(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

El vint-i-nou per cent de l’alumnat universitari de Balears segueix el seus estudis superiors en altres Comunitats. Potser aquest percentatge estigui un poc engruixit (les dades procedeixen d’un estudi del Ministeri basat en una mostra) però en tot cas no crec que baixi del vint-i-set per cent. I fonament aquest càlcul en les dades més precises –no procedeixen de cap mostra sinó de l’anàlisi de tota la població- del nombre d’estudiants que en acabar el batxillerat a Balears traslladen el seu expedient a universitats peninsulars; nombre que en els darrers set anys ha oscil·lat entre un màxim del 18’24% i un mínim del 15’43%. A partir d’aquests números –que només es refereixen a l’alumnat que comença primers cicles- i els de l’estudi del Ministeri –que també inclou l’alumnat de segon i tercer cicle- crec que el més assenyat és pensar que el percentatge d’universitaris balears que estudien a altres universitats es mou entorn del vint-i-set per cent. En tot cas, una xifra més que considerable i que col·loca Balears entre les Comunitats que transfereixen més estudiants a les universitats d’altres territoris de l’Estat.

El destins de la immensa majoria del nostre alumnat que segueix estudis superiors a la Península són les universitats catalanes (arrepleguen, depenent dels anys, entre el 56% i el 65%), seguides de les madrilenyes (entre el 10% i el 17%) les valencianes (entre el 3% i el 8%) i les andaluses (que algun any han arribat al 5%). Les universitats privades només són el destí d’entre el 6% (és el percentatge d’enguany) i el 8% (que és el cas de l’any passat).

L’alta renta familiar de Balears –alta en comparació a la resta de l’Estat- no és l’únic argument per explicar l’elevat flux d’alumnes des de Balears cap a la Península; altres comunitats amb renta pareguda a la nostra tenen una emigració estudiantil molt més baixa. Les característiques geogràfiques de Balears, sobre tot la discontinuïtat territorial, també ajuden a entendre el per què d’aquesta emigració estudiantil. No oblidem, per exemple, que a una família menorquina o eivissenca li costa pràcticament el mateix enviar un fill o una filla a estudiar a Palma que a Barcelona o a Madrid, amb l’avantatge de que si es decideixen per una d’aquestes dues ciutats el seu fill o filla podrà anar a una universitat més antiga –esment: no vol dir millor-, amb més tradició i incidida en una ciutat amb una oferta cultural molt superior a la de Palma. El limitat nombre de carreres que es poden cursar a la UIB és –com també demostren les dades- una altre de les causes principals de l’emigració estudiantil; en el curs que ara acaba, per exemple, els 54% de l’alumnat que va començar primer en una altra Universitat es va matricular en estudis que la UIB no ofereix. És a dir (i considerant també aquells que se’n van perquè no han aconseguit plaça a la UIB en els estudis que volien) la majoria dels que se’n van no han tingut l’opció de poder seguir els seus estudis a Balears.

Viatjar ajuda a obrir les ments. Ja va bé, doncs, que un elevat percentatge dels nostres universitaris estudiï fora; i, sobre tot, va bé que ho puguin fer aquells que lliurament han fet aquesta opció. Convindria, però, que tan l’alumnat com les seves famílies recordessin que pensar que tot el de fora és més bo és una estupidesa només comparable a creure que “lo nostro és lo millor”. Potser aquestes estupideses sí que es puguin curar viatjant.