dilluns, de juliol 31, 2006

Més escola i menys televisió

Fa molt poc, el Defensor del Pueblo va plantejar, una vegada més, la necessitat d’obrir un debat sobre la televisió i els menors. I és que no són bromes. Els al·lots i al·lotes de 4 a 12 anys ja passen més hores davant la televisió que a l’escola. Els joves d’aquesta edat dediquen 990 hores anuals a veure programes televisius, mentre que a l’escola n’hi passen 960. Per acabar-ho d’arrodonir, i per vergonya de molts pares i mares, de cada dia els infants consumeixen més programes que s’emeten a partir de les deu de la nit, fora d’això que en diuen horari protegit. S’ha calculat que a Espanya més de 156.000 nins i nines continuen veient la televisió a les dotze de la nit! La magnitud de la tragèdia educativa que hi ha darrera aquestes dades és espectacular.

Els models socials; és a dir: les formes de comportar-se, de ser i d’estar que es proposen a molts programes de televisió –i no només els que s’emeten en franges horàries en què es suposa que els programadors tenen esment que no hi hagi continguts que incitin a conductes antisocials– són esgarrifosos. ¿Cal recordar les gestes i valors dels herois socials que es promocionen en els programes televisius de més èxit? Amb la seva descripció es podria elaborar un manual sobre la mala ciutadania.

La formació de les generacions joves, l’orientació de la seva forma de veure i encarar la vida, depèn de cada dia més d’estructures alienes al sistema escolar. És a dir: el que es fa dins les escoles representa una proporció de cada vegada més petita en la configuració de la personalitat. El sistema escolar ha deixat de ser l’eix central de la formació. Això no vol dir, però, que l’escola hagi mort. Les prediccions de la mort de l’escola, que en la segona meitat del segle passat esdevingueren banderes de la progressia pedagògica, s’han quedat amb el que era previsible: una típica boutade pròpia de l’academicisme que viu de fer volar coloms. L’escola no ha mort; l’escola afecta menys perquè altres instàncies li han pres un espai i un temps que abans tenia gairebé en exclusivitat. Però mai com ara havia estat tan necessària la intervenció de l’escola.

Aquesta és una de les grans paradoxes de l’educació d’avui dia: la pèrdua de la prominència formativa de l’escola és proporcional a la necessitat que tenim d’intervenir en el marc de les aules; com més competència ha de suportar l’escola més necessària és la seva actuació. Així són les coses: xarxes de comunicació molt potents promocionen models socials que fins i tot els més afectats pel relativisme cultural qualificarien de deseducatius. I una vegada que aquestes estructures han actuat sobre els joves es demana a l’escola que arregli la malifeta.

És com si un caminant hagués de retrocedir cada vespre el que ha avançant de dia. De forma semblant es pretén que els professors contrarestin els efectes deseducatius que es produeixen a entorns no escolars. Potser seria més senzill que el caminant –que la societat– canviés de rumb.

El model és gairebé absurd: ja que una publicitat desbocada ha aconseguit popularitzar uns hàbits alimentaris que posen en perill la salut, les escoles s’han de marcar objectius d’educació per al consum. Ja que els joves es mouen en un medi en què es confon el bé i el mal, els professors han de tenir esment especial a educar en valors. Ja que la relació actual dels humans amb el medi ambient és insostenible, s’ha de fer educació ambiental. La llista dels “ja que” podria ser molt més llarga i sempre acabaria amb una nova responsabilitat traspassada a l’escola. ¿Entenen vostès millor la frustració professional que cada dia afecta amb més intensitat els ensenyants? ¿Entenen vostès perquè necessitam més escola i menys televisió?