divendres, de març 07, 2008

No sempre s’encerta


El recent traspàs de Josep Palau i Fabra m’ha fet recordar que la primera gran ensopegada de la vida de moltes persones s’ha produït a l’escola. Les aules han estat un patiment, una mala singladura farcida d’experiències neguitoses. Sobretot per a infants d’extrema sensibilitat i amb la pasta dels personatges que deixen petjada. És el cas de Palau i Fabra, assagista, poeta, dramaturg, contista i especialista en l’obra de Pablo Picasso. L’escola li deixà una mala traça. A les aules, més que aprendre va patir, sobretot durant els sis anys que va passar en el col·legi –segons ell “un cau infecte”– dels “Hermanos” de la Bonanova, a Barcelona. Era l’any 1925 i ell en tenia vuit, d’anys. En Josep sempre era el darrer o un dels darrers de la llista en totes les assignatures. La topada amb determinats professors el convenceren d’haver tractat amb l’encarnació de la injustícia. En aquella escola, arribà a límits insospitats de tristesa i desesperació. En va sortir “fet un menja capellans rabiós” –digué ell– i amb un ateisme incòlume. El matricularen a l’Institut Tècnic Eulàlia, un centre amb certa fama de liberal. A diferència del col·legi de la Bonanova, el nou internat no era de missa, comunió i rosari diaris. Allà, si més no, Palau va començar a ser el primer en algunes assignatures –literatura i lògica– i, sobretot, va poder proclamar davant als condeixebles els sues ideals escèptics. El laïcisme d’aquell Institut, però, era lax i aquell proselitisme espantà el capellà de l’escola, el qual comminà el jove Palau que deixés de pervertir els altres alumne. “Si no t’atures et trencaré la cara”, li digué el mossèn. A la nova escola feu coneixença d’un capellà mallorquí –Bartomeu Barceló- que tingué la virtut d’encendre-li una flama que ja mai més s’apagà: la passió per Ramon Llull. En acabar el batxillerat –era l’any 1935– decidí que no li convenia emprendre cap carrera. Potser associava massa les aules amb la repressió, la tristesa, la desesperació. L’educació escolar –segons pròpia confessió– l’havia fet “inútil per a la vida pràctica”. Hi passà, per les aules universitàries, però més tard, amb poca convicció i sense finalitzar els estudis.

Palau i Fabra no fou ni la primera ni la darrera persona amb pasta de geni que ensopegà a l’escola. Són molts els qui en comptes de trobar a les aules un entorn enriquidor per al seu desenvolupament han topat amb entrebancs i obstacles. De vegades, també a les escoles, les canyes es tornen llances. Joan Brossa, coetani de Palau i com ell doctor honoris causa de la Universitat de les Illes Balears, sofrí una situació pareguda, també a un centre dels “Hermanos”, que li deixà, segons ha deixat escrit, “una petjada pròpia d’un malson”. No és doncs d’estranyar que Brossa pregonés que "les coses importants s’aprenen però no s’ensenyen". L’aversió per la pedagogia de molts personatges du l’empremta del seu patiment a l’escola.

Amb tot això vaig pensar quan vaig saber que Palau i Fabra havia mort. Però també vaig recordar que la Fundació Josep Palau hauria pogut tenir la seu a Mallorca. Va succeir fa uns vuit anys; el poeta cercava una institució que volgués fer-se càrrec de mantenir i difondre la seva col·lecció d’obres d’art així com el seu fons documental. Palau posava condicions: necessitava un equipament ben condicionat que garantís la conservació del seu legat així com la seva estada durant els anys que li quedaven de vida. Una representació de la Universitat de les Illes Balears i d’un municipi de Mallorca es reuniren a Barcelona amb l’artista, a casa seva, per mirar de que tot això es fes a Mallorca. Hi va haver més converses però la iniciativa no arribà a bon port i el fons artístic de Palau i Fabra quedà a Catalunya. Sé que això fou així perquè un servidor era un dels representants de la UIB. Les coses, efectivament, no sempre surten bé. Ni a les escoles ni a altres indrets.