Dits dins les nafres
M’agrada que la rectora de la UIB, en les seves intervencions públiques, fiqui el dit dins les nafres. La doctora Monserrat Casas aprofita els seus parlaments per fer avinent els dèficits escandalosos del sistema educatiu de Balears: l’exigu finançament de la Universitat, els elevats índexs d’abandonament escolar, les mancances del sistema de recerca i l’escàs interès social per la formació són temes recurrents dels seus discursos. Encara no li he sentit parlar de la peça més grossa d’aquest repertori de despropòsits. Fins ara, crec, no ha dit res de l’ominós resultat de comparar els recursos públics destinats a les televisions suposadament de tots –IB3 i Televisió de Mallorca, per ara- amb els aportats a l’ensenyament superior. Els diaris han publicat que només IB3, en dos anys i mig de vida, ha passat de tenir un pressupost d’uns 50 milions d’euros a prop de 100. No sé si la dada és del tot exacta, el que és ben cert, però, és que la UIB rep poc més de 50 milions.
La rectora, deia, sol repassar el rosari d’aquelles malifetes que si es creés el museu de les misèries de Balears se’ls hauria de dedicar una extensa sala, de proporcions paregudes al destinat a l’espoli del territori. La setmana passada, a l’acte d’inauguració del curs universitari, la doctora Casas va tornar recordar als qui l’escoltaven –sobretot als polítics presents– la poca inversió balear en recerca, desenvolupament i innovació –“les dades ens situen a la cua de totes les Comunitats autònomes, només per davant de Ceuta i Melilla”, va dir la rectora–. També va remarcar el fet que Balears és la Comunitat amb el percentatge més baix de tot l’Estat de joves universitaris; insistí que “la UIB té un dèficit històric d’infrastructures” i que “no és encara una Institució ben finançada”. Evidentment, va fer referència a aspectes de la universitat de caire positiu però, com era previsible, els titulars dels diaris de l’endemà només remarcaren els elements crítics de la seva intervenció.
Ja he dit que m’agrada que la rectora denunciï les ferides del nostre sistema educatiu. Ja va bé, pens, que posi un mirall davant una societat esmorteïda, que esperoni una classe política desorientada, que recordi, fins i tot més enllà del que seria políticament correcte, que el desinterès per l’ensenyament superior i per la recerca clama al cel. Així doncs, llarga vida per la consciència crítica que exerceix la nostra rectora. L’aigua, però, no fuig tota per un sol forat.
Als gestors de la Universitat pública se’ls fa feixuc parlar de les disfuncions internes, els costa mirar cap a dintre de la pròpia institució universitària i fer una anàlisi crítica. Potser perquè pensen que això no els correspon, que aquesta és una tasca que han de fer uns altres. Un servidor també ho creu. Hi ha, efectivament, mirades crítiques sobre la UIB que s’haurien de fer des de fora de la institució, amb el distanciament de què només gaudeix qui no hi està directament implicat, qui no hi té interessos directes. El problema, però, és –no ens enganyem– que a Balears la Universitat interessa a quatre rates i ningú no diu ni piu. Ningú que no sigui del món acadèmic no es demana per què des de fa quatre cursos el nombre d’alumnes de la UIB baixa mentre que el de la UNED i el de la UOC pugen de forma considerable; per què hi ha un percentatge molt important de mallorquins que podrien estudiar a Palma i, en canvi, prefereixen anar-se’n a una altra universitat; per què són minoria els menorquins i eivissencs que vénen a estudiar a la UIB; per què es mantenen alguns estudis sense gairebé alumnes; per què seguim la ruta d’una universitat generalista....
L’aigua, efectivament, no es perd tota per un sol indret. En aquest cas, però, i aquest és el drama, me tem que des de fora de la UIB ningú no ajudarà a localitzar les fuites i menys encara a tapar els forats. La rectora ja pot, doncs, preparar-se per ficar el dit dins més nafres.
1 Comments:
Hola Jaume, com gairebé sempre, em sembla encertat el què has dit.
Ara bé, si em permets, una petita reflexió al voltant del què hi dius a la segona part del teu article d'avui. És cert que l'aigua es perd per molts forats, i a dins la UIB n’hi ha molts de forats. I també és cert que la rectora, i tots nosaltres, també ens ho hem de mirar. Ara bé, com tu ben dius, com que a nosaltres ens costa (corporativisme, interessos creats, etc.), és important que ens critiquin, ens controlin des de fora. I això ha de fer-ho tota la societat, però especialment el govern.
I aquí hi tinc una crítica més concreta que la que tu has fet, massa general al meu entendre: tu creus que la política dels diferents governs (tots, tant del PP com del Pacte) de nomenar a un/a catedràtic/a de la UIB com a director general d’universitats és una bona manera d’aconseguir aquesta mirada crítica des de l’exterior?
De fet, em fa la impressió que els diferents Directors General d’Universitat del Govern els nomena la UIB, més que no pas el Govern. I això em sembla especialment cert en el cas actual. Evidentment, la Directora General actual no farà la menor crítica. Hi ha aspectes positius que “la UIB nomeni el director general d’Universitats? Suposo que sí: bon coneixement de la realitat de la UIB, ganes d’aconseguir diners per a la UIB, etc. Però, això mateix no es podria aconseguir nomenant algú amb aquestes inquietuds, però alhora extern a la UIB i, per tant, capaç d’exercir aquesta crítica tant necessària? Segur que sí.
Una abraçada,
ACM
Publica un comentari a l'entrada
<< Home