(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

Comença un nou curs escolar i, com no podia ser d’altra forma, els mitjans de comunicació se’n fan ressò, contribuint així a ritualitzar l’esdeveniment. Pot ser que pel fet que vivim en una època en què de tot se n’ha de fer un espectacle, les informacions més destacades tracten, com cada any, els temes més cridaners, aquells que més fàcilment atreuen l’atenció del lector. Així, a hores d’ara, ja se’ns ha informat que la despesa familiar –se suposa que tot el que toca la butxaca interessa el lector– que implica l’inici de curs és de gairebé 730 euros per fill! Com que en aquest país nostre les previsions –les bones, vull dir– gairebé mai no arriben a bon port, els diaris també conten els casos d’aquells centres que han hagut de retardar l’inici del curs perquè no s’han acabat d’hora les obres programades. Tampoc no han faltat referències a l’afer que en els darrers anys ha esdevingut el tema estrella de la ritualització mediàtica dels inicis de curs: el dels llibres de text. Ja s’ha publicat que enguany el seu cost ha pujat un 3’9% i ja han començat a aparèixer els comunicats i manifests propis de l’època reclamant la seva gratuïtat. Els llibres de texts, es diu, han de ser de franc. De franc tant per aquelles famílies que no poden arribar a fi de mes com per aquelles altres que cada any es permeten el luxe –quina poca pipella educativa tenen aquests pares i mares!– de dur els seus fills a Eurodisney. Una forma curiosa d’entendre la política social aquesta que no fa distinció entre rics i pobres a l’hora de repartir recursos públics.

Que els temes dels llibres de text, de les obres mal planificades o de les despeses familiars siguin, any rere any, els prioritaris de la ritualització mediàtica dels inicis del curs escolar indica que en el camp educatius no es mira cap a on toca, no és centra l’objectiu. I potser per aquell principi que assenyala que tot pot empitjorar, des de fa dos anys s’afegeix a la llista d’algun mitjà local el tema de la classificació dels centres de secundària segons les notes de la selectivitat. Mentre ens entretenim amb aquests afers, sens dubte cridaners, deixam de mirar-ne d’altres que ajudarien a entendre per què el sistema escolar, tant a Balears com a la resta d’Espanya, presenta uns índexs de qualitat baixos i per què cada dia s’accentuen més les diferències entre l’escola pública i la concertada i privada

Hi ha moltes qüestions relacionades amb l’educació que si fossin tractades pels mitjans de comunicació no tan sols permetrien titulars ben sucosos sinó que afavoririen de donar a conèixer, i millorar, el nostre malmès sistema escolar. Al meu entendre, n’hi ha un, d’aquests temes, que és clau: l’ús constant de l’educació com argument per debilitar l’adversari polític. ¿Com és possible que no s’entengui que remoure contínuament el sistema escolar i emprar els afers educatius com a eina partidista no fa sinó transmetre un missatge social de conflicte escolar permanent, i incrementar la desorientació de les famílies i, sobretot, el passotisme dels professors? Aconseguir un escenari de consens i assolir un pacte educatiu que comprometi els principals actors socials a donar estabilitat al sistema és una necessitat urgent. Mentre no es faci continuarem amb una escola de poca qualitat i gens equitativa: l’alumnat dels centres concertats continuarà tenint més hores de classe que els de les públiques; els emigrants seguiran concentrant-se a determinats centres; les mancances en matèries instrumentals com llengües i matemàtiques seguiran essent escandaloses; el professorat seguirà desorientat; els sindicats seran més gremialistes.... I els pares i mares que puguin, farts i espantats, cercaran solucions individuals que no fan sinó amagar un fracàs social. Me tem que començam un vell curs escolar.