dimarts, de desembre 16, 2008

Digues què pots fer tu per a l’educació


Si a casa nostra hi ha una cosa que encara vagi pitjor que l’educació, és el seu debat social. Les polèmiques que dominen la discussió pública dels afers educatius són, en la immensa majoria dels casos, banals. Però gairebé mai innocents. Per estranys designis, els temes educatius que ocupen més pàgines en els diaris s’orienten a consolidar o debilitar posicionaments polítics o sindicals. Però quasi mai ajuden a millorar l’educació. El fet, per exemple, que l’afer de l’Educació per a la Ciutadania hagi estat durant mesos i mesos el centre del debat educatiu del país és símptoma d’una patologia social preocupant. El fet que, a Balears, la Conselleria provoqui un debat en els mitjans sobre si convé o no avaluar el professorat és la confirmació que anam ben desorientats. El que, un dia sí i a l’altre també, trobem articles d’opinió amb solucions miraculoses per als mals educatius que causarien hilaritat en qualsevol fòrum professional i especialitzat és símptoma que no mirem en la direcció adequada. Debats trucats; a vegades interessats i, sovint, farcits d’ignorància. És grotesc que un professor afirmi en un diari albirar en la pretensió d’avaluar el professorat a Balears una estratègia neoliberal mediatitzada pel Banc Mundial. És inaudit –i més fals que un duro sevillano- llegir que els professors d’universitat estan a favor del procés de Bolonya perquè cobraran un plus per impartir postgraus. És irresponsable, igualment, que els mitjans de comunicació estiguin entossudits en destacar adesiara els errors del sistema escolar i que, mai per mai, s’ocupin d’informar-ne dels èxits. Sembla que hem enfollit.

Mostrar només els bonys del sistema educatiu és un irresponsable exercici de sensacionalisme; voler fer passar totes les reivindicacions sindicals com a millores per a les escoles és una estafa; utilitzar els afers educatius per debilitar governs –o per mantenir-se en el poder- és una canallada; transformar el que haurien de ser debats acadèmics i professionals en trifulgues mediàtiques no fa més que banalitzar els problemes. Idò aquests són, dissortadament, els camins pels quals, aquí i ara, transita el debat públic sobre l’educació. Un debat que porta al desencís del professorat, a la perplexitat de la ciutadania i a la postració de l’escola.

Ignor quin és el bon camí. Però entreveig que res es podrà redreçar si no es canvia el clima social al voltant de l’escola, de l’institut, de la facultat. Si no entenem, i fem entendre, que l’educació és cosa de tots; si no som capaços d’assumir que la responsabilitat educativa no és només dels progenitors, del professorat i de l’administració tenim desencís, perplexitat i postració per a molta estona. És cert que es comencen a albirar iniciatives socials que apunten en la bona direcció. Encara no fa un mes, a Catalunya, una cinquantena d’entitats i institucions han subscrit un manifest en què assumeixen el compromís de treballar, des dels seus respectius àmbits, per convertir l’educació en una prioritat i refermar els valors de l’exigència, l’esforç i el rigor. Les entitats signants del manifest es comprometen a actuar i no a receptar. No es limiten, com passa gairebé sempre que es dóna suport a escrits d’aquesta mena, a prescriure el que els altres haurien de fer amb l’educació sinó del que, en aquest àmbit, s’està en disposició de realitzar des de l’entitat signant. A casa nostra, el Cercle d’Economia està enllestint una iniciativa semblant que cal esperar tengui èxit.

De John Kennedy es recorden moltes coses. Poques, però, com aquelles paraules que pronuncià en la seva presa de possessió: “No et demanis què pot fer el teu país per a tu, digues que pots fer tu per al teu país”. Si aquest principi s’apliqués a l’educació, un altre gall cantaria. Encara que també és cert que la millor contribució que alguns podrien fer-hi consistiria en quedar-se quiets, en no fer res. Que ningú canti victòria: els qui no s’haurien de bategar solen ser els primers en posar-se en marxa.