Els nostres universitaris amagats
La majoria d’estadístiques identifiquen el nombre d’universitaris d’una comunitat amb els matriculats a la universitat o les universitats d’aquella regió, independentment del lloc de naixement o residència familiar. Això distorsiona considerablement els nombres i provoca, per exemple, que sembli que a les Balears tenim menys universitaris que els que en realitat hi ha -que són pocs, per cert-. I és que són molts els illencs que se’n van a estudiar a la Península; les Illes Balears és una de les tres comunitats que més universitaris exporta a altres regions. Hi ha informació escassa sobre les característiques d’aquests estudiants amagats. Les poques dades disponibles, però, permeten fer un primer retrat de la situació.
Les darreres dades sobre mobilitat interregional dels universitaris espanyols assenyalen que 29 de cada 100 universitaris amb residència habitual a les Balears estudien a la Península. Un percentatge molt considerable, només superat pels de Castella-la Manxa i la Rioja, el significat del qual es pot calibrar millor si es té en compte que la mobilitat interregional per al conjunt de l’Estat (les dades són del curs 2001-2002) només arriba al 8,37 per cent. En aquest elevat percentatge hi ha comptabilitzats tots els universitaris; tant els que comencen la carrera com els que segueixen un segon cicle, un postgrau o un doctorat. Hi ha poques dades més sobre aquest conjunt per poder afinar el perquè d’aquest nombre elevat. Però sí que sabem més coses sobre els que se’n van des del primer curs.
Sobre l’alumnat que ha fet el batxillerat a les Balears i inicia els estudis universitaris a la Península sabem, per exemple, que els darrers vuit anys acadèmics no ha baixat del 15 per cent, i que el que ara acaba ha arribat al 17,8 per cent. És a dir: dels 4.880 alumnes de les Balears que començaren estudis universitaris en el curs acadèmic que ara acaba, 872 ho feren en una universitat de la Península. També sabem que any rere any aquests estudiants se’n van de forma majoritària a universitats de Catalunya (més de la meitat) o de Madrid (d’un 10 a un 17 per cent, segons els anys).
La mobilitat interregional dels universitaris de les Balears que inicien la carrera presenta característiques ben diferenciades a cada illa; la majoria dels menorquins, per exemple, opten per anar-se a la Península. El curs 2005-2006 només el 45 per cent d’alumnes menorquins que havien de començar estudis universitaris ho feren a la UIB. Diferent és el cas de les altres illes: el 86 per cent de mallorquins i el 56 per cent d’eivissencs i formenterencs optaren per seguir els estudis superiors en un centre de la Universitat de les Illes Balears. No crec que ningú es sorprengui pel fet que la majoria dels menorquins i un percentatge considerable dels de les Pitiüses optin per anar-se’n a estudiar fora de les Balears; es pot trobar l’explicació en els tradicionals recels dels ciutadans de les illes més petites vers la classe política mallorquina o en fets més prosaics com ara que les despeses que ha de sufragar una família de les illes menors per mantenir un fill a Palma són gairebé les mateixes que si el fill o la filla viu a Madrid o Barcelona; no és difícil trobar bitllets d’avió per anar a aquestes capitals a preus menys escandalosos que els que costen els trajectes Palma-Maó o Palma-Eivissa.
Una dada important per entendre la mobilitat estudiantil és el fet que més de la meitat dels estudiants de les Balears que se’n van a fer una carrera fora segueixen uns estudis que no es poden cursar a la UIB: Belles Arts, Farmàcia i Medicina són les tres opcions que, any rere any, aglutinen més alumnes de les Balears a les universitats peninsulars. Un altre percentatge important se’n va a seguir estudis que a la UIB tenen dèficit de places. En resum: la majoria d’alumnes se’n va perquè aquí no pot cursar els estudis que voldrien. Seria convenient, però, analitzar de forma més acurada el fenomen de la mobilitat i, sobretot, destriar el perquè de la immigració estudiantil en aquells casos en què es podria seguir la carrera a la UIB. Potser tot això ho podria analitzar l’Agència de Qualitat Universitària de les Illes Balears, o l’Institut Balear d’Estadística, o el Consell Econòmic i Social, o el Consell Social o qualsevol altre dels múltiples i variats organismes del Govern o dels, per ara, tres consells insulars que entre tots mantenim. N’hi ha tants, d’organismes per conèixer com som, que tocaríem estar ben retratats. Però aquest és un altre tema.
(El Mundo / El Día de Baleares 21 juny 2006)
Les darreres dades sobre mobilitat interregional dels universitaris espanyols assenyalen que 29 de cada 100 universitaris amb residència habitual a les Balears estudien a la Península. Un percentatge molt considerable, només superat pels de Castella-la Manxa i la Rioja, el significat del qual es pot calibrar millor si es té en compte que la mobilitat interregional per al conjunt de l’Estat (les dades són del curs 2001-2002) només arriba al 8,37 per cent. En aquest elevat percentatge hi ha comptabilitzats tots els universitaris; tant els que comencen la carrera com els que segueixen un segon cicle, un postgrau o un doctorat. Hi ha poques dades més sobre aquest conjunt per poder afinar el perquè d’aquest nombre elevat. Però sí que sabem més coses sobre els que se’n van des del primer curs.
Sobre l’alumnat que ha fet el batxillerat a les Balears i inicia els estudis universitaris a la Península sabem, per exemple, que els darrers vuit anys acadèmics no ha baixat del 15 per cent, i que el que ara acaba ha arribat al 17,8 per cent. És a dir: dels 4.880 alumnes de les Balears que començaren estudis universitaris en el curs acadèmic que ara acaba, 872 ho feren en una universitat de la Península. També sabem que any rere any aquests estudiants se’n van de forma majoritària a universitats de Catalunya (més de la meitat) o de Madrid (d’un 10 a un 17 per cent, segons els anys).
La mobilitat interregional dels universitaris de les Balears que inicien la carrera presenta característiques ben diferenciades a cada illa; la majoria dels menorquins, per exemple, opten per anar-se a la Península. El curs 2005-2006 només el 45 per cent d’alumnes menorquins que havien de començar estudis universitaris ho feren a la UIB. Diferent és el cas de les altres illes: el 86 per cent de mallorquins i el 56 per cent d’eivissencs i formenterencs optaren per seguir els estudis superiors en un centre de la Universitat de les Illes Balears. No crec que ningú es sorprengui pel fet que la majoria dels menorquins i un percentatge considerable dels de les Pitiüses optin per anar-se’n a estudiar fora de les Balears; es pot trobar l’explicació en els tradicionals recels dels ciutadans de les illes més petites vers la classe política mallorquina o en fets més prosaics com ara que les despeses que ha de sufragar una família de les illes menors per mantenir un fill a Palma són gairebé les mateixes que si el fill o la filla viu a Madrid o Barcelona; no és difícil trobar bitllets d’avió per anar a aquestes capitals a preus menys escandalosos que els que costen els trajectes Palma-Maó o Palma-Eivissa.
Una dada important per entendre la mobilitat estudiantil és el fet que més de la meitat dels estudiants de les Balears que se’n van a fer una carrera fora segueixen uns estudis que no es poden cursar a la UIB: Belles Arts, Farmàcia i Medicina són les tres opcions que, any rere any, aglutinen més alumnes de les Balears a les universitats peninsulars. Un altre percentatge important se’n va a seguir estudis que a la UIB tenen dèficit de places. En resum: la majoria d’alumnes se’n va perquè aquí no pot cursar els estudis que voldrien. Seria convenient, però, analitzar de forma més acurada el fenomen de la mobilitat i, sobretot, destriar el perquè de la immigració estudiantil en aquells casos en què es podria seguir la carrera a la UIB. Potser tot això ho podria analitzar l’Agència de Qualitat Universitària de les Illes Balears, o l’Institut Balear d’Estadística, o el Consell Econòmic i Social, o el Consell Social o qualsevol altre dels múltiples i variats organismes del Govern o dels, per ara, tres consells insulars que entre tots mantenim. N’hi ha tants, d’organismes per conèixer com som, que tocaríem estar ben retratats. Però aquest és un altre tema.
(El Mundo / El Día de Baleares 21 juny 2006)
posted by Jaume Sureda Negre @ 21:15
1 Comments:
I'm impressed with your site, very nice graphics!
»
Publica un comentari a l'entrada
<< Home