dijous, d’octubre 18, 2007

Els Directors i Directores d’Institut diuen...

La majoria dels directors i directores dels instituts d’educació secundària de les Illes Balears s’han associat i volen dir la seva sobre com hauria de ser la gestió dels centres públics. Saben que s’ha d’enllestir el desplegament legislatiu de la Llei Orgànica d’Educació (LOE) i per experiència coneixen com se solen fer aquestes coses. Sospiten que si no diuen res –i per ventura maldament diguin- els qui marcaran com ha de ser la direcció dels instituts seran els qui pretenen defensar l’escola pública amb models de direcció basats en l’assemblearisme i la cogestió. És a dir, amb uns principis que sobre el paper queden molt bé però que, en molts de casos, a la pràctica condueixen al desastre. Evidentment, allà on tenen sistemes educatius exemplars fa temps que han defugit d’aquests camins. Però vostès ja saben –els directors i directores, crec, ho tenen molt clar- que vivim a un país amb vocació de reserva espiritual; un país –o una païssa- on tot ha de ser blanc o negre. Fa pràcticament dos dies que hem sortit del pou de la dictadura i ja pretenem donar lliçons a tot déu del que és democràcia. I el que encara és més greu: pretenem fer servir la voluntat de la majoria per coses que no tocaria o que, al menys, no van en la direcció de fer una societat més justa.

Els directors i directores diuen que identificar gestió democràtica dels centres educatius amb assemblearisme és una fal·làcia. Saben, per experiència, que els governs col·legiats tendeixen a diluir les responsabilitats i poden conduir a la ineficàcia. Aquesta forma de dirigir –que més que res consisteix en fer veure que hi ha algú que fa com si dirigís- comporta el desprestigi de l’escola pública. Estan convençuts, els directors i directores, que la imatge d’un sistema escolar públic burocratitzat, sumit dins la rutina i controlat pels funcionaris és un estereotip que va de perles als qui voldrien més escola privada. I l’experiència mostra –demostra- que abusar dels òrgans col·legiats i escollir “democràticament” uns equips directius que només han de retre comptes davant els qui, al mateix temps, són els dirigits i els electors dels directors és una de les formes de consolidar l’estereotip que malmena l’escola pública.

Els directors i directores d’institut no tenen els mitjans suficients, ni materials ni legals, per exercir el tipus de lideratge que es necessita. Si es guiessin pel seu interès personal mirarien, callarien i esperarien acabar el mandat per tornar al seus departaments. La roda continuaria girant, mal girant. Per sort, però, el seu tarannà no és el de la covardia. S’han organitzat, han plantat cara i volen que la funció directiva deixi de ser una quimera; pretenen dirigir els centres educatius conduint, regint i governant. Estan farts de fer “com si...”, de gestionar burocràcies i incidències, de no tenir mitjans, de moure’s en un marc normatiu de direcció escolar obsolet, ineficaç i inèdit als països europeus que disposen de sistemes educatius públics amb cara i ulls. Estan cansats de que cada dos per tres es canviïn les lleis educatives; els fa fàstic que l’escola sigui l’artilleria habitual que els partits polítics fan servir per debilitar-se mútuament.

Els directors i directores volen una escola pública de qualitat; volen retre comptes dels resultats educatius i acadèmics dels seus centres. Però per això volen, necessiten, capacitat de decisió, de gestió.

Ja va bé que els directors i directores dels instituts d’educació secundària s’organitzin, debatin i diguin el que diuen. És tota una novetat que persones de tarannà progressista i que estan al capdavant de la defensa de les escoles públiques de Balears, persones que parlen des de les trinxeres i no des de la tranquil·litat de les aules universitàries ni dels despatxos de les burocràcies sindicalistes, abandonin principis conservadors d’esquerra i cerquin camins de progrés. Ja està bé, diuen, de tanta demagògia en temes educatius.

Tenen massa raó, aquests directors i directores, per poder guanyar la batalla...