diumenge, de juny 17, 2007

Ser professor o fer-hi


La meva predilecció per les obres autobiogràfiques m’ha duit a rellegir un llibre publicat ja fa dos anys i que, en el seu moment, la critica literària va rebre amb entusiasme. No sé si els elogis foren exagerats –el qualificaren d’imprescindible i de llibre revelació– el que sí sé, però, és que em resultà excitant. Supòs que per això l’he tornat llegir, reafirmant-me en una impressió que vaig tenir la primera vegada que va caure a les meves mans: és un llibre que recomanaria a tots aquells joves llicenciats que pensin en la possibilitat de ser professors. Aquells joves que han dedicat, almenys, cinc anys de la seva vida per llicenciar-se en Filologia, Física, Geografia, Història, o en qualsevol altre camp, aquells joves llicenciats que estan pensant que el seu futur professional és a un Institut, haurien de llegir aquest llibre. Amb la seva lectura entendrien que no és el mateix ser professor que, per exemple, filòleg, físic o geògraf.

Guillem Simó, l’autor del llibre, dissortadament ja traspassat –morí el setembre de 2004 i la seva obra es va publicar l’abril de 2005– era llicenciat en Filologia i feia de Catedràtic a un Institut de Palma. En aquesta part del món –aquest és el títol de la seva reeixida obra pòstuma– recull els dietaris que Simó va escriure entre els anys 1974 i 2003. Guillem era, segons confessió pròpia, persona seriosa, tímida i irònica. El que li agradava era llegir, escriure i tocar l’espineta (un instrument musical semblant al clavecí). Pocs són, però, els afortunats que aconsegueixen que aquestes activitats els donin per subsistir. Simó va haver d’optar per fer de professor; es va presentar a unes oposicions a Càtedra i, feliçment, les va aprovar. Mai no va aconseguir ser un bon mestre. Ni, potser, ho va intentar.

Cafre, infame, exasperant i fatigosa són alguns dels apel·latius que Guillem emprà per referir-se a la professió docent, una feina que, deia, li era insuportable i que detestava. Considerava els alumnes “animals estranys i fastigosos, colla de ximpanzés, material humà d’ínfima qualitat”. L’Institut era un fàstic. A molts companys de feina, sobretot a aquells que creien en el que feien, aquells que més que fer de professors intentaven ser-ho, els titllà de muls, aprofitats, trepes, i hipòcrites. Es considerava idiota per no haver sabut donar-se de baixa de la docència a partir del segon dia que va entrar a l’Institut. Guillem, sobra dir-ho, va fer de professor a la força: la força que imposa la supervivència.

Gairebé un centenar de joves de les nostres illes es llicenciaran enguany en Filologia; més de dos-cents seran els qui acabaran els estudis d’Història, Història de l’Art i Geografia; uns dos-cents més sumen els que acabaran Matemàtiques, Biologia, Física i Química. Un percentatge important d’aquests nous llicenciats es dedicaran a l’ensenyament. Per fer-se professors hauran de superar la formalitat d’un curs en què aprendran poc sobre la realitat de les escoles, sobre com crear les condicions en què els estudiants puguin dur a terme el seu potencial d’aprenentatge; aprendran poc sobre el que és la docència. En aquest país nostre, sovint sumit en la més vergonyosa de les improvisacions, encara no hem estat capaços d’enllestir un bon sistema de formació del professorat de secundària. Continuam amb el mateix model de formació d’un temps en que els Instituts no eren com els d’ara. La lectura del llibre de Guillem Simó no ensenyarà als nous llicenciats els secrets de les aules però sí que, a través d’ell, podran entreveure l’infern que pot suposar dedicar-se a l’ensenyament sense convicció ni vocació. I si no ho aconsegueixen veure, almenys hauran pogut fruir d’una prosa senzilla i autèntica. Sembla ser que a Guillem Simó ningú no li havia dit que ser un bon professor exigeix tantes energies com les que es consumeixen per esdevenir un bon escriptor. Potser, però, ell només perseguia el que va aconseguir: escriure bé.

posted by Jaume Sureda Negre @ 11:53