(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

Un dels canvis més espectaculars que en els darrers anys s'ha produït en el camp de l'educació superior és el del paper de la dona. Recentment, la premsa recordava que a Espanya ja hi ha més dones que homes amb títol universitari, i que en el camp de la medicina el nombre de metgesses supera el de metges. Ja en el cens de 2001 es va posar de manifest que el percentatge de persones del sexe femení de la població espanyola de setze i més anys que tenia un títol universitari era superior que el del sexe masculí. En deu anys —entre 1991 i 2001— les dones amb titulació superior havien passat de representar el 6,8 al 13,'9 per cent, mentre que els homes havien passat del 8,3 al 13,2 per cent. Des d'aleshores ja es va poder dir que elles, les dones, estan més ben formades.

El canvi de rumb que s'està produint en la relació entre gènere i educació superior, una relació que tradicionalment s'ha caracteritzat per la discriminació més barroera del sexe femení, afecta, en major o menor intensitat, tot Europa. Les dones, a la fi, ja no són una minoria excepcional ni a les aules, ni als laboratoris universitaris, ni a gairebé cap professió; ans el contrari: en algunes àrees elles predominen.

Aquestes noticies, aquestes bones notícies, però, no haurien d’amagar paradoxes múltiples que indiquen que la discriminació de gènere persisteix, encara que amb formes més sibil·lines. Dels múltiples casos, en destacarem només un parell de ben propers: el 62,3 per cent del personal docent i investigador de la UIB són professors i el 37,7 per cent professores, mentre que, inversament, els alumnes representen el 41 per cent i les alumnes el 59 per cent . Les persones que ocupen el nivell de la jerarquia acadèmica màxim —els catedràtics d’Universitat— en un 80,2 per cent són homes; els deganats i les direccions d'escola estan ocupats en un 70 per cent per homes; dels disset departaments en què està estructurada la UIB, n'hi ha onze dirigits per homes i sis per dones; tots els rectors que hi ha hagut a la UIB han estat homes… Dissortadament, les paradoxes no són patrimoni de la UIB: dels vint-i-pocs caps de serveis de Son Dureta que he pogut comptabilitzar, només he trobat tres dones.

Malgrat els canvis que es van produint, encara no es pot cantar victòria; entre altres motius perquè sabem que la injustícia sempre i en totes les circumstàncies és acomodativa; amb gran facilitat canvia, s'adapta a les noves situacions i intenta passar desapercebuda. Barrar el pas de les dones a determinades disciplines i , sobretot, als llocs de decisió —amb les excuses que es vulgui— és una de les modalitats que adopta la marginació de gènere a principis del segle XXI. És probable que quan les generacions futures contemplin el temps que ara és el nostre present s'espantin amb la mateixa intensitat amb què ho fem nosaltres quan rememoram el passat no gaire llunyà en què els al·lots i les al·lotes no solament havien d'anar a escoles segregades, sinó que fins i tot les matèries i els continguts escolars eren diferents.

La injustícia és camaleònica i per això costa adonar-se de la seva existència. També per això, i fins i tot amb la més bona de les voluntats, és fàcil fer-se'n còmplices. Que les dones tinguin més formació i participin menys en les preses de decisió és una d'aquestes injustícies que ens sol passar desapercebuda i que molts, quan són capaços de veure-la, la solen justificar confonent el que són causes socials amb suposats determinismes naturals. Fins quan?