(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

No fa molt, la Fundació GADESO va fer públics els resultats d’un estudi sobre la implicació de les famílies de Balears en l’educació dels seus infants. Les dades eren preocupants: més de la meitat dels pares no comparteixen mai el seu temps amb el dels seus fills. És a dir, molts progenitors han desertat de la seva principal obligació paterna: educar els seus fills. Molts d’aquests pares i mares són desertors inconscients perquè, amb la més bona de les intencions, suposen que l’educació, com a qualsevol producte, es pot comprar i vendre. Són massa els pares i mares que creuen que pagant professors de suport o enviant els seus fills a escoles privades, compleixen amb escreix amb la seva responsabilitat educativa. Van errats de comptes: si hi ha una evidència pedagògica ben demostrada, més enllà de contaminacions ideològiques que tant afecten els afers educatius, és que el context familiar és el principal condicionant de l’educació dels infants.

Les dades aportades per múltiples recerques assenyalen que les relacions que estableix la família amb els seus fills és el factor que més influeix en el rendiment acadèmic de l’alumnat. L’èxit escolar –i també el fracàs– no és tant resultat de la tasca del professorat, de la forma com ensenyen o de les característiques de l’escola, com del clima familiar. L’explicació a un bon o mal resultat acadèmic es troba, fonamentalment, en la supervisió familiar de les tasques escolars, en les incitacions i ajudes per a l’estudi, en l’exemple familiar de valoració de l’esforç, en unes relacions afectives positives, en el control que la família estableix del temps lliure dels infants. Les possibilitats que tenen els professors de compensar les mancances d’un entorn familiar inadequat són limitades. “Quod natura non dat Salamantica non praestat” (El que la natura no proporciona, Salamanca no ho afegeix) sentencia una vella dita que ben bé podríem aplicar al nostre cas: allò que la família no proporciona molt difícilment ho aportarà l’escola.

Es conta que fou James Carville, un assessor de Bill Clinton, qui va posar a la porta de l’oficina electoral de qui després seria president dels EEUU una nota que deia “It’s the economy, stupid!” Per sorpresa de gairebé tothom, Clinton va guanyar les eleccions a George W. Bush. Es creia que el pare de l’actual president dels EEUU jugava amb totes les cartes guanyadores, però no havia posat esment en la més important: l’econòmica. D’aleshores ençà, l’expressió “It’s the economy, stupid!” ha estat emprada per retreure als polítics la conveniència de centrar el seu discurs electoral en allò que es creu que més condiciona la decisió dels ciutadans a l’hora de votar: la butxaca. Doncs bé; el lloc preeminent que en la política ocupa l’economia, en el camp de l’educació l’ompl la família.

Llegesc que la Conselleria d’Educació participa en l’organització, per tercer any consecutiu, d’unes jornades sobre fracàs escolar. Lloable iniciativa, aquesta de reflexionar i debatre sobre per què l’alumnat no assoleix els objectius educatius desitjables. Seria aquesta una bona ocasió perquè algú, emulant J. Carville, posàs una nota a la porta de la Conselleria que digués “Es la família, estúpid” Me tem, però, que l’advertència seria mal interpretada. Sospit que en comptes d’entendre que és convenient desenvolupar plans educatius orientats als pares i mares, l’hipotètic lector interpretaria que s’han de tenir més en compte les famílies per als seus plans polítics. I no és ben bé el mateix.