(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

Gaudir d’un bon sistema educatiu és una condició estructural clau per a la innovació. És a dir: per a l’aparició d’idees noves i per a l’aplicació d’aquestes a productes, serveis o processos cal tenir unes escoles que funcionin bé. Em feia venir a la memòria aquest principi la darrera edició de l’informe Innovation Scoreboard, una anàlisi que la Unió Europea realitza cada ics anys per avaluar les tendències de la innovació als Estats europeus. Aquesta avaluació es fa a partir d’indicadors molt diversos -52 en total- entre els quals n’hi ha un grapat que ens recorden que, sense un sistema educatiu que funcioni bé des d’infantil fins a la universitat, passant per la formació continuada, sense això és difícil que hi hagi innovació. Així, per exemple, a l’informe de la Unió, s’empren com a elements avaluadors de la capacitat innovadora d’un Estat el percentatge de la població entre 25 i 64 anys amb estudis superiors, el percentatge de persones d’aquesta mateixa edat que participen en activitats de formació continuada i, també, el percentatge de la població entre 20 i 24 anys que ha finalitzat l’ensenyament secundari. En aquests indicadors els resultats espanyols són pobres: tenim un percentatge de població adulta amb formació superior baix, només finalitza de forma satisfactòria l’ensenyament secundari un nombre limitat d’estudiants i, també, els índexs de població adulta que participa en activitats de formació continuada són molt baixos. En aquests tres àmbits -ho torna a confirmar l’informe Innovation Scoreborad- Espanya queda molt per darrere dels països europeus capdavanters. S’ha de dir, però -i aquesta és una dada esperançadora- que els darrers anys el nombre de joves espanyols que segueixen estudis universitaris està dins uns paràmetres més que acceptables, encara que siguin pocs els que s’orienten cap a estudis científics i tecnològics. Al nivell de tot l’Estat, el forat no és tant a la universitat com en altres nivells del sistema educatiu.

La situació és més preocupant -crec que alarmant- a les Balears. I és que -recordem-ho- la nostra comunitat és una de les que té una menor proporció de població amb estudis superiors, una de les taxes d’escolaritat universitària més baixes de tot l’Estat i una de les proporcions més altes d’alumnat que no acaba els estudis de forma satisfactòria. L’educació no és precisament una de les nostres fortaleses.

Que què cal fer? És evident que no ho sé, però el poc sentit comú que em queda em diu que hi ha dues mesures bàsiques. Primer de tot, l’educació hauria de ser una aposta decidida de les agendes de les nostres institucions. Això implicaria dedicar més recursos a millorar l’educació i, també, intentar un pacte entre tots o quasi tots. Sense pacte educatiu difícilment anirem endavant. En segon lloc, hauríem d’aconseguir que les mirades polítiques, sindicals i, també, acadèmiques sobre l’educació a les Balears es concentrassin sobre els problemes reals o, si voleu que ho digui d’una altra forma, sobre els més apressants. Aquest canvi de direcció de la mirada ha de suposar, per a uns, rompre tabús ideològics i, per a altres, perdre rendibilitats polítiques. Però, si no es deixa d’emprar l’educació com a eina per debilitar l’adversari polític o per imposar una concepció no consensuada de la convivència, mai no deixarem de tenir un sistema educatiu deficient.

Sigui com vulgui, si no aconseguim un bon funcionament dels primers nivells del sistema educatiu, si no en milloram l’estructura i la dinàmica, no aconseguirem una estructura de recerca i innovació sòlida. Sense fonaments no hi ha edificis que s’aguantin.

Recentment, Octavi Quintana, director general de Recerca Biomèdica de la Unió Europea, tocava el viu quan afirmava que a Europa l’educació i la recerca no arriben a entrar a l’agenda política perquè els seus resultats són a llarg termini; un temps que els polítics, a diferència dels estadistes, no solen tenir en compte. Doncs ja ho sabeu.

(Tribuna de la Mediterrània. El Mundo / El Día de Baleares 28 abril 2006)