Els fonaments
En els darrers anys s’ha produït un augment espectacular de l’escolarització de la primera infància. El sector de l’educació infantil, el dels infants de 0 a 5 anys, està en expansió. I, com totes les coses que creixen, ho pot fer de forma vigorosa i sòlida o, al contrari, d’una manera dèbil i pusil·lànime. Créixer bé o malament depèn, en gran mesura, de la inversió de recursos públics en aquest sector i, també, del seguiment d’un model no tant assistencial com educatiu.
El creixement vigorós de l’educació infantil passa, irrefutablement, per una major aportació de recursos públics. Per trencar amb el tradicional abandó d’aquest sector –“ja se n’encarregaran les famílies”, ha estat la consigna que ha justificat la seva marginació– cal que la despesa pública en escolarització infantil augmenti considerablement, sobretot la destinada a l’etapa dels 0 als 2 anys. (Faig un parèntesi per recordar-los que l’educació infantil està estructurada en dos cicles: el primer va dels 0 als 2 anys i el segon dels 3 als 6. Ambdós cicles tenen caràcter voluntari i l’administració pública només es compromet que sigui gratuït el segon). És mal d’empassar que siguin els pares i les mares, independentment de la seva condició social i econòmica, els qui hagin de fer front al dispendi que suposa l’escolarització d’un fill o filla d’aquesta edat. Avui per avui costa més l’escolarització d’un infant de dos anys a una escoleta que la d’un adolescent de 18 a la Universitat. Els números ofenen el sentit comú; la matrícula d’un curs per estudiar de mestre a un centre privat de Mallorca costa, més o menys, uns 230 euros cada mes; mentre que trobar una escoleta privada per a un infant de dos anys per menys de 300 euros mensuals és gairebé impossible. I això amb l’agreujant que a Balears hi ha moltes places públiques per estudiar de mestre mentre que n’hi ha molt poques per escolaritzar un infant de dos anys en un centre públic.
Hi ha, efectivament, escassesa de places públiques per escolaritzar els més petits. Els mitjans de comunicació, dia sí i dia no, es fan ressò d’aquesta mancança. No fa molt, els diaris assenyalaven la descompensació entre l’oferta i la demanda de les escoletes de l’Ajuntament de Palma per al proper curs: 350 places per a 550 sol·licituds. També és recent la queixa desesperada de tretze famílies de Bunyola; els han dit que els seus fills s’han quedat sense plaça a l’escoleta municipal, i en el poble no hi ha centres privats; ¿com s’arreglaran en el proper curs? Perquè, aquesta és una altra, hi ha pocs ajuts per a les famílies que permetin trobar solucions particulars a casos com aquests. Un estudi recent aportava la dada vergonyosa que una família espanyola hauria de tenir 11 fills i una renda inferior a 9.000 euros per poder rebre les mateixes prestacions que una família alemanya amb dos fills i amb qualsevol renda familiar. Amb això ja està dit quasi tot.
Una segona condició per al bon creixement de l’educació infantil és considerar-la com una etapa que no és “pre” de res –s’ha de desterrar el qualificatiu de “preescolar” que reflecteix una concepció aliena a l’educació– una etapa que no té per finalitat “guardar” els infants –encara es parla de “guarderies”; com si els infants fossin objectes–. L’educació infantil és una etapa educativa que pot contribuir més que cap altra al bon desenvolupament dels infants. Assumir aquest principi implica apostar per escoles infantils d’abast territorial i no empresarial; implica regular el sector amb exigències de bones condicions dels centres i, sobretot, educadors ben formats.
És ben sabut que tota construcció edificada sobre fonaments dèbils és efímera. També és sabut que l’educació rebuda durant la primera infància constitueix el fonament per al bon desenvolupament integral de les persones. Si féssim cas del que és sabut no caldria passar pena pel bon creixement de l’educació infantil. Però el saber no sempre determina el comportament.
El creixement vigorós de l’educació infantil passa, irrefutablement, per una major aportació de recursos públics. Per trencar amb el tradicional abandó d’aquest sector –“ja se n’encarregaran les famílies”, ha estat la consigna que ha justificat la seva marginació– cal que la despesa pública en escolarització infantil augmenti considerablement, sobretot la destinada a l’etapa dels 0 als 2 anys. (Faig un parèntesi per recordar-los que l’educació infantil està estructurada en dos cicles: el primer va dels 0 als 2 anys i el segon dels 3 als 6. Ambdós cicles tenen caràcter voluntari i l’administració pública només es compromet que sigui gratuït el segon). És mal d’empassar que siguin els pares i les mares, independentment de la seva condició social i econòmica, els qui hagin de fer front al dispendi que suposa l’escolarització d’un fill o filla d’aquesta edat. Avui per avui costa més l’escolarització d’un infant de dos anys a una escoleta que la d’un adolescent de 18 a la Universitat. Els números ofenen el sentit comú; la matrícula d’un curs per estudiar de mestre a un centre privat de Mallorca costa, més o menys, uns 230 euros cada mes; mentre que trobar una escoleta privada per a un infant de dos anys per menys de 300 euros mensuals és gairebé impossible. I això amb l’agreujant que a Balears hi ha moltes places públiques per estudiar de mestre mentre que n’hi ha molt poques per escolaritzar un infant de dos anys en un centre públic.
Hi ha, efectivament, escassesa de places públiques per escolaritzar els més petits. Els mitjans de comunicació, dia sí i dia no, es fan ressò d’aquesta mancança. No fa molt, els diaris assenyalaven la descompensació entre l’oferta i la demanda de les escoletes de l’Ajuntament de Palma per al proper curs: 350 places per a 550 sol·licituds. També és recent la queixa desesperada de tretze famílies de Bunyola; els han dit que els seus fills s’han quedat sense plaça a l’escoleta municipal, i en el poble no hi ha centres privats; ¿com s’arreglaran en el proper curs? Perquè, aquesta és una altra, hi ha pocs ajuts per a les famílies que permetin trobar solucions particulars a casos com aquests. Un estudi recent aportava la dada vergonyosa que una família espanyola hauria de tenir 11 fills i una renda inferior a 9.000 euros per poder rebre les mateixes prestacions que una família alemanya amb dos fills i amb qualsevol renda familiar. Amb això ja està dit quasi tot.
Una segona condició per al bon creixement de l’educació infantil és considerar-la com una etapa que no és “pre” de res –s’ha de desterrar el qualificatiu de “preescolar” que reflecteix una concepció aliena a l’educació– una etapa que no té per finalitat “guardar” els infants –encara es parla de “guarderies”; com si els infants fossin objectes–. L’educació infantil és una etapa educativa que pot contribuir més que cap altra al bon desenvolupament dels infants. Assumir aquest principi implica apostar per escoles infantils d’abast territorial i no empresarial; implica regular el sector amb exigències de bones condicions dels centres i, sobretot, educadors ben formats.
És ben sabut que tota construcció edificada sobre fonaments dèbils és efímera. També és sabut que l’educació rebuda durant la primera infància constitueix el fonament per al bon desenvolupament integral de les persones. Si féssim cas del que és sabut no caldria passar pena pel bon creixement de l’educació infantil. Però el saber no sempre determina el comportament.
(El Mundo El Día de Baleares 19 juliol 2006)
posted by Jaume Sureda Negre @ 08:45
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home