dilluns, d’octubre 19, 2009

Pressuposts i Universitat


La revista Times Higher Education ha publicat l’edició de 2009 del seu ja tradicional rànquing de les millors universitats del món. Els britànics estan satisfets amb els resultats obtinguts. Entre les dos-centes millors universitats n’hi ha vint-i-nou del Regne Unit; són els segons de la llista, només superats pels EEUU que l’encapçala amb 54 institucions universitàries. De la llista d’enguany, però, han caigut 4 universitats nord-americanes que apareixien en el rànquing de l’any passat. A més del bon paper dels centres britànics i de la pèrdua de posicions dels nord-americans, els observadors han destacat l’impuls de les universitats asiàtiques. Hong Kong i el Japó han aconseguit augmentar el nombre de les seves universitats en el “top 200” (han passat de 4 a 5 i de 10 a 11) mentre que Xina, Corea del Sud, la Índia o Singapur mantenen les posicions de l’any passat. La situació d’Espanya ha variat poc: a la llista només hi apareix la Universitat de Barcelona, situada en la posició 171 (ha millorat; l’any passat era a la 186).

Els factors pels quals alguns països aconsegueixen situar les seves universitats a la llista de les millors són diversos, alguns fins i tot espuris; ser de l’entorn cultural anglosaxó –és una objecció que molts fan al rànquing del Times Higher Education– augmenta les possibilitats de ser-hi. Més enllà d’aquesta esbiaixada, hi ha dos factors decisius per aparèixer a la llista de les millors universitats del món. El primer consisteix a seguir un model d’universitat oberta a l’exterior, orientada a l’excel·lència i no preocupada només per donar resposta a les exigències culturals i del mercat de l’entorn més proper. La segona condició per sortir en el rànquing consisteix a fer una inversió econòmica forta, decidida i sostinguda en ensenyament superior i recerca. Aquests són els factors que, segons molts analistes, expliquen tant l’impuls de les universitats asiàtiques com la posició de les universitats britàniques o la baixada de les americanes. També serveixen per entendre la posició de les espanyoles.

La lliga de les millors universitats del món no és, per ara, la que juga la Universitat de les Illes Balears (UIB); ens agradi o no, la seva competició és d’àmbit diguem-ne regional. La UIB competeix amb les altres universitats espanyoles per aconseguir situar-se entre les millors de l’Estat i així poder ascendir a la competició internacional. Les lliçons que es desprenen del rànquing del Times Higher Education poden servir per no perdre’s pel camí. Convé tenir present l’ensenyança que mostra que per ser alguna cosa a l’àmbit internacional cal que la universitat, tot i el seu compromís amb l’entorn més pròxim, miri més enllà i es centri en allò que sap fer millor i que la pot personalitzar. La segona lliçó és encara més clara i entenedora: res no és possible si no es disposa de recursos suficients.

Ara que la crisi amenaça les partides dedicades a recerca i a ensenyament superior convé tenir present aquestes ensenyances. Qui ha de decidir sobre els pressupostos de Balears hauria de recordar que una passa mal donada pot conduir la UIB a tercera regional.

posted by Jaume Sureda Negre @ 20:29