dissabte, d’octubre 03, 2009

Comandar menys que un director d’escola.


L’advocat i professor Jose María Lafuente no acceptà presidir el RCD Mallorca perquè la propietat del club no li concedia el suficient poder executiu. La notícia va ocupar moltes pàgines dels diaris. Cap professor ha volgut optar a la direcció d’uns seixanta centres educatius públics de Balears i la notícia ha passat gairebé desapercebuda. Ja sabíem que el futbol és molt més important que l’educació. No en calia un nou recordatori. No continuaré, doncs, amb les comparacions entre l’esport i l’escola; no hi ha balança que suporti una desproporció tan grossa. Comentaré, però, les circumstàncies que fan que el professorat fugi de la direcció dels seus centres com qui escapa de la pesta.

Hi ha pocs voluntaris per dirigir les escoles públiques perquè els professors detesten haver d’actuar com a mur de contenció de les demandes, suggeriments i queixes dels alumnes, dels pares, del professorat i del personal del centre. Tampoc no els agrada fer de corretja de transmissió de les nombroses, i a vegades contradictòries, ordres o instruccions que emanen de l’administració educativa. I aquests són, en les circumstàncies actuals, els papers principals que els fan jugar. Els directors no tenen capacitat de decisió en pràcticament res que sigui important; estan enmig d’una cruïlla d’indefinició entre la burocràcia de la Conselleria i les demandes de la comunitat escolar. El grau d’autonomia dels centres públics és gairebé nul. Des del moment en què les escoles i instituts no tenen res a dir en la selecció, el control i l’avaluació del seu personal tota la tasca directiva es transforma en un formulisme estèril. Per fer aquest paper es paga poc: la diferència percentual entre el sou màxim d’un director i el d’un professor a Espanya no arriba al 20% (a Finlàndia és del 40%). Si a tot això s’hi afegeix, per una banda, la inseguretat jurídica a la qual es veu exposat qui ostenta la direcció dels centres i, per altra banda, l’escassesa de mitjans de què disposen les escoles s’entén encara millor per què de cada dia són menys els professors que volen ser directors.

L’absència de voluntaris per dirigir les escoles públiques és un símptoma irrefutable de la necessitat de canviar el model. Espanya és un dels pocs països que tenen un sistema d’elecció de directors d’escoles públiques basat més en l’assemblearisme que en la professionalització. Cap on partir? Per a uns la solució (jo crec que van errats) és “democratitzar” encara més el sistema d’elecció de directors; han de ser –diuen els partidaris d’aquesta via– les persones que treballen en cada centre les que han de decidir qui ha de fer de director. Per a d’altres es tracta de professionalitzar la direcció, fent-la menys depenent dels interessos de cada claustre, amb competències clares i en el marc d’una veritable autonomia dels centres.

Convindria fer alguna cosa. De cada dia són més els sectors socials que deserten d’una escola –la pública– que, tot i tenir els professionals millors formats i pagats, és víctima d’un sistema de gestió que, es miri per on es miri, presenta greus disfuncions.