diumenge, de juliol 15, 2007

Dies sense escola i pares i mares apurats


Arriba el mes de juliol i, com si es complís un ritual iniciat fa uns anys, columnistes i lectors d’alguns diaris publiquen articles i cartes per parlar de les dificultats de moltes famílies per poder atendre els seus fills durant els períodes de vacances escolars. Els infants balears de primària, per exemple, tenen 84 dies de vacances estivals. No és difícil imaginar les dificultats extremes d’aquells pares i mares treballadors i amb recursos escassos –la majoria, vaja– que no tenen familiars que es puguin fer càrrec dels fills durant el seu horari laboral.
La majoria de les cartes i articles estivals sobre el tema erren el tir i prenen forma d’invectiva contra el professorat i les escoles. Les diatribes sempre giren sobre els mateixos arguments i acaben amb una repetida prescripció: les vacances escolars són excessives; si s’allargués el període lectiu de les escoles i instituts els infants aprendrien més i les famílies treballadores tendrien qui els cuidàs els infants. La solució és un invent del TBO. Primer, perquè ampliar el període escolar no és el camí per millorar la qualitat educativa; segon, perquè els infants necessiten el temps de repòs que els proporcionen les vacances i tercer, perquè la bona gestió dels temps lliure dels infants i joves és una responsabilitat que no s’ha de traspassar al professorat.
Posar més dies de classes podria servir, efectivament, perquè els infants no molestessin a casa. Però això no contribuiria a millorar la seva educació. Els partidaris d’aquesta mesura haurien de saber que el nombre de dies de classe a Espanya és sensiblement superior al de la resta de països europeus. I no per això podem presumir que les nostres escoles aconsegueixin més bon resultats. Cada curs, els nostres infants de 7 i 8 anys tenen 792 hores d’escola, mentre que el terme mitjà d’hores dels altres països és de 769. La diferència encara és més grossa entre els 12 i 14 anys: 66 hores més de classe a Espanya. Les escoles de Finlàndia, considerades de les millors del món, encara tenen molt menys hores lectives que la mitjana europea. És a dir: posant més hores lectives no milloraríem l’educació dels nostres infants.
Però, a més, la necessitat de períodes vacacionals la tenim tots, especialment els més joves. No cal cercar erudits arguments per justificar la conveniència que els infants rompin, de tant en tant, la monotonia de la quotidianitat escolar. N’hi ha, d’arguments, però crec que per trobar els més punyents basta que el lector faci un exercici de memòria i recordi el que foren les seves vacances escolars; que imagini uns estius retallats per més dies d’escola. En el pou de la memòria tots hi poden veure reflectits els valors del temps lliure molt millor que a qualsevol manual de Pedagogia.
Les vacances no són un període de temps perdut i allargar els dies d’escola no serviria per millorar l’educació. Per aquí, doncs, no es trobaran els camins que permetin solucionar els problemes que, efectivament, les vacances escolars, sobretot les de l’estiu, provoquen a moltes famílies. No pot ser que uns pares amb dos infants hagin de pagar gairebé 1000 euros perquè els fills estiguin acompanyats durant un mes d’estiu. Com tampoc no pot ser que aquest acompanyament, en alguns casos, no vagi més enllà de tenir-lo vigilat mentre juga amb una videoconsola o una pilota. La solució –no és mal d’endevinar– passa per enllestir una política decidida de l’educació en el temps lliure; per reconèixer i fomentar aquelles iniciatives, públiques i privades, que donen respostes creatives i formadores al temps d’oci. Si els columnistes i escriptors de cartes que per aquesta època, any rere any, pontifiquen sobre el tema explorassin aquest camí potser, no ho sé, ajudarien a trobar solucions. El que és ben cert, però, és que així no contribuirien a desprestigiar una professió –la docent– a la qual només falta que l’acusin de la mort de Manolete.