diumenge, d’abril 06, 2008

Marketing universitari


La darrera vegada –ja fa un any– que el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) analitzà l’opinió dels espanyols sobre l’ensenyament universitari es posaren de manifest coses ben curioses. La majoria dels enquestats opinaren que la qualitat de l’ensenyament universitari és més que acceptable i que la preparació del professorat és bona. Foren també majoria els del parer que els recursos de les universitats són escassos i que es fan servir poc les noves tècniques d’ensenyament. També fou opinió majoritària que l’adequació dels estudis universitaris a les necessitats socials és deficient.

Aquests pensaments no poden venir gens de nou a qui conegui una mica el món universitari: les opinions que mostra el retrat del CIS reflecteixen bé la realitat. El que sorprèn, però, és el que digueren els enquestats a l’hora de comparar la Universitat pública amb la privada. La majoria pensa que les privades ofereixen un ensenyament de major qualitat tot i que cregui que el seu professorat té una qualificació menor. També digueren que les universitats privades estan més ben dotades, que l’ensenyament que ofereixen està més adaptat al món d’avui i que els seus títols gaudeixen d’un major prestigi. Aquesta percepció social més favorable a l’ensenyament superior de titularitat privada no reflecteix del tot la realitat de les coses.

A Espanya hi ha 71 universitats, 48 de les quals són públiques i 23 privades o de l’església catòlica. La immensa majoria de l’alumnat –el 90’2% del milió i mig d’estudiants de primer i segon cicle i el 95’1% dels aproximadament 76.000 de tercer cicle– estudia a les universitats pagades amb els recursos de tots. Per altra banda, la pràctica totalitat de la recerca que es desenvolupa a Espanya es realitza a Universitats públiques. Són contats els centres universitaris privats que gaudeixin d’un prestigi contrastat comparable al de les públiques. Els casos d’ESADE, adscrit a la Universitat Ramon Llull, o el de la Facultat de Medicina de la Universitat de Navarra, dos centres privats de ben reconegut prestigi, constitueixen, juntament amb un parell més, honroses excepcions. La universitat privada a Espanya és, ara per ara, gairebé marginal i, des del punt de vista dels seus resultats científics, del tot prescindible. Malgrat això, però, és de l’opinió majoritària que els seus títols són més prestigiosos que el de les universitats públiques.

No totes les causes d’aquesta percepció social tenen a veure amb el funcionament de la Universitat. És probable que el tradicional menyspreu que en aquest país mostram pel que és de tots hagi contribuït a crear aquesta visió desenfocada. Però no tota l’aigua es perd per aquest forat: la gestió i la dinàmica de la Universitat pública també ha contribuït a la creació de la seva mala imatge. Sobretot perquè durant molts anys, massa anys, l’alumnat no ha estat considerat un dels eixos fonamentals de la tasca universitària.

Efectivament, fins fa relativament poc temps, la Universitat pública espanyola es preocupava molt poc pels seus alumnes. N’hi havia tants, de candidats a estudiar una carrera, que no calia fer res ni per atreure’ls ni per retenir-los. Interessava poc el que els estudiants poguessin pensar o creure. Fins i tot hi havia poc interès pel que poguessin aprendre. En aquest context, la funció docent estava infinitament menys valorada que la investigadora. Des de fa uns nou cursos, però, que és quan va començar a baixar, any rere any, el nombre d’estudiants universitaris, aquesta situació ha començat a canviar de rumb. Els gestors de la Universitat pública s’han vist obligats a preocupar-se per les necessitats de la comunitat a la qual han de servir; a considerar els interessos i les necessitats dels seus alumnes; a proporcionar-los bons serveis, el més important dels quals és sempre una bona docència.

Les coses han canviat: els bons serveis a l’alumnat i una bona comunicació amb la comunitat han esdevengut objectius de la gestió de la universitat pública espanyola. Ara per ara, però, com mostra l’estudi del CIS, encara no s’ha assolit aquesta meta.

posted by Jaume Sureda Negre @ 21:48