dijous, de juny 15, 2006

El finançament de les Universitats

No fa molts de dies es va publicar, a un diari que es reparteix a tot l'Estat, una informació amb dades sorprenents. El president de la Conferencia de Rectores de las Universidades Españolas (CRUE) havia presentat a Madrid el llibre La Universidad española en cifras. 2004 i el diari va dedicar gairebé una pàgina a comentar determinats aspectes d'aquest treball. Un dels eixos centrals de la informació consistia a comparar els recursos econòmics que les diverses comunitats autònomes dediquen a l'ensenyament superior. I en les dades referides a Balears rau la sorpresa: deia el diari que la despesa per estudiant universitari a Balears havia passat de 3.105 euros el 1996 a 6.822 el 2002!

La conclusió era evident: en pocs anys, si les dades eren certes, la Universitat de les Illes Balears havia passat de ser una de les universitats més mal finançades d'Espanya a una de les econòmicament més ben tractades. Més concretament: l’any 1996 la UIB estava tres punts per davall del terme mitjà de les altres universitats i el 2002 s'havia situat trenta punts per damunt! Per a qualsevol persona mínimament informada dels comptes de l'ensenyament a Balears, aquesta informació era sorprenent, gairebé increïble. De fet, pocs dies després, el Rectorat de la UIB va emetre un comunicat en el qual denunciava les distorsions a què induïa aquesta informació.

Comprovat que, en essència, les dades eren certes, però que la forma de presentar-les deformava la realitat, vaig recordar la frase que uns atribueixen a Benjamin Disraeli i altres a Mark Twain —és sabut que amb això de frases famoses hi ha un nivell d’apropiació elevat— que diu que hi ha mentides petites, mentides grans i estadístiques.

Què hi ha de veritat i què hi ha de distorsió en les dades presentades a la informació del diari? És cert que la despesa total per estudiant de la UIB el 2002 fou una de les més elevades de l'Estat. Aquesta despesa no suposa, però, cap dada estable amb garanties de continuïtat. L'explicació és ben senzilla: a la despesa total s'inclou no solament la despesa corrent, aquella despesa ordinària de la qual difícilment se'n pot defugir, sinó també les inversions, aquelles despeses que tenen un caire extraordinari. Així els números de 2002, en el cas de la UIB, inclouen l'import de la construcció d'un nou edifici —el Melchor Gaspar de Jovellanos— i part d'un altre —el cientificotècnic— ; en total, uns 2.500 milions de les antigues pessetes.

La despesa total és un indicador poc fiable; tant és així que en el llibre que serví d'excusa per proporcionar la informació, La Universidad española en cifras. 2004, l'autor, que és un gran coneixedor de la Universitat, no el fa servir, perquè ell sí que sap —al contrari que el periodista— que la despesa total no proporciona dades que permetin fer comparacions fiables.

Un indicador fonamental per avaluar l’economia de les universitats és la transferència corrent per estudiant, és a dir, la quantitat de doblers que les universitats reben dels poders públics de qui depenen —en el nostre cas, del Govern de la CAIB— dividit pel nombre d'estudiants a qui donen servei. A Balears aquesta transferència és de 2.968 euros per estudiant; a Navarra —la comunitat que proporcionalment hi destina més recursos— és de 5.148. A les universitats de Catalunya i València aquesta relació és, respectivament, de 3.455 i 3.666 euros. En el rànquing de les disset comunitats autònomes amb universitats, la nostra ocupa la desena posició. Milloram: fa pocs anys érem els darrers.

He llegit que Benjamin Disraeli va dictar la seva màxima contra l’estadística un dia que s'havia passat una mica amb el whisky. Si ni tan sols tenim la certesa que fos ell l’autor de la frase, menys segura és aquesta circumstància. El que és ben cert, però, és que emprar malament les estadístiques du a resultats perversos. I per fer això, dissortadament, sembla que no hi ha necessitat d’anar sobrats d'alcohol.

(El Mundo / El Día de Baleares, Juliol 2004)