(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

P. G. Wodehouse deia que hi ha tres condicions que faciliten l’escriptura d’unes bones memòries: tenir un pare excèntric, haver passat per una infància miserable i, finalment, tenir un pèssim record del pas per l’escola. Qui ha transitat per aquestes tres situacions, deia el gran mestre de l’humor anglès, gaudeix d’una experiència excel·lent per enllestir la seva autobiografia. Tenia raó Wodehouse: no proporciona el mateix material literari haver tingut un pare empleat de banca o un atracador de bancs. Tampoc no gaudeix dels mateixos arsenals per a la literatura (ni per a altres coses més peremptòries) qui s’ha criat a Son Banya que qui ho ha fet a Son Vida. Tampoc no és el mateix haver anat a escola amb uns bons docents que haver patit professors carabassots.
N’hi ha molts, de pares i mares excèntrics. Encara hi ha més entorns miserables. Però, si fem cas a la literatura autobiogràfica, les males experiències escolars són encara més freqüents. Els mals tràngols provocats per professors banastres queden reflectits en els adjectius que alguns ex-alumnes els dediquen en les seves memòries: calamitosos, insignificants, fatus i sàdics (segons Martínez Sarrión); nul·litats pedagògiques (segons el parer de Ramon Folch); pedants i mediocres (en paraules de Josep Pla); professionals cínics, científics avinagrats i veritables gàngsters (així els veia Carlos Barral); impressionants mitjanies, pobres homes i pedagogs nuls (segons el parer de Salvador Paniker); inquisidors de nins, policies de la infància, gendarmes de la innocència, guardians del desamor, fariseus antievangèlics (en paraules de García-Posada). El mallorquí Joan Ferrer, impactat pel seu pas per l’escola dels jesuïtes, va arribar al convenciment que “...els qui tenien una intel·ligència mitjana eren rebutjats per a entrar a l’ordre (...) la majoria dels qui vaig conèixer eren uns bàmbols”. Brossa va dir que el seu pas per l’escola dels Josepets li va deixar “la petjada pròpia d’un malson”.
No sé per què, però quan m’he proposat escriure sobre l’inici d’un nou curs acadèmic he pensat en la memòria i no en l’abandonament escolar, els ordinadors a les aules o altres temes que, amb seguretat, ocuparan l’escàs debat públic sobre l’educació. La tornada d’alumnes i professors al tall m’ha fet venir al cap la pregunta de si aquells infants i joves que ara inicien el curs tindran un record escolar millor que el de les generacions anteriors. Dissortadament ni vostè ni un servidor hi serem per poder-ho comprovar. En tot cas ja aniria bé que fossin escassos els autors futurs de literatura autobiogràfica que gaudissin de les facilitats a què feia referència Wodehouse. Vull creure que els joves que en aquest mes inicien un nou curs podran gaudir d’una escola, d’un institut o d’una facultat que no ofegarà el seu enteniment ni la seva personalitat. No sé si ho aconseguirem. No sé si en el futur, a l’hora de rememorar el pas per l’escola, ja no hi haurà qui reclami la oportunitat de retrobar-se amb alguns dels seus professors per poder (amb perdó) “picar a cops de martell els seus cullons”. Això és el que reclamava Terenci Moix. Coses del passat?