(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

L’adaptació de les Universitats espanyoles a l’espai europeu s’ha fet tan malament, de forma tan barroera, que s’ha aconseguit que un projecte amb objectius difícilment objectables sigui, a ulls d’una part important de la comunitat universitària, un mecanisme per a la mercantilització i la privatització de l’ensenyament superior. La desinformació, però, ja fa temps que ha infectat altres sectors que no són només els universitaris. El professor Miquel Rayó, que realitza activitats informatives en col·legis i instituts de Balears, està astorat del que sent: molts pares, mares, alumnes i professors estan ben convençuts que a la Universitat, a causa d’aquest procés, comandaran les empreses, que hi haurà menys beques, que serà impossible compaginar l’estudi amb el treball i, fins i tot, que les diplomatures actuals no serviran de res. Hi ha per llogar-hi cadiretes!
La culpa d’aquesta desinformació no és atribuïble només a grups radicalitzats que han trobat en el procés de Bolonya un excel·lent banderí d’enganxament contra el sistema. Ells, amb la seva demagògia, han contribuït a la desinformació; la part grossa de la malifeta, però, no és obra seva; no són tan bons ni feiners com per aconseguir un èxit tan espectacular.
El desgavell al qual assistim és, sobretot, obra dels responsables polítics que enllestiren, ja fa 10 anys, el procés d’implantació del model universitari derivat de la Declaració de Bolonya sense preveure cap mecanisme de participació de la comunitat universitària. Qui va decidir els canvis ni tan sols es va preocupar de proporcionar informació que, com és ben sabut, constitueix la condició més elemental per aconseguir la implicació social en qualsevol projecte. Uns tres-cents professors universitaris ho signaren fa dues setmanes en un manifest de protesta: "El procés de Bolonya és una imposició que no ha comptat ni amb els qui hi estam directament implicats”. I així s’ha arribat al monumental desgavell informatiu actual. Ara, tard, a corre-cuita, s’ha començat a posar en marxa mecanismes informatius: la Ministra fa declaracions a dret i a tort, s’han posat en marxa pàgines web... Millor tard que no mai.
Arribats a aquest punt, quan a les Universitats i a la societat regna una confusió com no s’havia vist mai, la tasca dels qui tenen la responsabilitat de gestionar la Universitat s’ha engrandit. Ara ja no basta amb compensar les mancances d’informació i participació que ha acompanyat tot el procés. A més d’això, ara s’ha d’assegurar que les millores que es prometen siguin reals. S’ha de garantir, per exemple, que l’alumnat comprovi que el canvi, en la forma d’ensenyar i aprendre que es vol introduir amb la reforma, no és una quimera. S’han de garantir, per exemple, vies que permetin compaginar el poder treballar amb l’estudi. Res d’això no surt de franc. La rectora Montserrat Casas ha manifestat que la UIB necessita dos milions d’euros anuals durant els propers quatre anys per tal de posar en marxa amb garanties d’èxit els canvis que implica Bolonya. Es diu que només n’ha aconseguit 680.000. Dissortadament, no seria aquesta la primera reforma educativa fracassada per manca de recursos.