dijous, de febrer 23, 2006

La fractura


La innovació és un requisit imprescindible per al creixement econòmic i social. Sense idees noves aplicades a productes, serveis o processos els països no sols no avancen sinó que retrocedeixen. Sense idees innovadores, sigui quin sigui el camp on s’apliquen, estam condemnats, en un període de temps més o menys llarg, a la incompetència. Amb altres paraules: sense innovació no hi ha futur. I són molts els indicis que, en comparació amb altres, no ho som gaire, d’innovadors.

A la darrera edició de l’informe Innovation Scoreboard, una anàlisi que la Unió Europea realitza cada ics anys, s’ha evidenciat que els EUA i el Japó segueixen sent més innovadors que Europa. També s’ha demostrat que Espanya és a la cua del rànquing europeu; es troba en el grup dels països ¾diu l’informe¾ «que perden terreny». És a dir: a la lliga mundial ¾la lliga dels campions, és clar¾ Europa no aconsegueix avançar posicions i, en la classificació del campionat europeu, Espanya va dels darrers. Desconec quin lloc ocuparien les Illes Balears en la classificació d’una hipotètica lliga regional, però em tem que el nostre paper no seria molt més reeixit que el del RCD Mallorca a la lliga futbolística actual.

I és que l’informe de la Unió Europea sobre innovació ens recorda que l’educació és un element estructural clau per a moltes coses, també per facilitar la innovació. I el sistema educatiu espanyol, per molt que hagi millorat els darrers decennis, és deficient. De les insuficiències en donen testimoni el baix percentatge de població adulta amb formació superior, l’escàs nombre d’alumnat que finalitza de forma satisfactòria l’ensenyament secundari i, també, els índexs baixos de població adulta que participa en activitats de formació continuada. En aquests tres àmbits -ho torna a confirmar l’informe Innovation Scoreborad- Espanya queda molt per darrere dels països europeus capdavanters.

Espanya és a la cua d’Europa, i les Illes Balears, a la d’Espanya. Aquesta és la doble fractura educativa que ens allunya dels països que encapçalen la classificació. I és que, recordem-ho, la nostra comunitat és una de les que té una menor proporció de població amb estudis superiors, una de les taxes d’escolaritat universitària més baixes de tot l’Estat i una de les més altes proporcions d’alumnat que no acaba els estudis de forma satisfactòria. L’educació no és precisament una de les nostres fortaleses. I malgrat això, sembla que l’economia funciona. Tenc la sensació, però, que algú ens mira per darrere i, xiu-xiu, va dient «a les costes ens veurem». Sap bé aquest observador que quan s’ha d’anar costa amunt és convenient anar ben preparats; és quan s’han de transitar vies poc fressades el moment en què s’han de treure totes les forces i capacitats innovadores. I l’educació és una de les principals fonts d’energia que tenen les comunitats per enllestir travessies incertes.

Post scriptum
Quan acabava d’escriure l’article m’arriba la notícia de la presentació de l’edició en espanyol de l’informe de l’OCDE Panorama de la educación 2005. Res de nou: un altre recordatori que molts dels indicadors educatius espanyols queden per davall de la mitjana dels trenta països de l’OCDE. Està bé que de tant en tant els organismes internacionals ens recordin que no anam. Algú -vull dir algú dels qui decideixen- els escolta?
(El Mundo / El Día de Baleares. 1 febrer 2006)