dilluns, d’abril 20, 2009

Quina és la fórmula?


A principis de mes, la premsa es va fer ressò d’un document del Consejo de Universidades sobre el finançament de l’ensenyament superior a Espanya. Recalcava, l’informe, la gran diferència entre els recursos econòmics que unes i altres Comunitats autònomes destinen a l’ensenyament superior. Navarra, la Comunitat que inverteix més euros per alumne, destina a la formació de cada un dels seus universitaris gairebé el doble que Extremadura, l’Autonomia amb una menor inversió per estudiant. En aquest rànquing, Balears ocupa la cinquena posició.... començant, però, per la cua. A Balears es destinen –segons les xifres de l’any 2006– uns 5.661 euros per universitari, mentre que la mitjana del conjunt de l’Estat és de 6.192. Som, doncs, entre aquelles Comunitats que, urgentment, haurien de cercar fórmules per tal de capgirar una situació difícilment sostenible. Això, evidentment, si es creu en els beneficis socials i econòmics de la formació.

Gustav Mahler, apel·lant a les conductes coherents, deia que només hi ha una educació, i és l’exemple. Si fem cas a Mahler i ens fixam en els fets i no en la retòrica haurem de convenir que, històricament, a Balears l’educació mai no ha constituït una prioritat col·lectiva; ni de la classe política ni de l’anomenada societat civil. Alguns indicis com, per exemple, el tímids augments dels pressupost destinats al sistema educatiu semblen enunciar canvis. Tot plegat, però, no desdiu que un dels trets característics del desenvolupament de la nostra autonomia hagi estat, precisament, la despreocupació per l’ensenyament. I així hem arribat on ara som: a una situació on la majoria d’indicadors –com ara el que assenyala el finançament per alumne universitari– marquen números vermells.

Més que una anècdota és una metàfora sobre la nostra personalitat col·lectiva. Surts al carrer, o obris els diaris, i topes amb els missatges d’una campanya publicitària d’IB3 que ens diu que ells tenen “sa fórmula”. El possible malentès dura poc; ràpidament te n’adones de què parlen i saps que, efectivament, no estan en possessió de cap solució per a res que sigui important. Però, això sí, demostren la seva capacitat de poder fer dispendis a l’hora de captar espectadors. No en trobareu cap de campanya publicitària orientada a animar els joves a estudiar. I no perquè no estiguem més mancats d’estudiants que no d’espectadors. Els gestors del sistema educatiu, però, no gaudeixen dels recursos necessaris per a aquests menesters. Ho he dit en altres ocasions: el dia que, fent números, vaig concloure que la nostra Comunitat dedicava gairebé la mateixa quantitat de doblers a la televisió autonòmica que a l’ensenyament superior vaig adonar-me d’una cosa que hauria d’haver sabut de sempre: que la nostra autonomia té, també, moltes cares perverses.

Una bona fórmula per solucionar el mal finançament de la nostra Universitat consistiria a dedicar a l’ensenyament superior els recursos que ara manegen els qui diuen que tenen “sa fórmula” Una idea tan ingènuament engrescadora com poc probable de veure-la realitzada. Entre altres coses perquè, crec, en això d’IB3 no s’ha recuperat del tot el seny que es va perdre en temps de Jaume Matas.