dimecres, de juliol 02, 2008

La Universitat i el miracle dels pans i els peixos


A la Universitat de les Illes Balears estam engrescats en l’adaptació dels estudis a l’anomenat Espai Europeu d’Educació Superior. Un bon berenar! Tot va començar l’any 1999, a Bolonya, quan els representats dels Estats d’Europa iniciaren el camí per tal d’arribar a l’any 2010 amb els seus sistemes universitaris harmonitzats. L’objectiu és acabar amb uns models universitaris estatals gairebé incompatibles i crear un Espai Europeu d’Educació Superior. Se suposa que aquesta adaptació a un model comú incitarà la mobilitat de professorat i alumnat, facilitarà el reconeixement de títols i farà que les Universitats europees siguin més competitives en el concert mundial.

Crear un Espai Europeu d’Educació Superior és un objectiu que mereix encomis; però, com sembla que passa amb tot el que fa referència a la construcció d’Europa, la desinformació, la burocratització i la llunyania dels ciutadans –fins i tot la dels més implicats com, en aquest cas, el professorat universitari– ha presidit el procés. Carlos Berzosa, rector de la Universidad Complutense, ho ha escrit clar i llampant: «s’ha de reconèixer que en el nostre país el procés de convergència ha estat un despropòsit» ¿Per quin estrany malefici les grans idees dels projectes europeus es desenvolupen amb un llenguatge abstrús i uns processos burocratitzats que en lloc de generar entusiasme provoquen reaccions de rebuig? Posaria messions que si els universitaris haguéssim votat en referèndum l’adhesió al procés de Bolonya el projecte hauria sortit tan esculat com d’Irlanda n’ha sortit el Tractat de Lisboa. I segurament pels mateixos motius: per la desinformació, la llunyania, la burocratització...

Qui hagi seguit les informacions dels mitjans sobre els canvis que es preparen a la Universitat ja deu saber que les diplomatures i llicenciatures actuals es transformaran en estudis de grau; que les carreres que ara són de tres i cinc anys seran totes elles de quatre; que els mètodes d’ensenyament es fonamentaran més en la feina de l’alumnat que en les explicacions del professorat –«els apunts desapareixeran», digué, agosarada, la ministra Cristina Garmendía–; que hi haurà molta més mobilitat de l’alumnat i professorat. No tothom creu que aquestes reformes duguin cosa bona. També hi ha qui les critica amb la convicció (un servidor pensa que equivocada) que el significat profund del canvi és la mercantilització de la Universitat. Pensen, els qui s’hi oposen, que a Bolonya es va iniciar la rendició de la Universitat al mercat i a les grans corporacions. Profetitzen la desaparició d’aquells estudis que el mercat no demanda; la privatització de les Universitats i que, com en temps passats, només podran estudiar els de casa bona. Per altra banda, la pretensió d’una major atenció a l’alumnat i, conseqüentment, a les formes d’ensenyar, és interpretada com una “escolarització” de la Universitat.

El discurs a favor o en contra del procés de Bolonya s’ha polaritzat en excés; sembla un debat entre apologistes i apocalíptics. Els d’ambdues trinxeres potser moderarien el seu discurs si, com pensam els escèptics, consideressin que la clau és, una vegada més, si es farà front o no a una de les debilitats històriques de la universitat espanyola: el seu escàs finançament. Si es pretén dur a terme l’adaptació de la nostra universitat a l’espai europeu a cost zero; si es pretén un ensenyament de més qualitat amb els mateixos recursos dels que ara es disposa, ens haguéssim pogut estalviar aquest pesat viatge. Com ha dit Ángel Gabilondo, President de la Conferència de Rectors, transformar la universitat espanyola és, de forma prioritària, una qüestió de doblers. Sense dedicar més recursos a la Universitat la reforma servirà, efectivament, per fer que tot canviï; però perquè tot continuï igual.

La despesa pública en educació superior a Espanya és menys de la meitat de la d’alguns dels països del nord d’Europa amb els quals volem convergir. Que ningú no s’enganyi: en els campus universitaris espanyols no es reproduirà el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos.


posted by Jaume Sureda Negre @ 19:46