dissabte, de desembre 27, 2008

Aquesta “cosa rara” de l’educació


Oblidam, amb extrema facilitat, allò que posa en solfa les nostres conviccions. Aquesta llei de la memòria és la que es compleix amb més regularitat, la que presenta menys excepcions. La lectura de tres llibres de memòries publicats fa poc m’ha recordat la pervivència d’aquest mecanisme traïdor. L’autor del primer és Manuel Fernández-Montesinos. L’any 1940, quan només tenia vuit anys, es va embarcar amb la seva mare (germana de Federico García Lorca) i els seus padrins materns cap als Estats Units. Els feixistes havien afusellat el seu pare, batlle de Granada, i el seu oncle, el poeta. Manuel tornà a Espanya l’any 1951 i es va matricular a la Facultat de Dret, a Madrid. De la Universitat d’aquell temps recorda el passotisme acadèmic del professorat –la majoria compareixia poc per la Facultat– i la seva beateria. N’hi havia un que suspenia a qui, en la seva presència, s’atrevia a dir “Ojalá” perquè, deia, era una invocació a un déu pagà. El zel d’aquell professor per evitar el pecat el duia a fer agrupar les al·lotes en els primers bancs de l’aula per tal de mantenir-les separades dels al·lots. Entre els bancs d’ells i els d’ells n’hi havia d’haver un parell de buits, no fos cosa que qualcú tingués els braços llargs... La militància antifeixista de Fernández-Montesinos el va dur a la presó i es va tornar exiliar, aquesta vegada a Alemanya. Allà, per cert –el món és un mocador– es va relacionar amb el socialista mallorquí Josep Moll.

El llibre de les memòries de Pascual Maragall és el segon que m’ha fet de recordatori. Maragall fou un bon alumne de l’escola Virtèlia. Així i tot, ningú no el salvà de rebre més d’una bufetada. Es va matricular a Dret gairebé per inèrcia, estudis que va simultaniejar amb els d’Econòmiques. La Universitat d’aleshores bullia d’agitació política i Maragall s’hi va capbussar, a la revolta. La seva dedicació als estudis era, segons pròpia confessió, laxa; la militància política estava per davant l’acadèmica. Maragall va acabar les dues carreres en set anys.

El poeta i gestor cultural José Luis Giménez-Frontín era dos anys més jove que Maragall. En el seu llibre “Los años contados” explica que va estudiar en un col·legi dels jesuïtes. Recorda els exercicis espirituals i, sobre tot, retreu que, per por a l’escàndol, ningú no fes res per aturar els peus (per referir-me a alguna part anatòmica) de dos o tres professors pedòfils que pul·lulaven per aquella escola. Giménez no cau en el maniqueisme; també parla dels nombrosos professors entregats amb entusiasme i eficiència a l’ensenyament. La creença que Lletres era una carrera per a monges va fer que es matriculés a Dret. La música de fons del claustre de professors era, diu Giménez, sòlida. A partir de tercer moltes hores de conspiracions i bars...

No conec ningú que estigui satisfet amb la situació actual de l’educació. Però suposar que les escoles i facultats de Fernández, Maragall o Giménez funcionaven millor que les d’ara és molt suposar. Creure que en temps passats els al·lots estaven més ben instruïts; creure que aleshores sí que acabaven l’escola sabent el que calia; afirmar que llavors sí que sortien de les universitats bons professionals són, totes elles, idees tan ben arrelades com errònies. Per molt que les estadístiques i els registres dels records testimoniegin les misèries pretèrites del nostre sistema escolar, els afectats per la convicció d’un passat educatiu millor no canviaran de parer. Pensar malament de l’educació actual ha esdevingut una d’aquestes coses que Michael Shermer en diu “coses rares”; afers amb relació als quals moltes persones es fan immunes a la raó i a les dades. Rebutjam allò que posa en solfa les nostres conviccions. Aquest mal, diuen, no té cura i l’única cosa que es pot fer és limitar-ne el contagi. Però bé: oblidin-se avui de mals i de cures i preparin-se per entrar amb bon peu a l’any 2009. Molts d’anys!