(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

Havíem sentit parlar tant de les excel·lències de les escoles finlandeses que decidírem anar en direcció a aquell país nòrdic. Però sembla que erràrem el camí i on arribàrem va ser a França, un país amb un sistema educatiu que en els darrers anys pateix amb virulència el problema de la violència a les aules. Doncs bé; el que us deia: les nostres escoles s’assemblen més a les franceses que a les finlandeses; en els nostres centres hi ha violència, de cada dia més. I supòs que tots vostès hauran entès que no vull dir que hi hagi professors que peguen als seus deixebles; això era abans, ara són els alumnes –i de vegades els pares!– els qui agredeixen els professors.

Fa temps que el nostre professorat es queixa del mal clima de convivència que hi ha a les escoles. Constaten que costa molt ensenyar en un entorn on el respecte per a les persones és un bé escàs. A les aules sempre hi ha hagut energúmens que no han tengut ni interès per aprendre ni consideració envers els seus companys, i menys envers els docents. Parlam d’un mal vell. Però sembla que l’espècie dels energúmens, com a les plagues bíbliques, s’està reproduint de forma descontrolada i fa malbé el clima necessari per educar. I és que encara no hem acabat el primer trimestre del curs escolar i els casos de violència contra els professors ja han provocat una concentració a Barcelona, una aturada a centres d’Alacant, concentracions a escoles de Còrdova, intervencions de la fiscalia de Barcelona, múltiples articles periodístics, fòrums de discussió…

Tant de bo tot fos, com alguns pensen, resultat de l’avidesa d’alguns mitjans de comunicació per trobar titulars cridaners, o conseqüència de dèries de professors folloneros. Dissortadament, però, no crec que aquest sigui el cas, no crec que l’alarma sigui falsa.

No es pot simplificar un problema de complexitat extrema i pel qual no hi ha solucions màgiques. Els professors, amb bon criteri, reclamen més personal d’administració i serveis a les escoles i instituts, la incorporació d’especialistes en resolució de conflictes, la revisió de la carta de drets i deures de l’alumnat, una formació docent més assenyada, etc. Tot això són mesures necessàries però insuficients; la seva implantació pot contribuir, en la millor de les hipòtesis, a fer desaparèixer els símptomes però no afectarà l’arrel de la patologia: la família. Per solucionar aquest problema –ho saben bé els professors que dia a dia n’han de veure i suportar de grosses– cal actuar tenint present que la partida no es juga tant en els centres educatius con en l’entorn familiar.

M’ho va contar un professor d’una escola de Palma: estava reunit amb un alumne i la seva mare per intentar corregir un mal comportament d’aquell al·lot. Quan el professor acabà d’explicar la malifeta objecte de la reunió la mare es girà cap al seu fill i, amb veu amenaçant, li digué: “Molt malament, Joan! Estàs castigat! Aquesta setmana ja et pots oblidar de la porno del Canal Plus!” Entendran que amb mares així no hi ha mestres ni escoles que hi valguin.

Eliminar la deserció educativa de moltes famílies és condició imprescindible per canviar el clima escolar. I s’ha d’acabar aquest abandonament de les obligacions educatives, a les bones o a les males: ja és hora d’exigir responsabilitats, fins i tot penals, als progenitors o tutors que amb el seu desinterès creen energúmens. Si algú tira els fems enmig del carrer és probable que acabi multat; si aquesta mateixa persona no es preocupa per l’educació del seus infants, o fa bestieses com la mare a què ens hem referit, no li passarà res.
Finlàndia queda molt enfora.