(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

Dones embarassades que escolten música clàssica no perquè tenguin afeccions melòmanes; passen una hora cada dia escoltant Bach perquè han llegit que això pot fer més espavilat l’infantó que duen dintre. Pares que compren agendes electròniques a infants de sis anys amb la pretensió que organitzin l’escàs temps lliure de què disposen. Famílies que adquireixen, compulsivament, jocs i programes perquè han sentit dir que estimulen la intel·ligència. Mares que cerquen, com a desesperades, activitats extraescolars per omplir aquelles tres hores lliures que el seu fill té els dissabtes matí. Famílies que desterren de casa seva tot aparell tecnològic perquè un amic els ha informat de l’existència d’un estudi que assenyala que un excés d’ordinador i televisió pot afectar les competències lingüístiques dels menors. Famílies que a través d’un ordinador i una webcam controlen l’aula de l’escoleta del seu fillet. Mares i pares enfervorits que cada dos dies són a l’escola a protestar, per una cosa o una altra, al pobre mestre que ha tingut la desgràcia que li tocàs com alumne, justament, aquell menut i, segons els seus pares, projecte de geni. També en el camp de l’educació vivim temps de desmesura.

Ja fa anys que els anglosaxons parlen de progenitors helicòpters per referir-se als pares i a les mares obsessionats amb l’educació dels seus fills, ansiosos per fer-ne uns superinfants. Els diuen “helicòpters” perquè sempre sobrevolen per damunt els seus fills; sempre estan a l’aguait, i quan s’encén l’alarma, quan creuen que alguna cosa no va com ells creuen, ataquen sense compassió. Quan identifiquen una suposada amenaça per als seus fills, com si pilotassin un helicòpter guerrer, apunten i disparen totes les seves armes. Els seus afanys superprotectors atabalen la criatura protegida que, sovint, és víctima del foc amic.

Un llibre anglès recentment traduït a l’espanyol que du per títol Bajo presión parla d’aquesta tipologia de pares i mares. L’anterior llibre de Carl Honoré –aquest és el nom de l’autor– es deia Elogio de la lentitud; tot un indici dels plantejaments que ara patrocina sobre l’educació dels infants. A l’hora d’educar també convé anar poc a poc, diu l’autor. I sobretot convé que les necessitats del fills no es satisfacin amb les ambicions i frustracions dels pares i mares. Molts progenitors, rendits a la pressió de la competitivitat i a la filosofia de l’èxit, pretenen que els seus infants siguin supernins.

Carl Honoré és anglès i sembla que té un bon nas per ensumar de què van les coses. Sospit que si fos espanyol s’hauria referit a una altra espècie de progenitors que a casa nostra està molt estesa; molt més que la dels pares helicòpters. Es tracta de pares i mares absents, despreocupats de l’educació dels seus infants; pares i mares que renuncien a les seves obligacions educatives; que no estableixen normes, que no es preocupen del que fan o deixen de fer els seus infants a l’escola o al carrer: la seva dèria es fugir, escampar. Cercant símils amb mitjans de transport, els podríem batiar amb el nom de progenitors pasteres. Aquesta espècie no persegueix els seus fills amb helicòpters guerrers sinó que fuig d’ells emprant barques insegures. Amb la primera onada se’n van a pic; els qui moren ofegats, però, no són els pares sinó els fills.


En una entrevista que feren a Honoré quan vingué a Espanya a promocionar el seu llibre, li demanaren què haurien de fer els pares i mares per no caure en la desmesura dels progenitors obsessionats ni en el passotisme dels absents : “Cal aplicar el sentit comú”, contestà Honoré. “Uf! -vaig exclamar- aquest anglès no deu saber que el sentit comú és el més poc comú dels sentits”. Ben mirat, però, crec que l’autor en realitat volia dir que per educar no hi ha varetes màgiques. Així doncs tindrem progenitors helicòpters i pasteres per estona.