(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

Durant dos dies, a principis d’aquest mes, Paris fou l’escenari d’uns anomenats “États généraux” sobre la violència a les escoles, un problema, el del comportaments antisocials a les aules, que encara que aquí se’n parli menys i es dissimuli darrere d’eufemismes dictats per la correcció política (a casa nostra es parla de convivència escolar i no de violència) es pateix amb la mateixa intensitat que en el país veí. Aquest esdeveniment, del qual la premsa francesa de totes les tendències se n’ha fet àmpliament ressò, m’ha semblat d’interès tan pels resultats com pel procediment amb què s’han assolit.
A la reunió parisenca s’han establert diverses orientacions de lluita contra la violència a les aules que ja aniria bé que dirigissin la política educativa del nostre país. Per poder establir dispositius de lluita contra aquest mal –es va dir a Paris- cal disposar d’un bon diagnòstic de les seves característiques; és per això que decidiren perfeccionar l’eina que es fa servir per calibrar-lo (l’enquesta SIVIS) i aplicar-la més freqüentment. La formació del professorat és la segona línea estratègica que s’ha adoptat: els professors han de gaudir d’una formació específica que els faci competents en la gestió dels conflictes. L’acció sobre les famílies és un altre front del combat: les mesures proposades van des de l’ajuda a les famílies fins a la retirada de subsidis a les que no compleixin amb les obligacions amb l’educació dels seus infants. També és va insistir en la necessitat d’elaborar un reglament que estableixi les normes que s’han de seguir a les escoles. Donar més capacitats als directors a l’hora de seleccionar els equips docents i reobrir el debat dels ritmes escolars són dues de les altres mesures anunciades.
El procediment m’ha semblat encara més interessant que no els resultats. Els francesos han adoptat l’expressió États généraux per referir-se a la convocatòria de comissions per tractar temes d’interès social excepcional. Saben, els francesos, que per encarar els conflictes convé la participació dels sectors implicats i de les persones que, per obligació o devoció, investiguen sobre el tema. Trobar solucions serioses, consistents i no demagògiques als problemes socials greus implica que les decisions no es prenguin només a partir del criteri dels polítics. Dissortadament, també a França, alguns alts càrrecs que han de decidir sobre temes importants estan ocupats per personatges amb escassa qualificació. No sé allà, però aquí no és cap metàfora parlar d’altes instàncies ocupades per persones que a la “vida civil” no han superat ni unes proves per ocupar plaça d’auxiliar administratiu (una feina, per altra banda, ben digna i respectable). Sigui com sigui, tant a França com aquí, convé –i això és el que volia destacar- que les decisions es prenguin comptant amb les visions múltiples dels fets i, sobretot, fonamentades. Sí, ja sé que a Balears hem arribat a un punt que ens conformam amb que no siguin decisions corruptes. I pel que sembla, l’honestedat té poc a veure amb la qualificació professional de cadascú.

Les imatges són esgarrifoses. Uns cinc-cents estudiants envolten el professor Carlos Berzosa, rector de la Universidad Complutense de Madrid, i impedeixen que pugui arribar al cotxe que l’espera per acompanyar-lo no sé on. Els estudiants l’insulten i l’empentegen. L’apunten amb dits amenaçadors, li dediquen símbols obscens i l’increpen amb paraules barroeres. Enmig del rebombori, Berzosa aconsegueix entrar al cotxe que, envoltat d’aquests subjectes, no pot partir. El rector torna sortit de l’automòbil i intenta enraonar amb els insurrectes. Més insults i fins i tot escopinades. Els estudiants protesten pel nou reglament dels col·legis majors amb el qual no estan d’acord. No sé si abans de l’incident tenien cap argument sòlid, aquests insurrectes, per oposar-se als plans del rectorat. Ara, després del que han fet, han perdut totes les raons i, sincerament, les seves queixes s’haurien d’escoltar com qui sent ploure.
No estic d’acord amb els que diuen que el que ha passat a la Complutense és una anècdota i que no cal concedir-li més importància. Ja són massa les bretolades protagonitzades per grups d’alumnes a diversos campus universitaris espanyols com per parlar de fets intranscendents. Ibarretxe, Díez i Aznar són a la llista dels que, en aquests darrers mesos, han estat insultats i amenaçats a l’hora d’expressar les seves idees a diverses universitats espanyoles. El que ha de ser temple de la tolerància i el diàleg no pot esdevenir escola de fanatisme.
Llavor o fruit? Deia Ortega y Gasset que l’escola (i també la Universitat) depèn més de l’aire públic en el qual sura que de l’ambient pedagògic creat entre les seves parets. Tenia raó Ortega. Però les escoles i les universitats han de procurar que l’aire que els envolta sigui més pur; l’educació sempre té una finalitat de millora. Els fets de la Complutense són intranscendents per aquells que creuen que els campus són només un reflex de la comunitat. Però són gravíssims pels que pensam que també són la llavor de la societat del futur. Si aquells que agrediren el rector de la Complutense no són sancionats amb contundència l’incident haurà estat una lliçó magistral a favor de la impunitat, que és el fonament de la injustícia.