Docència i seducció
Els alumnes que seguien aquell curs de capacitació pedagògica no eren principiants; tots ells gaudien de formació superior: eren psiquiatres, psicòlegs i treballadors socials. Assistien a una dissertació magistral del professor Dr. Myron L. Fox sobre un tema aparentment enrevessat: la teoria dels jocs matemàtics aplicats a l’educació física. Acabada la classe es va sol·licitar als alumnes que emplenessin un qüestionari d’avaluació. Tots qualificaren el professor Fox d’ensenyant excepcional: “mai havíem tingut un professor tan bo”, comentaven entusiasmats. Fins i tot n’hi va haver un que digué que la seva admiració pel professor Fox venia d’enrere: que ja feia temps que havia llegit un article seu que li havia semblat excepcional. Sens dubte el professor Fox havia captivat l’alumnat.
La persona que havia suscitat tant d’entusiasme, però, no era professor, no es deia Fox, mai no havia publicat cap article i del futbol americà era de l’únic joc sobre el que en sabia alguna cosa. El que es feia passar per docent era un actor contractat que seguia un guió que indicava que havia de fer una exposició expressiva, entretinguda i apassionant. El contingut que havia de transmetre, però, estava farcit d’errors i confusions lògiques. És a dir: l’actor que feia de professor havia de cuidar les formes i descuidar el fons. Com gairebé sempre, guanyaren les aparences. I quedà demostrat, per si algú ho dubtava, que amb seducció també a les classes es pot donar gat per llebre.
Aquell catedràtic estrambòtic que iniciava els seus cursos manifestant el seu menyspreu per a l’alumnat dient-los que “están aquí para aprender y no para preguntar o pensar. No estamos en crisis; sabemos perfectamente dónde está la verdad y es esto lo que tienen que aprender”, aquell vell professor, deia, mai no es va poder assabentar de l’experiment del suposat Dr. Fox; quan es va realitzar la prova ja feia temps que havia mort. Amb la seva defunció, però, no va desaparèixer de la Universitat –ni d’altres àmbits educatius– el menyspreu de molts professors per les opinions de l’alumnat. Els docents afectats d’aquest mal cregueren haver trobaren en l’experiment Fox un bon argument per subestimar el que puguin creure els alumnes. S’equivocaren: entre altres coses perquè, efectivament, la seducció obre el camí a l’educació. I si no, facin vostès memòria i contestin la següent pregunta: ¿què destacaria dels millors professors que recorda haver tingut?
Evidentment, la qüestió plantejada només es pot desenvolupar en cas d’haver-ne tingut algun, de bon professor; cosa que no sempre passa. Però sospit que si vostè ha estat capaç de trobar en la seva memòria algun bon professor recordarà la seva capacitat seductora. Almenys així ho han fet altres persones que rememoraren el seu pas per les escoles, instituts i facultats i que ho han deixat escrit.
Només tres exemples. El que fou gran escriptor i periodista Agustí Calvet –Gaziel– assenyalà que el professor que més li va agradar era un que “parlava amb foc i entusiasme comunicatius” . El neuropsiquiatre Carlos Castilla del Pino (autor d’ una de les millors autobiografies escrites en el segle XX) digué que dels molts professors que va haver de suportar només un valia la pena: “uno que daba lecciones de física con entusiasmo e interés”. El capellà Pere Orpí recordà que el seu millor professor ensenyava llatí i que “...t'ho contagiava, amb so seu entusiasme...” N’estic convençut: els bons mestres són aquells que tenen la capacitat de seduir els seus alumnes i transmetre’ls l'entusiasme per aprendre.
La docència té molts punts en comú amb la interpretació. I és sabut que en els escenaris els qui ho fan millor són aquells que, com va dir la gran actriu Eleonora Duse, no representen el seu paper sinó que el viuen. Dissortadament, a les nostres aules hi ha més professors que viuen de la docència que no viuen la docència. El meu amic Climent Picornell em diu que potser ho podríem dissimular un poc si a la Facultat d’Educació canviéssim algunes assignatures de didàctica i sociologia per altres de retòrica i art dramàtic. En Climent, a més de persona lúcida, és un provocador.
(El Mundo El Día de Baleares. 7 de juny 2006)
La persona que havia suscitat tant d’entusiasme, però, no era professor, no es deia Fox, mai no havia publicat cap article i del futbol americà era de l’únic joc sobre el que en sabia alguna cosa. El que es feia passar per docent era un actor contractat que seguia un guió que indicava que havia de fer una exposició expressiva, entretinguda i apassionant. El contingut que havia de transmetre, però, estava farcit d’errors i confusions lògiques. És a dir: l’actor que feia de professor havia de cuidar les formes i descuidar el fons. Com gairebé sempre, guanyaren les aparences. I quedà demostrat, per si algú ho dubtava, que amb seducció també a les classes es pot donar gat per llebre.
Aquell catedràtic estrambòtic que iniciava els seus cursos manifestant el seu menyspreu per a l’alumnat dient-los que “están aquí para aprender y no para preguntar o pensar. No estamos en crisis; sabemos perfectamente dónde está la verdad y es esto lo que tienen que aprender”, aquell vell professor, deia, mai no es va poder assabentar de l’experiment del suposat Dr. Fox; quan es va realitzar la prova ja feia temps que havia mort. Amb la seva defunció, però, no va desaparèixer de la Universitat –ni d’altres àmbits educatius– el menyspreu de molts professors per les opinions de l’alumnat. Els docents afectats d’aquest mal cregueren haver trobaren en l’experiment Fox un bon argument per subestimar el que puguin creure els alumnes. S’equivocaren: entre altres coses perquè, efectivament, la seducció obre el camí a l’educació. I si no, facin vostès memòria i contestin la següent pregunta: ¿què destacaria dels millors professors que recorda haver tingut?
Evidentment, la qüestió plantejada només es pot desenvolupar en cas d’haver-ne tingut algun, de bon professor; cosa que no sempre passa. Però sospit que si vostè ha estat capaç de trobar en la seva memòria algun bon professor recordarà la seva capacitat seductora. Almenys així ho han fet altres persones que rememoraren el seu pas per les escoles, instituts i facultats i que ho han deixat escrit.
Només tres exemples. El que fou gran escriptor i periodista Agustí Calvet –Gaziel– assenyalà que el professor que més li va agradar era un que “parlava amb foc i entusiasme comunicatius” . El neuropsiquiatre Carlos Castilla del Pino (autor d’ una de les millors autobiografies escrites en el segle XX) digué que dels molts professors que va haver de suportar només un valia la pena: “uno que daba lecciones de física con entusiasmo e interés”. El capellà Pere Orpí recordà que el seu millor professor ensenyava llatí i que “...t'ho contagiava, amb so seu entusiasme...” N’estic convençut: els bons mestres són aquells que tenen la capacitat de seduir els seus alumnes i transmetre’ls l'entusiasme per aprendre.
La docència té molts punts en comú amb la interpretació. I és sabut que en els escenaris els qui ho fan millor són aquells que, com va dir la gran actriu Eleonora Duse, no representen el seu paper sinó que el viuen. Dissortadament, a les nostres aules hi ha més professors que viuen de la docència que no viuen la docència. El meu amic Climent Picornell em diu que potser ho podríem dissimular un poc si a la Facultat d’Educació canviéssim algunes assignatures de didàctica i sociologia per altres de retòrica i art dramàtic. En Climent, a més de persona lúcida, és un provocador.
(El Mundo El Día de Baleares. 7 de juny 2006)
posted by Jaume Sureda Negre @ 11:46
1 Comments:
Greets to the webmaster of this wonderful site. Keep working. Thank you.
»
Publica un comentari a l'entrada
<< Home