(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

Els que coneixem la professora C. Erice podem donar testimoni de la seva ferma vocació pedagògica. L’entusiasma la docència, cosa que, paradoxalment, no és massa freqüent entre el professorat universitari. Erice ensenya matemàtiques a la Universitat des de ja fa molts anys i l’altre dia, compartint un cafè, va manifestar el seu neguit. “Estic preocupada –va dir– per alguns alumnes de primer; els seus coneixements de matemàtiques són molt escassos i no han desenvolupat les seves capacitats d’aprenentatge. Tenc la sensació que l’alumnat de cada any ens arriba més mal preparat.”
El mateix dia de la conversa amb la professora Erice vaig llegir a El Cultural una entrevista a dos vells i prestigiosos catedràtics de literatura, els professors Joaquín Marco i Ricardo Senabre: ambdós manifestaven un sentiment molt semblant. Afirmava Senabre: “En mis 48 años ininterrumpidos de enseñanza sólo he visto descender progresivamente el nivel de preparación de los alumnos que ingresaban en la Universidad”. Deia Marco: “Sí, los alumnos han ido llegando peor preparados. La dificultad ahora reside en que quieran leer o incluso que entiendan lo que leen”. La meva amiga professora i els dos vells catedràtics de literatura espanyola han detectat una situació que dóna per parlar-ne molt. Vegem que puc dir amb les poques paraules que caben en aquesta columna.
S’ha de començar desmentint la idea, esdevinguda tòpic, que el nivell educatiu de la societat és de cada vegada més baix. Totes les generacions han malparlat de l’educació dels joves i sempre els han adjudicat un nivell educatiu més baix que el de la seva època. Joaquín Marco ho reconeixia a l’entrevista de El Cultural: “En los años 50 ya se decía de nosotros que estábamos peor preparados que los que nos precedieron”. El nivell educatiu del conjunt de la població, malgrat les aparences, ha pujat, i molt, generació rere generació. No insistesc; qui vulgui donar-li voltes al tema disposa d’una extensa producció bibliogràfica que en dóna testimoni.
El fet que el nivell educatiu general pugi no contradiu, però, que a les aules de molts estudis universitaris hi hagi un percentatge considerable de mals alumnes, fins i tot molt mals alumnes. Amb la massificació dels estudis universitaris, els bons estudiants d’antuvi també són presents a les aules, però mesclats amb altres que, per desmotivació (un percentatge considerable fa una carrera que no ha elegit com a primera opció) o poca intel·ligència, redolen, sense nord, pels campus universitaris.
De tot això –i de més coses- convers amb la professora Erice el mateix dia que s’informà que dos alumnes de la UIB, Rodrigo Casasnovas i Carles Barceló, havien estat guardonats en els Premis nacionals a l’excel·lència en el rendiment acadèmic. La nova va fer que la professora Erice i un servidor coincidíssim a reconèixer que ensenyar també proporciona satisfaccions. Això si: per suportar el feix de la docència a la Universitat convé tenir clar que els primers cursos dels estudis de grau han esdevingut el batxillerat del segle XXI. El nivell, efectivament, puja, però el procés s’allarga.

Fa empegueir. Cada vegada que es fa públic un informe sobre la situació de l’educació a Espanya, Balears queda retratada com una de les regions pitjors situades.

Sabíem que aquí no vol estudiar ni Déu: tenim la taxa neta d’escolarització en educació universitària més baixa de l’Estat. Tenim un percentatges d’abandonament escolar d’escàndol: del 44%, només superat per Ceuta i Melilla. Sabíem que l’esperança de vida escolar a Balears és la més baixa d’Espanya. Érem coneixedors que només Ceuta i Melilla tenen uns percentatges inferiors de població adulta amb estudis de segona etapa de secundària o universitaris. I ara, per acabar-ho d’arreglar, es publiquen noves dades que ens tornen recordar el que realment som. En aquest cas l’informe que posa de volta i mitja el sistema escolar de Balears fa referència al rendiment escolar. Fa poc, El Mundo en va publicar les dades preliminars.

El que aquest diari ha fet públic correspon a l’anomenada Evaluación General de Diagnóstico, un estudi que l’Instituto de Evaluación va enllestir l’any 2007. L’objectiu de l’anàlisi consisteix a valorar fins a quin punt els alumnes de primària i de l’ensenyament secundari obligatori (ESO) han assolit les competències bàsiques del seus corresponents nivells educatius. Per destriar-ho s’ha treballat amb una mostra de l’alumnat de quart de primària i de segon d’ESO estadísticament representativa dels alumnes d’aquests nivells, tant del conjunt d’Espanya com de cada una de les Comunitats Autònomes. Segons les dades preliminars que El Mundo ha publicat, els estudiants de primària de Balears treuen uns dels pitjors resultats de tot l’Estat: en Matemàtiques són en la posició 14 de 19. En competència social es col·loquen en la 15. Encara pitjor és en coneixement lingüístic i interacció amb el medi: posició 16. En la classificació global, només els alumnes de Ceuta, Melilla –una altra vegada el continent africà- i València estan pitjor situats. Un desastre. Si existís la vergonya col·lectiva les nostres illes estarien vermelles com una tomàtiga madura. També per la situació del sistema educatiu.

La causa de la manca de respostes davant la crisi de l’educació a Balears és, sobretot, el desinterès social pel tema. Aquí mai no passa res. Es publiquen dades catastròfiques i com a reacció, en els millors dels casos, apareixen quatre articles en els diaris. I ja està; morta na Linda. Tot segueix igual. L’educació, a Balears, no interessa a gairebé ningú. Amb el que es coneix dels problemes del sistema escolar, es podria suposar que, almenys, s’hauria generat un debat social i que es disposaria tant d’un diagnòstic clar del mal com d’una prescripció per orientar les necessàries normes legislatives. Però res d’això tenim; ni debat, ni llibres blancs ni projectes legislatius. I sincerament, la culpa no és –almenys no ho és en la seva totalitat- dels consellers del ram. Mirin el que passa a Catalunya: s’intenta reorientar una situació semblant a la nostra i en només dos anys el conseller ha patit cinc vagues d’ensenyants. ¿Entenen millor per què aquí ningú mou peça?

Durant dos dies, a principis d’aquest mes, Paris fou l’escenari d’uns anomenats “États généraux” sobre la violència a les escoles, un problema, el del comportaments antisocials a les aules, que encara que aquí se’n parli menys i es dissimuli darrere d’eufemismes dictats per la correcció política (a casa nostra es parla de convivència escolar i no de violència) es pateix amb la mateixa intensitat que en el país veí. Aquest esdeveniment, del qual la premsa francesa de totes les tendències se n’ha fet àmpliament ressò, m’ha semblat d’interès tan pels resultats com pel procediment amb què s’han assolit.
A la reunió parisenca s’han establert diverses orientacions de lluita contra la violència a les aules que ja aniria bé que dirigissin la política educativa del nostre país. Per poder establir dispositius de lluita contra aquest mal –es va dir a Paris- cal disposar d’un bon diagnòstic de les seves característiques; és per això que decidiren perfeccionar l’eina que es fa servir per calibrar-lo (l’enquesta SIVIS) i aplicar-la més freqüentment. La formació del professorat és la segona línea estratègica que s’ha adoptat: els professors han de gaudir d’una formació específica que els faci competents en la gestió dels conflictes. L’acció sobre les famílies és un altre front del combat: les mesures proposades van des de l’ajuda a les famílies fins a la retirada de subsidis a les que no compleixin amb les obligacions amb l’educació dels seus infants. També és va insistir en la necessitat d’elaborar un reglament que estableixi les normes que s’han de seguir a les escoles. Donar més capacitats als directors a l’hora de seleccionar els equips docents i reobrir el debat dels ritmes escolars són dues de les altres mesures anunciades.
El procediment m’ha semblat encara més interessant que no els resultats. Els francesos han adoptat l’expressió États généraux per referir-se a la convocatòria de comissions per tractar temes d’interès social excepcional. Saben, els francesos, que per encarar els conflictes convé la participació dels sectors implicats i de les persones que, per obligació o devoció, investiguen sobre el tema. Trobar solucions serioses, consistents i no demagògiques als problemes socials greus implica que les decisions no es prenguin només a partir del criteri dels polítics. Dissortadament, també a França, alguns alts càrrecs que han de decidir sobre temes importants estan ocupats per personatges amb escassa qualificació. No sé allà, però aquí no és cap metàfora parlar d’altes instàncies ocupades per persones que a la “vida civil” no han superat ni unes proves per ocupar plaça d’auxiliar administratiu (una feina, per altra banda, ben digna i respectable). Sigui com sigui, tant a França com aquí, convé –i això és el que volia destacar- que les decisions es prenguin comptant amb les visions múltiples dels fets i, sobretot, fonamentades. Sí, ja sé que a Balears hem arribat a un punt que ens conformam amb que no siguin decisions corruptes. I pel que sembla, l’honestedat té poc a veure amb la qualificació professional de cadascú.

Les imatges són esgarrifoses. Uns cinc-cents estudiants envolten el professor Carlos Berzosa, rector de la Universidad Complutense de Madrid, i impedeixen que pugui arribar al cotxe que l’espera per acompanyar-lo no sé on. Els estudiants l’insulten i l’empentegen. L’apunten amb dits amenaçadors, li dediquen símbols obscens i l’increpen amb paraules barroeres. Enmig del rebombori, Berzosa aconsegueix entrar al cotxe que, envoltat d’aquests subjectes, no pot partir. El rector torna sortit de l’automòbil i intenta enraonar amb els insurrectes. Més insults i fins i tot escopinades. Els estudiants protesten pel nou reglament dels col·legis majors amb el qual no estan d’acord. No sé si abans de l’incident tenien cap argument sòlid, aquests insurrectes, per oposar-se als plans del rectorat. Ara, després del que han fet, han perdut totes les raons i, sincerament, les seves queixes s’haurien d’escoltar com qui sent ploure.
No estic d’acord amb els que diuen que el que ha passat a la Complutense és una anècdota i que no cal concedir-li més importància. Ja són massa les bretolades protagonitzades per grups d’alumnes a diversos campus universitaris espanyols com per parlar de fets intranscendents. Ibarretxe, Díez i Aznar són a la llista dels que, en aquests darrers mesos, han estat insultats i amenaçats a l’hora d’expressar les seves idees a diverses universitats espanyoles. El que ha de ser temple de la tolerància i el diàleg no pot esdevenir escola de fanatisme.
Llavor o fruit? Deia Ortega y Gasset que l’escola (i també la Universitat) depèn més de l’aire públic en el qual sura que de l’ambient pedagògic creat entre les seves parets. Tenia raó Ortega. Però les escoles i les universitats han de procurar que l’aire que els envolta sigui més pur; l’educació sempre té una finalitat de millora. Els fets de la Complutense són intranscendents per aquells que creuen que els campus són només un reflex de la comunitat. Però són gravíssims pels que pensam que també són la llavor de la societat del futur. Si aquells que agrediren el rector de la Complutense no són sancionats amb contundència l’incident haurà estat una lliçó magistral a favor de la impunitat, que és el fonament de la injustícia.

A altres Comunitats que també travelaren, l’entrebanc va provocar un bon guirigall. A Balears, en canvi, tothom hi va passar de puntetes. A finals de novembre de l’any passat, es va rebutjar la candidatura de la Universitat de les Illes Balears (UIB) com a Campus d’Excel·lència Internacional. De fet, el projecte que va presentar la nostra universitat (“Campus de investigación avanzada y desarrollo sostenible”, era el seu nom) ni tan sols fou preseleccionat; per això a Balears no arribarà ni un duro dels 50 milions d’euros que es varen repartir entre les universitats elegides. La UIB tampoc no es va poder aprofitar del crèdit que proporciona l’etiqueta de campus d’excel·lència. Les travelades no es superen amb resignació. És previst que a finals d’aquest mes de març es faci una nova convocatòria i l’equip rectoral de la UIB està enllestint un nou projecte.

Encara es desconeixen tots els detalls de la nova aposta de la UIB per competir en el mercat global. Perquè d’això es tracta: que, a més de ser una universitat de proximitat centrada en les necessitats formatives i innovadores de Balears, també pugui ser competitiva a nivell internacional en aquells camps en els quals es vulgui i pugui excel·lir. El programa “Campus d’Excel·lència Internacional”, que el govern de l’Estat va posar en marxa a mitjans de l’any passat, s’orienta en aquesta direcció: internacionalitzar la docència i la recerca i aconseguir augmentar la presència d’universitats espanyoles en els rànquings de les millors del món. A hores d’ara, el paper de les universitats espanyoles és discordant amb el que correspondria pel pes econòmic i social del país: només 11 de les 77 universitats espanyoles apareixen entre les 500 millors classificades del món. Una situació que cal capgirar.

Pel que ha transcendit, el nou projecte que la UIB presentarà a la propera convocatòria es titula “Campus de excelencia de sostenibilidad turística e investigación avanzada”. Tindrà dos eixos estratègics: per una banda, la recerca en física, matemàtica aplicada, alimentació i salut i, per altra, la sostenibilitat turística. Les TIC apareixen en el projecte com un eix transversal. Sembla una proposta més consistent que la que va fracassar fa uns mesos: es contempla –encara que només sigui per adjectivar la sostenibilitat– el tema del turisme; l’únic àmbit que, agradi o no, pot personalitzar la universitat balear. La rectora ja ha aconseguit un elevat consens social entorn del projecte: més de 46 institucions públiques i privades de les illes s’han compromès a donar-li suport. Queda pendent, però, el consens intern de la pròpia universitat. Sorprenentment, el projecte s’està cuinant amb uns mecanismes de participació molt minsos. No s’ha de perdre de vista que el projecte amb el qual la UIB concorrerà a la convocatòria de Campus d’excel·lència esdevindrà el seu veritable pla estratègic; no només marcarà els camps en els quals es vol competir en l’àmbit internacional sinó que també assignarà recursos. Per remar en la mateixa direcció, que és el que cal, tothom ha de saber on és el nord. Encara que siguin pocs els qui l’hagin assenyalat, convé que tots el coneguem.

Aquesta setmana tenia previst escriure sobre la rendibilitat econòmica de les universitats. L’Instituto Valenciano de Investigaciones Económicas ha calculat que les universitats públiques d’aquella comunitat retornen a la societat uns 1’35 euros per cada un que se n’hi inverteix. Bon negoci. Però he canviat d’opinió i he decidit referir-me a un altre tema. Les darreres sotragades bé justifiquen que faci una excepció a la norma autoimposada de no escriure guiat pels dictats de la vida política. Avui en parlaré, de la nostra malmesa vida pública. I ho faré tractant, encara que sigui amb traç gruixut, del paper de la universitat en la lluita contra la corrupció, aquesta maleïda plaga que podreix partits, institucions i, esment, empreses.
Vagi per endavant la síntesi del que pens: la comunitat universitària (fixau-vos que no em referesc a les autoritats acadèmiques sinó a tots els membres de la comunitat universitària, especialment al professorat) ha mantingut i manté un silenci, segons el meu parer incomprensible, davant una situació que envileix la nostra Comunitat. La contribució de la Universitat de les Illes Balears per desterrar la corrupció de la vida política és nul·la; no s’ha fet res de res, des de la UIB, per encarar la infàmia que ens capola. Alguns pensaran que això, no fer res, és precisament el que toca, que el professorat universitari s’ha de dedicar a conrear el seu camp de coneixement i que les batalles ètiques, si és que algú hi vol participar, s’han de disputar en altres àmbits. No hi estic d’acord: traspassades determinades fronteres ningú –i molt menys la suposada intelligentia– es pot mantenir neutral; els professors, més que altres col·lectius, tenen un plus en el deure de denunciar i fer despertar les consciències.
A Balears, en la gestió dels afers públics, no tan sols s’han traspassat les fronteres del que és tolerable sinó que s’han esborrat els límits entre el bé i el mal. Ja em diran vostès a quin altre indret (a Marbella?, a Sicília?) es donen espectacles tan denigrants. Observar en el saló d`actes del Consell, o a la capella gòtica del Consolat, els retrats d’alguns dels qui han presidit les institucions autonòmiques i no sentir vergonya aliena és gairebé impossible.
La vergonya per la vilesa de la nostra política sembla un sentiment poc experimentat per la intelligentia universitària balear. Ningú no diu ni pruna. És aquest un silenci que m’ha fet recordar Tomassi di Lampedusa quan fa dir a Fabrizio Salina que “el son és el que volen els sicilians i per això sempre odiaran qui els vulgui despertar”. Doncs bé; la comunitat universitària parla molt, molt fluix, com si hi hagués por de despertar algú. Potser pel record de contribucions passades, encara hi ha qui considera els universitaris persones crítiques; amb capacitat d’ajudar a despertar consciències endormiscades. Si seguim així, el més just serà parlar de personatges peculiars i acomodats; potser aprofitats. Tenim sort que ningú no es dediqui a comptabilitzar la contribució de la nostra Universitat a la regeneració ètica de la vida política de Balears; els resultats serien, són, catastròfics. En el campus tothom procura no fer renou.