dilluns, de gener 29, 2007

Carreres amb pocs alumnes

La constatació que hi ha carreres universitàries que són cursades per molts pocs alumnes ha provocat una allau de pàgines dels mitjans de comunicació. L’alarma es va encendre amb la publicació de l’estudi Atlas digital de la Universidad Española. Afirmen els autors que uns estudis universitaris, perquè siguin socialment i econòmicament viables, necessiten que cada any comencin a primer un mínim de 125 alumnes. Doncs bé: el 75% de les carreres que es poden cursar a les universitats espanyoles no compleixen aquest requisit. Més encara: hi ha 31 estudis d’universitats públiques que enguany no han aconseguit reclutar a primer curs més de 15 alumnes. Amb l’agreujant, en molts casos, que en un radi de poc més de 120 quilòmetres hi ha dues o tres universitats que ofereixen el mateix curs. Amb dades com aquestes no és estrany que els mitjans reclamin més control sobre la universitat.

Si només es poguessin mantenir aquells estudis que a primer aconsegueixen matricular 125 alumnes, a Balears s’haurien de tancar la pràctica totalitat dels estudis universitaris; només Dret, Turisme, Administració i direcció d’empreses, Ciències empresarials i Mestre d’educació infantil, només aquests estudis, tenen més de 125 alumnes a primer curs. A la UIB, enguany hi ha cinc carreres que a primer tenen menys de 30 estudiants: és el cas de Filologia catalana (21 alumnes) –que no peguin bots els afectats per l’anticatalanisme: el nombre d’estudiants que han començat Filologia espanyola és el mateix: 20– Química (25 ) Física (27) i Matemàtiques (26)

Són moltes les objeccions que es poden fer a la pretensió de tancar aquells estudis que a la nostra Universitat no tenen una demanda elevada. Només n’assenyalaré dues. Com passa en altres àmbits, la lògica econòmica aplicada a l’educació superior ubicada a territoris insulars no pot ser la mateixa que l’aplicada al continent. Posaré un exemple: és del tot desassenyat que a una ciutat com Barcelona els pocs alumnes matriculats a primer d’una llicenciatura d’aquestes que gairebé ningú no estudia, posem per cas Estadística, es reparteixin a tres universitats i no es concentrin en una sola. A una illa, aquests reagrupaments lògics no es poden fer, i és probable que si es tanquen els estudis hi hagi persones que deixin d’estudiar. La segona objecció: els resultats de la Universitat s’han de mesurar tant a partir de la formació dels estudiants com per la producció de coneixement i la seva difusió. Doncs bé: convé saber que bona part del prestigi de la UIB en el camp de la recerca és gràcies a la producció d’alguns del departaments que si només es valoressin pel nombre d’alumnes fa temps que haurien d’haver tancat.

Sigui com sigui, però, les Universitats espanyoles estan arribant al final d’un cicle i s’imposen canvis importants. El model actual, configurat en els darrers trenta anys, ha donat bons resultats: el percentatge d’espanyols d’entre 25 i 34 anys amb estudis universitaris ja arriba al 38%, un percentatge superior al de països com Alemanya o el Regne Unit, i en el camp de la ciència Espanya comença a ser algú: el 2’9% de la producció científica mundial és obra d’investigadors espanyols. Però sembla que s’acaba el model basat en l’existència de moltes universitats, en una oferta formativa i unes línies de recerca poc especialitzades i repetitives; unes universitats preocupades només per atendre les demandes del territori més pròxim; aquest model d’Universitat presenta inconvenients insuperables.

El destí és clar: a Balears hauríem de tenir una Universitat especialitzada –en què?– i de qualitat. El camí, però, és un laberint i no seria gens estrany que ens hi perdéssim.