(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

L’educació és un procés que no es regeix per un ordre lineal i sistemàtic. Es podria suposar, per exemple, que amb determinades pràctiques educatives en sortirà, segur, una persona assenyada. Podria ser, però, que el resultat fos un bandarra de primera categoria. També es podria creure que tot bon professional ha tengut un passat escolar excel·lent, que el seu èxit a la vida és una continuació, quan no una conseqüència, del seu pas triomfal per l’escola, l’institut o la facultat. L’experiència, però, mostra que les coses no són així i que els processos educatius estan regits per la incertesa.

Les evidències que d’alumnes mediocres, fins i tot d’alumnes de rendiment i comportament desastrós, n’han sortit persones ben educades és una manifestació més de la resistència de l’educació a les relacions lineals i previsibles. És mal de creure, per exemple, que un estudiant que durant el seu batxillerat només suspengué l’assignatura de Física pogués arribar a ser guardonat amb el premi Nobel d’aquesta matèria. Doncs aquest és el cas del professor Murray Gell-Mann, que va confessar que “les meves notes de Física foren les pitjors de tot el batxillerat i era l’única assignatura que m’havia anat malament” . Murray Gell-Mann és considerat un dels físics més destacats del segle XX i a l’any 1969 va rebre el premi Nobel –precisament pels seus estudis sobre la complexitat. Guglielmo Marconi, a qui també se li va concedir el Nobel de Física, en el seu cas a l’any 1909, va suspendre la prova d’accés a la Universitat.

Dissortadament la incertesa no afecta només els físics sinó que es reparteix entre tots els sectors professionals. Els professors de l’Institut on va estudiar Pío Baroja pensaven que aquell al·lot –que després arribaria tan amunt– era un poc curt: “En general, todos los profesores me tuvieron por corto de inteligencia”, ha deixat escrit l’insigne Baroja. El poeta Caballero Bonald confesa que “yo fui siempre un alumno instalado en la más decorosa medianía”. El drematurg Francisco Nieva que, entre altres guardons, té el Premio Príncipe de Asturias i el Premio Nacional de Literatura, ha contat que va canviar dues o tres vegades d’escola “y en una de ellas llegué a ser señaladamente “el último de la clase”. L’escriptor Jesús Pardo recorda que fou “un mal estudiante, disolventísimo elemento: ponía en tela de juicio cosas tan sagradas como el derecho de la Iglesia a condenar a muerte a los descreídos, y en una ocasión pregunté a qué venía el árbol genealógico de San José en uno de los Evangelios si Jesucristo no era hijo suyo”. César González-Ruano –de qui, per cert, l’editorial Renacimiento recentment n’ha reeditat les memòries– també confessa que va fer un batxillerat horrorós i que va aprovar pel pèls. El fílòsof Fernando Savater va acabar la carrera de forma poc brillant i en les dues assignatures més característiques de les Lletres, el llatí i el grec, era, amb les seves pròpies paraules “discretito tirando a malo”. Fernando Fernán-Gómez, l’excel·lent actor, ha confessat que “Casi siempre fui de los últimos de la clase, y muchos exámenes los aprobé por extrañas casualidades”. Però el cas més destacable pot ser el de Camilo José Cela, expulsat de no sé quants de col·legis i que confessà que no hauria aprovat mai el batxillerat si no hagués estat per les recomanacions d’un catedràtic amic del seu pare: “... de no ser por las mantenidas y reiteradas recomendaciones de don Enrique Barrigón González, presbítero, catedrático de latín, subdirector del instituto, gallego de la provincia de Pontevedra, a lo mejor de Orense, y correligionario de mi padre en el partido liberal conservador del Conde de Bugallal, es más que probable que no hubiera llegado nunca a ser bachiller, ni elemental siquiera”.

En podríem parlar molt, de la incertesa educativa. I esper poder-ho fer en properes ocasions. Ara només voldria destacar el fet que ja va bé que els resultats de l’educació sempre siguin dubtosos. Al cap i a la fi aquesta és una de les principals garanties de la llibertat. Pensem què seria de la Humanitat si els totalitaris de qualsevol signe haguessin pogut escrutar els secrets dels processos educatius i n’haguessin fet ús.