Herbicida en el viver
Les persones joves amb estudis superiors constitueixen el principal viver
de talent d’una comunitat. En els darrers deu anys, aquest viver mundial ha
augmentat de forma considerable amb una aportació cada vegada més important
dels països emergents. Diuen els analistes que, si es manté la tendència actual,
en el 2020 la proporció de titulats originaris d’Àfrica de Sud, Aràbia Saudita,
Argentina, Brasil, Xina, Federació Russa, Índia i Indonèsia superarà en gairebé
el 40% la de tots els països de l’OCDE. Dit amb altres paraules: el talent, com
tantes altres coses, es desplaça d’unes zones geogràfiques a altres.
La Unió Europea pretén que d’aquí al 2020 el percentatge de joves amb
estudis terciaris a cada país de la Unió sigui del 40%. Espanya ja ha superat
aquest punt de referència. Però amb unes xifres molt divergents entre
Comunitats; a Balears, per exemple, fa dos anys que el percentatge només era
del 25’6% mentre que en el País Basc arribava al 60%. Sigui com sigui, ara s’ha
decidit tirar herbicida al nostre viver de talent. Tenen la coartada de les
xifres per intentar justificar-ho. Serien creïbles si l’herbicida emprat fos un
altre. Però l’increment de les taxes i la disminució de les beques –els dos components
principals del nostre especial herbicida– no eliminarà del viver les persones
poc talentoses sinó les d’origen social modest. Està tot molt clar.
El Manual
Per afrontar la
recessió econòmica, també aquí se segueix amb l’educació un patró que ja s’ha
experimentat en altres indrets. Es comença per retallar les activitats
extraescolars, se segueix amb la reducció del pressupost per a despeses de manteniment
i compres i, finalment, es recorre a accions més contundents com l’increment
del nombre d’alumnes per aula i la reducció del nombre de professors. A casa
nostra, ja hem arribat a aquesta etapa d’ampliació de la ràtio alumnes/aula i a
la reducció de les plantilles. Tot plegat, una política de manual que serveix
per poder equilibrar els balanços econòmics.
Sí, potser
equilibren l’economia, però el que és ben segur és que desequilibren els
balanços educatius. El manual sembla que també diu que cal difondre la idea que
totes aquestes retallades no tenen importància, que, al cap i a la fi, tot això
no és més que un problema corporatiu dels professors, un col·lectiu privilegiat
i ociós. Cal, sembla, minimitzar els efectes, almenys en l’opinió pública, d’unes
polítiques que, a les escoles, fan malbé millores aconseguides després de
moltes lluites durant molts anys.
Els qui han escrit
el manual creuen que la ciutadania és beneita. I no ho és. Un dels Baròmetres
d’enguany (el del mes de març) assenyala que gairebé el 10% dels ciutadans
creuen que l’educació és un dels principals problemes d’Espanya. Cap baròmetre
anterior havia mostrat una percepció social tan problemàtica de l’educació. Sembla
que això no estava previst en el manual dels “retalladors”, o potser sí. El que
és ben segur és que si la ciutadania reacciona davant les malifetes que es duen
a terme no hi haurà manual que hi valgui.
França m’agrada
Aquí, a Espanya, començarem
el proper curs acadèmic amb un sistema públic amb menys professors, més alumnes
per aula i amb un professorat desmotivat i empipat. A França, en canvi, tenen
previst iniciar el curs amb la incorporació de gairebé 6.000 nous llocs de
feina a secundària. Aquí, a Espanya, ens omplim la boca predicant la gran
importància de la formació i la recerca però som en el grup de països europeus
que des del 2008 fins ara més han retallat el pressupost dedicat a ensenyament
superior. Allà, a França, des de l’inici de la crisi fins ara, no han deixat d’incrementar
la partida pressupostària dedicada a la Universitat i a la recerca. Aquí, a
Espanya, el cap de l’Estat podria fer qualsevol malifeta i se’n sortiria amb la
promesa que no tornarà succeir. Allà, a França, qui la fa, sigui qui sigui, la
paga. I els jutges no tenen cap impediment per fer escorcollar la casa d’un ex
cap d’estat. Aquí, a Espanya, amb la bandera de l’austeritat i amb la coartada que no hi ha doblers,
es desmunta fins i tot el sistema públic de salut. Allà, a França, també
racionalitzen la despesa pública però posen en marxa un sistema impositiu que
farà que paguin més els qui més tenen.
M’agrada pensar que
un bon sistema d’educació pública és la millor garantia de la igualtat
d’oportunitats; m’agrada pensar que la formació i la recerca són els fonaments
per a un futur millor; m’agrada pensar que tots som iguals davant la llei; m’agrada
pensar que la crisi no ha de caure sobre les espatlles dels més dèbils. França
m’agrada! Ara encara més.
Del fast-food al fast tracking
En els darrers anys s’han inaugurat a Manhattan més centres de la franquícia Kumon que MacDonalds. A New York ja n’hi ha més de cinquanta. Tot un èxit, sobre tot si tenim present que cada client hi deixa, fixos, uns tres-cents dòlars mensuals i que el producte que comercialitzen són sessions per a l’estimulació primerenca dels infants. La investigació educativa ha demostrat els escassos beneficis d’aquestes pràctiques. Però amb l’ansietat dels pares per tenir uns fills competitius passa el mateix que amb clients de MacDonald sabedors que les hamburgueses són ben poc saludables: no hi ha raons que hi valguin.
Molt encertada la reflexió del professor Alison Gopnik comparant la situació dels pares clients de Kumon amb la d’uns grangers que volgueren criar ants amb cornamenta grossa per guanyar concursos. Aconseguiren animals amb un banyam impressionat, els primers de totes les competicions. Però aquells animals no podien caminar i trontollaven sota el pes de les seves banyes.
Alumnes mal preparats?
Els que coneixem la professora C. Erice podem donar testimoni de la seva ferma vocació pedagògica. L’entusiasma la docència, cosa que, paradoxalment, no és massa freqüent entre el professorat universitari. Erice ensenya matemàtiques a la Universitat des de ja fa molts anys i l’altre dia, compartint un cafè, va manifestar el seu neguit. “Estic preocupada –va dir– per alguns alumnes de primer; els seus coneixements de matemàtiques són molt escassos i no han desenvolupat les seves capacitats d’aprenentatge. Tenc la sensació que l’alumnat de cada any ens arriba més mal preparat.”
El mateix dia de la conversa amb la professora Erice vaig llegir a El Cultural una entrevista a dos vells i prestigiosos catedràtics de literatura, els professors Joaquín Marco i Ricardo Senabre: ambdós manifestaven un sentiment molt semblant. Afirmava Senabre: “En mis 48 años ininterrumpidos de enseñanza sólo he visto descender progresivamente el nivel de preparación de los alumnos que ingresaban en la Universidad”. Deia Marco: “Sí, los alumnos han ido llegando peor preparados. La dificultad ahora reside en que quieran leer o incluso que entiendan lo que leen”. La meva amiga professora i els dos vells catedràtics de literatura espanyola han detectat una situació que dóna per parlar-ne molt. Vegem que puc dir amb les poques paraules que caben en aquesta columna.
S’ha de començar desmentint la idea, esdevinguda tòpic, que el nivell educatiu de la societat és de cada vegada més baix. Totes les generacions han malparlat de l’educació dels joves i sempre els han adjudicat un nivell educatiu més baix que el de la seva època. Joaquín Marco ho reconeixia a l’entrevista de El Cultural: “En los años 50 ya se decía de nosotros que estábamos peor preparados que los que nos precedieron”. El nivell educatiu del conjunt de la població, malgrat les aparences, ha pujat, i molt, generació rere generació. No insistesc; qui vulgui donar-li voltes al tema disposa d’una extensa producció bibliogràfica que en dóna testimoni.
El fet que el nivell educatiu general pugi no contradiu, però, que a les aules de molts estudis universitaris hi hagi un percentatge considerable de mals alumnes, fins i tot molt mals alumnes. Amb la massificació dels estudis universitaris, els bons estudiants d’antuvi també són presents a les aules, però mesclats amb altres que, per desmotivació (un percentatge considerable fa una carrera que no ha elegit com a primera opció) o poca intel·ligència, redolen, sense nord, pels campus universitaris.
De tot això –i de més coses- convers amb la professora Erice el mateix dia que s’informà que dos alumnes de la UIB, Rodrigo Casasnovas i Carles Barceló, havien estat guardonats en els Premis nacionals a l’excel·lència en el rendiment acadèmic. La nova va fer que la professora Erice i un servidor coincidíssim a reconèixer que ensenyar també proporciona satisfaccions. Això si: per suportar el feix de la docència a la Universitat convé tenir clar que els primers cursos dels estudis de grau han esdevingut el batxillerat del segle XXI. El nivell, efectivament, puja, però el procés s’allarga.
Fa empegueir
Fa empegueir. Cada vegada que es fa públic un informe sobre la situació de l’educació a Espanya, Balears queda retratada com una de les regions pitjors situades.
Sabíem que aquí no vol estudiar ni Déu: tenim la taxa neta d’escolarització en educació universitària més baixa de l’Estat. Tenim un percentatges d’abandonament escolar d’escàndol: del 44%, només superat per Ceuta i Melilla. Sabíem que l’esperança de vida escolar a Balears és la més baixa d’Espanya. Érem coneixedors que només Ceuta i Melilla tenen uns percentatges inferiors de població adulta amb estudis de segona etapa de secundària o universitaris. I ara, per acabar-ho d’arreglar, es publiquen noves dades que ens tornen recordar el que realment som. En aquest cas l’informe que posa de volta i mitja el sistema escolar de Balears fa referència al rendiment escolar. Fa poc, El Mundo en va publicar les dades preliminars.
El que aquest diari ha fet públic correspon a l’anomenada Evaluación General de Diagnóstico, un estudi que l’Instituto de Evaluación va enllestir l’any 2007. L’objectiu de l’anàlisi consisteix a valorar fins a quin punt els alumnes de primària i de l’ensenyament secundari obligatori (ESO) han assolit les competències bàsiques del seus corresponents nivells educatius. Per destriar-ho s’ha treballat amb una mostra de l’alumnat de quart de primària i de segon d’ESO estadísticament representativa dels alumnes d’aquests nivells, tant del conjunt d’Espanya com de cada una de les Comunitats Autònomes. Segons les dades preliminars que El Mundo ha publicat, els estudiants de primària de Balears treuen uns dels pitjors resultats de tot l’Estat: en Matemàtiques són en la posició 14 de 19. En competència social es col·loquen en la 15. Encara pitjor és en coneixement lingüístic i interacció amb el medi: posició 16. En la classificació global, només els alumnes de Ceuta, Melilla –una altra vegada el continent africà- i València estan pitjor situats. Un desastre. Si existís la vergonya col·lectiva les nostres illes estarien vermelles com una tomàtiga madura. També per la situació del sistema educatiu.
La causa de la manca de respostes davant la crisi de l’educació a Balears és, sobretot, el desinterès social pel tema. Aquí mai no passa res. Es publiquen dades catastròfiques i com a reacció, en els millors dels casos, apareixen quatre articles en els diaris. I ja està; morta na Linda. Tot segueix igual. L’educació, a Balears, no interessa a gairebé ningú. Amb el que es coneix dels problemes del sistema escolar, es podria suposar que, almenys, s’hauria generat un debat social i que es disposaria tant d’un diagnòstic clar del mal com d’una prescripció per orientar les necessàries normes legislatives. Però res d’això tenim; ni debat, ni llibres blancs ni projectes legislatius. I sincerament, la culpa no és –almenys no ho és en la seva totalitat- dels consellers del ram. Mirin el que passa a Catalunya: s’intenta reorientar una situació semblant a la nostra i en només dos anys el conseller ha patit cinc vagues d’ensenyants. ¿Entenen millor per què aquí ningú mou peça?
Violència a les escoles
Durant dos dies, a principis d’aquest mes, Paris fou l’escenari d’uns anomenats “États généraux” sobre la violència a les escoles, un problema, el del comportaments antisocials a les aules, que encara que aquí se’n parli menys i es dissimuli darrere d’eufemismes dictats per la correcció política (a casa nostra es parla de convivència escolar i no de violència) es pateix amb la mateixa intensitat que en el país veí. Aquest esdeveniment, del qual la premsa francesa de totes les tendències se n’ha fet àmpliament ressò, m’ha semblat d’interès tan pels resultats com pel procediment amb què s’han assolit.
A la reunió parisenca s’han establert diverses orientacions de lluita contra la violència a les aules que ja aniria bé que dirigissin la política educativa del nostre país. Per poder establir dispositius de lluita contra aquest mal –es va dir a Paris- cal disposar d’un bon diagnòstic de les seves característiques; és per això que decidiren perfeccionar l’eina que es fa servir per calibrar-lo (l’enquesta SIVIS) i aplicar-la més freqüentment. La formació del professorat és la segona línea estratègica que s’ha adoptat: els professors han de gaudir d’una formació específica que els faci competents en la gestió dels conflictes. L’acció sobre les famílies és un altre front del combat: les mesures proposades van des de l’ajuda a les famílies fins a la retirada de subsidis a les que no compleixin amb les obligacions amb l’educació dels seus infants. També és va insistir en la necessitat d’elaborar un reglament que estableixi les normes que s’han de seguir a les escoles. Donar més capacitats als directors a l’hora de seleccionar els equips docents i reobrir el debat dels ritmes escolars són dues de les altres mesures anunciades.
El procediment m’ha semblat encara més interessant que no els resultats. Els francesos han adoptat l’expressió États généraux per referir-se a la convocatòria de comissions per tractar temes d’interès social excepcional. Saben, els francesos, que per encarar els conflictes convé la participació dels sectors implicats i de les persones que, per obligació o devoció, investiguen sobre el tema. Trobar solucions serioses, consistents i no demagògiques als problemes socials greus implica que les decisions no es prenguin només a partir del criteri dels polítics. Dissortadament, també a França, alguns alts càrrecs que han de decidir sobre temes importants estan ocupats per personatges amb escassa qualificació. No sé allà, però aquí no és cap metàfora parlar d’altes instàncies ocupades per persones que a la “vida civil” no han superat ni unes proves per ocupar plaça d’auxiliar administratiu (una feina, per altra banda, ben digna i respectable). Sigui com sigui, tant a França com aquí, convé –i això és el que volia destacar- que les decisions es prenguin comptant amb les visions múltiples dels fets i, sobretot, fonamentades. Sí, ja sé que a Balears hem arribat a un punt que ens conformam amb que no siguin decisions corruptes. I pel que sembla, l’honestedat té poc a veure amb la qualificació professional de cadascú.
