Exàmens i extravagàncies
Per als estudiants universitaris el mes de juny és una època de patiment; tant els qui seran compensats pels seus esforços com els qui veuran certificades les seves mancances de dedicació, voluntat o aptituds; tant uns com els altres hauran de passar pel mal glop que suposa sotmetre’s al judici dels professors. Juny és època d’examinar i de ser examinats, una situació que sovint genera extravagàncies. I no únicament per les respostes rares d’alumnes despistats o ignorants sinó també per la forma en què alguns professors encaren la tasca avaluadora.
Aprovar tothom és l’extravagància més tradicional d’alguns professors universitaris. Molts dels qui l’apliquen recorren a l’argument que va popularitzar el catedràtic de dret administratiu de la Universitat de Barcelona, el Dr. Pi i Sunyer: “Ja els suspendrà la vida”, era la seva màxima a l’hora de justificar l’aprovat general que atorgava any rere any als seus sortats deixebles. Fins fa poc crèiem que aquest comportament del professor Pi i Sunyer es fonamentava en sòlides conviccions filosòfiques i pedagògiques. Però no: com gairebé sempre, les raons són molt més prosaiques. I és que el professor Pi i Sunyer, que compaginava el seu càrrec de catedràtic amb el de secretari general de l’Ajuntament de Barcelona, se’n va dur un esglai de mort que el va fer decidir a no tornar suspendre ningú. El Dr. Pi i Sunyer era a l’ajuntament quan, en el mes d’octubre de 1934, les forces de l’exèrcit que sufocaven l’aixecament de l’esquerra entraren en el seu despatx. Al cap davant dels soldats hi havia un tinent que l’encanonà amb una pistola i li va dir: “Dr. Pi i Sunyer, a mi vostè m’ha examinat”. Amb la veu tremolosa va tenir el coratge de contestar-li: “¿I quina nota li vaig donar?”. “Va ser un notable”, respongué amb satisfacció el tinent. El Dr. Pi i Sunyer va pensar en les funestes conseqüències que hagués pogut tenir un suspès i decidí que, d’aleshores en endavant, i en previsió de futurs esdeveniment, tot serien aprovats.
Hi ha una modalitat més grollera d’aprovat general: la que es fonamenta en la pardaleria. Un dels casos documentats d’aquesta tipologia és la del professor, també de Dret, Clemente de Diego que ensenyà a la Universitat de Madrid. Aquest docent ni tan sols llegia els exàmens; però mantenia unes determinades formalitats. Francisco Ayala, que el tingué de professor, conta que per aprovar s’havia de contestar les preguntes però que bastava copiar qualsevol cosa, normalment un article del diari d’aquell dia que compraven els alumnes amb aquesta finalitat. Dues variants d’aquesta tipologia les explica l’escriptor García Posada: de la primera n’era autor el catedràtic de Llatí Agustín García Calvo quan ensenyava a la Universitat de Sevilla: deixava que els alumnes s’autoavaluessin. El de la segona era un catedràtic de Geografia que a l’examen final plantejava dues alternatives: els alumnes que volien un aprovat havien d’emplenar un foli escrivint el que volguessin sobre la lluna; els que volien notable o excel·lent havien de fer el mateix però, com deia el professor, en “pla científic”.
Si l’article pogués tenir més espai els explicaria detalls del cas d’un professor de la Facultat de Ciències de la Universitat de Saragossa que decidia la nota amb una partida de pilota basca. També els podria explicar el cas del professor Arana que, ho conta Josep Pla, suspenia indefectiblement els dos estudiants inscrits a la cua de la llista.
Hi ha estudis que pretenen demostrar que la professió docent cansa molt i que produeix trastorns psicològics d’intensitat diversa. Un servidor té la sort o la desgràcia d’haver treballat de cambrer abans que de professor. I puc assegurar-los que el que esgota de bon de veres el cos i l’esperit són les llargues hores dedicades a satisfer les demandes etíliques de guiris assolellats. Però sí que crec que ensenyar trastorna un poc el cap; si no fos així no s’explicarien tantes extravagàncies. I això que només els he contat algunes de les que hi ha constància escrita: si els parlés de les que se saben però que ningú no s’ha atrevit a escriure’n crec que coincidirien amb un servidor que els trastorns sovint són irreversibles.
Aprovar tothom és l’extravagància més tradicional d’alguns professors universitaris. Molts dels qui l’apliquen recorren a l’argument que va popularitzar el catedràtic de dret administratiu de la Universitat de Barcelona, el Dr. Pi i Sunyer: “Ja els suspendrà la vida”, era la seva màxima a l’hora de justificar l’aprovat general que atorgava any rere any als seus sortats deixebles. Fins fa poc crèiem que aquest comportament del professor Pi i Sunyer es fonamentava en sòlides conviccions filosòfiques i pedagògiques. Però no: com gairebé sempre, les raons són molt més prosaiques. I és que el professor Pi i Sunyer, que compaginava el seu càrrec de catedràtic amb el de secretari general de l’Ajuntament de Barcelona, se’n va dur un esglai de mort que el va fer decidir a no tornar suspendre ningú. El Dr. Pi i Sunyer era a l’ajuntament quan, en el mes d’octubre de 1934, les forces de l’exèrcit que sufocaven l’aixecament de l’esquerra entraren en el seu despatx. Al cap davant dels soldats hi havia un tinent que l’encanonà amb una pistola i li va dir: “Dr. Pi i Sunyer, a mi vostè m’ha examinat”. Amb la veu tremolosa va tenir el coratge de contestar-li: “¿I quina nota li vaig donar?”. “Va ser un notable”, respongué amb satisfacció el tinent. El Dr. Pi i Sunyer va pensar en les funestes conseqüències que hagués pogut tenir un suspès i decidí que, d’aleshores en endavant, i en previsió de futurs esdeveniment, tot serien aprovats.
Hi ha una modalitat més grollera d’aprovat general: la que es fonamenta en la pardaleria. Un dels casos documentats d’aquesta tipologia és la del professor, també de Dret, Clemente de Diego que ensenyà a la Universitat de Madrid. Aquest docent ni tan sols llegia els exàmens; però mantenia unes determinades formalitats. Francisco Ayala, que el tingué de professor, conta que per aprovar s’havia de contestar les preguntes però que bastava copiar qualsevol cosa, normalment un article del diari d’aquell dia que compraven els alumnes amb aquesta finalitat. Dues variants d’aquesta tipologia les explica l’escriptor García Posada: de la primera n’era autor el catedràtic de Llatí Agustín García Calvo quan ensenyava a la Universitat de Sevilla: deixava que els alumnes s’autoavaluessin. El de la segona era un catedràtic de Geografia que a l’examen final plantejava dues alternatives: els alumnes que volien un aprovat havien d’emplenar un foli escrivint el que volguessin sobre la lluna; els que volien notable o excel·lent havien de fer el mateix però, com deia el professor, en “pla científic”.
Si l’article pogués tenir més espai els explicaria detalls del cas d’un professor de la Facultat de Ciències de la Universitat de Saragossa que decidia la nota amb una partida de pilota basca. També els podria explicar el cas del professor Arana que, ho conta Josep Pla, suspenia indefectiblement els dos estudiants inscrits a la cua de la llista.
Hi ha estudis que pretenen demostrar que la professió docent cansa molt i que produeix trastorns psicològics d’intensitat diversa. Un servidor té la sort o la desgràcia d’haver treballat de cambrer abans que de professor. I puc assegurar-los que el que esgota de bon de veres el cos i l’esperit són les llargues hores dedicades a satisfer les demandes etíliques de guiris assolellats. Però sí que crec que ensenyar trastorna un poc el cap; si no fos així no s’explicarien tantes extravagàncies. I això que només els he contat algunes de les que hi ha constància escrita: si els parlés de les que se saben però que ningú no s’ha atrevit a escriure’n crec que coincidirien amb un servidor que els trastorns sovint són irreversibles.
El Mundo El Día de Baleares. 7 juliol 2006
posted by Jaume Sureda Negre @ 17:34
2 Comments:
What a great site, how do you build such a cool site, its excellent.
»
Meam si escrius qualque cosa de tant en quant
Publica un comentari a l'entrada
<< Home