Els millors centres de secundària?
Agrada tant saber qui va davant i qui va darrere que de tot se’n fa una competició. També de l'ensenyament. Diuen que això forma part de la cultura de la qualitat; que la mesura de l’eficiència dels centres educatius serveix per millorar els seus processos i, a la llarga, els seus resultats. Potser sigui així. Però també hi ha qui pensa que tot això no és més que una aplicació perversa del marquèting al camp de l’educació. Cosa d’això també hi deu haver. Sigui com sigui el cert és que la dèria d'ordenar, classificar i, sobretot, fer-ne exposició mediàtica és imparable; no hi ha qui l'aturi. I això no ha fet més que començar; però Déu n’hi do amb el que ja hem vist!
Els processos avaluadors de les escoles es converteixen en una farsa quan les mesures emprades per analitzar i classificar no són les adients. I això ha ocorregut recentment a Balears amb la imprudent utilització de les notes de la selectivitat per fer un rànquing dels, suposadament, millors centres d’educació secundaria. Una fal·làcia imprudent que pot haver provocat confusió entre les famílies i que ha irritat molts professors.
La primera qüestió, sorprenent si més no, és aquesta: com va ser possible que transcendissin dades que cal considerar de confidencials i que els centres no reben més enllà de les pròpies, les dels seus alumnes? Ni tan sols l’índex de credibilitat de què parlarem tot seguit no té cap altra indicació que la del centre a qui va destinat. Qui i per què, incomplint un deure de reserva elemental, les va fer públiques?
La nota de la selectivitat no és una mesura pertinent per determinar l’eficiència d’un centre. Per començar, perquè no és una mesura que s’hagi obtingut de forma homogènia per a tot l’alumnat. Com és ben sabut, calibrar amb dues mesures diferents és fer trampa. La nota final de la selectivitat s’obté de la mitjana de dos grups de puntuacions: la d’una sèrie d’exàmens, iguals per a tot l’alumnat, que organitza la Universitat, i la nota mitjana del seu historial acadèmic durant el batxillerat. La nota final no és, doncs, una qualificació posada a tot l’alumnat a partir del mateixos criteris.
De la possible contradicció entre la nota de l’historial acadèmic i la dels exàmens de selectivitat en són ben conscients a la Universitat i per això a cada convocatòria es comparen ambdues notes, i així es calcula l’índex de la seva credibilitat. Se suposa que aquest índex serveix per desanimar els centres temptats d’apujar la nota de l’expedient del seu alumnat per tal d’aconseguir una qualificació final més alta a la selectivitat. Però ningú no pot assegurar que tothom resisteixi la temptació. Ras i curt: la nota final de la selectivitat no és cap indicador fiable de l’eficiència d’un centre ja que només a mitges fa servir la mateixa mesura per a tothom.
Però fins i tot si aquesta nota s’obtingués amb un examen idèntic per a tothom no seria assenyat emprar-la per fer un rànquing dels millors centres de secundària. El rendiment de l’alumnat pot ser una mesura adequada per analitzar l’eficiència, però no pot ser l’única; valorar els resultats sense considerar ni el punt de partida ni el context és també fer trampa. A l’hora de fer classificacions de centres no es pot obviar, per exemple, la tasca que desenvolupen diversos Instituts organitzant grups nocturns amb alumnat que compagina els seus estudis amb el treball. Com tampoc no es pot eludir el nombre d’alumnes que arriben al final del procés, encara que no sigui amb notes excel·lents, i els que han quedat en el camí. Provocar que l’alumnat amb més dificultats se’n vagi a un altre centre i quedar-se només amb els qui, per les circumstàncies que siguin, tenguin més facilitat per l’estudi no seria eficiència sinó covardia.
Que la preocupació per la qualitat entri a les escoles depèn, fonamentalment, del compromís i implicació del professorat. I no s’aconseguirà res de bo amb rànquings mal fets que no fan altra cosa que provocar irritació i desmotivació en els claustres. I aquest sí que és un camí segur perquè les coses no funcionin. Deia al principi que això de les avaluacions dels centres educatius no ha fet més que començar. S’ha d’exigir, però, que es facin amb rigor. I aquest rigor passa perquè les autoritats no filtrin dades que, utilitzades com a indicadors d’allò que no són, indueixen a conclusions errònies.
Els processos avaluadors de les escoles es converteixen en una farsa quan les mesures emprades per analitzar i classificar no són les adients. I això ha ocorregut recentment a Balears amb la imprudent utilització de les notes de la selectivitat per fer un rànquing dels, suposadament, millors centres d’educació secundaria. Una fal·làcia imprudent que pot haver provocat confusió entre les famílies i que ha irritat molts professors.
La primera qüestió, sorprenent si més no, és aquesta: com va ser possible que transcendissin dades que cal considerar de confidencials i que els centres no reben més enllà de les pròpies, les dels seus alumnes? Ni tan sols l’índex de credibilitat de què parlarem tot seguit no té cap altra indicació que la del centre a qui va destinat. Qui i per què, incomplint un deure de reserva elemental, les va fer públiques?
La nota de la selectivitat no és una mesura pertinent per determinar l’eficiència d’un centre. Per començar, perquè no és una mesura que s’hagi obtingut de forma homogènia per a tot l’alumnat. Com és ben sabut, calibrar amb dues mesures diferents és fer trampa. La nota final de la selectivitat s’obté de la mitjana de dos grups de puntuacions: la d’una sèrie d’exàmens, iguals per a tot l’alumnat, que organitza la Universitat, i la nota mitjana del seu historial acadèmic durant el batxillerat. La nota final no és, doncs, una qualificació posada a tot l’alumnat a partir del mateixos criteris.
De la possible contradicció entre la nota de l’historial acadèmic i la dels exàmens de selectivitat en són ben conscients a la Universitat i per això a cada convocatòria es comparen ambdues notes, i així es calcula l’índex de la seva credibilitat. Se suposa que aquest índex serveix per desanimar els centres temptats d’apujar la nota de l’expedient del seu alumnat per tal d’aconseguir una qualificació final més alta a la selectivitat. Però ningú no pot assegurar que tothom resisteixi la temptació. Ras i curt: la nota final de la selectivitat no és cap indicador fiable de l’eficiència d’un centre ja que només a mitges fa servir la mateixa mesura per a tothom.
Però fins i tot si aquesta nota s’obtingués amb un examen idèntic per a tothom no seria assenyat emprar-la per fer un rànquing dels millors centres de secundària. El rendiment de l’alumnat pot ser una mesura adequada per analitzar l’eficiència, però no pot ser l’única; valorar els resultats sense considerar ni el punt de partida ni el context és també fer trampa. A l’hora de fer classificacions de centres no es pot obviar, per exemple, la tasca que desenvolupen diversos Instituts organitzant grups nocturns amb alumnat que compagina els seus estudis amb el treball. Com tampoc no es pot eludir el nombre d’alumnes que arriben al final del procés, encara que no sigui amb notes excel·lents, i els que han quedat en el camí. Provocar que l’alumnat amb més dificultats se’n vagi a un altre centre i quedar-se només amb els qui, per les circumstàncies que siguin, tenguin més facilitat per l’estudi no seria eficiència sinó covardia.
Que la preocupació per la qualitat entri a les escoles depèn, fonamentalment, del compromís i implicació del professorat. I no s’aconseguirà res de bo amb rànquings mal fets que no fan altra cosa que provocar irritació i desmotivació en els claustres. I aquest sí que és un camí segur perquè les coses no funcionin. Deia al principi que això de les avaluacions dels centres educatius no ha fet més que començar. S’ha d’exigir, però, que es facin amb rigor. I aquest rigor passa perquè les autoritats no filtrin dades que, utilitzades com a indicadors d’allò que no són, indueixen a conclusions errònies.
(Article publicat en el diari El Mundo El Día de Baleares el dia 1 de març )
posted by Jaume Sureda Negre @ 11:13
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home