dilluns, de juny 04, 2007

Sobre pandèmies universitàries


En aquest país, les malifetes a l’hora de seleccionar el professorat universitari vénen de molt enrera. Quan a l’any 1879 Santiago Ramon y Cajal decidí presentar-se a unes oposicions per accedir a una càtedra de la Universitat de Granada li recomanaren que ho deixàs estar; l‘advertiren que perdia el temps ja que, li digueren, “el tribunal de oposiciones que acaba de nombrarse ha sido forjado expresamente para hacer catedrático a Aramendia –un altre opositor, l’oficial- por cuyos talentos el doctor Calleja, –el president del tribunal– el inevitable arreglador de jurados médicos, siente gran admiración”. Ramon y Cajal seria guardonat l’any 1906 amb el Premi Nobel de Medicina, però aquella càtedra de Patologia fou per Aramendia, l’aspirant que era de la corda del president del tribunal. Canviaren els temps però no desaparegueren els despropòsits. Durant el franquisme la mala espècie d’arregladors de tribunals trobà un ambient òptim per al seu creixement desmesurat. Entre els anys 40 i 70 del segle passat, el que menys importava a l’hora de seleccionar el professorat universitaris era la seva trajectòria intel·lectual, la seva vàlua docent i investigadora; el que era determinant era l’adhesió al règim, aleshores nacional i catòlic. El prestigiós psiquiatre Castilla del Pino, que no va poder accedir a la càtedra fins a la desaparició de la dictadura, ha escrit que un dels cacics de la medicina universitària espanyola de l’època franquista, un tal Dr. Salamanca, a l’hora d’enunciar els noms dels tres guanyadors d’una oposició del tribunal que presidia, solemnement va dir: “Día de gozo hoy para la universidad española. Estos tres nuevos catedráticos, más que eminentes histólogos y anatomopatólogos, son grandes católicos y grandes españoles”. Ho va dir tot.

Ni els estralls del temps ni les lleis universitàries promulgades durant la democràcia no han aconseguit eliminar el caciquisme que tradicionalment ha imperat en el món acadèmic. L’han suavitzat, això sí, però no l’han eradicat. I per a més inri, a partir dels anys vuitanta, des del moment en què les universitats espanyoles gaudiren d’una major autonomia a l’hora de seleccionar el professorat, els campus s’han vist afectats per un nou mal: l’endogàmia. Més del 90% dels professors titulars de les universitats espanyoles procedeixen de la mateixa universitat. Aquesta plaga ha esdevingut pandèmia. Entre d’altres coses perquè les autoritats acadèmiques acluquen els ulls o miren cap a un altre lloc. Si els obrissin, els ulls, i denunciessin el que veuen, és probable que duressin dos dies en els seus càrrecs. La rebel·lió de molts dels que són a l’espera d’un tribunal amic per consolidar la seva plaça o per ascendir seria immediata. I són la immensa majoria.

Albert Camus deia que entre la justícia i la seva mare sempre escolliria la seva mare. Idees com aquesta són el fonament per a la constitució de qualsevol poder endogàmic i mafiós. Camus era francès, però he llegit que la seva mare era de per aquí a prop…

Permetin-me acabar amb una nota final que té poc a veure amb l’article d’avui. Ara mateix he llegit una informació i no puc resistir la temptació de compartir-la amb vostès. Crec que, des d’aquesta columna, fórem els primers a dir –a denunciar– que a Balears, en el 2006, s’havia previst gastar més en la televisió autonòmica que en l’ensenyament universitari. A principis de l’any passat, diguérem que el Govern aportaria a IB3 50 milions d’euros, mentre que la transferència a la Universitat havia de ser de 54 milions. Férem curt, per una banda, i llarg per l’altra. Ara mateix acab de llegir que l’Ens Públic de Radiotelevisió de Balears, en el 2006, va suposar per al Govern una despesa de 77’5 milions d’euros. A la Memòria del pressupost de la UIB per aquest mateix any es diu que la transferència del Govern a la Universitat fou de 50’24 milions. Comparin.

posted by Jaume Sureda Negre @ 16:38