(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

Als professors universitaris ens jubilen, vulguem o no, als setanta anys. L’edat i no els seus efectes és la mesura. Hi ha professors que als seixanta ja han exhaurit tota la seva capacitat professoral i han de seguir fent com si ensenyessin alguna cosa. Altres arriben als setanta carburant a la perfecció i, inexorablement, han de passar a la condició de professor jubilat. La figura del professor emèrit possibilita que els jubilats puguin prorrogar durant dos períodes, de dos anys cada un, la seva vinculació amb la Universitat. Roman Piña es va jubilar ara fa dos anys i era, fins fa quatre dies, professor emèrit. Tenia la possibilitats de continuar dos anys més en aquesta condició. Però li barraren el pas.
Els estatuts de la UIB assenyalen que els professors que es contractin com emèrit han d’haver prestat serveis destacats a la Universitat. Per altra banda, els reglaments també diuen que han de ser professors que tenguin un historial contrastat de recerca. Fa dos anys, el Departament de Dret Públic constatà que el professor Piña complia aquestes condicions i el va proposar al Consell de Govern, que és l’òrgan que té la darrera paraula, com a professor emèrit. Hi va haver fumata blanca. Ara tocava renovar el contracte dos anys més, els darrers, i es va tornar reproduir el procediment. El Departament proposà la seva contractació. Aquesta vegada, però, del Consell de Govern en sortí fumata negra.
M’agradaria compartir l’opinió dels que creuen que aquesta decisió s’explica des d’una suposada politització de la UIB. M’agradaria perquè així, almenys, hi detectaria una lògica que, encara que rebutjable, es podria considerar intel·ligent. Segons aquesta interpretació, el professor Piña hauria estat castigat per la seva destacada militància a la dreta mallorquina. És una mala explicació; les claus són altres. El professor Piña ha estat víctima de les malvolences d’alguns membres de la seva Facultat i, també, d’una certa desídia del Rectorat. Qui representava el seu Departament al Consell de Govern no només no va defensar la proposta de la renovació –que era el que havia decidit el Departament– sinó que la seva intervenció va enfonsar tota possibilitat d’un sí. L’equip rectoral, per la seva banda, no va controlar una situació que mai no els havia d’haver escapat de les mans. A no ser, és clar (i no ho crec) que volgués que passes el que va passar.
S’ha humiliat un profesor de forma gratuita i s’ha contribuït a difondre la imatge d’una UIB sectària. Amb altres paraules: s’ha fet mal a un vell docent i a la propia Universitat. El que hauria costat mantenir contractat dos anys més el professor Piña és pecata minuta devora el que costarà esborrar la imatge d’una UIB sectària. Em sap greu la decisió presa per la meva universitat. Em costa capir decisions poc intel·ligents. La meva incomprensió es transforma en rebuig quan el poc seny s’acompanya de malvolença. I, la veritat, no deixar que Roman Piña esgotés els dos anys que li quedaven com a professor emèrit és una decisió presa amb més visceralitat que amb vivor. Quin poc món!