(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

En menys d’un mes, hi ha hagut a Palma dues manifestacions estudiantils en desacord amb l’actual procés de reforma universitària. El que succeeix a la nostra ciutat és reflex, a escala petita, del que passa a la resta de l’Estat. Feia temps, molt de temps, que no es detectava a les universitats espanyoles un clima de malestar estudiantil com el d’ara. Hi ha qui ha comparat aquesta situació amb la dels anys setanta del segle passat. Potser els fonaments de la revolta siguin semblants; aleshores, però, els objectius dels estudiants eren més clars mentre que la rebel·lió d’ara és molt difusa i, segons el meu parer, apunta a una diana equivocada. El Pla de Bolonya no és, com diuen aquests estudiants revoltats, l’ominós procés que esberlarà la universitat pública.

Molts alumnes (i també alguns professors) interpreten que el procés de Bolonya condueix a la privatització de la universitat i a la rendició davant les empreses privades (“Fora els bancs de la universitat”, criden). Creuen que es produirà un augment de taxes i auguren que els postgraus seran molt cars, accessibles només a uns pocs. També pregonen que compaginar els estudis i el treball serà gairebé impossible. Potser un servidor, amb el anys, hagi perdut enteniment. He de confessar, però, que ho miri per on ho miri, enlloc veig que el procés de reforma pugui privatitzar la universitat o encarir-ne les taxes. Tampoc veig indicis que ningú estigui disposat a lliurar la universitat a les grans corporacions. Puc entendre que hi hagi qui no li agradi veure que empreses privades patrocinen programes universitaris. No compartesc l’aversió: que algunes grans corporacions patrocinin programes universitaris i no lligues de futbol em sembla un avanç social, no una xacra. Tampoc som capaç d’entendre la profecia d’alguns estudiants que amb la reforma no serà possible compaginar els estudis amb el treball. Mai, durant els molts anys que duc a la universitat, havia vist errar tant un tret.


De la implantació del Pla de Bolonya molts joves n’han fet el catalitzador de les frustracions que vénen covant des de fa estona. Criden, crec, contra la incertesa del futur. La pancarta que encapçalava una manifestació estudiantil resumeix a la perfecció els temors que enerven els estudiants: “Ahir llicenciats, avui graduats i demà precarietat”. Apuntant contra la reforma universitària, però, els estudiants erren de blanc. La lluita contra la precarietat i els abusos del mercat no passa per intentar tombar un procés que pretén fer les universitats europees més homologables, facilitar la mobilitat dels estudiants, oferir estudis que responguin a les necessitats socials i canviar la forma d’ensenyar. Aconseguir aquestes fites és, precisament, la forma més segura de reactivar l’economia.

Convé no menysprear els indicis del malestar estudiantil i atribuir-lo només a l’agitació de grups radicals. Aquests grups, evidentment, aprofiten la conjuntura. Els joves, però, tenen condicions objectives per queixar-se i convindria atendre'n les reclamacions. La primera cosa que s’hauria d’haver fet és respectar el seu dret a la informació. El procés s’ha fet, es fa, enmig d’una desinformació mai vista. La confusió és d’una tal magnitud que ha provocat que els estudiants corrin amb un garrot darrere una reforma de la qual, si acabés bé, ells en serien els més beneficiats.


Post scriptum
Rellegint l’article me’n tem que he escrit que mai havia vist a la universitat un tret tan errat com el dels estudiants contra el Pla de Bolonya. He de rectificar; en record un encara més desviat. Fou la decisió de Pilar del Castillo, ministra d’un govern d’Aznar, que l’elecció de rector es fes per sufragi universal i no mitjançant els claustres. Creia la ministra que així els resultats serien més semblants als que es produeixen en les eleccions a les cambres autonòmiques o nacional i que, per això mateix, hi hauria més rectors o rectores de dretes. Encara en riem, a la universitat, de la lucidesa de la Ministra.