Contribucions de la Universitat
Aquesta setmana tenia previst escriure sobre la rendibilitat econòmica de les universitats. L’Instituto Valenciano de Investigaciones Económicas ha calculat que les universitats públiques d’aquella comunitat retornen a la societat uns 1’35 euros per cada un que se n’hi inverteix. Bon negoci. Però he canviat d’opinió i he decidit referir-me a un altre tema. Les darreres sotragades bé justifiquen que faci una excepció a la norma autoimposada de no escriure guiat pels dictats de la vida política. Avui en parlaré, de la nostra malmesa vida pública. I ho faré tractant, encara que sigui amb traç gruixut, del paper de la universitat en la lluita contra la corrupció, aquesta maleïda plaga que podreix partits, institucions i, esment, empreses.
Vagi per endavant la síntesi del que pens: la comunitat universitària (fixau-vos que no em referesc a les autoritats acadèmiques sinó a tots els membres de la comunitat universitària, especialment al professorat) ha mantingut i manté un silenci, segons el meu parer incomprensible, davant una situació que envileix la nostra Comunitat. La contribució de la Universitat de les Illes Balears per desterrar la corrupció de la vida política és nul·la; no s’ha fet res de res, des de la UIB, per encarar la infàmia que ens capola. Alguns pensaran que això, no fer res, és precisament el que toca, que el professorat universitari s’ha de dedicar a conrear el seu camp de coneixement i que les batalles ètiques, si és que algú hi vol participar, s’han de disputar en altres àmbits. No hi estic d’acord: traspassades determinades fronteres ningú –i molt menys la suposada intelligentia– es pot mantenir neutral; els professors, més que altres col·lectius, tenen un plus en el deure de denunciar i fer despertar les consciències.
A Balears, en la gestió dels afers públics, no tan sols s’han traspassat les fronteres del que és tolerable sinó que s’han esborrat els límits entre el bé i el mal. Ja em diran vostès a quin altre indret (a Marbella?, a Sicília?) es donen espectacles tan denigrants. Observar en el saló d`actes del Consell, o a la capella gòtica del Consolat, els retrats d’alguns dels qui han presidit les institucions autonòmiques i no sentir vergonya aliena és gairebé impossible.
La vergonya per la vilesa de la nostra política sembla un sentiment poc experimentat per la intelligentia universitària balear. Ningú no diu ni pruna. És aquest un silenci que m’ha fet recordar Tomassi di Lampedusa quan fa dir a Fabrizio Salina que “el son és el que volen els sicilians i per això sempre odiaran qui els vulgui despertar”. Doncs bé; la comunitat universitària parla molt, molt fluix, com si hi hagués por de despertar algú. Potser pel record de contribucions passades, encara hi ha qui considera els universitaris persones crítiques; amb capacitat d’ajudar a despertar consciències endormiscades. Si seguim així, el més just serà parlar de personatges peculiars i acomodats; potser aprofitats. Tenim sort que ningú no es dediqui a comptabilitzar la contribució de la nostra Universitat a la regeneració ètica de la vida política de Balears; els resultats serien, són, catastròfics. En el campus tothom procura no fer renou.
Vagi per endavant la síntesi del que pens: la comunitat universitària (fixau-vos que no em referesc a les autoritats acadèmiques sinó a tots els membres de la comunitat universitària, especialment al professorat) ha mantingut i manté un silenci, segons el meu parer incomprensible, davant una situació que envileix la nostra Comunitat. La contribució de la Universitat de les Illes Balears per desterrar la corrupció de la vida política és nul·la; no s’ha fet res de res, des de la UIB, per encarar la infàmia que ens capola. Alguns pensaran que això, no fer res, és precisament el que toca, que el professorat universitari s’ha de dedicar a conrear el seu camp de coneixement i que les batalles ètiques, si és que algú hi vol participar, s’han de disputar en altres àmbits. No hi estic d’acord: traspassades determinades fronteres ningú –i molt menys la suposada intelligentia– es pot mantenir neutral; els professors, més que altres col·lectius, tenen un plus en el deure de denunciar i fer despertar les consciències.
A Balears, en la gestió dels afers públics, no tan sols s’han traspassat les fronteres del que és tolerable sinó que s’han esborrat els límits entre el bé i el mal. Ja em diran vostès a quin altre indret (a Marbella?, a Sicília?) es donen espectacles tan denigrants. Observar en el saló d`actes del Consell, o a la capella gòtica del Consolat, els retrats d’alguns dels qui han presidit les institucions autonòmiques i no sentir vergonya aliena és gairebé impossible.
La vergonya per la vilesa de la nostra política sembla un sentiment poc experimentat per la intelligentia universitària balear. Ningú no diu ni pruna. És aquest un silenci que m’ha fet recordar Tomassi di Lampedusa quan fa dir a Fabrizio Salina que “el son és el que volen els sicilians i per això sempre odiaran qui els vulgui despertar”. Doncs bé; la comunitat universitària parla molt, molt fluix, com si hi hagués por de despertar algú. Potser pel record de contribucions passades, encara hi ha qui considera els universitaris persones crítiques; amb capacitat d’ajudar a despertar consciències endormiscades. Si seguim així, el més just serà parlar de personatges peculiars i acomodats; potser aprofitats. Tenim sort que ningú no es dediqui a comptabilitzar la contribució de la nostra Universitat a la regeneració ètica de la vida política de Balears; els resultats serien, són, catastròfics. En el campus tothom procura no fer renou.
posted by Jaume Sureda Negre @ 14:05
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home