la presó i es va tornar exiliar, aquesta vegada a Alemanya. Allà, per cert –el món és un mocador– es va relacionar amb el socialista mallorquí Josep Moll.

El llibre de les memòries de Pascual Maragall és el segon que m’ha fet de recordatori. Maragall fou un bon alumne de l’escola Virtèlia. Així i tot, ningú no el salvà de rebre més d’una bufetada. Es va matricular a Dret gairebé per inèrcia, estudis que va simultaniejar amb els d’Econòmiques. La Universitat d’aleshores bullia d’agitació política i Maragall s’hi va capbussar, a la revolta. La seva dedicació als estudis era, segons pròpia confessió, laxa; la militància política estava per davant l’acadèmica. Maragall va acabar les dues carreres en set anys.

El poeta i gestor cultural José Luis Giménez-Frontín era dos anys més jove que Maragall. En el seu llibre “Los años contados” explica que va estudiar en un col·legi dels jesuïtes. Recorda els exercicis espirituals i, sobre tot, retreu que, per por a l’escàndol, ningú no fes res per aturar els peus (per referir-me a alguna part anatòmica) de dos o tres professors pedòfils que pul·lulaven per aquella escola. Giménez no cau en el maniqueisme; també parla dels nombrosos professors entregats amb entusiasme i eficiència a l’ensenyament. La creença que Lletres era una carrera per a monges va fer que es matriculés a Dret. La música de fons del claustre de professors era, diu Giménez, sòlida. A partir de tercer moltes hores de conspiracions i bars...

No conec ningú que estigui satisfet amb la situació actual de l’educació. Però suposar que les escoles i facultats de Fernández, Maragall o Giménez funcionaven millor que les d’ara és molt suposar. Creure que en temps passats els al·lots estaven més ben instruïts; creure que aleshores sí que acabaven l’escola sabent el que calia; afirmar que llavors sí que sortien de les universitats bons professionals són, totes elles, idees tan ben arrelades com errònies. Per molt que les estadístiques i els registres dels records testimoniegin les misèries pretèrites del nostre sistema escolar, els afectats per la convicció d’un passat educatiu millor no canviaran de parer. Pensar malament de l’educació actual ha esdevingut una d’aquestes coses que Michael Shermer en diu “coses rares”; afers amb relació als quals moltes persones es fan immunes a la raó i a les dades. Rebutjam allò que posa en solfa les nostres conviccions. Aquest mal, diuen, no té cura i l’única cosa que es pot fer és limitar-ne el contagi. Però bé: oblidin-se avui de mals i de cures i preparin-se per entrar amb bon peu a l’any 2009. Molts d’anys!

Digues què pots fer tu per a l’educació

2008-12-16T20:23:00.001+01:00

Si a casa nostra hi ha una cosa que encara vagi pitjor que l’educació, és el seu debat social. Les polèmiques que dominen la discussió pública dels afers educatius són, en la immensa majoria dels casos, banals. Però gairebé mai innocents. Per estranys designis, els temes educatius que ocupen més pàgines en els diaris s’orienten a consolidar o debilitar posicionaments polítics o sindicals. Però quasi mai ajuden a millorar l’educació. El fet, per exemple, que l’afer de l’Educació per a la Ciutadania hagi estat durant mesos i mesos el centre del debat educatiu del país és símptoma d’una patologia social preocupant. El fet que, a Balears, la Conselleria provoqui un debat en els mitjans sobre si convé o no avaluar el professorat és la confirmació que anam ben desorientats. El que, un dia sí i a l’altre també, trobem articles d’opinió amb solucions miraculoses per als mals educatius que causarien hilaritat en qualsevol fòrum professional i especialitzat és símptoma que no mirem en la direcció adequada. Debats trucats; a vegades interessats i, sovint, farcits d’ignorància. És grotesc que un professor afirmi en un diari albirar en la pretensió d’avaluar el professorat a Balears una estratègia neoliberal mediatitzada pel Banc Mundial. És inaudit –i més fals que un duro sevillano- llegir que els professors d’universitat estan a favor del procés de Bolonya perquè cobraran un plus per impartir postgraus. És irresponsable, igualment, que els mitjans de comunicació estiguin entossudits en destacar adesiara els errors del sistema escolar i que, mai per mai, s’ocupin d’informar-ne dels èxits. Sembla que hem enfollit.

Mostrar només els bonys del sistema educatiu és un irresponsable exercici de sensacionalisme; voler fer passar totes les reivindicacions sindicals com a millores per a les escoles és una estafa; utilitzar els afers educatius per debilitar governs –o per mantenir-se en el poder- és una canallada; transformar el que haurien de ser debats acadèmics i professionals en trifulgues mediàtiques no fa més que banalitzar els problemes. Idò aquests són, dissortadament, els camins pels quals, aquí i ara, transita el debat públic sobre l’educació. Un debat que porta al desencís del professorat, a la perplexitat de la ciutadania i a la postració de l’escola.

Ignor quin és el bon camí. Però entreveig que res es podrà redreçar si no es canvia el clima social al voltant de l’escola, de l’institut, de la facultat. Si no entenem, i fem entendre, que l’educació és cosa de tots; si no som capaços d’assumir que la responsabilitat educativa no és només dels progenitors, del professorat i de l’administració tenim desencís, perplexitat i postració per a molta estona. És cert que es comencen a albirar iniciatives socials que apunten en la bona direcció. Encara no fa un mes, a Catalunya, una cinquantena d’entitats i institucions han subscrit un manifest en què assumeixen el compromís de treballar, des dels seus respectius àmbits, per convertir l’educació en una prioritat i refermar els valors de l’exigència, l’esforç i el rigor. Les entitats signants del manifest es comprometen a actuar i no a receptar. No es limiten, com passa gairebé sempre que es dóna suport a escrits d’aquesta mena, a prescriure el que els altres haurien de fer amb l’educació sinó del que, en aquest àmbit, s’està en disposició de realitzar des de l’entitat signant. A casa nostra, el Cercle d’Economia està enllestint una iniciativa semblant que cal esperar tengui èxit.

De John Kennedy es recorden moltes coses. Poques, però, com aquelles paraules que pronuncià en la seva presa de possessió: “No et demanis què pot fer el teu país per a tu, digues que pots fer tu per al teu país”. Si aquest principi s’apliqués a l’educació, un altre gall cantaria. Encara que també és cert que la millor contribució que alguns podrien fer-hi consistiria en quedar-se quiets, en no fer res. Que ningú canti victòria: els qui no s’haurien de bategar solen ser els primers en posar-se en marxa.

Bolonya: una diana errada

2008-11-30T12:58:00.003+01:00

En menys d’un mes, hi ha hagut a Palma dues manifestacions estudiantils en desacord amb l’actual procés de reforma universitària. El que succeeix a la nostra ciutat és reflex, a escala petita, del que passa a la resta de l’Estat. Feia temps, molt de temps, que no es detectava a les universitats espanyoles un clima de malestar estudiantil com el d’ara. Hi ha qui ha comparat aquesta situació amb la dels anys setanta del segle passat. Potser els fonaments de la revolta siguin semblants; aleshores, però, els objectius dels estudiants eren més clars mentre que la rebel·lió d’ara és molt difusa i, segons el meu parer, apunta a una diana equivocada. El Pla de Bolonya no és, com diuen aquests estudiants revoltats, l’ominós procés que esberlarà la universitat pública.

Molts alumnes (i també alguns professors) interpreten que el procés de Bolonya condueix a la privatització de la universitat i a la rendició davant les empreses privades (“Fora els bancs de la universitat”, criden). Creuen que es produirà un augment de taxes i auguren que els postgraus seran molt cars, accessibles només a uns pocs. També pregonen que compaginar els estudis i el treball serà gairebé impossible. Potser un servidor, amb el anys, hagi perdut enteniment. He de confessar, però, que ho miri per on ho miri, enlloc veig que el procés de reforma pugui privatitzar la universitat o encarir-ne les taxes. Tampoc veig indicis que ningú estigui disposat a lliurar la universitat a les grans corporacions. Puc entendre que hi hagi qui no li agradi veure que empreses privades patrocinen programes universitaris. No compartesc l’aversió: que algunes grans corporacions patrocinin programes universitaris i no lligues de futbol em sembla un avanç social, no una xacra. Tampoc som capaç d’entendre la profecia d’alguns estudiants que amb la reforma no serà possible compaginar els estudis amb el treball. Mai, durant els molts anys que duc a la universitat, havia vist errar tant un tret.

De la implantació del Pla de Bolonya molts joves n’han fet el catalitzador de les frustracions que vénen covant des de fa estona. Criden, crec, contra la incertesa del futur. La pancarta que encapçalava una manifestació estudiantil resumeix a la perfecció els temors que enerven els estudiants: “Ahir llicenciats, avui graduats i demà precarietat”. Apuntant contra la reforma universitària, però, els estudiants erren de blanc. La lluita contra la precarietat i els abusos del mercat no passa per intentar tombar un procés que pretén fer les universitats europees més homologables, facilitar la mobilitat dels estudiants, oferir estudis que responguin a les necessitats socials i canviar la forma d’ensenyar. Aconseguir aquestes fites és, precisament, la forma més segura de reactivar l’economia.

Convé no menysprear els indicis del malestar estudiantil i atribuir-lo només a l’agitació de grups radicals. Aquests grups, evidentment, aprofiten la conjuntura. Els joves, però, tenen condicions objectives per queixar-se i convindria atendre'n les reclamacions. La primera cosa que s’hauria d’haver fet és respectar el seu dret a la informació. El procés s’ha fet, es fa, enmig d’una desinformació mai vista. La confusió és d’una tal magnitud que ha provocat que els estudiants corrin amb un garrot darrere una reforma de la qual, si acabés bé, ells en serien els més beneficiats.

Post scriptum
Rellegint l’article me’n tem que he escrit que mai havia vist a la universitat un tret tan errat com el dels estudiants contra el Pla de Bolonya. He de rectificar; en record un encara més desviat. Fou la decisió de Pilar del Castillo, ministra d’un govern d’Aznar, que l’elecció de rector es fes per sufragi universal i no mitjançant els claustres. Creia la ministra que així els resultats serien més semblants als que es produeixen en les eleccions a les cambres autonòmiques o nacional i que, per això mateix, hi hauria més rectors o rectores de dretes. Encara en riem, a la universitat, de la lucidesa de la Ministra.

Progenitors, helicòpters i pasteres

2008-11-18T17:22:00.002+01:00

Dones embarassades que escolten música clàssica no perquè tenguin afeccions melòmanes; passen una hora cada dia escoltant Bach perquè han llegit que això pot fer més espavilat l’infantó que duen dintre. Pares que compren agendes electròniques a infants de sis anys amb la pretensió que organitzin l’escàs temps lliure de què disposen. Famílies que adquireixen, compulsivament, jocs i programes perquè han sentit dir que estimulen la intel·ligència. Mares que cerquen, com a desesperades, activitats extraescolars per omplir aquelles tres hores lliures que el seu fill té els dissabtes matí. Famílies que desterren de casa seva tot aparell tecnològic perquè un amic els ha informat de l’existència d’un estudi que assenyala que un excés d’ordinador i televisió pot afectar les competències lingüístiques dels menors. Famílies que a través d’un ordinador i una webcam controlen l’aula de l’escoleta del seu fillet. Mares i pares enfervorits que cada dos dies són a l’escola a protestar, per una cosa o una altra, al pobre mestre que ha tingut la desgràcia que li tocàs com alumne, justament, aquell menut i, segons els seus pares, projecte de geni. També en el camp de l’educació vivim temps de desmesura.

Ja fa anys que els anglosaxons parlen de progenitors helicòpters per referir-se als pares i a les mares obsessionats amb l’educació dels seus fills, ansiosos per fer-ne uns superinfants. Els diuen “helicòpters” perquè sempre sobrevolen per damunt els seus fills; sempre estan a l’aguait, i quan s’encén l’alarma, quan creuen que alguna cosa no va com ells creuen, ataquen sense compassió. Quan identifiquen una suposada amenaça per als seus fills, com si pilotassin un helicòpter guerrer, apunten i disparen totes les seves armes. Els seus afanys superprotectors atabalen la criatura protegida que, sovint, és víctima del foc amic.

Un llibre anglès recentment traduït a l’espanyol que du per títol Bajo presión parla d’aquesta tipologia de pares i mares. L’anterior llibre de Carl Honoré –aquest és el nom de l’autor– es deia Elogio de la lentitud; tot un indici dels plantejaments que ara patrocina sobre l’educació dels infants. A l’hora d’educar també convé anar poc a poc, diu l’autor. I sobretot convé que les necessitats del fills no es satisfacin amb les ambicions i frustracions dels pares i mares. Molts progenitors, rendits a la pressió de la competitivitat i a la filosofia de l’èxit, pretenen que els seus infants siguin supernins.

Carl Honoré és anglès i sembla que té un bon nas per ensumar de què van les coses. Sospit que si fos espanyol s’hauria referit a una altra espècie de progenitors que a casa nostra està molt estesa; molt més que la dels pares helicòpters. Es tracta de pares i mares absents, despreocupats de l’educació dels seus infants; pares i mares que renuncien a les seves obligacions educatives; que no estableixen normes, que no es preocupen del que fan o deixen de fer els seus infants a l’escola o al carrer: la seva dèria es fugir, escampar. Cercant símils amb mitjans de transport, els podríem batiar amb el nom de progenitors pasteres. Aquesta espècie no persegueix els seus fills amb helicòpters guerrers sinó que fuig d’ells emprant barques insegures. Amb la primera onada se’n van a pic; els qui moren ofegats, però, no són els pares sinó els fills.

En una entrevista que feren a Honoré quan vingué a Espanya a promocionar el seu llibre, li demanaren què haurien de fer els pares i mares per no caure en la desmesura dels progenitors obsessionats ni en el passotisme dels absents : “Cal aplicar el sentit comú”, contestà Honoré. “Uf! -vaig exclamar- aquest anglès no deu saber que el sentit comú és el més poc comú dels sentits”. Ben mirat, però, crec que l’autor en realitat volia dir que per educar no hi ha varetes màgiques. Així doncs tindrem progenitors helicòpters i pasteres per estona.

El forat

2008-10-31T18:41:00.002+01:00

El sistema escolar de Balears té un desguàs obert i poc controlat. El forat produeix un remolí que xucla alumnes, sobretot aquells que no van ben protegits. La força de l’estirada fa que milers i milers de joves s’hi escolin amb una formació insuficient. La magnitud del desguàs és immens; a la nostra Comunitat se’n du quasi la meitat dels joves mascles. L’any 2006, el 44’7% de Balears de sexe masculí d’entre 18 a 24 anys no estudiaven, ja sigui perquè no completaren l’ESO, o bé perquè, una vegada finalitzada la secundària obligatòria, decidiren –no tots ho aconsegueixen– fer feina o bé perquè, per les circumstàncies que fossin, abandonaren els estudis iniciats. El percentatge d’al·lotes de Balears que abandona el sistema escolar de forma prematura és gairebé la meitat que el dels homes (24’3%). Tot plegat un abandonament de magnitud espectacular, insostenible.

Les característiques del nostre mercat de treball explica, encara que només en part, la grandària del forat. L’any 2006, el percentatge de persones ocupades amb estudis superiors a Balears era el més baix d’Espanya: només el 17’6%, –en el conjunt de l’Estat arribava al 22’2%– Per altra banda, la diferència salarial entre llocs de feina amb major o menor qualificació és a Balears, juntament amb Andalusia, la menor d’Espanya. Un mercat de treball d’aquestes característiques, més que persuadir els joves perquè abandonin els estudis, el que fa és xuclar-los. La seva força d’atracció fa malbé qualsevol discurs a favor de les bondats de l’estudi.

En un seminari d’àmbit europeu recentment celebrat a Palma s’ha recordat que el problema de l’abandonament escolar prematur és greu. Ho és aquí i, encara que no amb la mateixa magnitud, a tot Europa. Especialistes de diversos països manifestaren la seva convicció que l’objectiu dels països europeus d’arribar al 2010 amb un percentatge no superior al 10% es, de cada vegada més, una quimera. A Balears és ben segur que no s’assolirà aquesta fita.

El més interessant del que es va presentar en el seminari, però, no foren els números que posen de manifest la necessitat urgent de taponar el forat sinó les propostes sobre com obstruir-lo. Una de les més interessants girà entorn a la conveniència d’implementar dispositius d’educació de segona oportunitat. És a dir: posar en marxa mecanismes que facilitin que les persones que abandonen de forma prematura el sistema escolar hi puguin tornar. El professor Ruben Comas, organitzador del seminari, tingué l’encert de donar la paraula a al·lots i al·lotes que abandonaren massa prest l’escola però que, passat un temps, saberen aferrar-se a algun dels mecanismes de segona oportunitat. El seu testimoni –recollit per la professora Francesca Salvà en el marc d’una recerca en procés de realització– aportà una mirada nova al problema de l’abandonament escolar prematur. Primer de tot, perquè estam massa avesats a entendre els problemes educatius només des de la perspectiva dels adults. Quan s’escolten les raons dels joves trontollen molts tòpics sobre els seus mals. En segon lloc, perquè escoltar la veu de trenta alumnes que escaparen pel desguàs de l’escola i que s’han sabut recuperar és encoratjador. Quan la professora Salvà finalitzi el seu treball convindrà tornar escoltar amb tota atenció la veu d’aquests 30 naufragis recuperats.

És cert que possibilitar múltiples i flexibles camins per arribar a la qualificació pot taponar el forat que provoca l’abandonament escolar prematur. Una de les arrels del problema, però, és la mateixa que J.G. Ballard va detectar a Anglaterra ja fa més de cinquanta anys. Ballard anava de casa en casa intentant vendre una enciclopèdia i va veure ben a les clares que el consumisme feia desaparèixer el que fins aleshores havia estat una idea venerable per a moltes generacions d’anglesos: la de l’educació com a mitjà de superació personal i social. Els anglesos la perderen, a aquesta concepció. La qüestió és si aquí, a Balears, l’hem tinguda mai. Perquè si no la tenim –ja sigui creant-la o recuperant-la– quan tapem un forat en sortirà un altre.

La guerra per la Facultat de Medicina

2008-10-22T08:57:00.001+02:00

La batalla per instaurar una Facultat de Medicina és ferotge. Pocs en parlen en veu alta. De tant en tant, els contrincants en aquesta disputa amollen, o se’ls escapen, algunes dades per donar fortalesa a les seves posicions.

A un bàndol hi ha aquells que volen instaurar, amb urgència, els estudis de Medicina a la Universitat de les Illes Balears. A l’altra part s’hi alineen els qui, sense rebutjar la possibilitat de la nova Facultat, no comparteixen la pressa i creuen que convé pensar-ho bé. Del camp de batalla han desaparegut, o almenys fins ara no han aixecat el cap, aquells que fan servir l’argument estantís que és millor que els nostres joves se’n vagin a fer la carrera fora de l’illa.

Els qui duen la iniciativa de la batalla estan ben parapetats a la Conselleria de Salut i Consum. El Conseller Tomás, que és qui du la bandera, ha marcat la fita: vol que els estudis de Medicina s’instaurin durant l’actual legislatura. S’han elaborat informes per demostrar la viabilitat i bondat del projecte i s’intenta convèncer, sobretot, la Rectora Casas i el President Antich. Diuen els rumors que a la Conselleria d’Educació ja han tombat el coll i que és a la d’Economia on posen més objeccions. Saben, els qui frissen, que convèncer el conseller Manera, catedràtic i coneixedor de primera mà del món universitari, no serà cosa fàcil. Però creuen que el conseller, en darrera instància, farà el que digui el President. Els arguments que manegen els partidaris d’instaurar ja medicina són consistents. Afirmen que la capacitat docent del sistemes sanitari i educatiu de Balears en l’àmbit de la salut és remarcable. I és cert: a hores d’ara, a més dels que estudien infermeria i fisioteràpia a la UIB, uns tres-cents especialistes metges (MIR) es formen en els nostres hospitals. També és notable la producció científica dels metges investigadors com remarcable és el dèficit de professionals en determinades especialitats mèdiques. Tots els arguments convergeixen en un: la Facultat de Medicina suposaria una millora de la qualitat dels serveis mèdics de Balears.

A l’altre bàndol, més desorganitzat i heterogeni, hi ha aquells que posen condicions a la instauració de medicina. Sobretot dues. La primera: la nova Facultat no hauria de ser un rèmora econòmica per la UIB, una institució que, recorden, 30 anys després de la seva creació, ocupa una de les darreres posicions en el rànquing segons els recursos transferits per estudiant. Diuen que posar ara Medicina podria tenir a la UIB el mateix impacte que una bessonada a casa d’una família pobra. Els comptes que ha fet la Conselleria de Salut i Consum no han ajudat gens a l’hora de crear confiança: els 3’5 milions d’euros en tres anys que han calculat es transformen en 7’5 quan qui fa números és la UIB. I això sense comptar les infraestructures. La segona condició es refereix a la necessitat de tenir una ruta de navegació que marqui cap on ha d’anar l’ensenyament universitari a Balears. Diuen, els d’aquest bàndol, que en una època en què l’excel·lència i la diferenciació han de ser els eixos de les universitats té poc sentit continuar transitant pel camí d’una universitat generalista i local. I pensen que implementar nous estudis sense un pla estratègic que raoni en quins àmbits es vol que la UIB sigui competitiva suposa seguir per aquesta via. Potser, afirmen, els estudis sanitaris haurien de ser uns dels àmbits en els quals la UIB hauria d’excel·lir; potser sí, però que la decisió sigui resultat d’un pla estratègic raonat.

No és difícil saber qui guanyarà. La tradició diu que a l’hora d’implantar nous estudis gairebé sempre ha estat més determinat la força –i a vegades fins i tot l’atzar– que no la raó. No hi ha cap indici per pensar que les coses han canviat. Crec que tindrem, prest, Facultat de Medicina.

La banalització de la Universitat

2008-10-07T08:36:00.001+02:00

He llegit un anunci que deia que a Mallorca hi ha una pretesa nova universitat. “Postgrado en guía turístico”, posava l’avís. Sota el títol, clar i llampant, deia: TUI University Mallorca. A la dreta apareixia l’anagrama del grup Touristik Union International (TUI), i a l’esquerra el de l’acadèmia Escola Superior Balear. L’anunci informava que el curs tenia una durada de set setmanes, que s’impartia en alemany i que el títol era reconegut per la Universitat Alfonso X el Sabio. També s’anunciava com a reclam que els alumnes que superessin el curs podrien ser contractats per TUI España per a treballar de guies turístics. A la part de baix de la inserció publicitària hi havia una adreça d’Internet (http://www.tui-university.es) que feia ben avinent que qui oferia el curs era, efectivament, una suposada universitat.

La TUI University Mallorca s’assembla a les universitats acadèmiques tradicionals com un ou a una castanya; és a dir: no s’assemblen gens ni mica. Les Universitats tradicionals tenen per finalitat la creació i la difusió del coneixement. Amb aquest objectiu estableixen projectes formatius homologats; desenvolupen projectes de recerca avaluats per organismes competents; disposen d’un professorat altament format; mantenen convenis i projectes amb institucions i empreses per donar resposta a les demandes d’innovació; ofereixen a la comunitat programes de difusió cultural, etc. etc. Cap d’aquestes característiques no es pot destriar en la informació que ofereix la TUI University Mallorca.

Tampoc no es poden identificar els trets de les anomenades “universitats corporatives”; un tipus d’institucions que algunes empreses americanes començaren a crear en els anys noranta del segle passat i que a Espanya ens arribaren fa uns vuit anys de la mà de corporacions com FENOSA o Telefónica. Aquestes “universitats” no són altra cosa que una versió dels clàssics departaments de les empreses per a la formació dels seus recursos humans, amb una especial preocupació per l’expansió de la seva cultura corporativa i, també, per a la transferència del coneixement. Tot i que per a la cultura europea la utilització del concepte “Universitat” per aquests tipus de centres ens pot semblar –a mi m’ho pareix– del tot inadequat, desenvolupen una bona feina, sobretot les que segueixen les indicacions de bones pràctiques d’organismes reguladors. Difícilment es pot considerar la TUI University Mallorca una d’aquestes “universitats”; només ofereix la realització d’un curs de 150 hores per formar en el camp dels guies turístics (una professió, per cert, que està regulada per llei ) i que, a més, alguns dels que aprovin el curs podran fer feina a TUI. D’universitat res de res; ni de les de veres ni de les de bromes.

Ve d’enrere això de banalitzar la Universitat. Ja fa anys que a Illinois es va crear la Hamburger University dedicada a ensenyar sobre els obtusos oficis relacionats amb el que fan en els restaurants MacDonalds; és a dir: una “universitat” sobre el mal menjar. Era qüestió de temps que a algú de Balears tingués l’ocurrència d’associar el nom de la universitat amb alguna de les peculiaritats de la terra. Ja ha anat bé que s’hagi fet amb el turisme i no amb la corrupció, camp, aquest darrer, en el qual hagués estat més fàcil reclutar mestres especialistes.

Dos ensurts

2008-09-24T16:49:00.000+02:00

La rentrée a la feina, que sempre és feixuga, m’ha rebut amb un ensurt. Com tenc per costum de cada matí, aprofitant el temps necessari per recórrer els prop de deu quilòmetres que hi ha des de casa fins al despatx, vaig obrir la ràdio. Arribà el moment de l’emissió de les notícies locals. Un dels titulars de portada de l’informatiu deia que un elevat percentatge –digueren el nombre exacte però no el record– de l’alumnat de la Universitat de les Illes Balears (UIB) du assignatures suspeses de convocatòries anteriors. La dada no em va venir gens de nou. Tampoc no en vaig fer una valoració especialment negativa perquè sé –com sap qualsevol que llegeixi una mica sobre gestió de l’ensenyament superior– que aquesta dada, per ser rellevant, s’ha de complementar amb moltes altres. Me tem, però, que la majoria d’oients en feren una altra valoració. Presentada com es va presentar, en brut, sense matisacions, sense entrar en els detalls del que això suposa i, sobretot, sense comparar amb dades d’altres universitats ni aportant referències d’altres indicadors sobre la qualitat docent, aquella era una informació que deixava malparada la UIB. El missatge ocult era ben clar: “la majoria de l’alumnat arrossega un caramull d’assignatures suspeses, ergo la qualitat de la docència és baixa”. Sí, aquell informatiu local desdibuixava la UIB i contribuïa a crear-ne una mala imatge. No creguin que escoltar aquesta notícia em trastocàs massa. Ser seguidor entossudit dels mitjans fa que estigui acostumat a llegir mitges veritats i fins i tot alguna mentida. L’origen del meu ensurt fou, sobretot, la font de la informació; la persona que amb veu pròpia venia a dir que la qualitat docent de la UIB era molt baixa era, ni més ni menys, un vice-rector.

La qualitat de la docència d’una universitat és una qüestió difícil de tractar en un informatiu, en un reportatge o en un article d’opinió. Per començar, hi ha molt a discutir sobre quins són els indicadors que convé fer servir per mesurar si l’ensenyament és més o menys bo. No entraré, doncs, en aquesta controvèrsia i em limitaré, conformat, a exposar els resultats que treu la UIB en un estudi sobre el tema que la Fundación Conocimiento y Desarrollo va presentar encara no fa dos mesos.

En comparació a les altres universitats espanyoles, la UIB treu un excel·lent –ocupa la posició 9 d’un total de 47– pel que respecta al percentatge d’alumnat que finalitza els estudis (l’anomenada taxa d’abandonament) i un notable alt (posició 15) pel nombre d’alumnes per professor. S’aprova bé (punt mig de la classificació) en l’anomenada taxa de rendiment i que fa referència al percentatge de crèdits (si són de fornades velles, poden llegir assignatures en lloc de crèdits) superats sobre els matriculats. Es suspèn, encara que sigui per poc, en la taxa de graduació; és a dir: en relació al percentatge d’alumnat que acaba els estudis en el temps que tocaria (la UIB ocupa la posició 34). També s’està en posició delicada pel que fa a la despesa corrent per estudiant. Hi ha dos indicadors que la Fundación CyD considera importants per mesurar la qualitat docent en els quals la UIB presenta molt mals resultats. El primer és el dels recursos físics docents; són escassos el nombre d’aules d’ensenyament, d’aules d’informàtica i, sobretot, d’espais de biblioteca. El segon indicador negatiu mostra que la UIB és la universitat espanyola amb menys alumnes d’altres províncies en els estudis de primer i segon grau.
Bé, ja veuen que la qualitat de la docència de la nostra Universitat presenta fortaleses i debilitats. Estic segur, perquè en som testimoni, que les nostres autoritats acadèmiques treballen per capgirar aquells aspectes que situen la UIB en mala posició. Convindria, però, que es tengués més esment a l’hora d’aportar dades parcials des de la pròpia institució. I és que informacions esbiaixades com les que va donar el vice-rector són letals per a la imatge de la UIB.

La Universitat i el miracle dels pans i els peixos

2008-07-02T19:46:00.002+02:00

A la Universitat de les Illes Balears estam engrescats en l’adaptació dels estudis a l’anomenat Espai Europeu d’Educació Superior. Un bon berenar! Tot va començar l’any 1999, a Bolonya, quan els representats dels Estats d’Europa iniciaren el camí per tal d’arribar a l’any 2010 amb els seus sistemes universitaris harmonitzats. L’objectiu és acabar amb uns models universitaris estatals gairebé incompatibles i crear un Espai Europeu d’Educació Superior. Se suposa que aquesta adaptació a un model comú incitarà la mobilitat de professorat i alumnat, facilitarà el reconeixement de títols i farà que les Universitats europees siguin més competitives en el concert mundial.

Crear un Espai Europeu d’Educació Superior és un objectiu que mereix encomis; però, com sembla que passa amb tot el que fa referència a la construcció d’Europa, la desinformació, la burocratització i la llunyania dels ciutadans –fins i tot la dels més implicats com, en aquest cas, el professorat universitari– ha presidit el procés. Carlos Berzosa, rector de la Universidad Complutense, ho ha escrit clar i llampant: «s’ha de reconèixer que en el nostre país el procés de convergència ha estat un despropòsit» ¿Per quin estrany malefici les grans idees dels projectes europeus es desenvolupen amb un llenguatge abstrús i uns processos burocratitzats que en lloc de generar entusiasme provoquen reaccions de rebuig? Posaria messions que si els universitaris haguéssim votat en referèndum l’adhesió al procés de Bolonya el projecte hauria sortit tan esculat com d’Irlanda n’ha sortit el Tractat de Lisboa. I segurament pels mateixos motius: per la desinformació, la llunyania, la burocratització...

Qui hagi seguit les informacions dels mitjans sobre els canvis que es preparen a la Universitat ja deu saber que les diplomatures i llicenciatures actuals es transformaran en estudis de grau; que les carreres que ara són de tres i cinc anys seran totes elles de quatre; que els mètodes d’ensenyament es fonamentaran més en la feina de l’alumnat que en les explicacions del professorat –«els apunts desapareixeran», digué, agosarada, la ministra Cristina Garmendía–; que hi haurà molta més mobilitat de l’alumnat i professorat. No tothom creu que aquestes reformes duguin cosa bona. També hi ha qui les critica amb la convicció (un servidor pensa que equivocada) que el significat profund del canvi és la mercantilització de la Universitat. Pensen, els qui s’hi oposen, que a Bolonya es va iniciar la rendició de la Universitat al mercat i a les grans corporacions. Profetitzen la desaparició d’aquells estudis que el mercat no demanda; la privatització de les Universitats i que, com en temps passats, només podran estudiar els de casa bona. Per altra banda, la pretensió d’una major atenció a l’alumnat i, conseqüentment, a les formes d’ensenyar, és interpretada com una “escolarització” de la Universitat.

El discurs a favor o en contra del procés de Bolonya s’ha polaritzat en excés; sembla un debat entre apologistes i apocalíptics. Els d’ambdues trinxeres potser moderarien el seu discurs si, com pensam els escèptics, consideressin que la clau és, una vegada més, si es farà front o no a una de les debilitats històriques de la universitat espanyola: el seu escàs finançament. Si es pretén dur a terme l’adaptació de la nostra universitat a l’espai europeu a cost zero; si es pretén un ensenyament de més qualitat amb els mateixos recursos dels que ara es disposa, ens haguéssim pogut estalviar aquest pesat viatge. Com ha dit Ángel Gabilondo, President de la Conferència de Rectors, transformar la universitat espanyola és, de forma prioritària, una qüestió de doblers. Sense dedicar més recursos a la Universitat la reforma servirà, efectivament, per fer que tot canviï; però perquè tot continuï igual.

La despesa pública en educació superior a Espanya és menys de la meitat de la d’alguns dels països del nord d’Europa amb els quals volem convergir. Que ningú no s’enganyi: en els campus universitaris espanyols no es reproduirà el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos.

Respecte, llum i fum

2008-06-15T11:43:00.002+02:00

Són molts els qui creuen que a les escoles i instituts el respecte és un bé escàs. Nicolas Sarkozy, el president de la República francesa, en va fer bandera, d’aquesta creença, en una extensa missiva que a l’inici del curs escolar que ara acaba va enviar al professorat del país veí. Sarkozy deia que volia una escola presidida pel principi del respecte: “Desig que reconstruïguem una educació del respecte (...) desig que els nostres infants aprenguin la cortesia, l’obertura d’esperit, la tolerància”. . Fins i tot va escriure que li agradaria que “els alumnes [...] es posin dempeus quan el professor entra a l’aula ja que això és una mostra de respecte”.

No conec ningú –ningú que tengui el cap damunt les espatlles, vull dir– que no defensi que el respecte ha de formar part del clima de les aules. Més encara: aconseguir que l’alumnat es comporti a la llum d’aquests principis, tan a l’escola com a fora, és un objectiu educatiu important. Amb altres paraules; el respecte és condició imprescindible per poder realitzar la formació i, al mateix temps, quelcom que s’ha d’aconseguir mitjançant les pràctiques educatives. No conec persona assenyada, ja ho he dit, que rebutgés aquesta asseveració. Però tampoc no conec ningú amb enteniment que desconegui que el respecte no apareix per generació espontània sinó que s’ensenya. I, als mals entenedors, si cal, se’ls ha d’imposar.

¿Com ensenyar o imposar aquest valor si qui ha de donar llum dona fum? Pocs mesos després d’haver enviat la carta als professors exhortant-los a fomentar el respecte, el President de la República francesa va protagonitzar un incident lamentable. Sarkozy, que saludava amicalment els assistents a una fira, es topà amb un exaltat que rebutjà ostensiblement l’estreta de mans que li oferia el President. “No em toquis”, murmurà el ciutadà. “Idò vés-te’n a fer punyetes”, li contestà Sarkosy. El ciutadà no es va arrufar sinó que encara tingué esma per dir-li que no volia que el toqués perquè si ho feia l’embrutaria. En lloc de callar, que era el que exigia la prudència i el respecte cap aquell mal educat, Sarkozy cometé la imprudència de tractar-lo de “tocacollons” Aquesta “lliçó” coprotagonitzada pel President Sarkozy i el ciutadà anònim fou enregistrada per una càmera i repetidament difosa per tots els mitjans de comunicació. La credibilitat de la missiva al professorat en demanda de més respecte a les aules quedà tocada de mort, se n’anà en orris.

Per allò de la distancia que, com el temps, amolleix les coses, més greu que la malifeta de Sarkozy –que, al cap i a la fi, ens queda lluny– és la protagonitzada a Palma por un grup de manifestants –vull creure que foren pocs i amb l’atenuant d’una ofuscació temporal. Eren al carrer en reivindicació de millores salarials i un dels eslògans que pregonaven era esfereïdor, sobretot per ser ells qui són. Volien, els manifestants, tractar el seu problema laboral amb el President Francesc Antich i no amb la Consellera Bàrbara Galmés, que fins aleshores s’havia mostrat ferma amb les seves postures. No se’ls va ocórrer, a alguns manifestants, altra idea que escriure en una pancarta, i corejar a pulmó obert, que no volien negociar amb una Barbie. Encara que no ho sembli, els qui es manifestaven eren professors i no, posem per cas, camioners. Res justifica la seva irrespectuosa –a més de masclista– referència a unes suposades aparences de la Consellera.

Ignor si a la Comunitat de Madrid han enllestit cap campanya a favor del respecte. En tot cas aquells professors que pretenguin inculcar el seu valor hauran de contrarestar el mal exemple que va donar Esperanza Aguirre quan va saludar els periodistes que l’esperaven enflocant-los un “¿Que tal, troncos?”

No; no cal que els al·lots i al·lotes es posin drets quan el professor entri a les aules. Per fer una escola del respecte bastaria que els qui han de donar llum no donin fum.

Una obscenitat aberrant

2008-05-31T11:33:00.002+02:00

Ja fa dos anys i mig que des d’aquesta columna diguérem que a Balears es destinen més recursos dels pressupost públics a la televisió que a l’ensenyament superior. Era finals del 2005 i els diaris s’havien fet ressò d’una desgràcia que esdevingué notícia per la seva obscenitat: l’esposa del president d’un dels països més pobres del món havia mort a Marbella –fins aquí la desgràcia– a causa d’una intervenció de cirurgia estètica –i aquí deçà l’obscenitat–. Esperonat pel que acabava de llegir em vaig proposar fer un llistat de fets propers que també fossin una ofensa al pudor i al sentit comú. La relació fou llarga, però no em va costar molt decidir quin dels fets obscens considerava més destacat. Permetin que reprodueixi un tros de l’article que vaig escriure ja fa dos anys i mig.

"La llista de fets que ofenen el pudor i el sentit comú és llarga; basta gratar un poc en els diaris que adonar-se’n de la seva ampla extensió. Encara que n’hi ha, d’obscenitats, que estan un poc amagades i que per fer-se visibles necessiten que desapareguin els parafernals que les sol dissimular. No sé vostès què pensaran, però un servidor creu que el fet que a Balears dediquem més recursos econòmics a la televisió que a l’ensenyament superior mereix un lloc destacat en el hit parade de les obscenitats. I és que en el 2006 –llegeixo en els diaris– IB3 disposarà de 50 milions d’euros. Per si això no bastàs, el Consell de Mallorca té previst per a l’any que ve una despesa d’11’3 milions per a la seva televisió –6 milions del pressupost del 2006 i 5’3 del d’enguany– i és probable que els altres Consells no quedin darrera. Sigui com vulgui només amb l’aportació del Consell de Mallorca i la del Govern Balear la xifra –la tudada?– ja puja a 72 milions! Doncs bé: per a l’any 2006 la transferència nominativa més la inversió del Govern a la Universitat de les Illes Balears (UIB) no arribarà als 54 milions d’euros. Ho ha llegit bé: es dediquen més recursos a la televisió que a l’ensenyament superior.” Fins aquí l’escrit de fa dos anys i mig. Ara sé que vaig fer curt; l’obscenitat era –és– d’una magnitud encara superior. Aberrant.

El passat dia 8 de maig el director de l’ens públic de Radiotelevisió de les Illes Balears, en una compareixença parlamentària, posà els comptes d’IB3 damunt la taula. Les dades que va aportar posen els pèls de punta: en tres anys, des de 2005 fins al 2007, s’hi varen esmerçar més de 225 milions d’euros! En aquests mateixos tres anys l’aportació nominativa a la Universitat de les Illes Balears fou de 149. No cal fer moltes operacions per adonar-se de la magnitud del despropòsit.

En ocasió d’una entrevista per aquest diari, vaig tenir l’oportunitat de demanar a Jaume Matas com podia justificar que a Balears es destinessin més recursos econòmics a la televisió autonòmica que a la universitat. “Aquesta comparació és demagògica”, contestà incòmode. Després, ja més tranquil i defugint de l’odiosa comparació, argumenta una lletania de motius que, en el seu parer, justificaven l’existència de la televisió autonòmica. Record vagament que digué que IB3 contribuiria a articular la Comunitat i que per què Balears no havia de ser com les altres autonomies. La seva resposta a la meva interpel·lació acabà amb un pronòstic: vengué a dir que ja ningú no s’atreviria a tancar IB3.

Potser tenia raó, Jaume Matas, quan afirmava que IB3 no tenia tornada enrera. Però això no obsta per recordar que amb el que fins ara ha costat aquest invent s’haurien pogut finançar nous estudis universitaris; s’haurien pogut crear residències per facilitar que els menorquins, eivissencs i formenterencs vinguessin –fins i tot de franc!– a estudiar a la UIB; s’haurien pogut finançar nombrosos projectes de recerca.... Ja ho veuen, la demagògia pot ser didàctica. No hi ha garanties, però, de que desperti les consciències.

Segona oportunitat

2008-05-16T17:57:00.001+02:00

L’abandonament escolar prematur és un dels problemes més greus del sistema educatiu espanyol. Les estadístiques assenyalen –són dades del 2006– que el 29’9% de joves d’entre 18 i 24 anys han deixat l’escola sense aconseguir la titulació adient. Només hi ha dos Estats europeus –Malta i Portugal– amb percentatges més elevats. A Balears la cosa és encara més sagnant: l’abandonament arriba al 34’9% (el 44’7% entre els homes!). Els joves, tot i les possibilitats que se’ls ofereix, no volen estudiar. Mala cosa, aquesta que ens mostra les estadístiques. La formació és un bé i menystenir-la és transitar per un mal camí; el que condueix, tant a les persones com a les comunitats, a tenir pa per avui però fam per demà.

Dades sobre els resultats del sistema escolar com les assenyalades –que, recordem-ho, solen ser, com tot el que és cridaner, les més reproduïdes en els mitjans de comunicació– posen en evidència un fracàs social sagnant: no aconseguim que els joves estudiïn; no sabem transmetre’ls el valor de l’educació. És cert: tenim un problema seriós.

Són molts els factors que contribueixen al fenomen de l’abandonament escolar prematur. Són molts, variants i interrelacionats. Aquesta complexitat fa que els mecanismes que es posen en marxa per combatre’ls hagin de ser de característiques molt diverses. Un de fonamental consisteix a situar a l’abast dels qui han abandonat els estudis de forma prematura dispositius que els facilitin poder tornar a estudiar i disposar així d’una segona oportunitat educativa. Es tracta d’aconseguir que aquells que, amb el temps, se’n adonen que erraren en deixar les aules tinguin a l’abast una nova oportunitat; que les portes de la formació no se’ls tanquin per sempre més. El ventall de possibilitats facilitadores d’aquesta segona ocasió educativa és ample: cursos de formació professional per a joves en situació de risc d’exclusió social; cursos per a adults; formació a distància o cursos nocturns que permetin compaginar treball i estudis, etc. etc.

A Balears tenim alguns reeixits exemples de dispositius ja consolidats d’educació de segona oportunitat dels quals esper poder-ne parlar en properes ocasions. Avui, però, volia referir-me a una experiència realitzada a un Institut –l’IES Llorenç Garcías i Font, d’Artà–, que demostra que el compromís social de les escoles, la seva obertura a la comunitat, no té perquè limitar-se al ball de bot., al macramé o a altres activitats manuals... L’any passat, professorat d’aquest centre començà a impartir cursos de preparació per a les proves d’accés a la Universitat, i també a cicles formatius de grau superior, per a persones més grans de 25 anys. Fa poc s’han fet els exàmens i dels 24 que es presentaren n’han aprovat 17. És un resultat excel·lent que demostra que, amb poc recursos, és possible ajudar aquells que, potser seduïts pel cant de sirenes del model econòmic de Balears, van abandonar prematurament els estudis.

Fixar-nos en les dades catastròfiques referides a l’abandonament escolar prematur no hauria d’evitar que miréssim cap a aquells indrets que, com l’experiència de l’IES d’Artà, mostren que la flama de l’esperança no s’ha apagat. A les escoles, als instituts, no ho dubtin, també hi ha molts exemples de superació i de valoració de l’esforç. Se n’hauria de parlar més d’aquests casos. Mostrant-los, potser esperonaríem alguns dels qui creuen que deixar d’estudiar és una bona sortida. L’any passat, només a la UIB, amb la prova d’accés per a persones més grans de 25 anys, es recuperaren 465 alumnes que, per les circumstàncies que fos, havien abandonat de forma prematura els estudis.

Així com algunes persones paraplègiques a causa d’accidents de trànsit visiten escoles per parlar a l’alumnat de les conseqüències de les imprudències a les carreteres, aniria bé que aquells que s’han pogut aprofitar dels dispositius d’educació de segona oportunitat passassin per les aules dels més joves i, amb la seva experiència, expliquessin que abandonar l’escola sense la qualificació adient és un error. Un error que amb el temps sempre es descobreix.

Es diu quimera?

2008-05-01T10:59:00.001+02:00

L’any 2005 el Govern presidit per Jaume Mates decidí destinar al camp de la Medicina respiratòria els importants recursos econòmics que arribaren de la Unió Europea per al foment de la recerca. Feia tres anys que, sota el lideratge de la Universitat de les Illes Balears (UIB), s’havia creat l’Institut Universitari d’Investigacions en Ciències de la Salut (IUNICS). L’objectiu de l’IUNICS era impulsar la recerca en el camp de la Biomedicina conjuminant els esforços investigadors dels metges dels centres sanitaris públics i els del professorat de la UIB. Al cap i a la fi el camp de la recerca a Balears encara estava –està– a les beceroles i tot el que sigui dividir no feia sinó reduir la massa crítica intel·lectual necessària per tirar endavant. Si en el 2005 es volien destinar importants recursos a la recerca biomèdica, el més assenyat hagués estat aprofitar l’estructura de l’IUNICS. Aquest Institut, però, era gestionat per una comissió que feia difícil les intromissions capritxoses del món polític. Consta que Mates va dir clar i llampant que no volia que aquells doblers per a recerca acabessin en mans de la UIB. L’alternativa fou crear un nou centre dedicat a la investigació en el camp de la medicina respiratòria. Es desconeixen encara els sòlids arguments que, se suposa, avalaven la conveniència per la qual Balears esdevingués capdavantera en aquest camp i no en altres. S’aspirava a liderar la recerca espanyola –fins i tot l’europea– en aquest camp. Dit i fet. El 14 de juliol de 2005 es posà en marxa el Centre Internacional de Medicina Respiratòria Avançada (CIMERA). A la primera reunió del Patronat es decidí remunerar el director amb un sou anual (en realitat un sobresou ja que no s’exigia dedicació exclusiva) de 60.000 euros.

No sempre els resultats de somnis megalòmans sobreviuen qui els ha tingut. Tres anys després de la seva creació, CIMERA és lluny d’assolir els seus objectius inicials. La consulta a la base de dades bibliogràfica Pubmed demostra que, ara per ara, la pretensió de ser un centre pioner és una quimera. Per altra banda, han esclatat els conflictes entre la direcció i alguns investigadors. Fins i tot el responsable d’una de les tres línies de recerca ha estat acomiadat i el Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) –que ha proporcionat lluentor i finançament al centre– ha amenaçat de retirar-se.

D’aquest afer, encara inconclús, se’n desprenen moltes lliçons. Una, però, l’hauria d’aprendre la Comunitat universitària: la conveniència –o l’obligació– de denunciar aquelles decisions del poder polític en el camp de la recerca i l’ensenyament superior que tenen més de desbarat que de racionalitat. Els acadèmics de la UIB, especialment els més relacionats amb la recerca biomèdica, veren amb profund escepticisme el projecte CIMERA. Els d’altres àrees es demanaven quins poderosos motius hi havia perquè Balears apostés per un camp tan competitiu com la recerca biomèdica i, més concretament, per treballar en l’àmbit de les malalties respiratòries. Tampoc no s’explicaven el procés de selecció de director. Però tothom va callar. Tots callàrem. És cert que qui aleshores era vicerector de recerca treia foc pels queixals i que el Rector aprofità la seva intervenció en la constitució del CIMERA per recordar que ja n’hi havia un, d’institut en Biomedicina. Ens convindria aprendre a dir no. Sobretot ara que sembla que la solució del despropòsit en generarà un altre: la creació d’un nou Institut de recerca biomèdica –ja en tendrem tres!– En aquest cas a mida de l’investigador acomiadat per la direcció del CIMERA però protegit pel CSIC.

No. El que Jaume Matas va crear, amb el silenci còmplice de la comunitat universitària, no es diu quimera, paraula que, com vostès saben, s’empra per fer referència a una creació imaginària de l'esperit. Es diu “Cimera”. En Heràldica, aquest mot es fa servir per designar un guarniment molt vistós que s’acobla a l’elm. Ben mirat encertaren en l’elecció del nom: les coses vistoses, encara que no guarnissin, interessaven –interessen?- molt.

Com en el Regne Unit?

2008-04-18T19:14:00.002+02:00

Tanya Byron és una especialista en Psicologia infantil que s’ha fet popular en el Regne Unit, sobretot per haver fet de Supernanny a una televisió del seu país. Fa poques setmanes, la professora Byron va presentar els resultats d’un estudi realitzat per encàrrec de Gordon Brown. El Primer Ministre s’ha obstinat a aconseguir que Internet sigui un entorn segur per als menors. “Així com ens preocupam que els equipaments freqüentats pels infants gaudeixin de les necessàries mesures de seguretat també hem de tenir cura que la Xarxa no posi en perill la seva integritat”, ha dit el Primer Ministre. Brown sap que els menors passen moltes més hores navegant per Internet que, posem per cas, nedant a una piscina. I també es conscient –l’informe de la professora Byron ho ha tornat fer avinent– que les tecnologies online faciliten l’accés a continguts i a contactes del tot inconvenients. A la Xarxa no hi ha, ni de bon tros, les mesures de seguretat que, amb seny, les administracions públiques obliguen a implementar en els indrets freqüentats per menors. I això és el que Brown s’ha proposat canviar. Vol aconseguir una consciència social del problema i, també, una implicació de les famílies, del professorat i de les empreses difusores de continguts a través d’Internet. Amb aquestes metes, i a patir de l’informe de Byron, Brown ha presentat al Parlament un pla estratègic sobre la seguretat d’Internet per als menors. No va de verbes.

La proposta de Brown coincideix amb una primera aproximació a les dades d’un treball que sobre seguretat dels infants en l’entorn online s’ha realitzat en el si del grup de recerca Educació i ciutadania de la UIB. S’han entrevistat i enquestat 801 menors d’entre 6 i 14 anys i 500 d’entre 15 i 16. Les seves respostes a les indagacions sobre com es relacionen amb els mòbils i Internet permetrà que ben aviat puguem disposar de l’anàlisi més completa que d’aquest tema s’ha fet a Balears. Tot i que, com els deia, les dades encara no han estat del tot pastades, sí que ja se n’entreveuen algunes de ben interessants.

Gairebé el 88% dels menors de Balears d’entre 6 i 14 anys disposen d’ordinador a casa i el 76% tenen accés a la Xarxa. Uns percentatges gairebé idèntics als del Regne Unit. Això és bo. Però són molts, són massa, els menors que accedeixen a la Xarxa sense cap tipus de control o orientació per part de les famílies o del professorat. Només quatre de cada deu infants de les nostres illes d’entre 6 i 14 anys afirmen que els imposen normes a l’hora de navegar per Internet. Normes, per altra banda, que gairebé sempre es redueixen a limitacions del temps de connexió. La immensa majoria dels infants van ben a lloure; tresquen per Internet sense nord, desprotegits de tot ajut i a mercè de qualsevol desaprensiu. Així són immenses les probabilitats d’exposar-se a informacions falses, a l’ensenyança de la banalització del sexe, de la violència, de la vida. És cert que les pàgines webs més visitades pels menors de Balears són de jocs; la majoria dels quals no van més enllà de l’entreteniment innocent. Però també és cert el segon gran grup de webs més visitades són aquelles que permeten la interacció: enviar i rebre missatges i imatges. I aquí n’hi ha menys, d’innocència.

Ja els he dit que el percentatge de menors de Balears que accedeix a Internet des de casa seva és semblant al del Regne Unit. Dissortadament, però, a casa nostra els controls i els ajuts per part dels pares, mares i professors per garantir una navegació segura a la Xarxa són molt menys freqüents. Així doncs, i responent la pregunta del títol de l’article, podem dir que sí, que estam com en el Regne Unit. Però convé matisar que ens hi semblam més pel problema que compartim que no per la rapidesa a l’hora de plantejar-hi solucions.

Marketing universitari

2008-04-06T21:48:00.002+02:00

La darrera vegada –ja fa un any– que el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) analitzà l’opinió dels espanyols sobre l’ensenyament universitari es posaren de manifest coses ben curioses. La majoria dels enquestats opinaren que la qualitat de l’ensenyament universitari és més que acceptable i que la preparació del professorat és bona. Foren també majoria els del parer que els recursos de les universitats són escassos i que es fan servir poc les noves tècniques d’ensenyament. També fou opinió majoritària que l’adequació dels estudis universitaris a les necessitats socials és deficient.

Aquests pensaments no poden venir gens de nou a qui conegui una mica el món universitari: les opinions que mostra el retrat del CIS reflecteixen bé la realitat. El que sorprèn, però, és el que digueren els enquestats a l’hora de comparar la Universitat pública amb la privada. La majoria pensa que les privades ofereixen un ensenyament de major qualitat tot i que cregui que el seu professorat té una qualificació menor. També digueren que les universitats privades estan més ben dotades, que l’ensenyament que ofereixen està més adaptat al món d’avui i que els seus títols gaudeixen d’un major prestigi. Aquesta percepció social més favorable a l’ensenyament superior de titularitat privada no reflecteix del tot la realitat de les coses.

A Espanya hi ha 71 universitats, 48 de les quals són públiques i 23 privades o de l’església catòlica. La immensa majoria de l’alumnat –el 90’2% del milió i mig d’estudiants de primer i segon cicle i el 95’1% dels aproximadament 76.000 de tercer cicle– estudia a les universitats pagades amb els recursos de tots. Per altra banda, la pràctica totalitat de la recerca que es desenvolupa a Espanya es realitza a Universitats públiques. Són contats els centres universitaris privats que gaudeixin d’un prestigi contrastat comparable al de les públiques. Els casos d’ESADE, adscrit a la Universitat Ramon Llull, o el de la Facultat de Medicina de la Universitat de Navarra, dos centres privats de ben reconegut prestigi, constitueixen, juntament amb un parell més, honroses excepcions. La universitat privada a Espanya és, ara per ara, gairebé marginal i, des del punt de vista dels seus resultats científics, del tot prescindible. Malgrat això, però, és de l’opinió majoritària que els seus títols són més prestigiosos que el de les universitats públiques.

No totes les causes d’aquesta percepció social tenen a veure amb el funcionament de la Universitat. És probable que el tradicional menyspreu que en aquest país mostram pel que és de tots hagi contribuït a crear aquesta visió desenfocada. Però no tota l’aigua es perd per aquest forat: la gestió i la dinàmica de la Universitat pública també ha contribuït a la creació de la seva mala imatge. Sobretot perquè durant molts anys, massa anys, l’alumnat no ha estat considerat un dels eixos fonamentals de la tasca universitària.

Efectivament, fins fa relativament poc temps, la Universitat pública espanyola es preocupava molt poc pels seus alumnes. N’hi havia tants, de candidats a estudiar una carrera, que no calia fer res ni per atreure’ls ni per retenir-los. Interessava poc el que els estudiants poguessin pensar o creure. Fins i tot hi havia poc interès pel que poguessin aprendre. En aquest context, la funció docent estava infinitament menys valorada que la investigadora. Des de fa uns nou cursos, però, que és quan va començar a baixar, any rere any, el nombre d’estudiants universitaris, aquesta situació ha començat a canviar de rumb. Els gestors de la Universitat pública s’han vist obligats a preocupar-se per les necessitats de la comunitat a la qual han de servir; a considerar els interessos i les necessitats dels seus alumnes; a proporcionar-los bons serveis, el més important dels quals és sempre una bona docència.

Les coses han canviat: els bons serveis a l’alumnat i una bona comunicació amb la comunitat han esdevengut objectius de la gestió de la universitat pública espanyola. Ara per ara, però, com mostra l’estudi del CIS, encara no s’ha assolit aquesta meta.

Creix bé

2008-03-24T23:19:00.001+01:00

Fa poc s’ha actualitzat el Ranking Mundial de Universidades en la Web; una classificació que, des de l’any 2004 i amb dades posades al dia cada sis mesos, realitza un equip del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Aquest rànquing, a diferència d’altres, no és una fotesa. Es fa amb criteris seriosos i estrictes, respectant els principis de bones pràctiques establerts per la UNESCO per a la realització de classificacions d’institucions d’ensenyament superior. En aquest cas, per veure qui va davant i qui darrere, s’analitza la visibilitat de les universitats en el món d’Internet i, sobretot, la qualitat dels materials acadèmics que hi tenen desats. La presència de les Universitats a la Web, la quantitat i qualitat dels documents acadèmics que hi tenen, és un bon reflex del que realment són: la Xarxa actua com a gran mostrador amb l’avantatge que deixa pocs racons obscurs. Doncs bé: la Universitat de les Illes Balears (UIB) està situada en la posició 351. Es tracta d’una situació excel·lent. Per darrera en queden 1.286. És a dir: la nostra Universitat, tot i la seva joventut és a la part alta de la classificació mundial. Aquest bon paper de la UIB en el Rànquing Mundial d’Universitats a la Web encara es pot calibrar millor si es compara amb el de les altres universitats espanyoles: només dotze obtenen una puntuació millor.

Altres rànquings seriosos confirmen la bona marxa de la UIB. És el cas, per exemple, del realitzat a partir de la producció científica d’impacte internacional publicada durant el període 2000-2004. En una altra ocasió els vaig comentar que la UIB era una de les 36 universitats espanyoles que, durant aquests anys, va aconseguir publicar més de 1.000 documents a revistes d’impacte internacional. També els vaig informar que quan es ponderava el nombre d’articles amb el de professors la UIB quedava a la part alta de la classificació: en el lloc 19 d’un total de 70. El que fins ara no els havia dit és que amb les dades de la producció científica d’aquest quinquenni s’ha desenvolupat una aplicació informàtica –li han posat el nom de Generador de Rankings R13– que permet fer classificacions de fins a 24 camps de coneixement. És a dir: amb aquest programa es pot saber en quines àrees la producció científica d’àmbit internacional de la UIB és magra i en quines altres és potent. No els marejaré amb dades i xifres que, si n’estan interessats, poden obtenir des de l’adreça següent: http://investigacion.universia.net/areas.jsp Però sí que voldria remarcar els bons resultats obtinguts en camps com els de la Física, el de la Fisiologia i Farmacologia, el de la Psicologia i les Ciències de l’Educació, etc. També són de destacar les bones dades sobre la recerca que es desenvolupa a l’Hospital Universitari de Son Dureta. És cridaner l’escàs impacte internacional de la recerca en Dret i en Economia.

La UIB celebra enguany el seu trenta aniversari. Des dels inicis han passat moltes coses; ha estat un període llarg, en ocasió convuls i intens. En tot cas, però, trenta anys són pocs anys per a una Universitat. Les institucions creixen amb un ritme molt més assossegat que les persones. Als trenta anys una Universitat tot just arriba a l’adolescència, una etapa que sempre és plena d’incerteses. Com les persones, és en aquest període quan cal decidir què es vol ser en ser gran. La decisió vocacional s’ha de prendre en aquesta etapa. Què vol ser la UIB quan arribi a la majoria d’edat? A què es vol dedicar? Potser aquesta és la qüestió més transcendental a la qual la UIB ha de donar resposta com més aviat millor. El que avui els volia remarcar, però, és que, com demostra el Ranking Mundial de Universidades en la Web o el Generador de Rankings R13, la UIB ha arribat a l’adolescència, al moment de prendre decisions, de forma sana i estàlvia. Ha crescut bé: molt millor que la majoria dels seus competidors.

No sempre s’encerta

2008-03-07T08:57:00.001+01:00

El recent traspàs de Josep Palau i Fabra m’ha fet recordar que la primera gran ensopegada de la vida de moltes persones s’ha produït a l’escola. Les aules han estat un patiment, una mala singladura farcida d’experiències neguitoses. Sobretot per a infants d’extrema sensibilitat i amb la pasta dels personatges que deixen petjada. És el cas de Palau i Fabra, assagista, poeta, dramaturg, contista i especialista en l’obra de Pablo Picasso. L’escola li deixà una mala traça. A les aules, més que aprendre va patir, sobretot durant els sis anys que va passar en el col·legi –segons ell “un cau infecte”– dels “Hermanos” de la Bonanova, a Barcelona. Era l’any 1925 i ell en tenia vuit, d’anys. En Josep sempre era el darrer o un dels darrers de la llista en totes les assignatures. La topada amb determinats professors el convenceren d’haver tractat amb l’encarnació de la injustícia. En aquella escola, arribà a límits insospitats de tristesa i desesperació. En va sortir “fet un menja capellans rabiós” –digué ell– i amb un ateisme incòlume. El matricularen a l’Institut Tècnic Eulàlia, un centre amb certa fama de liberal. A diferència del col·legi de la Bonanova, el nou internat no era de missa, comunió i rosari diaris. Allà, si més no, Palau va començar a ser el primer en algunes assignatures –literatura i lògica– i, sobretot, va poder proclamar davant als condeixebles els sues ideals escèptics. El laïcisme d’aquell Institut, però, era lax i aquell proselitisme espantà el capellà de l’escola, el qual comminà el jove Palau que deixés de pervertir els altres alumne. “Si no t’atures et trencaré la cara”, li digué el mossèn. A la nova escola feu coneixença d’un capellà mallorquí –Bartomeu Barceló- que tingué la virtut d’encendre-li una flama que ja mai més s’apagà: la passió per Ramon Llull. En acabar el batxillerat –era l’any 1935– decidí que no li convenia emprendre cap carrera. Potser associava massa les aules amb la repressió, la tristesa, la desesperació. L’educació escolar –segons pròpia confessió– l’havia fet “inútil per a la vida pràctica”. Hi passà, per les aules universitàries, però més tard, amb poca convicció i sense finalitzar els estudis.

Palau i Fabra no fou ni la primera ni la darrera persona amb pasta de geni que ensopegà a l’escola. Són molts els qui en comptes de trobar a les aules un entorn enriquidor per al seu desenvolupament han topat amb entrebancs i obstacles. De vegades, també a les escoles, les canyes es tornen llances. Joan Brossa, coetani de Palau i com ell doctor honoris causa de la Universitat de les Illes Balears, sofrí una situació pareguda, també a un centre dels “Hermanos”, que li deixà, segons ha deixat escrit, “una petjada pròpia d’un malson”. No és doncs d’estranyar que Brossa pregonés que "les coses importants s’aprenen però no s’ensenyen". L’aversió per la pedagogia de molts personatges du l’empremta del seu patiment a l’escola.

Amb tot això vaig pensar quan vaig saber que Palau i Fabra havia mort. Però també vaig recordar que la Fundació Josep Palau hauria pogut tenir la seu a Mallorca. Va succeir fa uns vuit anys; el poeta cercava una institució que volgués fer-se càrrec de mantenir i difondre la seva col·lecció d’obres d’art així com el seu fons documental. Palau posava condicions: necessitava un equipament ben condicionat que garantís la conservació del seu legat així com la seva estada durant els anys que li quedaven de vida. Una representació de la Universitat de les Illes Balears i d’un municipi de Mallorca es reuniren a Barcelona amb l’artista, a casa seva, per mirar de que tot això es fes a Mallorca. Hi va haver més converses però la iniciativa no arribà a bon port i el fons artístic de Palau i Fabra quedà a Catalunya. Sé que això fou així perquè un servidor era un dels representants de la UIB. Les coses, efectivament, no sempre surten bé. Ni a les escoles ni a altres indrets.

Mur de Berlín

2008-02-22T13:09:00.002+01:00

Ha passat a Catalunya, però hauria pogut succeir aquí, a les Balears. El conseller responsable dels afers educatius presenta un document en el qual s’assenyalen les quatre idees generals sobre una futura norma educativa que volen establir. Pretenia, el conseller, que el document servís per incitar el debat, per motivar un procés participatiu que facilitàs que el projectat debat de la llei no quedàs limitat al Parlament. El conseller Maragall va errar: la seva iniciativa, en lloc d’incitar un assossegat i assenyat intercanvi d’idees, va provocar que els sindicats li declarassin la guerra. La «filosofia» del document no els va agradar, als sindicats, i decidiren convocar vaga a les escoles i els instituts. El passat dia 14 de febrer al voltant de 60.000 ensenyants de Catalunya seguiren la consigna sindical i no entraren a les aules. També n’hi va haver, de professors, que es manifestaren pel carrer. Tot plegat, un èxit per als convocants: els sindicats es creuen reforçats en els seus plantejaments i exigeixen que s’orienti la futura llei d’educació amb una nova «filosofia». Ja han fet saber que, si no es canvien els plantejaments, hi haurà més vagues; volen que el conseller els cregui.

Una mesura tan radical com la vaga a les escoles públiques podria fer suposar que els canvis que s’insinuen són d’un reaccionarisme cavernícola. Quines idees, quina filosofia és aquesta que ha provocat una reacció tan irada? Deu haver enfollit el conseller Maragall, persona de trajectòria i tarannà d’esquerra democràtica? Amb aquests dubtes vaig consultar el document, de poc més de trenta pàgines. Finalitzada la lectura, vaig concloure que la desmesura no l’ha posada el conseller sinó els convocants de les mobilitzacions. També vaig pensar, i pens, que aquest afer mostra a les clares les extremes dificultats de determinats sectors per abandonar dogmes que es contradiuen amb la realitat i que no fan sinó malbé els principis que pretenen defensar. Anem per pams.

El que s’anuncia a Catalunya no és una llei que torni a manegar l’ordenació educativa; no es pretén capgirar el currículum escolar, ni els continguts ni les metodologies. La proposta està centrada en aspectes organitzatius. Entre les innovacions que s’anuncien destaca la possibilitat d’obrir la gestió de centres de titularitat pública a ajuntaments, entitats cooperatives sense ànim de lucre o a equips de professionals. S’insinua la possibilitat de concedir més autonomia a les escoles, atorgant-los, fins i tot, la facultat de poder definir els perfils del professorat que necessiten. També es diu que els centres públics disposaran d’una direcció professional, estable i amb capacitat de prendre decisions. Totes aquestes mesures no suposen altra cosa que posar en mans de les escoles públiques eines que ja tenen les privades i concertades i que les fan molt més atractives.

Els sindicats ho veuen de forma ben diferent; diuen que aquests canvis en l’organització de l’escola pública n’afavoreixen la privatització i que el que s’ha de fer és aportar més recursos. Crec que la raó -almenys la major part de la raó- està de part del conseller Maragall. Pensar que el reforçament de l’escola pública es farà només amb l’aportació de més recursos sense tocar elements clau de l’organització és, a la llarga, el millor camí perquè siguin els ciutadans els qui optin, amb les seves decisions personals, per la privatització del sistema. El nombre de persones d’esquerres que duen els fills a escoles concertades, i fins i tot privades, és considerable. Com considerable és el nombre de professors compromesos amb l’escola pública que veuen ben a les clares que el model actual, a més d’ineficaç, no protegeix els més vulnerables. Amb amenaces, prejudicis i dogmes no es trobarà el camí.

Ja us he dit al principi que això passa a Catalunya. El problema que volen encarar els catalans també el tenim a les Balears. El dia, si arriba, que aquí es vulguin cercar solucions toparem amb els mateixos entrebancs. Per tot arreu hi ha trossos del mur de Berlín ben consistents.

Més competència universitària

2008-02-08T11:50:00.000+01:00

Després de dos anys d’estira i arronsa, el Govern Valencià ha enviat a les Corts el projecte de llei per a la creació d’una nova universitat. És previst que s’anomeni Universitat Internacional Valenciana (VIU) i que la seva oferta formativa sigui a distància, a través d’Internet. Encara hi ha moltes coses per perfilar: no és clar si la VIU serà la plataforma de les universitats valencianes per oferir ensenyament en línia -la qual cosa seria la més assenyada; les plataformes tecnològiques serveixen per difondre el coneixement però no per a crear-lo- o si s’optarà per crear tota una nova estructura universitària –cosa poc raonable; costaria moltíssim i difícilment arribarien al nivell de les universitats presencials que hi ha a la Comunitat Valenciana-. Sembla que la VIU serà reconeguda com a universitat privada, encara que regida per una fundació controlada per les institucions públiques. Un model de gestió, en tot cas, semblant al que empraren a Catalunya quan es va crear la reeixida Universitat Oberta de Catalunya. S’han posat el llistó ben alt: “convertir-se en la primera plataforma tecnològica espanyola d’educació superior no presencial de caràcter internacional”. Ja veurem com acaba tot això. Sigui com sigui, però, el fet que uns veïns nostres creïn una universitat virtual no és cap bona notícia per a Balears. Que Catalunya i València, les dues Comunitats més properes, tenguin dues poderoses universitat virtuals suposa per a Balears un altre handicap competitiu important: en podrem ser clients, d’aquesta nova universitat, però no decidirem res ni molt menys participarem en els guanys.

Balears és un territori propici per a l’ensenyament a distància. Ho és tant per les característiques geogràfiques com per l’estructura social i econòmica. La insularitat, una economia basada en els serveis, una població que amb un nivell de formació baix pot accedir fàcilment al mercat de treball, són alguns dels factors que expliquen que tenguem un elevat percentatge de ciutadans matriculats a estudis superiors no presencials. En el curs passat, el 27’4% dels universitaris de primer i segon cicle que estudiaven a Balears es matricularen a la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED) o a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), les dues institucions d’ensenyament no presencial que per ara hi ha a Espanya. Set anys enrere aquest percentatge només era del 14%.

Davant el creixement constant del nombre d’universitaris que opten per l’ensenyament en línia i davant la baixa, també estable, dels que segueixen estudis presencials a la Universitat de les Illes Balears (UIB), es poden fer dues coses: no moure peça, conformar-se a ser usuaris dels serveis d’Universitats de fora o, segona alternativa, decidir tenir presència en el mercat emergent de la formació a distància; decidir ser-ne també proveïdors. Si s’optés per aquesta segona alternativa –que seria el més assenyat- s’hauria de determinar quin tipus de presència és la més convenient. Crear una nova Universitat, com ara volen fer els valencians, seria un error monumental, un desencert, una tudadissa com la d’IB3. L’alternativa més sensata potser seria oferir en la modalitat a distància alguns dels estudis consolidats i amb forta demanda social. De fet ja fa anys que, de forma experimental i tímida, la UIB va tastar aquesta via i els resultats no són gens menyspreables. En el curs 2005-06 es varen iniciar els estudis d’una diplomatura en modalitat en línia i a partir del segon any ja hi va haver més alumnes de primera matrícula a l’opció a distància que a la presencial.

L’ensenyament universitari a través d’Internet és un sector emergent amb incerteses, és cert, però també amb moltes possibilitats. Davant iniciatives com la de la Universitat Internacional de València podem fer dues coses: alegrar-nos de saber que prest podrem gaudir com a clients d’una nova oferta de formació superior o preocupar-nos i fer alguna cosa per intentar ser també proveïdors de formació superior en línia. La diferència entre ser client o proveïdor és la mateixa que hi ha entre ser senyors o serfs.

Van errats

2008-01-25T12:12:00.000+01:00

La notícia passà gairebé desapercebuda a tots els mitjans. Titulars discrets, poques columnes i, en molts casos, en pàgines parells, que són les que fan menys llegiguera. I això que l’afer donava per recrear-s’hi, fins i tot per dedicar-hi algun editorial d’aquells que, quan els has llegit, tens la convicció -per sort, momentània- que al món li queden dos dies. Però no fou així: els mitjans de comunicació dedicaren poca, poquíssima, atenció a l’informe fet públic a mitjan mes de desembre que mostrava que les principals cadenes de televisió atempten contra l’educació dels infants. Deia l’informe que les televisions incompleixen, cada vegada més, el codi que s’autoimposaren perquè els programes que emeten a determinades hores (fixau-vos-hi bé: només a segons quines hores -les menys-; a les altres -les més- que campi qui pugui!) no facin malbé els esforços educatius de les famílies i dels professors. L’informe demostrava que molts programes televisius emesos a la franja horària considerada de màxima audiència per als infants (cada dia entre les 17 i les 20 hores i els caps de setmana també entre les 9 i les 12 hores) presenten continguts que, per dir-ho d’una forma entenent, cap pare ni cap mare amb dos dits de front consideraria convenients per al bon desenvolupament dels infants.

Fa temps que es té constància que els models de comportament mostrats per la televisió tenen un efecte decisiu sobre els infants. Però no fou fins al desembre de 2004 quan les principals cadenes espanyoles signaren l’anomenat «Acuerdo de autoregulación de contenidos televisivos e infancia». Amb aquest pacte els responsables de les televisions es comprometien a no incloure en la seva programació continguts sexistes, violents, racistes, consumistes i pornogràfics. El compromís, que es limitava a una petita franja horària, també deia que als programes emesos durant aquestes hores no es faria apologia de les drogues ni del joc (per cert, ja que parlam de joc: com és possible que un equip de futbol com el Reial Madrid, referent de tants i tants infants, promocioni els jocs d’atzar?); els responsables de les televisions deien que tindrien especial esment amb el llenguatge i a no violentar el dret a l’honor i a la intimitat… És a dir: les principals televisions es comprometien a eliminar de les tres horetes de l’horari considerat infantil la difusió de models deseducatius.

Paper banyat. La primera vegada que es varen analitzar els incompliments del compromís se n’arribaren a comptabilitzar sis cada dia. Això fou el mes de juny de 2005; fa poc, el desembre de 2007, la xifra ja quasi s’havia doblat: 10,45 incompliments diaris. «Totes les televisions estudiades han empitjorat», diu, de forma categòrica, l’informe. I que consti que això es produeix durant la franja horària protegida; sobren, crec, els comentaris sobre el que passa en les altres hores.

Certament, la televisió no és l’origen de tots els mals comportaments dels infants. Però ho és de molts. Convindria, doncs, que a l’hora de repartir responsabilitats per la poca estimació dels joves per la cultura de l’esforç; per la seva afecció per la banalitat, per la facilitat amb què justifiquen comportaments violents, pel seu menyspreu pels espais públics, convindria que a l’hora de cercar responsables de totes aquestes malifetes recordàssim que els infants de 4 a 12 anys passen a l’any més hores davant un televisor que a l’escola. I convindria que recordàssim que els programadors de les televisions no han estat capaços ni de complir un codi elemental de respecte als infants que només havien d’aplicar durant tres horetes cada dia. Em tem, però, que aquests fets s’esborraran ben prest de la memòria. Ja us he dit al principi que la premsa no n’ha fet molt de cas, dels incompliments de les televisions. Sembla que els mitjans de comunicació ja han decidit que de la mala educació només hi ha un responsable: l’escola. Van errats; terriblement errats.

Menorca

2007-12-29T16:16:00.000+01:00

Sempre he tengut una especial predilecció per Menorca; per l’illa i per la seva gent. Vaig tardar a comprendre els motius d’aquest sentiment. Sospit que un d’ells és un fet llunyà de la meva infantesa. Molt de tant en tant, després de dies de mal temps, quan els vents que acompanyen les tempestes esborraven els núvols del cel i semblaven haver escurçat les distàncies, des de la costa del meu terme municipal es podia veure a la perfecció l’illa de Menorca. Hi poden arribar nedant! –pensava jo, innocentment. Però la meva família mai em duia a visitar aquella terra que semblava a dues passes i, en canvi, organitzava ocasionals viatges a Palma, un indret que no es podia destriar ni des de la muntanya més alta del meu municipi. ¿Per què –em demanava empipat– anam a un lloc tan a contramà com Ciutat (de nin mai vaig dir ni sentir dir Palma) en lloc de visitar Menorca, que està a dues passes i on podríem arribar-hi amb dues braçades? Sí; hi va haver un temps en el qual la sospita que em vedaven Menorca va fer que la desitgés, que és una forma de despertar l’estima.

Amb els anys he descobert motius més racionals per explicar la meva predilecció per l’illa germana. Un dels més decisius ha estat la coneixença de gent menorquina. El tracte amb persones com el professor i exrector Llorenç Huguet, els polítics Joana Barceló, Joan Huguet, Guillem Camps, Artur Bagur, Antoni Gómez, Simó Gornés, Maria Lluïsa Dubon; l’antropòleg Joan Comas; els professors, Maiti Orfila, Begoña Oquiñena, Ruben Comas, Joana M. Petrus, Antoni Petrus, Joan Rita, Joan Rosselló i tants i tants altres, m’ha reafirmat la convicció que aquella és terra de bona gent. I això que ben prest vaig assabentar-me que a Menorca no ens tenen en gran estima, als mallorquins. Ho vaig descobrir, de ben jove, en el camp de futbol d’Alaior. Allà vaig sentir, astorat, que la paraula “mallorquinot” era l’insult més contundent que dirigien a l’àrbitre. Després, evidentment, he entès les reticències de qui ha de patir una doble insularitat…

Potser, però, és la forma com els menorquins han sabut i saben preservar el medi el motiu fonamental de la meva tirada cap a Menorca. Un estudi sobre percepcions i comportaments ambientals que, fa poc, hem finalitzat a la UIB confirma que la sensibilitat ambiental dels menorquins és superior a la dels mallorquins o eivissencs. El 7’9% dels ciutadans de Menorca diu pertànyer a un grup o associació ecologista –a Mallorca ho afirma el 4’4% i a Eivissa l’1%– Gairebé el 75% de menorquins considera tenir consciència ambiental; un percentatge significativament superior al dels altres ciutadans de Balears. A diferència dels mallorquins o dels eivissencs, els menorquins aproven la política ambiental del seu Consell; no així la del Govern Balear a qui atorguen pitjor puntuació que al Consell, Govern central, Unió Europea o Ajuntament. L’impacte del turisme i l’excessiva urbanització són els dos problemes ambientals que més els preocupen i la tortuga –tot un símbol: poc a poc i bona lletra– és l’espècie animal protegida que més coneixen. No cauen, però, en el cofoisme; no arriben a la meitat els satisfets amb la forma com respecten el medi. Per altra banda, creuen que incrementar l’educació ambiental i aplicar millor la legislació són les dues mesures més eficaces per resoldre els problemes ambientals.

Ja fa anys, Carlo M. Cipolla posà de manifest que l’estupidesa es reparteix per tot arreu; hi ha estúpids mascles i femelles, amb escassa formació i amb molts estudis, d’aquí i d’allà. Evidentment, també hi ha estúpids menorquins. A Menorca, però, han sabut, saben, posar a retxa una de les espècies més perilloses d’aquesta fauna: la que es dedica a fer mal bé la terra. Molt més per això que pels records infantils o que per la coneixença de la bona gent menorquina amb qui he tingut la fortuna de relacionar-me, sobre tot per això, deia, tenc una especial predilecció per Menorca.

La pitjor escola de la història?

2007-11-30T08:05:00.000+01:00

El tractament mediàtic del sistema escolar és, de fa anys, d’una crítica virulenta, sovint descarnada. No hi ha setmana sense un esplet de titulars de diaris que associen la paraula escola amb conceptes com ara fracàs, cua, suspens, fer aigües, empitjorar etc. La visió negativa és encara més extrema en articles d’opinió. Recentment, Félix de Azúa ha escrit que la destrucció educativa és un dels dos mals suprems de la societat espanyola. Arcadi Espada ha afirmat que les escoles espanyoles s’han convertit en un “lúdico falansterio” (no cerquin el significat de “falansterio”; el diccionari de la Real Academia Española diu que significa “alojamiento colectivo para mucha gente”). Per a Quim Monzó “a hores d’ara la falta d’educació és superior a la de fa uns anys”. Podria seguir fins a marejar-los amb cites recents de persones de dretes, de centre i d’esquerres que aprofiten les seves finestres mediàtiques per difondre el parer que el funcionament del sistema educatiu –les escoles, els instituts i les universitats– és horrorosament deficient.

Les mirades crítiques sobre el sistema escolar són necessàries, imprescindible per no caure en el cofoisme. En molts aspectes, efectivament, feim aigua: les taxes d’alumnes que segueixen ensenyament postobligatori són excessivament minses; el nombre de joves d’entre els 18 i els 24 anys que abandonen els estudis és d’escàndol, l’esforç no és valora com seria convenient, etc. etc. És cert: moltes coses no funcionen i s’han de reorientar. Però és mentida afirmar que tot sigui un desastre; no és veritat que tinguem el pitjor sistema educatiu de la nostra història. I tenc ànsia que aquest no sigui, precisament, el missatge que darrerament arriba a la majoria de lectors de diaris. La falta de matisacions pròpia de l’estil periodístic, la confusió entre l’educació escolar i la que es difon per mitjans no formals –aquesta maleïda televisió!– així com l’accentuació de les deficiències escolars –les bones noticies no són notícies– està provocant una visió catastròfica del sistema escolar. S’expandeix la sensació que, a les escoles, en els instituts o a les facultats res no funciona. Ja aniria bé si aquesta interpretació servís per deixondir els responsables polítics que decideixen sobre la despesa pública –a Espanya s’inverteix poc en educació– i la legislació escolar –a Espanya es legisla massa en educació–. Més que deixondir els polítics, però, aquestes crítiques serveixen per desorientar les famílies i per desanimar el professorat.

La visió apocalíptica de l’escola no correspon a la realitat. En els darrers decennis –recordem-ho– el sistema escolar ha deixat de ser un privilegi només per a uns. Les dades són contundents: l’any 1960 només l’1’68% de la població tenia estudis superiors –en el cas de les dones el percentatge només arribava al 0’14%–. L’any 2001 s’havia passat al 12’61 i el de les dones arribava al 12’96. ¿Tenia l’alumnat d’abans una millor preparació acadèmica que el d’ara? És probable que el nivell acadèmic dels alumnes que acabaven el batxillerat superior en els anys 50 fos superior al dels qui actualment acaben quart d’ESO... però convé recordar que en aquells anys només un ínfim percentatge de joves accedia al batxillerat elemental i molts menys al superior. I la clau d’accés no era precisament la capacitat intel·lectual sinó l’econòmica. Si comparéssim el 100% de joves dels anys 50 amb el 100% dels joves actuals, guanyarien, per golejada, els d’ara.

Fent un joc de paraules entre els homòfons “massa” (amb excés) i maça (instrument per a picar) entendríem per què la dita popular adverteix que “totes les masses fan mal”. Tots els excessos, tots els extrems, són dolents. La crítica mediàtica al sistema escolar és excessiva. No: la botella –l’escola– no és plena, és mitja. No oblidem, però, que es tracta de la botella més gran que mai no hagi tengut aquest país. Podem dir, efectivament, que només és mig plena o que és mig buida. El que no es pot afirmar, però, sense faltar a la veritat, és que el seu contingut sigui –amb perdó– una merda.

Visió catastròfica

2007-11-28T13:47:00.000+01:00

Cada any, des del 2000, la Fundación Hogar del Empleado realitza una enquesta per tal de destriar l’opinió del professorat sobre el funcionament del sistema educatiu. Acaben de presentar l’enquesta d’enguany titulada “La opinión del profesorado sobre la calidad de la educación” i, com era d’esperar, els mitjans de comunicació se n’han fet ressò. Potser una mica massa i tot. Al cap i a la fi la mostra de l’enquesta es redueix a la Comunitat de Madrid. Un treball semblant fet a Balears -o a Múrcia- tendria un impacte mediàtic infinitament inferior. Però bé: no és de les avantatges o dels inconvenients de ser centre o perifèria sobre el que vull parlar sinó del que s’ha remarcat en els diaris sobre el contingut d’aquest enquesta.

“Els professors creuen que l’educació ha empitjorat” Aquest ha estat el titular que més s’ha repetit. I és cert: el 73’2% dels professorat (del professorat de Madrid) pensa que en els darrers anys l’educació ha empitjorat.

Amb les dades de l’enquesta, però, s’hauria pogut encapçalar la informació amb titulars ben diferents. Per exemple: “Els professors creuen que les famílies es preocupen poc de l’educació dels seus fills”. “Els professors estan insatisfets amb els recursos i mitjans dels centres escolars”. “Els professors consideren molt important que els equips directius siguin eficaços” Però no; s’ha escollit, una vegada més, el titular que més contribueix a expandir una visió catastròfica del sistema escolar.

L’estat de l’educació a Catalunya

2007-11-24T21:13:00.000+01:00

La Fundació Jaume Bofill ha presentar l’informe “L’estat de l’educació a Catalunya. Anuari 2006-2007” Poques coses de nou. Els canvis dels sistemes escolars són molt lents i fa temps que els indicadors assenyalen que també el sistema escolar de Catalunya presenta deficiències remarcables.

M’he fixat amb les dades referides a Balears i he comprovat, una vegada més, que estam ben fotuts:

a) La despesa pública en educació no universitària sobre el PIB a Balears és del 2’52. Només Aragó (2’43) Catalunya (2’22) Madrid (1’78) i La Rioja (2’50) gasten menys en educació en proporció al seu PIB. En el conjunt de l’Estat és del 3’01%

b) La taxa d’escolarització dels infants de 3 a 5 anys a Balears és del 91’9%. Només Madrid la té més baixa (91’5) La taxa d’escolarització dels infants de 0 a 2 anys a Balears és del 10’1%, també és baixa (en el País Basc és del 48’3% i a Catalunya del 32’1%)

c) La taxa neta d’escolarització als 15 anys a Balears és del 93’2%; una de les més baixes de l’Estat (en el conjunt d’Espanya és del 97’5%)

d) Balears presenta una taxa de repetició a 4t d’ESO del 12’6% (la del conjunt de l’Estat és del 12%)

e) La taxa de graduació a l’ESO a Balears és del 73’9%. Només Canàries, Catalunya i Extremadura la tenen més baixa.

f) Balears és la comunitat autònoma amb un abandonament escolar prematur de la població jove (20-24 anys) més elevat de tot Espanya. L’abandonament escolar prematur que presenta Balears (40’%) quadruplica l’objectiu europeu per a l’any 2010 (10%)

g) Balears té el percentatge més baix de tot l’estat de població d’entre 20 i 24 anys que ha superat l’educació secundària postobligatòria: 49’5%.

h) Balears, juntament amb Andalusia, és la comunitat amb un menor percentatge d’ocupació qualificada.

El Departament d’Educació de Catalunya està preparant canvis legislatius per tal d’encarar una situació que –com torna mostrar l’informe de la Fundació Jaume Bofill- no és gens satisfactòria. S’han filtrat diverses mesures que s’inclouran a la futura llei i la veritat és que, si les pressions corporativistes no les fan malbé, poden suposar un canvi important de rumb. Es diu, per exemple, que es vol donar més autonomia a les escoles públiques, que les cooperatives i ajuntaments podran gestionar escoles de la Generalitat, que el professorat haurà de dominar una llengua estrangera i l’ús de les TICs, que canviarà el sistema de selecció de professorat…. Veurem com acaba tot això. En tot cas –ja els hi he dit- aquest és un projecte per a Catalunya. Aquí, a Balears, no se’n parla de mesures d’aquesta mena.

En bona posició

2007-11-12T12:09:00.000+01:00

Malparlar no és el mateix que criticar. La crítica es fonamenta en arguments sòlids i consistents, en dades fiables que reflecteixin la realitat. El malparlar, en canvi, només fa ús dels rumors, de la mentida, de la falsedat. Amb la crítica es pot contribuir a la millora de les coses; amb el malparlar no es pot fer res més que enfonsar, destruir, fer malbé. El món de la política és un dels àmbits predilectes del malparlar. El discurs polític, de cada dia més sectari, no pretén que l’adversari faci les coses millor, el que es vol és, precisament, el contrari: que erri i així poder-lo exterminar. Exterminar l’adversari, evidentment, no el problema. Dissortadament, no és només en l’àmbit de la política on el malparlar va, progressivament, substituint la crítica.

Malparlar és un dels esports preferits pels indocumentats i pels malintencionats; dues espècies en expansió. La Universitat de les Illes Balears (UIB) és una peça preuada per molts afeccionats a aquesta mala art. Un dels arguments preferits del malparlar sobre la UIB consisteix s presentar una universitat curta de mires, observadora enderiada del seu melic, incapaç de qualsevol mirada que vagi més enllà de les nostres illes; una espècie de capelleta en la qual només s’usa un idioma, el català, i es persegueix els altres, sobretot el castellà. La realitat no corrobora el dibuix de la universitat localista i mancada d’horitzons amples que alguns, de vegades, pretenen fer passar per bo. Les dades que ha posat damunt la taula un estudi publicat al mes d’agost d’enguany mostra que la UIB està entre les universitats espanyoles amb més visibilitat internacional. L’estudi es titula La productividad ISI de las universidades españolas (2000-2004) i l’ha realitzat un equip (el grup Scimago) amb llarga tradició en treballs sobre avaluació de la producció científica. El que ha fet aquest equip ha consistit a mesurar la internacionalització de les universitats espanyoles a partir del nombre d’articles que el seu professorat ha publicat en revistes d’àmbit internacional durant el període 2000-2004.

L’anàlisi del grup Scimago ha mostrat que durant el quinquenni analitzat el professorat de les universitats espanyoles publicaren 115.451 documents en revistes d’àmbit internacional. De les 70 universitats d’Espanya amb visibilitat internacional n’hi va haver 36 amb una producció superior als 1.000 documents. La UIB fou una d’elles (la UNED, l’altra universitat amb seus a les Balears, no va arribar als 900). La posició de la Universitat de les Illes Balears encara és millor quan es relaciona els articles publicats amb el nombre de professors. Fent un rànquing de les universitats espanyoles a partir de l’indicador obtingut de dividir el nombre d’articles amb visibilitat internacional de cada institució pel nombre de professors a temps complet, la UIB queda en la posició 19 de 70. La UNED queda en el lloc 50.

Per la seva producció científica d’impacte internacional el professorat de la UIB està a la part de dalt de la classificació de les universitats espanyoles. D’això n’hem d’estar satisfets, i s’ha de perseverar per seguir escalant posicions. Però tampoc no hem de perdre de vista que les universitats espanyoles juguen un paper molt discret al nivell internacional. En altres ocasions he fet servir un símil amb el món del futbol dient que la lliga de les universitats espanyoles és el campionat nacional, no la champions ligue. Això ha tornat a quedar demostrat en la classificació de 2007 de les millors universitats del món que des de fa anys elabora la Shanghai Jiao Tong University. A la classificació d’enguany, presentada també al mes d’agost, no hi ha cap universitat espanyola entre les 100 millors del món. Però bé: el que avui vos volia dir és que, jugant on jugam, podem estar satisfets del rendiment científic de la UIB; que no tenim la Universitat provinciana que els malparlats presenten i que l’índex de productivitat internacional del seu professorat se situa entre els més elevats de la universitat espanyola.

Verdures i llibres

2007-11-02T14:17:00.000+01:00

El títol de l’informe és suggeridor i ocurrent: La dieta mediàtica i cultural dels joves. Es va presentar fa poc i torna a mostrar –altres treballs ja ho havien fet abans– que també en cultura ens alimentam de forma desequilibrada: molta televisió –és a dir, massa pastissos, pastes i aliments fregits– ràdio i internet a bastament –suficient carn i peix– i pocs diaris, sobretot pocs llibres –verdures i fruites escassíssimes.

Diu l’informe que els joves de Balears compresos entre els 14 i els 25 anys s’empassolen cada dia dues hores de televisió, una de ràdio i una d’internet. Les hores són una mesura massa grossa per poder comptabilitzar el temps dedicat a la lectura. Tenim sort; encara no hem de recórrer als segons i podem fer servir els minuts: són dotze els emprats cada dia per llegir periòdics i tres per consumir revistes. De llibres també se’n llegeixen pocs. Els autors del Barómetro de hábitos de lectura –un altre informe del qual recentment se n’han actualitzat les dades– han quantificat en un 30% el percentatge de joves d’entre 14 i 24 anys que mai no llegeixen cap llibre. És a dir: gairebé un terç del jovent està format d’anorèxics cerebrals; tres de cada 10 joves han esdevingut en només espectadors, la classe sublim de la cultura de l’espectacle! També sabem –ho acaba de confirmar un estudi recent de la Universitat de Girona– que els adolescents d’entre 11 i 15 anys passen cada setmana unes 21 hores davant el televisor. Facin números: de cada set dies un de sencer mirant el televisor. Al cap de l’any moltes més hores de programes televisius que de classes.

Fa temps que els nutricionistes adverteixen que la dieta alimentària dels infants i joves és desequilibrada i malsana. Per a una vida saludable, diuen, necessiten un règim alimentari més equilibrat: més verdures i fruites i menys pastissos i productes fregits. La dieta cultural també està trastocada, embogida, i contribueix a l’expansió d’anorèxics cerebrals. Aquests, però, no són tan visibles com les víctimes de la mala alimentació perquè la imbecil·litat es pot dissimular amb més manya que no, posem per cas, la obesitat. Potser sigui per això que costa tant convèncer els responsables de les institucions perquè promoguin el millor antídot contra l’anorèxia cerebral: llegir, llegir i llegir. La lectura de bones obres són les vitamines i els antioxidants de l’esperit.

Promoure el gust de llegir, aquesta és la recepta. Com diu l’escriptor Miquel Rayó, urgeixen intenses, extenses, massives, continuades, vistoses i originals campanyes de promoció de la lectura. Urgeix que hi hagi menys espectadors i més lectors; que els poders públics deixin de fomentar un mitjà generador de colesterol per a l’enteniment i destinin recursos a facilitar la ingesta de vitamines cerebrals. Fins i tot seria recomanable que es preocupessin menys de crear premis literaris i més de fomentar la lectura. Els millors escriptors es fan llegint molt i escrivint poc. Amos Oz conta a les seves memòries que el dia més bell de la seva vida li va arribar quan tenia sis anys. La causa de l’alegria d’aquella jornada particular fou que el pare li va fer lloc en una de les prestatgeries perquè hi posés els seus llibres. “Fou –diu Oz– una mena de cerimònia d’iniciació: qui pot tenir els llibres drets ja no és un nin; és un home” Oz no mirava la televisió; tenia sis anys, els llibres eren un dels seus tresors perquè els seus pares l’havien estimulat, també amb l’exemple.

És millor ser escèptic i pensar que no n’hi haurà, de grans campanyes de promoció de la lectura. Així que, si sou pares, intentau contagiar als vostres infants la passió pels llibres. Llegir, ja ho sabeu, és un ingredient fonamental de la dieta saludable per a l’esperit. La televisió és colesterol, normalment del dolent. I en dues o tres hores diàries davant la pantalla se’n poden generar molts de greixos malèvols per a l’esperit dels joves. Aquesta dosi pot ser letal.

Els Directors i Directores d’Institut diuen...

2007-10-18T13:11:00.000+02:00

La majoria dels directors i directores dels instituts d’educació secundària de les Illes Balears s’han associat i volen dir la seva sobre com hauria de ser la gestió dels centres públics. Saben que s’ha d’enllestir el desplegament legislatiu de la Llei Orgànica d’Educació (LOE) i per experiència coneixen com se solen fer aquestes coses. Sospiten que si no diuen res –i per ventura maldament diguin- els qui marcaran com ha de ser la direcció dels instituts seran els qui pretenen defensar l’escola pública amb models de direcció basats en l’assemblearisme i la cogestió. És a dir, amb uns principis que sobre el paper queden molt bé però que, en molts de casos, a la pràctica condueixen al desastre. Evidentment, allà on tenen sistemes educatius exemplars fa temps que han defugit d’aquests camins. Però vostès ja saben –els directors i directores, crec, ho tenen molt clar- que vivim a un país amb vocació de reserva espiritual; un país –o una païssa- on tot ha de ser blanc o negre. Fa pràcticament dos dies que hem sortit del pou de la dictadura i ja pretenem donar lliçons a tot déu del que és democràcia. I el que encara és més greu: pretenem fer servir la voluntat de la majoria per coses que no tocaria o que, al menys, no van en la direcció de fer una societat més justa.

Els directors i directores diuen que identificar gestió democràtica dels centres educatius amb assemblearisme és una fal·làcia. Saben, per experiència, que els governs col·legiats tendeixen a diluir les responsabilitats i poden conduir a la ineficàcia. Aquesta forma de dirigir –que més que res consisteix en fer veure que hi ha algú que fa com si dirigís- comporta el desprestigi de l’escola pública. Estan convençuts, els directors i directores, que la imatge d’un sistema escolar públic burocratitzat, sumit dins la rutina i controlat pels funcionaris és un estereotip que va de perles als qui voldrien més escola privada. I l’experiència mostra –demostra- que abusar dels òrgans col·legiats i escollir “democràticament” uns equips directius que només han de retre comptes davant els qui, al mateix temps, són els dirigits i els electors dels directors és una de les formes de consolidar l’estereotip que malmena l’escola pública.

Els directors i directores d’institut no tenen els mitjans suficients, ni materials ni legals, per exercir el tipus de lideratge que es necessita. Si es guiessin pel seu interès personal mirarien, callarien i esperarien acabar el mandat per tornar al seus departaments. La roda continuaria girant, mal girant. Per sort, però, el seu tarannà no és el de la covardia. S’han organitzat, han plantat cara i volen que la funció directiva deixi de ser una quimera; pretenen dirigir els centres educatius conduint, regint i governant. Estan farts de fer “com si...”, de gestionar burocràcies i incidències, de no tenir mitjans, de moure’s en un marc normatiu de direcció escolar obsolet, ineficaç i inèdit als països europeus que disposen de sistemes educatius públics amb cara i ulls. Estan cansats de que cada dos per tres es canviïn les lleis educatives; els fa fàstic que l’escola sigui l’artilleria habitual que els partits polítics fan servir per debilitar-se mútuament.

Els directors i directores volen una escola pública de qualitat; volen retre comptes dels resultats educatius i acadèmics dels seus centres. Però per això volen, necessiten, capacitat de decisió, de gestió.

Ja va bé que els directors i directores dels instituts d’educació secundària s’organitzin, debatin i diguin el que diuen. És tota una novetat que persones de tarannà progressista i que estan al capdavant de la defensa de les escoles públiques de Balears, persones que parlen des de les trinxeres i no des de la tranquil·litat de les aules universitàries ni dels despatxos de les burocràcies sindicalistes, abandonin principis conservadors d’esquerra i cerquin camins de progrés. Ja està bé, diuen, de tanta demagògia en temes educatius.

Tenen massa raó, aquests directors i directores, per poder guanyar la batalla...

Dits dins les nafres

2007-10-05T13:10:00.000+02:00

M’agrada que la rectora de la UIB, en les seves intervencions públiques, fiqui el dit dins les nafres. La doctora Monserrat Casas aprofita els seus parlaments per fer avinent els dèficits escandalosos del sistema educatiu de Balears: l’exigu finançament de la Universitat, els elevats índexs d’abandonament escolar, les mancances del sistema de recerca i l’escàs interès social per la formació són temes recurrents dels seus discursos. Encara no li he sentit parlar de la peça més grossa d’aquest repertori de despropòsits. Fins ara, crec, no ha dit res de l’ominós resultat de comparar els recursos públics destinats a les televisions suposadament de tots –IB3 i Televisió de Mallorca, per ara- amb els aportats a l’ensenyament superior. Els diaris han publicat que només IB3, en dos anys i mig de vida, ha passat de tenir un pressupost d’uns 50 milions d’euros a prop de 100. No sé si la dada és del tot exacta, el que és ben cert, però, és que la UIB rep poc més de 50 milions.

La rectora, deia, sol repassar el rosari d’aquelles malifetes que si es creés el museu de les misèries de Balears se’ls hauria de dedicar una extensa sala, de proporcions paregudes al destinat a l’espoli del territori. La setmana passada, a l’acte d’inauguració del curs universitari, la doctora Casas va tornar recordar als qui l’escoltaven –sobretot als polítics presents– la poca inversió balear en recerca, desenvolupament i innovació –“les dades ens situen a la cua de totes les Comunitats autònomes, només per davant de Ceuta i Melilla”, va dir la rectora–. També va remarcar el fet que Balears és la Comunitat amb el percentatge més baix de tot l’Estat de joves universitaris; insistí que “la UIB té un dèficit històric d’infrastructures” i que “no és encara una Institució ben finançada”. Evidentment, va fer referència a aspectes de la universitat de caire positiu però, com era previsible, els titulars dels diaris de l’endemà només remarcaren els elements crítics de la seva intervenció.

Ja he dit que m’agrada que la rectora denunciï les ferides del nostre sistema educatiu. Ja va bé, pens, que posi un mirall davant una societat esmorteïda, que esperoni una classe política desorientada, que recordi, fins i tot més enllà del que seria políticament correcte, que el desinterès per l’ensenyament superior i per la recerca clama al cel. Així doncs, llarga vida per la consciència crítica que exerceix la nostra rectora. L’aigua, però, no fuig tota per un sol forat.

Als gestors de la Universitat pública se’ls fa feixuc parlar de les disfuncions internes, els costa mirar cap a dintre de la pròpia institució universitària i fer una anàlisi crítica. Potser perquè pensen que això no els correspon, que aquesta és una tasca que han de fer uns altres. Un servidor també ho creu. Hi ha, efectivament, mirades crítiques sobre la UIB que s’haurien de fer des de fora de la institució, amb el distanciament de què només gaudeix qui no hi està directament implicat, qui no hi té interessos directes. El problema, però, és –no ens enganyem– que a Balears la Universitat interessa a quatre rates i ningú no diu ni piu. Ningú que no sigui del món acadèmic no es demana per què des de fa quatre cursos el nombre d’alumnes de la UIB baixa mentre que el de la UNED i el de la UOC pugen de forma considerable; per què hi ha un percentatge molt important de mallorquins que podrien estudiar a Palma i, en canvi, prefereixen anar-se’n a una altra universitat; per què són minoria els menorquins i eivissencs que vénen a estudiar a la UIB; per què es mantenen alguns estudis sense gairebé alumnes; per què seguim la ruta d’una universitat generalista....

L’aigua, efectivament, no es perd tota per un sol indret. En aquest cas, però, i aquest és el drama, me tem que des de fora de la UIB ningú no ajudarà a localitzar les fuites i menys encara a tapar els forats. La rectora ja pot, doncs, preparar-se per ficar el dit dins més nafres.

Mirades

2007-09-24T08:33:00.000+02:00

L’informe Education at a Glance que cada any publica l’OCDE és una obra de referència per conèixer l’estat de l’educació. És un treball rigorós i extens; la darrera edició ¾presentada la setmana passada¾ té una extensió de quasi cinc-centes pàgines i ofereix més de cent taules estadístiques relatives a 26 temes relacionats amb l’educació de 36 països. El seu contingut és dens, susceptible de moltes lectures i, sobretot, mal de compendiar en poques paraules. Els periodistes, sempre obligats a sintetitzar les coses en titulars breus i en espais reduïts, ho han tingut extremadament difícil a l’hora d’informar sobre aquest treball. No han pogut fer altra cosa que oferir una mirada parcial sobre unes dades que, per entendre’s correctament, en necessiten més de dues, de mirades. Education at a Glance presenta molts indicadors sobre els sistemes educatius; facilita múltiples comparacions entre països, convida a fer evolucions temporals, a destriar tendències. És, ja ho he dit, un treball complex. No és estrany, doncs, que el que cada diari ha remarcat sigui només una part molt limitada del contingut de l’informe.

L’endemà de la presentació, tota la premsa, la d’aquí i la d’allà, es féu ressò d’algunes de les dades que presentava Education at a Glance. En alguns països, com és el cas de França, les interpretacions dels diaris foren divergents i centrades tant en aspectes positius com en aspectes negatius del seu sistema escolar. Le Monde es va fixar, sobretot, en el bon funcionament dels instituts universitaris de tecnologia francesos. Le Figaro va centrar la mirada en la paradoxa que Finlàndia i Corea, amb jornades escolars més curtes i amb pressuposts més baixos, obtenen millors resultats educatius que no França. Libération va remarcar aquelles dades que contradiuen els teòrics de la catàstrofe escolar ¾efectivament, a França, sense LOGSE ni LOE, també hi ha qui predica la devastació dels pilars bàsics de l’ensenyament.

Més unanimitat de tractament hi va haver en els diaris espanyols. Aquí les mirades periodístiques coincidiren a concentrar-se en els indicadors que mostren els aspectes menys competitius del nostre sistema educatiu. Suspens, fracàs, devaluació, cua i altres termes de connotacions negatives dominaren els titulars dels nostres diaris. La Vanguardia ens va dir que «España vuelve a suspender en educación secundaria»; El País predicà que «España, atascada en la cola de los países desarrollados en educación»; El Periódico va titular que «L’ensenyament secundari suspèn tot i experimentar una lleugera millora»; El Mundo va dedicar un editorial al tema amb el títol «Educación: Más señales de alarma»; ABC va encapçalar la informació dient que «Espanya sigue en el furgón de cola de la OCDE». Fins i tot els diaris gratuïts ¾populars i populistes¾ s’afegiren a aquesta orgia de pessimisme i mirades negatives sobre el funcionament de les nostres escoles.

Els diaris digueren mitges veritats. És cert: el fracàs escolar és un problema greu del nostre sistema educatiu. Però també és veritat que les estadístiques assenyalen que molts indicadors en els quals estam per davall de la mitjana dels països desenvolupats milloren any rere any. Igualment mostren algunes fortaleses gens menyspreables que s’haurien pogut subratllar als titulars que encapçalaren les informacions sobre la presentació d’Education at a Glance. Si les mirades no s’haguessin orientat només als bonys, també s’hauria pogut dir que el percentatge de joves espanyols amb estudis terciaris és superior a la mitjana dels països de l’OCDE; o que Espanya és un dels països en els quals l’accés a l’ensenyament superior és més equitatiu; o que va creixent de forma constant el nombre de graduats en ciències i s’incrementa el pressupost dedicat a l’educació... Aquestes i altres dades que mostren tendències positives, però, passaren desapercebudes per als nostres periodistes. Potser s’orientaren massa pel principi que diu que les bones notícies no són notícies, i massa poc per la màxima que assenyala que les mitges veritats són les grans mentides.

Sense escrúpols

2007-09-17T09:32:00.000+02:00

Vivian Reding, Comissària de la Unió Europea per a la societat de la informació, ha manifestat que els pares i les mares s’han de sensibilitzar sobre els perills que representa per als menors l’ús de les tecnologies on line, especialment Internet. També ha manifestat que no s’ha de crear alarmisme, que els avantatges de la xarxa són molt superiors als seus inconvenients però que, com que ningú no neix educat, i molt menys per fer el bé, són els progenitors els qui se n’han d’ocupar, si volen que els seus fills facin un bon ús dels mitjans. La Comissària va fer aquestes manifestacions en ocasió de la presentació d’un estudi sobre els riscs de les tecnologies on line.

Encara no feia un mes de les recomanacions de la senyora Reding quan a Balears constatàrem de forma directa alguns dels perills dels quals ens volia prevenir. La verificació es va fer quan la Conselleria d’Afers Socials va denunciar els responsables d’un portal d’Internet –Infobalear– per una presumpta vulneració dels drets dels infants. En un apartat d’aquest portal –en el canal anomenat Gente– hi apareixien imatges de menors en actituds eròtiques, violentes i incitadores al consum de drogues i alcohol. Aquestes imatges les podia adquirir qualsevol que estigués disposat a pagar el cost d’un sms. Per si amb això no n’hi hagués a bastament, s’ha sabut que un grup d’al·lots havien emprat aquest portal per fer befa d’una companya de classe a qui maltractaven psicològicament. Tot un compendi del que és un mal ús d’Internet.

El canal Gente del portal Infobalear, molt popular entre els joves de Balears, sobretot els mallorquins, es nodreix d’alguns dels principals ingredients que han entronitzat programes televisius de gran èxit: la banalitat, el mal gust i, especialment, les ànsies de notorietat. Ser el primer en alguna cosa, sortir en els mitjans, esdevenir heroi del no res, encara que sigui només per un dia, és un desig ben explotat pel canal Gente. El funcionament és senzill: periòdicament es realitzen concursos entre els usuaris del portal; cada ics temps es proclama un guanyador individual (li diuen el o la “super-yop”) i un altre col·lectiu (“la mafia” és el nom que es dóna als grups d’usuaris concursants). Per merèixer tan elevada distinció s’han d’aconseguir els vots del major nombre possible d’usuaris del canal, que participen en l’elecció enviant missatges sms –1’2 euros més imposts. Per ser elegit no cal demostrar cap habilitat especial, no és necessari saber fer res. El que fa decidir el vot són les fotos dels usuaris que ells mateixos posen en el portal, així com les relacions de coneixença que hagin pogut establir. No és estrany, doncs, descobrir-hi l’existència de poses amb insinuacions eròtiques, imatges violentes o de mal gust. Poques coses s’hi podrien objectar si els usuaris fossin majors d’edat; però no és així.

A principis de setembre, per exemple, entre els vint primers classificats hi havia ni més ni menys que les de catorze menors. La cosa, però, encara és més greu: en alguns casos es proporcionava l’adreça del seu correu electrònic! És a dir: Infobalear infringia el principi bàsic per a la protecció dels infants a la xarxa que assenyala que mai, sota cap concepte, no s’ha de proporcionar l’adreça dels menors; mai no s’ha d’obrir cap escletxa que permeti que un estrany pugui arribar a la seva intimitat.

Els resultats de l’estudi presentats per la senyora Reading diuen que els menors europeus tenen un bon coneixement dels riscos potencials d’Internet, molts d’ells, fins i tot, saben quines precaucions han de prendre. L’informe, però, no diu res de la manca d’escrúpols d’algunes persones que per fer negoci no dubten a trepitjar els drets dels menors. Sigui quin sigui el resultat judicial de la demanda interposada contra Infobalear, convindria apel·lar a la bona fe dels seus responsables. He llegit que un d’ells –el senyor Juan Riera– fou un al·lot prodigi; un superdotat, vaja. No li costarà massa, doncs, entendre que res no justifica posar en risc la integritat dels infants.

El pòsit de les lectures

2007-09-06T09:13:00.000+02:00

El general Dwight D. Eisenhawer creia que la moral és la millor arma de la què pot disposar qualsevol exercit. També sabia que la fermesa de l’ànim s’alimenta dels èxits i que decau quan aquests són escassos. Per això deia que els bons oficials, els bon líders, són aquells que en temps adversos són destres en esperonar el coratge dels seus subordinats i mantenir viva la flama de l’esperança. Sota aquest principi Eisenhawer dirigí els exercits aliats que alliberaren Europa del mal son del nazisme.

El dia del desembarcament de les forces aliades a Normandia, el mític dia D, el 6 de juny de 1944, mentre Eisenhawer, amb l’angoixa per la incertesa de la batalla, esperava, impacient, noves de l’escomesa; mentre a les platges de Normandia queien abatuts milers de soldats, un jove de 20 anys, membre de la resistència francesa i anomenat Jean François Revel, intentava contestar, en una aula de la Sarbona, a la qüestió que li havia plantejat el professor de la darrera assignatura que li faltava per aprovar el curs. L’enunciat de l’examen deia que explicàs si la matèria era o no capaç de pensar. Revel no sabia si riure o plorar; mentre alemanys i aliats es mataven a les platges de Normandia, amb el rerefons del renou de les bombes que queien prop de Paris, ell es veia obligat a fer un ús estèril de la raó i parlar del sexe dels àngels. Jean François pensà que els professors no tenen arreglo.

Mentre tot això succeïa, Joachim Fest, criat en el si d’una il·lustrada família burgesa de Berlín que mai va sucumbir davant la seducció del nazisme, formava part d’una unitat auxiliar de l’exèrcit alemany a Voralberg. El jove Fest no s’explicava com era possible que la pàtria de personatge com Goethe, Schille, Bach o Mozart podia haver engendrat una ideologia tan perversa. Comprovà que la cultura no immunitzava de la barbàrie.

Jo no. Memòries d’infantesa i joventut, de Joachim Fest; El ladrón en la casa vacía, de Jean Francois Revel i Cruzada en Europa, de D. D. Eisenhawer són els títols de tres dels llibres que m’han gratificat les curtes vacances de l’estiu que ja queda darrera. Sobre la fina arena de la platja de Bolonia, a Càdis, prop de les restes de la bella ciutat romana de Baelo Claudia, envoltat d’un paisatge idíl·lic i refrescat per l’incessant vent de l’estret de Gibraltar, Fest, Revel i Eisenhawer aconseguien, momentàniament, allunyar-me de les meves dèries professionals. De tant en tant, però, la lectura dels diaris em retorna-va al present i em mostrava que els temes educatius que hi ocupaven més espai eren banals, si menys no pel que respecte a la seva capacitat de millorar l’educació. Arribava a aquesta conclusió quan veia que el tema educatiu estrella del mes d ‘agost –no hi ha hagut columnista que no hagi dit la seva- era el de la gratuïtat dels llibres de text. ¿Com és possible que una mesura imposada pel populisme més impresentable hagi estat l’eix central del debat estiuenc sobre educació? La gratuïtat dels llibres de text pot ajudar a la millora de la nostra malmesa educació en la mateixa mesura que el general Eisenhawer hauria contribuït a guanyar la guerra si en vers de fer desembarcar els exercits aliats a Normandia els hagués dirigit cap a Islàndia. I que consti que havia noticies ben sucoses; en el mes d’agost es publicaren les dades que mostraven que les escoles de Balears són les que tenen menys ordinadors de tot Espanya. Res; la cosa passà gairebé inadvertida.

Sigui com vulgui, però, Eisenhawer, Fest i Revel m’han deixat el pòsit de la seva extrema passió per la llibertat. De l’alemany i del francès em queda la precaució davant les concepcions socials messiàniques i el rebuig al principi de que els fins justifiquen els mitjans. De l’americà m’he quedat amb la lliçó del valor de la moral i, sobre tot, de la importància de saber escollir bé els objectius. Aquestes lliçons s’haurien d’universalitzar.

Dies sense escola i pares i mares apurats

2007-07-15T13:52:00.000+02:00

Arriba el mes de juliol i, com si es complís un ritual iniciat fa uns anys, columnistes i lectors d’alguns diaris publiquen articles i cartes per parlar de les dificultats de moltes famílies per poder atendre els seus fills durant els períodes de vacances escolars. Els infants balears de primària, per exemple, tenen 84 dies de vacances estivals. No és difícil imaginar les dificultats extremes d’aquells pares i mares treballadors i amb recursos escassos –la majoria, vaja– que no tenen familiars que es puguin fer càrrec dels fills durant el seu horari laboral.
La majoria de les cartes i articles estivals sobre el tema erren el tir i prenen forma d’invectiva contra el professorat i les escoles. Les diatribes sempre giren sobre els mateixos arguments i acaben amb una repetida prescripció: les vacances escolars són excessives; si s’allargués el període lectiu de les escoles i instituts els infants aprendrien més i les famílies treballadores tendrien qui els cuidàs els infants. La solució és un invent del TBO. Primer, perquè ampliar el període escolar no és el camí per millorar la qualitat educativa; segon, perquè els infants necessiten el temps de repòs que els proporcionen les vacances i tercer, perquè la bona gestió dels temps lliure dels infants i joves és una responsabilitat que no s’ha de traspassar al professorat.
Posar més dies de classes podria servir, efectivament, perquè els infants no molestessin a casa. Però això no contribuiria a millorar la seva educació. Els partidaris d’aquesta mesura haurien de saber que el nombre de dies de classe a Espanya és sensiblement superior al de la resta de països europeus. I no per això podem presumir que les nostres escoles aconsegueixin més bon resultats. Cada curs, els nostres infants de 7 i 8 anys tenen 792 hores d’escola, mentre que el terme mitjà d’hores dels altres països és de 769. La diferència encara és més grossa entre els 12 i 14 anys: 66 hores més de classe a Espanya. Les escoles de Finlàndia, considerades de les millors del món, encara tenen molt menys hores lectives que la mitjana europea. És a dir: posant més hores lectives no milloraríem l’educació dels nostres infants.
Però, a més, la necessitat de períodes vacacionals la tenim tots, especialment els més joves. No cal cercar erudits arguments per justificar la conveniència que els infants rompin, de tant en tant, la monotonia de la quotidianitat escolar. N’hi ha, d’arguments, però crec que per trobar els més punyents basta que el lector faci un exercici de memòria i recordi el que foren les seves vacances escolars; que imagini uns estius retallats per més dies d’escola. En el pou de la memòria tots hi poden veure reflectits els valors del temps lliure molt millor que a qualsevol manual de Pedagogia.
Les vacances no són un període de temps perdut i allargar els dies d’escola no serviria per millorar l’educació. Per aquí, doncs, no es trobaran els camins que permetin solucionar els problemes que, efectivament, les vacances escolars, sobretot les de l’estiu, provoquen a moltes famílies. No pot ser que uns pares amb dos infants hagin de pagar gairebé 1000 euros perquè els fills estiguin acompanyats durant un mes d’estiu. Com tampoc no pot ser que aquest acompanyament, en alguns casos, no vagi més enllà de tenir-lo vigilat mentre juga amb una videoconsola o una pilota. La solució –no és mal d’endevinar– passa per enllestir una política decidida de l’educació en el temps lliure; per reconèixer i fomentar aquelles iniciatives, públiques i privades, que donen respostes creatives i formadores al temps d’oci. Si els columnistes i escriptors de cartes que per aquesta època, any rere any, pontifiquen sobre el tema explorassin aquest camí potser, no ho sé, ajudarien a trobar solucions. El que és ben cert, però, és que així no contribuirien a desprestigiar una professió –la docent– a la qual només falta que l’acusin de la mort de Manolete.

Treballs i títols acadèmics en venda

2007-07-02T08:59:00.000+02:00

A principis de juny es va presentar a Paris, a la seu d’un centre de la UNESCO, el llibre Escoles i universitats corruptes: què podem fer. Aquesta obra és un dels resultats d’un projecte que, cinc anys enrere, va posar en marxa l’Institut Internacional per a la Planificació de l’Educació (IIPE) per tal d’esbrinar com aturar la proliferació de pràctiques corruptes a l’àmbit educatiu. Un camp, aquest, ben abonat per la pèrdua de la rectitud; l’educació és, a gairebé per tot arreu, el primer o segon àmbit de despesa pública.

L’estudi ha constatat que la corrupció en el camp educatiu, com els virus persistents, muta i s’adapta a les condicions de cada indret i de cada moment. Les perversions són escandaloses i grolleres en aquells llocs on la llibertat és un bé escàs mentre que és refinada i subtil allà on els afers públics han de passar pel sedàs de molts controls. Així, de forma descarada, en els països poc desenvolupats molts dels doblers dedicats a educació es perden sovint per les bardisses i cap a les butxaques dels qui comanden. A Uganda, per exemple, fa deu anys només arribava a les escoles el 13% del que s’hi enviava; ara sembla que les coses han millorat i ja arriba a bon port el 85% del pressupost.

El frau a l’hora d’expedir títols és, després del desviaments a butxaques privades dels recursos públics, l’altre gran àmbit de la corrupció en el camp educatiu. Hi ha molts casos com el d’Ucraïna, on els estudiants universitaris saben que per aprovar hi ha dos camins: estudiar o pagar.

En el món educatiu dels països desenvolupats també n’hi ha, de corrupció. Potser aquí, a casa nostra, no sigui tan grollera –el benestar ens ha fet més primmirats– però sí que és igualment sagnant. Una modalitat que s’està estenent de forma alarmant, segons que ha posat de manifest el projecte de l’IIPE, és l’expedició de títols acadèmics falsos i la suplantació a l’hora de realitzar treballs acadèmics. Fa temps que en el món anglosaxó funcionen el que ells diuen Disserations and Essays Mills i Diploma Mills –fàbriques de treballs acadèmics i fàbriques de títols, és la traducció potser més adient– Les primeres –les disseration mills– són empreses que treballen a través d’un portal d’internet i que, per un preu predeterminat, realitzen a la carta qualsevol tipus de treball acadèmic; ja sigui un simple treballet de curs o una enrevessada tesi doctoral. Perquè se’n facin una idea de la magnitud del fenomen els diré que ja he localitzats més de 400 portals d’aquests característiques, dels quals n’hi ha un bon grapat que ofereixen els seus serveis en espanyol. Com poden suposar, les dades sobre el moviment econòmic d’aquestes “fàbriques” són escasses; fa poc, però, es va publicar que una –només una– d’aquestes empreses del Regne Unit, movia a l’any 1’6 milions de lliures! No creguin vostès que la compra-venda de treballs acadèmics es faci d’amagat. Fins fa exactament quatre dies, aquestes empreses s’anunciaven a Google. Les protestes de les autoritats acadèmiques han aconseguit que a partir de primer de juliol el famós cercador no accepti publicitar aquestes maquinàries de corrupció acadèmica.

També hi ha, com els he comentat, “fàbriques de títols”. Són empreses que, amb l’aparença d’una institució acadèmica seriosa, posen a la venda tot tipus de diplomes acadèmics. Fent servir noms pareguts als d’universitats acreditades venen els diplomes com a “reconeixement a la trajectòria professional” del comprador, encara que aquest sigui un pobre desgraciat que no sàpiga fer una o amb un tassó. Una modalitat refinada d’aquesta corrupció la protagonitzen acadèmies que amb la col·laboració d’universitats acreditades –generalment d’un altre país– atorguen títols amb poca feina i en condicions d’entrada als estudis del tot inacceptables.

No creguin vostès que això de les fàbriques de treballs i de títols acadèmics sigui cosa només dels americans o dels anglesos. Segons les dades d’una enquesta que hem realitzat des de la UIB a nivell estatal, ja hi ha un 3’22% dels universitaris espanyols que afirmen que han comprat treballs acadèmics. I la setmana passada es va destapar a Espanya l’escàndol de títols irregulars avalats per la Universitat de Gal·les. I que consti que això només ha començat.

Ser professor o fer-hi

2007-06-17T11:53:00.000+02:00

La meva predilecció per les obres autobiogràfiques m’ha duit a rellegir un llibre publicat ja fa dos anys i que, en el seu moment, la critica literària va rebre amb entusiasme. No sé si els elogis foren exagerats –el qualificaren d’imprescindible i de llibre revelació– el que sí sé, però, és que em resultà excitant. Supòs que per això l’he tornat llegir, reafirmant-me en una impressió que vaig tenir la primera vegada que va caure a les meves mans: és un llibre que recomanaria a tots aquells joves llicenciats que pensin en la possibilitat de ser professors. Aquells joves que han dedicat, almenys, cinc anys de la seva vida per llicenciar-se en Filologia, Física, Geografia, Història, o en qualsevol altre camp, aquells joves llicenciats que estan pensant que el seu futur professional és a un Institut, haurien de llegir aquest llibre. Amb la seva lectura entendrien que no és el mateix ser professor que, per exemple, filòleg, físic o geògraf.

Guillem Simó, l’autor del llibre, dissortadament ja traspassat –morí el setembre de 2004 i la seva obra es va publicar l’abril de 2005– era llicenciat en Filologia i feia de Catedràtic a un Institut de Palma. En aquesta part del món –aquest és el títol de la seva reeixida obra pòstuma– recull els dietaris que Simó va escriure entre els anys 1974 i 2003. Guillem era, segons confessió pròpia, persona seriosa, tímida i irònica. El que li agradava era llegir, escriure i tocar l’espineta (un instrument musical semblant al clavecí). Pocs són, però, els afortunats que aconsegueixen que aquestes activitats els donin per subsistir. Simó va haver d’optar per fer de professor; es va presentar a unes oposicions a Càtedra i, feliçment, les va aprovar. Mai no va aconseguir ser un bon mestre. Ni, potser, ho va intentar.

Cafre, infame, exasperant i fatigosa són alguns dels apel·latius que Guillem emprà per referir-se a la professió docent, una feina que, deia, li era insuportable i que detestava. Considerava els alumnes “animals estranys i fastigosos, colla de ximpanzés, material humà d’ínfima qualitat”. L’Institut era un fàstic. A molts companys de feina, sobretot a aquells que creien en el que feien, aquells que més que fer de professors intentaven ser-ho, els titllà de muls, aprofitats, trepes, i hipòcrites. Es considerava idiota per no haver sabut donar-se de baixa de la docència a partir del segon dia que va entrar a l’Institut. Guillem, sobra dir-ho, va fer de professor a la força: la força que imposa la supervivència.

Gairebé un centenar de joves de les nostres illes es llicenciaran enguany en Filologia; més de dos-cents seran els qui acabaran els estudis d’Història, Història de l’Art i Geografia; uns dos-cents més sumen els que acabaran Matemàtiques, Biologia, Física i Química. Un percentatge important d’aquests nous llicenciats es dedicaran a l’ensenyament. Per fer-se professors hauran de superar la formalitat d’un curs en què aprendran poc sobre la realitat de les escoles, sobre com crear les condicions en què els estudiants puguin dur a terme el seu potencial d’aprenentatge; aprendran poc sobre el que és la docència. En aquest país nostre, sovint sumit en la més vergonyosa de les improvisacions, encara no hem estat capaços d’enllestir un bon sistema de formació del professorat de secundària. Continuam amb el mateix model de formació d’un temps en que els Instituts no eren com els d’ara. La lectura del llibre de Guillem Simó no ensenyarà als nous llicenciats els secrets de les aules però sí que, a través d’ell, podran entreveure l’infern que pot suposar dedicar-se a l’ensenyament sense convicció ni vocació. I si no ho aconsegueixen veure, almenys hauran pogut fruir d’una prosa senzilla i autèntica. Sembla ser que a Guillem Simó ningú no li havia dit que ser un bon professor exigeix tantes energies com les que es consumeixen per esdevenir un bon escriptor. Potser, però, ell només perseguia el que va aconseguir: escriure bé.

Sobre pandèmies universitàries

2007-06-04T16:38:00.000+02:00

En aquest país, les malifetes a l’hora de seleccionar el professorat universitari vénen de molt enrera. Quan a l’any 1879 Santiago Ramon y Cajal decidí presentar-se a unes oposicions per accedir a una càtedra de la Universitat de Granada li recomanaren que ho deixàs estar; l‘advertiren que perdia el temps ja que, li digueren, “el tribunal de oposiciones que acaba de nombrarse ha sido forjado expresamente para hacer catedrático a Aramendia –un altre opositor, l’oficial- por cuyos talentos el doctor Calleja, –el president del tribunal– el inevitable arreglador de jurados médicos, siente gran admiración”. Ramon y Cajal seria guardonat l’any 1906 amb el Premi Nobel de Medicina, però aquella càtedra de Patologia fou per Aramendia, l’aspirant que era de la corda del president del tribunal. Canviaren els temps però no desaparegueren els despropòsits. Durant el franquisme la mala espècie d’arregladors de tribunals trobà un ambient òptim per al seu creixement desmesurat. Entre els anys 40 i 70 del segle passat, el que menys importava a l’hora de seleccionar el professorat universitaris era la seva trajectòria intel·lectual, la seva vàlua docent i investigadora; el que era determinant era l’adhesió al règim, aleshores nacional i catòlic. El prestigiós psiquiatre Castilla del Pino, que no va poder accedir a la càtedra fins a la desaparició de la dictadura, ha escrit que un dels cacics de la medicina universitària espanyola de l’època franquista, un tal Dr. Salamanca, a l’hora d’enunciar els noms dels tres guanyadors d’una oposició del tribunal que presidia, solemnement va dir: “Día de gozo hoy para la universidad española. Estos tres nuevos catedráticos, más que eminentes histólogos y anatomopatólogos, son grandes católicos y grandes españoles”. Ho va dir tot.

Ni els estralls del temps ni les lleis universitàries promulgades durant la democràcia no han aconseguit eliminar el caciquisme que tradicionalment ha imperat en el món acadèmic. L’han suavitzat, això sí, però no l’han eradicat. I per a més inri, a partir dels anys vuitanta, des del moment en què les universitats espanyoles gaudiren d’una major autonomia a l’hora de seleccionar el professorat, els campus s’han vist afectats per un nou mal: l’endogàmia. Més del 90% dels professors titulars de les universitats espanyoles procedeixen de la mateixa universitat. Aquesta plaga ha esdevingut pandèmia. Entre d’altres coses perquè les autoritats acadèmiques acluquen els ulls o miren cap a un altre lloc. Si els obrissin, els ulls, i denunciessin el que veuen, és probable que duressin dos dies en els seus càrrecs. La rebel·lió de molts dels que són a l’espera d’un tribunal amic per consolidar la seva plaça o per ascendir seria immediata. I són la immensa majoria.

Albert Camus deia que entre la justícia i la seva mare sempre escolliria la seva mare. Idees com aquesta són el fonament per a la constitució de qualsevol poder endogàmic i mafiós. Camus era francès, però he llegit que la seva mare era de per aquí a prop…

Permetin-me acabar amb una nota final que té poc a veure amb l’article d’avui. Ara mateix he llegit una informació i no puc resistir la temptació de compartir-la amb vostès. Crec que, des d’aquesta columna, fórem els primers a dir –a denunciar– que a Balears, en el 2006, s’havia previst gastar més en la televisió autonòmica que en l’ensenyament universitari. A principis de l’any passat, diguérem que el Govern aportaria a IB3 50 milions d’euros, mentre que la transferència a la Universitat havia de ser de 54 milions. Férem curt, per una banda, i llarg per l’altra. Ara mateix acab de llegir que l’Ens Públic de Radiotelevisió de Balears, en el 2006, va suposar per al Govern una despesa de 77’5 milions d’euros. A la Memòria del pressupost de la UIB per aquest mateix any es diu que la transferència del Govern a la Universitat fou de 50’24 milions. Comparin.

El retrat

2007-05-19T10:26:00.000+02:00

Des de fa uns anys, quan arriba el mes de maig reb l’amable convidada d’Antoni Riera, director del Centre de Recerca Econòmica (CRE), per a participar en l’elaboració de l’Informe Econòmic i Social. L’economia n’és, d’acord amb la seva preeminència actual, el bessó i eclipsa els altres aspectes socials. Però bé: al que anava. Els deia que enguany m’han tornat convidar a participar en l’elaboració de l’Informe. Evidentment no puc dir ni ase ni bèstia sobre Economia, disciplina de la qual només he llegit llibres per a frikis que no han aconseguit que els meus coneixements sobre aquesta matèria siguin molt més avançats dels que puguin tenir els equins. Evidentment, no m’han convidat a analitzar res d’economia sinó la situació de l’ensenyament superior a Balears, àmbit que em veig amb coratge de retratar amb escasses distorsions. I en aquestes estic a hores d’ara: escanejant les principals característiques de l’ensenyament universitari a Balears en el curs 2006-07. Si tenen la paciència de llegir aquestes ratlles compartiré amb vostès alguns dels trets més cridaners que apareixen en el retrat d’enguany.

Fins i tot un friki en economia pot destriar en el primer pla de la foto que a Balears s’inverteix molt poc en ensenyament superior. El pressupost de la UIB per a l’exercici actual és de 74’86 milions, dels quals el Govern n’ha aportat 50’24. Aquestes xifres queden considerablement per davall de les d’altres Comunitats i tornen ridícules quan es comparen amb el que es gasta a Balears, no ja en àmbits que es poden considerar necessaris, com ara les infraestructures, sinó amb altres de superflus com els de les televisions que tenim.

A un lloc preeminent del retrat es veu que la UIB ha perdut 1’11% del seu nombre d’estudiants de primer i segon cicle; una baixada un poc per davall de la registrada en el conjunt d’Espanya –1’4%–, però també es veu, encara que un poc borrós ja que falten les dades de la UNED, que les Universitats no presencials augmenten el nombre d’alumnes: la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) enguany té 1.386 joves de les nostres illes matriculats a cursos de primer o segon cicle; un 22’87% més que l’any passat!

En un primer pla de la foto també hi apareix l’elevat percentatge d’al·lots i al·lotes de Balears que se’n van a iniciar la carrera a una universitat de la Península: el 21%. Des que a Balears tenim universitat pròpia mai no s’havia arribat a un percentatge tan elevat. És cert que molts se’n van a fer uns estudis que la UIB no ofereix, però també ho és que carreres consolidades a la UIB –com ara Història, Administració i direcció d’empreses, Dret o Psicologia– estan entre les deu amb major nombre d’estudiants que emigren a la Península.

Crida també l’atenció la progressiva feminització de la nostra Universitat. Mai com enguany no hi havia hagut a la UIB un percentatge tan elevat d’alumnes del sexe femení: s’ha arribat al 60%. La proporció entre homes i dones, però, es capgira en el professorat; aquest col·lectiu està format per només el 37% de dones. Més abismal és encara la diferència entre els sexes quan es mira qui arriba a la categoria docent més alta –Catedràtic d’Universitat–: de cada 10 només 2 són dones! Aquesta injusta desproporció no es compensa ni per un fet també ben cridaner del retrat d’engany: per primera vegada a la Història de la nostra Universitat una dona –la Dra. Montserrat Casas– n’ostenta el rectorat.

En el segon pla de la foto es veu que en aquest curs han estat més els estudiants estrangers que han vingut a la UIB que no els balears que se n’han anat fora; s’observa que la producció científica del professorat continua augmentant, que les tecnologies tenen una major presència... Ara només queda esperar que es facin realitat les promeses de Matas, Antich, Barceló i Munar d’una major inversió en ensenyament universitari. És la condició imprescindible –encara que no suficient– per millorar els retrats que es puguin fer en el futur.

Estudis de medicina a la UIB?

2007-05-06T21:43:00.000+02:00

S’haurien d’establir a Balears els estudis de medicina? Entre els arguments per contestar que sí n’hi ha tres de recurrents i poc sòlids. El primer addueix que a Balears, com a la resta d’Espanya, falten metges. ¿No es diu que la Universitat ha de donar resposta a les demandes del mercat? Idò formau metges, reclamen aquests partidaris de l’autarquia de la formació. Recórrer als greuges interregionals sol ser la segona idea reincident: si a gairebé totes les Comunitats de l’Estat tenen els estudis de medicina, ¿per què no els hem de tenir a Balears? El suposat greuge s’hauria d’haver plantejat quan es va transferir la Universitat des de l’administració central a l’autonòmica, no ara. El tercer raonament diu que són molts els estudiants de la nostra Comunitat que cada any se n’han d’anar a la Península per poder cursar medicina. Per terme mitjà, en els darrers cinc anys se n’han anat uns 40 alumnes cada curs. Són pocs per aconseguir el nivell d’eficiència d’uns estudis.

Hi ha, al menys, dues idees més consistents que les anteriors per avalar la proposta d’una Facultat de medicina. La primera fa referència a la raonable suposició que el seu establiment contribuiria a la millora de la qualitat dels serveis mèdics a Balears. La segona es basa en la tasca docent i investigadora que a hores d’ara ja es realitza en els nostres hospitals. En aquest cas les dades són contundents: en els hospitals de Balears s’estan format gairebé dos centenars de metges especialistes i la producció científica que s’hi fa és més que notable. Entre 1993 i 2003 els investigadors dels nostres hospitals publicaren la considerable quantitat de 637 articles d’àmbit internacional.

Per oposar-se a l’establiment de la nova Facultat s’addueix els seus elevats costos econòmics i el deficient finançament dels estudis universitaris actuals. L’aportació que el Govern fa a la UIB per a cada estudiant està molt per davall de la que es fa, per exemple, a València o Catalunya, ¿per què, doncs, abans d’iniciar noves aventures, no s’intenta millorar el que ja hi ha? Els doblers, però, no haurien de ser un impediment per instaurar uns nous estudis si els que governen la Comunitat decideixen invertir molt mes en formació i educació superior. Però bé: si aquest fos el cas, si d’una vegada per totes es decidís apostar per l’ensenyament i la recerca universitària, ¿són els estudis de medicina la millor opció? ¿Es convenient apostar per un model d’universitat generalista? I si es decideix –com crec que s’hauria de fer– per una Universitat especialitzada en determinats àmbits, ¿haurien de ser les Ciències Mèdiques un dels camps d’especialització de la UIB?

En els països seriosos, abans de prendre decisions importants s’analitza acuradament la situació de partida i els escenaris d’arribada. A Balears les coses no es solen fer així; amb el temps hem esdevingut especialistes de moure’ns sense nord. Mirin: anar expandint les àrees de recerca i docència sense tenir clar en què ens volem especialitzar és com posar un petit supermercat de poble just davant un Carrefour. Aquesta petita botiga sobreviuria, i segurament amb dificultats, només si fos capaç de presentar una oferta especialitzada i de qualitat. Si comercialitzés els mateixos productes que el gran magatzem, el petit comerç duraria dos dies. Doncs una cosa semblant ens pot passar amb l’ensenyament superior. En el nostre entorn més proper tenim Universitats amb la força dels grans magatzems i que, dia a dia, consoliden el seu lideratge amb inversions molt més elevades que les nostres. Ja sé que les Universitats no venen mercaderies i, sobretot, sé que mai no n’han tancada cap per ineficient. Però ens convindria anar vius.

Posaria messions que, més prest que tard, es crearà una Facultat de Medicina a Balears. I estic convençut que es farà sense debatre si convé que la UIB sigui com una botiga, com un supermercat o com una tenda de tot a cent. Al cap i a la fi, el que interessa no és la Universitat sinó guanyar les eleccions.

Els telèfons mòbils i els malnats

2007-04-17T21:00:00.000+02:00

Encara no fa un mes, quatre caps buits en edat adolescent foren detinguts a la barriada de Son Forteza. Els cotxes aparcats al carrer reberen les conseqüències dels impulsos dictats pels seus caps buits: rodes foradades, retrovisors espanyats, llunes rompudes, etc. Un d’aquells imberbes es dedicava a enregistrar amb la càmera d’un telèfon mòbil la destrossa que feien els seus companys. Quan foren detinguts confessaren que la seva pretensió era difondre la malifeta a través d’Internet.

La plaga d’enregistrar accions violentes amb el mòbil i difondre-les a través d’Internet ha arribat a Mallorca. Era qüestió de temps: des de fa tres anys aquest infortuni s’estén entre el jovent d’Europa i, sortosament, el que ara ens ha arribat és la seva variant més benèvola; la que només afecta els objectes. Hem duit sort: a altres indrets la fúria dels malparits no es dirigeix contra els objectes sinó contra les persones

A principis de 2005 es va detectar a Londres l’aparició d’un fenomen juvenil que es va batejar amb el nom de Happy Slapping -“pegant bufetades amb alegria” seria una traducció possible-. El nou esdeveniment consistia en l’enregistrament, i posterior exposició a Internet, d’una agressió a un vianant elegit de forma aleatòria. Sempre es seguia la mateixa seqüència d’atac: quatre brètols previstos d’un telèfon mòbil amb enregistradora de vídeo es situaven a un lloc transitat de la ciutat; un dels bergants s’atracava s’acostava al vianant que havia estat elegit de víctima i, de sobte, li pegava dues bufetades. A l’escena, enregistrada amb la càmera del mòbil i després exposada a Internet, no hi apareix només l’agressió gratuïta sinó que també es pot sentir l’atac de rialles tant del qui fa de càmera com dels altres bergants que intervenen en l’atac.

La moda de pegar, gravar l’agressió amb el mòbil i exposar-la a través d’Internet va mutar ràpidament en una nova modalitat: amb el canvi, l’atac ja no es dirigia contra un vianant qualsevol sinó contra membres dels col·lectius més vulnerables. Els casos més coneguts són els dels enregistraments de maltractaments, sovint amb extrema violència, a persones sense sostre o a prostitutes. Els joves malparits canviaren de registre: ja no els interessava els guions de pel·lícules còmiques sinó els de terror. Tant en un cas com en l’altre, filmin el que filmin, aquests brètols sempre riuen: es diverteixen amb el patiment dels altres.

Les escoles i els instituts són els altres escenaris on s’han desenvolupant perverses versions del Happy slapping. Portals com Youtube estan farcit d’enregistraments d’atacs d’aquest tipus a alumnes, normalment les víctimes habituals de la violència escolar. El professorat també pateix aquestes perverses accions. Entre els casos més sonats i recents hi ha el d’una professora italiana que fou enregistrada a una aula, envoltada per un grup d’alumnes dos dels quals, aprofitant el tumult, li posaven mà al cul. O el d’una altra professora, en aquest cas anglesa, que, espantada, va trobar a Internet un enregistrament d’una de les seves classes on li enfocaven, des de posicions inversemblants, les seves parts més íntimes.

A molts indrets ja han dit basta i han plantat cara a aquests usos perversos del telèfon mòbil i d’Internet. En els darrers mesos, per exemple, a França s’ha sancionat una llei que persegueix severament l’enregistrament i difusió d’actes violents; en el Regne Unit s’han establert noves normes de disciplina a les escoles que inclou mesures estrictes contra l’assetjament amb mitjans electrònics; a Itàlia han prohibit l’ús del mòbil a les escoles…

És cert: a Balears fins ara hem tingut sort. La fortuna ha volgut què els brètols de Son Forteza facin malbé cotxes i no persones. Però me tem que és qüestió de temps; que qualsevol dia ens despertarem amb la notícia que a casa nostra també tenim malnats que, en el carrer o a les escoles, transformen els telèfons mòbils i Internet en instruments de tortura. Temps al temps.

La Biblioteca Digital Científica de les Illes Balears

2007-04-09T13:12:00.000+02:00

La Biblioteca Digital Científica de les Illes Balears (BIDICIB) ja és una realitat i es pot consultar a l’adreça següent: http://ibdigital.uib.es/gsdl/cgi-bin/library. Va néixer fa poc més d’un mes i, com tot nadó, és una criatura petita que quan es contempla s’ha de pensar més en el que pot arribar a ser que en el que és. Per ara, la Biblioteca està formada per 2.283 documents –llibres, articles, fotografies, plànols i memòries de recerca– que qualsevol persona que tengui accés a Internet pot consultar a la pantalla del seu ordinador i, si vol i té impressora, treure’n còpies en paper. Ha nascut sa, gran i robust, aquest nadó, i els seus progenitors –el Servei de Biblioteca i Documentació de la UIB– tenen l’expectativa que, en tornar gran, arribi a ser el portal d’accés a la informació científica i erudita produïda a Balears. Si suram l’infant, és segur que s’assolirà aquesta fita.

El camp de la documentació científica és un dels àmbits en què la revolució digital ha provocat, en poc temps, innovacions espectaculars. Fa pocs dies, el professor Climent Picornell em va contar un cas ben exemplar del fenomen en què estam immersos. Un doctorant seu va publicar la tesi que feia poc que havia defensat i se’n varen vendre 350 exemplars. Poc temps després va fer una edició electrònica de l’obra i la va posar a Internet; ja l’han baixada més de 800.000 vegades! El jove doctor està contentíssim; el guanys directes de posar la seva obra a Internet i permetre’n l’accés gratuït són nuls, però els indirectes han estat immensos: l’han citat a molts treballs, l’han proposat de ponent a diversos congressos, li han organitzat cursos, etc. Amb altres paraules: gràcies a Internet, un treball que només hagués arribat a 350 persones ha estat consultat per més de 800.000.

Són molts els exemples que mostren que les formes de comunicar les idees i els resultats de la recerca estan canviant a marxes forçades i de forma gairebé radical. Fa dotze anys el nombre de revistes accessibles a través d’Internet no arribava a 150; des d’un ordinador de la UIB ara mateix es pot accedir al contingut complet de més de 13.000 revistes.

És una bona cosa que la Universitat de les Illes Balears s’hagi incorporat al club selecte d’aquelles institucions acadèmiques que creen arxius digitals –ja sigui amb el nom de biblioteca o de repositori– per fer accessible a traves d’Internet la seva producció científica. El de la UIB, ja ho he dit, encara és petit: només conté unes trenta tesis, unes quinze memòries d’investigació, el contingut de dues revistes editades per la pròpia UIB –Territoris i Mayurqa– les publicacions del grup de recerca que dirigeix el professor Fèlix Grasses, les lliçons inaugurals i, també, tres col·leccions històriques alienes a la UIB però importants per al patrimoni cultural de Balears. Es tracta del periòdic Llevant, publicat a Artà en els primers decennis del segle passat; una sèrie de documents de l’arxiu municipal de Campos del segle XIV fins al XVIII i, finalment, la versió digital del plànol parcel·lari del terme de Capdepera, realitzat per Pere d’Alcantara Peña entre 1859 i 1860. A la Biblioteca també es poden consultar les dades estadístiques de Balears dels anys 1979-1996. Per començar ja està bé. Però per arribar a la meta prevista s’hauran d’incorporar molts més documents de la pròpia Universitat –hi hauria d’haver la producció científica de tots els grups de recerca de la UIB– i també d’altres Institucions (per cert: ja s’han iniciat els tràmits per a la digitalització del Butlletí de l’Arqueològica). El que hem dit al principi: es té un nadó i ara s’ha de cuidar. El saber fer del Servei de Biblioteca i Documentació que dirigeix Miquel Pastor ens fa confiar en un desenvolupament sa i vigorós.

La rectora

2007-03-26T14:10:00.000+02:00

A la Universitat de Harvard han seleccionat una catedràtica d’Història per ocupar el Rectorat. La nova rectora iniciarà el mandat a principi del proper mes de juliol. Quasi res: han hagut de passar 371 anys des de la creació de la prestigiosa institució perquè al capdavant hi hagi una dona. A Harvard tenen, a la fi, una rectora i no un rector: la doctora Drew Gilpin Faust. És catedràtica d’Història, especialista en la guerra civil americana -bona especialitat per moure’s en entorns universitaris, farcits de conflictes guerracivilistes!- i fins ara era la degana d’un centre de la mateixa universitat.

El procés de selecció de la rectora de Harvard ha estat llarg i intens. I això que no hi ha hagut ni propaganda, ni debats, ni programes electorals, ni res del que se sol fer en processos en què s’ha d’aconseguir la voluntat de la majoria. Allà ho fan d’una altra forma. La selecció es va iniciar el mes de març de l’any passat amb la constitució d’un comitè format per nou membres. Aquesta junta, presidida per l’actual rector, Derek Bok, va iniciar la tasca enviant una missiva a 245.000 persones -professors, estudiants, personal de serveis, membres d’associacions, fundacions, organismes governamentals, etc.- en què les convidava a nominar candidats. El comitè, amb l’assessorament d’un grup de professors i un altre d’alumnes, després de consultar i debatre amb múltiples persones i representants de la societat civil, va proposar el perfil i el nom de la persona considerada idònia per regir Harvard: la professora Gilpin. La proposta fou analitzada i acceptada per l’anomenat Board of Overseers, un organisme format pel rector, el gerent i trenta membres elegits pels exalumnes. La doctora Gilpin haurà de torejar moltes situacions complicades, però s’hi podrà encarar sense excessives hipoteques dels seus col·legues.

El camí per accedir al Rectorat de les universitats espanyoles és ben diferent al de Harvard. El darrer mes, heu pogut seguir el procés d’elecció de rector a la Universitat de les Illes Balears, un procés que finalitza avui, dimecres, amb una votació que enfronta la catedràtica Montserrat Casas i el catedràtic Sergio Alonso. L’elecció es farà després d’una campanya electoral amb tots els elements inherents a aquestes escomeses: propaganda, debats, articles als diaris, cartells, compromisos, pactes, etc. Inevitablement, ambdós candidats han hagut de teixir complicades aliances i compromisos. Els postulants, per arreplegar vots, ja no sols s’acompanyen dels qui proposen com a vicerectors, també presenten alguns càrrecs de segon i tercer nivell. Finalment és el sufragi universal (ponderat, això sí) entre el professorat, l’alumnat i el personal de serveis el que decidirà qui ha de regir el Rectorat. Efectivament: a la universitat espanyola els empleats elegim els nostres caps. Una mesura, per cert, que no fou iniciativa de cap partit progressista o populista enderiat perquè els vots ho han de regir tot; la idea fou d’una ministra del Partit Popular (la senyora Pilar del Castillo), que va pensar, almenys així ho va manifestar, que amb aquest sistema no tots els rectors serien d’esquerres.

Quin model d’elecció de rector és més convenient? Alguns pensen que el sistema per sufragi universal és una conquesta democràtica irrenunciable i que amb formes com les de Harvard no es fa sinó fomentar el poder dels grups de pressió. Altres pensen -un servidor entre ells- que el model espanyol és inconvenient i que a la llarga arribarà a provocar, entre altres perversions, que les eleccions dels rectors no siguin altra cosa que una extensió de les lluites polítiques partidistes. Però bé: el que és cert és que mentre a les universitats espanyoles ens preocupam molt per la qualitat democràtica de la institució i poc per fer-la eficient, en altres indrets (Harvard, per exemple) enraonen com ho han de fer per aconseguir un altre premi Nobel...

Avui vespre sabrem si a la UIB tenim rector o rectora. La candidata és especialista en física nuclear, i el candidat, en meteorologia. Sigui qui sigui el guanyador, la seva especialitat acadèmica l’ajudarà a transitar per una institució sovint atòmica i turbulenta. Sort!

L’educació va com el Mallorca

2007-03-09T17:22:00.000+01:00

Per poc que fullegin els diaris, vegin la televisió o escoltin la ràdio, vostès ja deuen saber que enguany el RCD Mallorca va de mal borràs. No aconsegueix sortir dels darrers llocs de la classificació; setmana rere setmana roman empantanat, toc no toc, a la zona de descens a la segona divisió. Doncs bé, en la classificació dels sistemes educatius no estam en més bona posició que al futbol. Amb l’agreujant que mentre que al futbol no ens disputam res seriós, el que està en joc en el camp educatiu és, ni més ni menys, el futur del país.

Els deia que en educació, com en futbol, som a la cua. Ho ha tornat a posar de manifest un estudi que recentment ha publicat una associació anomenada Profesionales por la Ética i que es titula «Ranking de la excelencia educativa». En realitat són vuit, els rànquings fets per aquesta associació. I és que per saber qui va davant i qui va darrere en el camp educatiu no es pot recórrer a sistemes tan senzills com al futbol, on, com saben, si es guanya són tres punts, si s’empata és un i si es perd és zero. Comptabilitzar els guanys i les pèrdues en el camp de l’educació és cosa més complicada; no tothom coincideix a concedir la mateixa puntuació als «gols» en educació ¾que n’hi ha, i alguns de ben vistosos¾, ni a situar les porteries al mateix lloc. Aquesta disparitat d’interpretació de les regles de joc recomana contemplar les classificacions educatives amb un cert relativisme, tot i que també convé conèixer-les. Per fer els rànquings que ens ocupen s’han analitzat cinquanta dimensions del sistema escolar de les diverses comunitats autònomes espanyoles; amb la valoració de totes s’ha fet una classificació general i set de parcials. En gairebé totes, les Illes Balears queden en els darrers llocs.

La primera classificació es basa en la proporció d’infants i joves de tres, disset i entre divuit i vint-i-dos anys que estan escolaritzats. Castella-la Manxa, les Canàries i les Balears, en aquest ordre, ocupen les tres posicions de la cua. A la segona classificació, fonamentada en diverses taxes de graduats, també ocupam el darrer lloc. En el tercer rànquing sortim un poc més ben parats: segons dels darrers; només a les Canàries tenen un percentatge més gran d’alumnes de dotze i quinze anys que van retardats. L’alegria per no ser els darrers de tot, però, dura poc: tornam a tancar la classificació quan s’ordenen les comunitats segons la taxa d’abandonament primerenc del sistema educatiu. També quedam darrere de tot quan s’analitza el percentatge del producte interior brut dedicat a ensenyament no universitari i la despesa pública per alumne. Les coses ens van millor en relació amb diverses dimensions dels recursos educatius com ara el nombre d’alumnes i professors per unitat, el nombre d’alumnes per ordinador, el transport i els menjadors escolars: en aquest cas som a la part alta de la classificació, ocupam el cinquè lloc. També quedam a la part alta ¾en el quart lloc¾ quan es valora el pes de l’ensenyament classificat pels autors com «d’iniciativa social» (per cert, és ben curiós això de considerar millor aquell sistema escolar que té més escoles privades). Tot plegat, tenint en compte totes les dimensions, quedam en el lloc dotzè de la classificació global. Som de segona.

Que els malpensats sàpiguen ¾molts ja ho deuen haver intuït¾ que l’associació Profesionales por la Ética no és un grup de progressistes enderiats a torpedinar la tasca del nostre govern conservador. El mal funcionament del sistema escolar de les Balears es posa de manifest siguin quines siguin les ulleres ideològiques amb què es contempli. I convé no perdre de vista que, a diferència del futbol, on amb bons fitxatges es pot capgirar ràpidament la situació, en educació costa anys i panys fer un sistema de qualitat. És cert: tots en som culpables, del que tenim, però alguns més que els altres.

Estudiar a Palma

2007-02-25T11:19:00.000+01:00

Quinze de cada vint estudiants de Menorca i de les Pitiüses que iniciaren la seva carrera a l’actual curs acadèmic ho feren a una Universitat de la Península. Més encara: el 57% d’aquests estudiants segueixen una carrera que haurien pogut estudiar a la Universitat de les Illes Balears. Dit amb altres paraules: en el curs acadèmic 2006-2007, la Universitat de les Illes Balears no ha aconseguit captar més enllà del 25% dels nous alumnes de Menorca i de les Pitiüses, i més de la meitat d’aquests alumnes que se’n van a estudiar a una Universitat d’una altra Comunitat segueixen una carrera que també ofereix la UIB. Quasi res, va dir aquell!

No és gens senzill esbrinar el perquè d’aquesta massiva emigració dels menorquins i eivissencs cap a universitats de la península. És aquest un fenomen de causes molt diverses, d’explicació enrevessada i inabastable en un article com aquest. Però em permetran que, encara que sigui molt per damunt, els assenyali algunes de les possibles claus per a la seva comprensió. I començaré dient que crec que la tradicional animadversió dels menorquins i dels eivissencs cap a Mallorca, covada anys i panys pel centralisme mallorquí, explica poques coses d’aquesta emigració estudiantil. He parlat amb molts estudiants i he arribat a la conclusió que per aquí hi ha poc que gratar: el seu comportament és degut a altres causes molt més prosaiques. Per exemple: l’escassa, i sovint distorsionada, informació sobre les característiques dels estudis de la UIB i els elevats costos del transport i de l’habitatge. Malgrat els esforços que s’han fet i que es fan, encara hi ha qui creu –i expandeix– que les diplomatures i llicenciatures de les universitats peninsulars gaudeixen de més qualitat que les de la UIB; o que a la UIB no es deixa parlar altra llengua que la catalana. Afegiu a aquestes fal·làcies les costoses campanyes de promoció que, des de fa anys, universitats peninsulars realitzen en els instituts de Menorca i d’Eivissa i entendran millor el perquè els alumnes prefereixen les universitats de la Península .

Més enllà de la desinformació i de la hipotètica força dels tòpics arrelats dins la consciència col·lectiva hi ha condicions objectives que expliquen que moltes altres capitals siguin percebudes com a més atractives que no Palma per anar a fer estudis superiors. Una d’elles és l’elevat preu del transport aeri entre les illes. Faig la prova: he consultat diverses pàgines d’agències de viatge per cercar bitllets en dos caps de setmanes dels propers mesos entre Barcelona i Maó i els preus més barats que hi he trobat són 74’69 euros l’anada i la tornada pel mes de març i 54’70 els passatges de maig. Les tarifes més econòmiques que he localitzat per aquestes mateixes dates per anar de Palma a Maó són 146 euros en el mes de març i 173 en el de maig. És cert que el Govern ofereix beques de transport però ni així no s’aconsegueix posar els preus dels passatges entre les illes al mateix nivell que els de la península. Per acabar-ho d’adobar, ningú no s’ha preocupat perquè a Palma hi hagi residències assequibles per a l’alumnat de les illes menors.

Si amb tot això no n’hi hagués a bastament, l’oferta cultural de Palma no resisteix la comparació amb cap de les grans ciutats peninsulars receptores dels nostres universitaris. L’atracció dels cosmopolitisme de Barcelona o Madrid –destins preferits del nostres alumnes– també afecta els mallorquins; convé saber que en el curs 2006-2007 set de cada vint joves de Mallorca que iniciaren la carrera ho feren a una Universitat de la Península. Aquests percentatges, encara que només arribin a la meitat dels de les altres illes, són veritablement elevats.

Amb tot plegat el que és sorprenent no és que la immensa majoria de menorquins i eivissencs se’n vagin a estudiar a la Península, el que és estrany és que encara n’hi hagi cap que véngui a Palma.

Carreres amb pocs alumnes

2007-01-29T09:26:00.000+01:00

La constatació que hi ha carreres universitàries que són cursades per molts pocs alumnes ha provocat una allau de pàgines dels mitjans de comunicació. L’alarma es va encendre amb la publicació de l’estudi Atlas digital de la Universidad Española. Afirmen els autors que uns estudis universitaris, perquè siguin socialment i econòmicament viables, necessiten que cada any comencin a primer un mínim de 125 alumnes. Doncs bé: el 75% de les carreres que es poden cursar a les universitats espanyoles no compleixen aquest requisit. Més encara: hi ha 31 estudis d’universitats públiques que enguany no han aconseguit reclutar a primer curs més de 15 alumnes. Amb l’agreujant, en molts casos, que en un radi de poc més de 120 quilòmetres hi ha dues o tres universitats que ofereixen el mateix curs. Amb dades com aquestes no és estrany que els mitjans reclamin més control sobre la universitat.

Si només es poguessin mantenir aquells estudis que a primer aconsegueixen matricular 125 alumnes, a Balears s’haurien de tancar la pràctica totalitat dels estudis universitaris; només Dret, Turisme, Administració i direcció d’empreses, Ciències empresarials i Mestre d’educació infantil, només aquests estudis, tenen més de 125 alumnes a primer curs. A la UIB, enguany hi ha cinc carreres que a primer tenen menys de 30 estudiants: és el cas de Filologia catalana (21 alumnes) –que no peguin bots els afectats per l’anticatalanisme: el nombre d’estudiants que han començat Filologia espanyola és el mateix: 20– Química (25 ) Física (27) i Matemàtiques (26)

Són moltes les objeccions que es poden fer a la pretensió de tancar aquells estudis que a la nostra Universitat no tenen una demanda elevada. Només n’assenyalaré dues. Com passa en altres àmbits, la lògica econòmica aplicada a l’educació superior ubicada a territoris insulars no pot ser la mateixa que l’aplicada al continent. Posaré un exemple: és del tot desassenyat que a una ciutat com Barcelona els pocs alumnes matriculats a primer d’una llicenciatura d’aquestes que gairebé ningú no estudia, posem per cas Estadística, es reparteixin a tres universitats i no es concentrin en una sola. A una illa, aquests reagrupaments lògics no es poden fer, i és probable que si es tanquen els estudis hi hagi persones que deixin d’estudiar. La segona objecció: els resultats de la Universitat s’han de mesurar tant a partir de la formació dels estudiants com per la producció de coneixement i la seva difusió. Doncs bé: convé saber que bona part del prestigi de la UIB en el camp de la recerca és gràcies a la producció d’alguns del departaments que si només es valoressin pel nombre d’alumnes fa temps que haurien d’haver tancat.

Sigui com sigui, però, les Universitats espanyoles estan arribant al final d’un cicle i s’imposen canvis importants. El model actual, configurat en els darrers trenta anys, ha donat bons resultats: el percentatge d’espanyols d’entre 25 i 34 anys amb estudis universitaris ja arriba al 38%, un percentatge superior al de països com Alemanya o el Regne Unit, i en el camp de la ciència Espanya comença a ser algú: el 2’9% de la producció científica mundial és obra d’investigadors espanyols. Però sembla que s’acaba el model basat en l’existència de moltes universitats, en una oferta formativa i unes línies de recerca poc especialitzades i repetitives; unes universitats preocupades només per atendre les demandes del territori més pròxim; aquest model d’Universitat presenta inconvenients insuperables.

El destí és clar: a Balears hauríem de tenir una Universitat especialitzada –en què?– i de qualitat. El camí, però, és un laberint i no seria gens estrany que ens hi perdéssim.

Balears, Ceuta i Melilla

2007-01-10T08:26:00.000+01:00

Progressar en el camp de la ciència i la tecnologia és important per molts motius. Ho és perquè ajuda a fer les empreses més competitives i a crear més i millors llocs de treball; perquè és la via per arribar a poder aturar malalties que ara són incurables; perquè els nous coneixements poden ajudar a trobar resposta a problemes ambientals o encarar millor els conflictes socials. Són molts els arguments que justifiquen la recerca; tots ells, però, es poden resumir en una sentència: fer ciència és la forma més segura de garantir una millor qualitat de vida dels ciutadans i la competitivitat d’una societat.

Per a determinar fins a quin punt una comunitat encara la seva relació amb la ciència es fan servir diverses mesures; una de les més emprades consisteix en analitzar el percentatge del producte interior brut (PIB) que es dedica a recerca i desenvolupament. Comparant aquest indicador es pot tenir una idea clara sobre quines comunitats aposten pel coneixement i quines no. Doncs bé: les dades mostren que a l’escenari de la ciència Europa perd posicions i que costa molt que Espanya es pugui desfer del malefici d’aquella insensata recomanació que deia que “inventen ellos”. Els números també mostren que Balears és de les comunitats espanyoles que dediquen un menor percentatge del seu PIB a recerca i desenvolupament.
Vegem el que passa a Europa. El conjunt dels 25 estats membres de la Unió europea –no s’han considerat les dades dels dos darrers incorporats a la Unió: Bulgària i Romania– destina l’1.81% del seu producte interior brut a recerca i desenvolupament. Són molts doblers, però pocs en comparació als que hi inverteixen els altres grans blocs econòmics mundials: EEUU arriba al 2.68% i el Japó al 3.13%. I vius amb les economies emergents: els experts de l’OCDE preveuen que en el 2006 –les dades d’aquest any encara no estan elaborades– Xina ja haurà estat el segon inversor mundial en recerca i desenvolupament. Las alarmes a la Comissió europea ja fa temps que han saltat i ningú no creu que es pugui assolir l’objectiu que s’havien fixat pel 2010 d’arribar a invertir-hi el 3% del PIB europeu.
Si en comptes de mirar el conjunt d’Europa ens fixam en el que passa a Espanya veiem que la nostra inversió en recerca i desenvolupament només és l’equivalent a l’1.13% del PIB. Amb aquest percentatge ens situam a la cua d’Europa i llastam les seves xifres, ja de si mateix minses.
Si les diferències en inversions en recerca entre els Estats europeus són considerables també ho són les que hi ha entre les diverses Comunitats espanyoles. Les tres que hi dediquen un major percentatge del seu PIB són Madrid, Navarra i País Basc, mentre que a la cua hi som nosaltres, Balears. Per darrera només hi queden Ceuta i Melilla.
Això és el que hi ha. Però també és cert que s’entreveuen indicis de canvi. És encoratjador que l’Estat mantingui el compromís d’incrementar la inversió en recerca i desenvolupament en un 25% en quatre anys. També s’ha de valorar que a Balears, indret on sembla que només interessa el present, aquest tema comenci a formar part de l’agenda política dels nostres governants i d’algunes, poques, empreses.
Permetin que acabi amb més dades referides a l’àmbit del coneixement que també ens situen just devora Ceuta i Melilla. La taxa d’escolaritat universitària (el nombre d’estudiants que es troben matriculats per cada 100 joves en edat teòrica de cursar aquests estudis) a tot Espanya és del 41.2%; a Balears només arriba al 17.1%; per darrere només tenim les dues ciutats espanyoles situades en el continent africà. Ai, aquest futur nostre!

Recursos didàctics lliures

2006-12-18T17:25:00.000+01:00

El Massachusetts Institute of Technology (MIT), considerada una de les cinc millors institucions universitàries del món, té a l’abast de tothom que tingui accés a Internet els materials didàctics de 1400 assignatures. Els recursos de 100 d’aquests cursos s’han traduït a l’espanyol i són localitzables a la web del consorci Universia (http://mit.ocw.universia.net/).

El projecte Opencorurseware –aquest és el nom de la reeixida iniciativa del MIT– és un dels millors exemples de com l’ús de la tecnologia pot contribuir a la democratització del coneixement i, també, a millorar l’ensenyament. Tot va començar l’any 1999 quan el rector del MIT va sol·licitar un estudi que ajudés a posicionar la seva institució en el camp de l’educació online. Els redactors de l’informe recomanaren que no es fes el que ja feien altres universitats –oferir cursos a distància, per exemple– sinó que el MIT optés per una alternativa més original: posar els materials didàctics de les seves assignatures a l’abast de tothom. A molts la proposta els va semblar una temeritat i li auguraren un mal futur. Amb poc temps, però, la iniciativa ha reeixit.

Encara no han passat sis anys des de l’inici del projecte del MIT i entorn de la idea de compartir de forma gratuïta els materials didàctics dels professors s’ha creat un moviment que avança a gran velocitat; gairebé cada mes apareixen noves iniciatives. La Yale University, també considerada entre les cinc millors del món, té previst que a la tardor de 2007 set dels seus cursos estiguin disponibles a la web, en aquest cas, però, amb traduccions a diverses llengües. L’Open University del Regne Unit, una altra universitat de prestigi, encara no fa tres mesos que han publicat a la xarxa els materials de més de 90 cursos (http://openlearn.open.ac.uk/). Les Universitats espanyoles no estan al marge d’aquest moviment. A hores d’ara, sota l’impuls d’Universia, a deu universitats espanyoles –entre les quals hi ha la UIB– s’està treballant per aconseguir que d’aquí a mig any més de 100 dels seus cursos siguin d’accés lliure.

Són molts els avantatges de posar a l’abast de tothom els materials docents dels professors. No és tracta només que des de qualsevol racó del món es pugui saber el que s’ensenya a l’aula de les universitats més remotes. A més d’això –que ja és una gran millora– la publicació a la web dels materials de les assignatures pot suposar el principi de la fi d’una de les rèmores més greus de les universitats: l’opacitat de l’ensenyament. I és que mentre la recerca universitària ha esdevingut transparent l’ensenyament s’ha mantingut opac. Els resultats de les investigacions es publiquen a revistes i a llibres i així són a l’abast de tothom. No passa el mateix amb la docència: només l’alumnat sap el que s’ensenya a les aules. Però els alumnes són una mala font per donar transparència a l’ensenyament. Entre altres motius perquè poden valorar la interpretació però no el guió; els alumnes poden avaluar si se’ls ensenya bé o malament –si la interpretació és bona o dolenta– però no si el que se’ls ensenya –el guió– és el correcte. Doncs bé; editar a la xarxa els recursos educatius pot donar llum sobre els guions del que es fa a les aules. És per això que molts pensen que el moviment dels recursos educatius lliures pot tenir en el camp de l’ensenyament el mateix impacte que tingueren les revistes científiques a l’àmbit de la recerca.

La publicació dels materials educatius de les assignatures pot contribuir a fer desaparèixer de les universitats les plaguetes estantisses d’apunts per dictar les lliçons que alguns professors fan servir, sense canviar gairebé ni una coma, durant tots els seus anys de docència. Encara plourà molt d’aquí que es produeixi aquesta desaparició, però almenys el moviment dels recursos educatius lliures obri un camí.

La UIB i la diferència

2006-12-04T22:07:00.000+01:00

Des de fa uns sis anys, les universitats europees estan immerses en un procés d’ajustament a la societat del coneixement. És el que se’n diu adaptació a l’espai europeu d’educació superior o procés de Bolònia. La ruta més fressada cap a aquest objectiu consisteix a apuntar només als canvis mínims necessaris: variar l’estructura dels estudis i, sobretot, els mètodes docents. Amb l’assoliment d’aquests tasques ja hi ha un bon berenar i no és cosa fàcil. Però convindria tenir clar que seguint aquest camí la Universitat de les Illes Balears (UIB) no farà res que no facin les altres. I fer coses diferents és, precisament, la clau per poder sortir ben parats de tot aquest procés.

És previsible que en el futur immediat, tan aquí com a tot Europa, les Universitats continuïn tenint un paper preponderant en la creació i transmissió del coneixement. Així i tot, però, la competència entre les universitats s’accentuarà de forma notable. De cada dia el nombre d’alumnes captius, alumnes que decideixen estudiar a una universitat no perquè creguin que sigui la millor opció acadèmica sinó, simplement, perquè no se’n poden anar a una altra, aquest tipus d’alumnat, dèiem, es reduirà considerablement. La decisió sobre on estudiar es basarà més en criteris de qualitat i prestigi que no en motius de proximitat geogràfica.

Preparar-se per a un escenari amb una mobilitat important en el camp de l’educació superior exigeix fer de la diferència i qualitat una de les metes de la política universitària. I per aconseguir-ho no hi ha més remei que especialitzar-se: seguir el principi de fer poques coses però ben fetes. El que hauria d’importar no és ampliar indefinidament el catàleg de carreres sinó certificar que les que s’ofereixen gaudeixin d’un elevat grau de qualitat i prestigi. Les universitats sense un perfil propi i preocupades més per la quantitat que per la qualitat tenen un mal futur.

A Balears, com a la resta de l’Estat, s’han fet poques passes per anar cap a l’especialització universitària. No debades una de les característiques del desenvolupament del sistema espanyol d’ensenyament superior dels darrers anys ha consistit en el modelatge gairebé clònic de les universitats; totes estan tallades amb el mateix model: quan més estudis millor i escassa o nul·la especialització. Ningú assenyat no pensa que això pugui continuar per molt de temps.

Determinar en quins camps s’ha d’especialitzar la recerca i la docència superior a Balears és una qüestió clau per orientar bé el futur de la UIB. Hi ha hagut diversos, i tímids, intents per determinar àrees d’especialització. Així, per exemple, el pla estratègic de la UIB per als anys 2002-2006 marca com a línies preferents el camp del turisme, el medi ambient, la qualitat de vida i les tecnologies de la informació. Es constata, però, que aquesta prioritat ha tingut pocs efectes pràctics. Més conseqüències ha tingut –i no precisament positives per a la UIB– el Pla de Ciència, Tecnologia i Innovació 2005-2008 que, per a sorpresa de molts, ha situat la recerca en Ciències de la Salut com una de les àrees prioritàries a la nostra Comunitat. No especularem sobre el perquè d’aquesta decisió ni sobre el seu encert, però si que manifestarem que és un error estratègic de primer ordre anar creant centres de recerca al marge de la UIB. A Balears no hi ha la suficient massa crítica perquè la divisió tingui resultats positius.

Guy Haug, un dels millors experts europeus en educació superior, fa poc que deia que la Universitat ja no existeix sinó que existeixen les universitats. En la diferència hi ha el futur; ara només ens falta saber en què volem que la UIB sigui diferent. Sospirem, doncs, perquè a l’hora –si és que arriba!- de definir els àmbits prioritàris de recerca i docència que haurien de personalitzar la UIB els professors sapiguem deixar de banda els interessos particulars i, sobretot, que la nostra classe política abandoni la frivolitat. Quasi res, va dir aquell!