dilluns, d’abril 03, 2006

Rector i President


Era rector de la Universitat i li proposaren la presidència d'una caixa d’estalvis. Li feren l’oferiment amb la aquiescència dels principals partits polítics; deien que era una persona de consens. El President de la Comunitat havia manifestat en públic que un dels mèrits més remarcables del rector i futur president d’aquella caixa era que cap polític sabia per a quin d'ells decantava el seu vot a l’hora de les eleccions. S’esperava que amb el seu tarannà i la seva experiència podria contribuir a pacificar una caixa que en els darrers anys havia passat per greus turbulències. El candidat de consens ho va acceptar com un repte engrescador; els afers públics l’atreien però tenia escassa propensió pel sectarisme que sol exigir la militància partidista. La presidència d’aquella caixa era doncs una ocasió excel·lent. Estava un poc regirat: passava pena de ficar-se dins un eixam d’abelles. Però, amb la incertesa i tot, s’hi va tirar de cap.
Creia, el nou president, que ja havia torejat els bous més ferotges i a les places més hostils: no de bades provenia d’una institució, la Universitat, on –amb paraules seves– "muchos disponen de colmillos muy retorcidos". El seu bon sentit de la justícia no sempre havia sortit airós dels reptes universitaris; en una ocasió li va tocar fer d'instructor d'un expedient a cinc estudiants d'Econòmiques que havien fet que altres més sabuts que no ells els suplantessin a un examen de l’assignatura “Anàlisi matemàtica”. Quatre dels atrevits estudiants, militants d'un partit d'extrema esquerra, apel·laren com a eximent de la malifeta que l’ús de les matemàtiques en el camp de l’economia no era més que un parany del capitalisme per amagar la lluita de classes. Res no va poder fer el nostre personatge davant la decisió de la majoria dels membres de la comissió d’exculpar el quatre estudiants i expulsar de la Universitat el desgraciat que no va apel·lar als elevats ideals polítics que, també a la Universitat, justifiquen les aberracions més grosses.
Efectivament, a la Universitat n’havia vistes de grosses. Però encara s’havia d’enfrontar amb les peculiaritats d’aquella caixa d’estalvis i amb uns professionals que, ja l’havien avisat, a vegades es comportaven amb una ferocitat fora mira, sense contemplacions ni manies. El sobtaren les formes d’actuar dels sindicats de la casa, sobretot des del dia que va treure comptes del que cobrava aquell representant dels treballadors que amb vehemència exigia millores salarials; se n’adonà que el sou d’aquell treballador era tres vegades més gros que no el seu, de catedràtic d’Universitat amb el complement de rector. Va pensar –és persona ben pensada– que els professors estaven molt mal pagats.

Ben prest va perdre la confiança en qui posseïa el poder real de la institució: el director general. El president i el consell d’administració començaren a exercir les funcions que els marcaven els estatuts i això no agradà al director; no de bades havia gaudit fins aleshores d'una llibertat d’acció gairebé absoluta. Conta el president que "le molestaban estos interinos que le pedían cuentas y que opinaban sobre sus decisiones". Aconseguí el cessament del director. El nou durà poc en el càrrec; es va ficar en tants embolics que ben prest li feren fer mutis pel fòrum. Amb el tercer director general, a la fi, es va aconseguir una normalitat fins aleshores inexistent.
El final de la seva presidència fou més accidentat del que, si més no ell, tenia previst. El seu càrrec era desitjat per un polític i és ben sabut que qui mana, mana. I a les caixes els polítics manen molt. Li obriren la porta de pinte en ample...
Sembla que, ara sí, ja ha torejat tots els braus: ho ha viscut tot, ho sap tot i, sorprenentment, encara creu en les persones. El doctor Antoni Serra Ramoneda, catedràtic d’Economia de l’empresa, quatre anys Rector de la Universitat Autònoma de Barcelona i President de la Caixa de Catalunya durant més de vint anys és el nostre personatge. Acaba de publicar les seves memòries: "Avatares de un burgués de Barcelona" n’és el títol.
En el diari em tenen dit que els meus articles han de tractar sobre temes de Balears. Crec que he complit amb el precepte, encara que només sigui perquè el Dr. Serra, quan era nin, estiuejava a Mallorca –"una isla tan bella merecía un mejor trato", és el més suau que diu quan rememora la Mallorca dels anys quaranta– i, també, perquè el Dr. Serra té a la Universitat de les Illes Balears molts deixebles i amics. A més: les seves veritats són universals. Llegiu, doncs, el llibre. Val la pena.
(El Mundo / El Día de Baleares 26 abril 2006)