(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

Tot i el risc de fer-me pesat, tornaré parlar de rànquings de les universitats espanyoles i de la posició que hi ocupa la Universitat de les Illes Balears (UIB). La dèria de classificar les institucions educatives no m’entusiasma. Sobretot perquè crec que les mirades economicistes sobre l’educació –i els rànquings en són una– poden tenir resultats perversos si no es complementen amb altres enfocaments. Però també crec que no convé menystenir aquests llistats; han fet forat i de cada dia tenen un major protagonisme a l’hora de conformar la imatge pública de les Universitats.

En els darrers mesos s’han publicat dues classificacions sobre la recerca i la docència de les universitats espanyoles. Una realitzada per la Fundación CYD i l’altra per l’Instituto de Anàlisis Industrial y Financiero de la Universidad Complutense. En ambdós treballs es fa un diagnòstic molt semblant de la UIB: va bé, fins i tot molt bé, en el camp de la recerca però la seva qualitat docent és mediocre. En aquest àmbit, el de l’ensenyament, la UIB ocupa, en un dels rànquings, la posició 49 d’un total de 69. A l’altre es situa en el lloc 38 d’un total de 46. Mala posició. Per sort, però, la majoria d’indicadors que ens situen de cuers són fàcilment reversibles.

Es considera que la docència de la UIB no és bona a causa de la pèssima situació dels espais bibliotecaris (la pitjor de les universitats espanyoles), l’escassa despesa corrent per estudiant i l’excessiu nombre d’estudiants per professor. Altres indicadors, com ara el poc nombre d’alumnes d’altres províncies o les escasses tesis produïdes (dos índexs en els quals la UIB està malament) responen, en gran mesura, a la idiosincràsia de Balears i es poden reorientar amb algunes de les mesures que la UIB ja ha posat en marxa. L’escassesa de recursos posats a disposició de la Universitat, i no un suposat mal fer, és la causa fonamental que la UIB aparegui a la cua de les classificacions referides a la docència.

Ens agradi o no, el prestigi de les Universitats també es conforma a partir de les classificacions que pretenen assenyalar on s’ensenya i on s’investiga millor o pitjor. Resultats d’estudis anuals com el de la Fundación CYD ajuden, de forma decisiva, a configurar la seva imatge. Més que malparlar dels rànquings universitaris i de la feblesa d’alguns dels indicadors emprats convé tenir present les dades que aporten i, si cal, reorientar les polítiques. Les darreres classificacions ens diuen que la suposada mediocritat de la docència de la UIB (i també la mala posició en alguns indicadors de recerca) és un problema atribuïble més a l’escassesa de recursos que no al mal funcionament de la institució. Hauria anat bé que els parlamentaris que instaren el Govern a implantar nous estudis a la UIB haguessin analitzat el retrat que aquests rànquings ofereixen de la nostra Universitat. Potser haurien ampliat l’abast, i fins i tot l’orientació, de les seves demandes.