dimecres, de maig 10, 2006

Menys universitaris


Enguany ha disminuït el nombre d’alumnat universitari espanyol. Segons les estadístiques que recentment el Ministeri d’Educació ha fet públiques, a les universitats de tot l’Estat hi ha un 1,8 per cent menys d’estudiants de primer i segon cicle que el curs anterior. Res de nou: aquesta dada confirma que a Espanya segueix la tendència decreixent que es va iniciar el curs 2000-2001 i que, se suposa, és deguda a la disminució de la població en edat, diguem que «natural», de seguir estudis universitaris. El que sí que és nou -i preocupant- és la dada referida a les Balears; a la Universitat de les Illes Balears (obr un parèntesi per puntualitzar que les dades del Ministeri equiparen l’alumnat universitari d’una comunitat amb el que segueix estudis a la universitat o les universitats de la pròpia comunitat; i a les Balears només en tenim una, d’universitat pròpia: la UIB. Aquesta forma de fer el recompte distorsiona les dades, però no canvia res de substancial), a la UIB, deia, hem passat de 13.620 estudiants de primer i segon cicle que teníem el curs passat a 13.322 l’actual. És a dir: n’hem perdut un 2,10 per cent; un percentatge superior al de la resta del conjunt de l’Estat. Si no volíem brou, tassa i mitja: tenim una de les taxes d’escolarització universitària més baixes de tot l’Estat i, a més, enguany hem perdut un percentatge d’estudiants més alt que el de la resta de comunitats.

A les nostres illes hi ha poca afecció per seguir estudis superiors. La malaltia -perquè d’això es tracta: d’una malaltia social- no sembla del tot ben diagnosticada o, si més no, els remeis fins ara aplicats no han tingut tots els efectes desitjats. I això que és més que probable que sense les mesures que ja s’han fet servir la situació seria més greu. Si la UIB no hagués posat en marxa, per exemple, les seus a Menorca i a Eivissa, si no s’hagués desenvolupat un campus virtual competitiu, si no s’haguessin implementat nous estudis o desenvolupat múltiples accions en el marc del Programa d’Orientació i Transició a la Universitat ¾un programa excel·lent, per cert¾, sense aquestes i altres mesures per adaptar-se a les característiques de l’alumnat, a les Balears encara tindríem menys estudiants universitaris. Tot plegat, però, és insuficient; les dades mostren que cal encarar el problema amb més determinació. Que què s’ha de fer? Primer de tot aprofundir en les mesures per adaptar l’oferta formativa de la UIB a les circumstàncies sociolaborals de l’alumnat i, en segon lloc, dirigir la mirada i les actuacions allà on hi ha el veritable forat per on el sistema educatiu de les Balears perd més alumnat: en el pas de la secundària obligatòria a batxillerat o als cicles formatius de grau mitjà. Sense fonaments no hi ha edificis sòlids, i sense persones amb estudis secundaris postobligatoris no hi pot haver universitaris. I a les Balears n’hi ha ben poques, de persones que puguin seguir estudis superiors: el nostre percentatge de població de setze i disset anys matriculada en educació secundària postobligatòria és del 47,9 per cent. Per interpretar millor aquesta dada, sapigueu que el Consell Europeu de 2003 va assenyalar la conveniència d’aconseguir per 2010 que el 85 per cent de la població hagi completat estudis de secundària postobligatòria.

A les Balears no estudia ni Déu. Potser perquè n’hi ha massa que pensen que per viure com déus el que aquí s’ha de fer és, precisament, no estudiar. Tudam l’esforç amb l’arrogància de l’ignorant i hipotecam el futur amb una alegria insultant. Ens agrada més transitar per dreceres perilloses que per camins segurs, no perquè tinguem predilecció per la creativitat sinó per l’obsessió pel guany ràpid.

Gairebé el mateix dia que el Ministeri d’Educació feia públiques les dades que assenyalaven la baixada del nombre d’alumnat universitari a les Balears, vaig llegir que el Consell de Mallorca destinarà fins a 47,9 milions d’euros per a l’adquisició i el manteniment d’un edifici per a la seu de Ràdio i Televisió de Mallorca, SA. Que per què associi ambdues coses? Perquè crec que tot plegat forma part de la malaltia social que ens afecta: gastar en les coses intranscendents i no en les imprescindibles forma part de l’afecció. Té cura aquesta malaltia?
(El Mundo / El Día de Baleares 10 Maig 2006)

2 Comments:

At 12:51 p. m., Anonymous Anònim said...

Prova

 
At 1:38 p. m., Anonymous Anònim said...

Resposta molt senzilla : no té cura.
Una altra cosa és si n'hauriem de cercar o de si això és percebut com una malaltia, lluny dels estaments menys lligats al món educatiu.
c

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home