dilluns, de juliol 31, 2006

La vocació és voluble

Gairebé el vint-i-cinc per cent de l’alumnat que en el proper mes d’octubre començarà els seus estudis universitaris a les Balears haurà de cursar una carrera que no ha triat com a primera opció. I és que lLa UIB, igual que totes les altres universitats públiques espanyoles, estableix un nombre limitat de places de nou ingrés a determinats estudis, generalment aquells amb més demanda, amb l’objectiu de garantir la qualitat de l’ensenyament a partir dels mitjans de què disposa. Pot, aquesta limitació, fer malbé els projectes professionals de l’alumnat que haurà de fer una carrera que no ha escollit com a primera opció? Es privarà amb aquesta limitació el desenvolupament d’unes suposades capacitats naturals orientant-les a professions per a l’exercici de les quals no es gaudeix de les capacitats necessàries? No ho crec: hi ha molts indicis per pensar que la inclinació natural per estudiar una carrera o una altra, si és que existeix, és quelcom poc consistent, mudable. I, sobretot, hi ha moltes dades per adonar-se que l’èxit professional no depèn – almenys totalment – d’haver estudiat la carrera per a la qual, en un moment determinat, es creia estar gairebé predestinat. Hi ha molts exemples que demostren que l’atzar, la casualitat i fins i tot el caprici tenen un paper important en els afers de la vocació i l’èxit professional.

Costa creure, per exemple, que un dels generals més distingits de la Segona Guerra Mundial i dues vegades president dels EUA – Dwight D. Eisenhower – comencés la carrera militar de forma fortuïta. Els casos de persones que seguiren per atzar els estudis en els quals després excel·liren són nombrosos. Oriol Bohigas es va decidir a estudiar arquitectura perquè el seu millor amic havia triat aquesta carrera. «La vocació –ha afirmat Bohigas – és conseqüència de l’exercici». Juan Carlos Izpisúa-Belmonte, un dels bioquímics actuals més importants, ha contat que la seva decisió d’estudiar ciències i no humanitats fou producte de l’atzar; Izpisúa-Belmonte es volia matricular a Filosofia i quan ja era al campus de la Universitat de València per complimentar els procediments administratius es va fixar en la cúpula d’un edifici que el va atreure poderosament «...hi vaig entrar, era la Facultat de Farmacia Farmàcia i m’hi vaig apuntar. Així que això de la vocació..».