(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

Sempre que he tingut ocasió he manifestat la meva valoració positiva de la reforma universitària etiquetada amb el nom de Procés de Bolonya. He de confessar, però, que a mesura que veig com es posen en marxa les reformes la meva convicció es romp a marxes forçades.

La primera esquerda al meu convenciment de la bondat del pla de Bolonya (o del que ens venen que és Bolonya) fou provocada per les orientacions que es varen haver de seguir a l’hora d’elaborar els plans d’estudis de les noves carreres. El que fou important, a l’hora de decidir el que s’havia d’incloure en cada pla d’estudis, no consistí a assegurar la presència de les disciplines fonamentals. Es va crear un nou tòtem universitari –les competències!– i en el seu entorn, per a cada estudi, seguint uns procediments burocratitzats centrats sobretot en formulismes, es desenvoluparen matèries, disciplines i assignatures. Per a més inri, no es va introduir cap mesura per evitar els vicis endogàmics que, de sempre i com tantes altres institucions, pateix la Universitat.

El model didàctic adoptat per programar la docència ha provocat la meva segona caiguda de l’ase. No entenc per quines estranyes raons s’ha decidit aplicar a l’ensenyament universitari la lògica d’un model tecnocràtic de l’ensenyament que no sap res d’imaginació, creativitat o reflexió i molt d’ordre, control i repetició. Obliguen els professors a fer uns programes de les assignatures seguint una orientació burocratitzada de l’ensenyament que, segons el meu parer, és del tot inapropiada i inútil. D’antuvi, els docents han de preveure què faran dia a dia i hora o hora. Com si ensenyar fos com acoblar un cotxe (aquí un punt de soldadura, aquí un cargol); com si es volgués aplicar a l’ensenyament el sistema de producció industrial. I això en nom de la modernitat. “Coses dels pedagogs”, diuen molts professors. “Coses de mals pedagogs”, pensa un servidor.

Pretendre que la pràctica didàctica segueixi un model tecnocràtic propi del productivisme industrial és un error. Organitzar el treball docent a partir d’un pretès plantejament científic que ho cronometra i programa tot és, ni més ni menys, una bajanada. I esment que no hem acabat: per arribar a l’apoteosi de la burocratització –que és cap on anam– ara falta crear els organismes controladors (serveis, comissions i més comissions) que fiscalitzin que el docent posa la soldadura quan toca i el cargol en el seu lloc.

És ben hora de dir basta a aquests escandalós model que transforma els professors en màquines expedidores i els alumnes en clients. Només els rectors i les rectores tenen en les seves mans aturar la rendició de la Universitat espanyola a un model didàctic propi del productivisme industrial. Això que es fa, que quedi clar, no és Pedagogia. Almenys no és bona Pedagogia. Crec que tampoc és Bolonya. Quan contes a col·legues d’universitats estrangeres el model de planificació didàctica que aquí s’està adoptant queden astorats.

El que he dit: l’apoteosi de la burocratització. La mort de l’esperit universitari.