dissabte, d’octubre 31, 2009

Una lliçó francesa i una mallorquina


Jean Sarkozy, fill del president de la República Francesa, ha pretès que l’elegissin per presidir l’Etablissement public d'aménagement de La Défense (EPAD). No li ha anat bé i ha hagut de desistir de la seva pretensió. Recordin els fets: Jean, tot i la seva joventut –té 23 anys–, és diputat regional i regidor d’una localitat de l’àrea metropolitana de París. Ara, a més, volia presidir el consell d’administració de l'EPAD, l’organisme que gestiona el primer barri de negocis d’Europa. Perquè se’n facin una idea de la importància del càrrec: a la zona gestionada per l’EPAD s’hi concentren 2.500 empreses i uns 150.000 treballadors.

Els defensors de la legitimitat de l’ambició del jove invocaren respecte pel sufragi universal; Jean, digueren, ostenta un càrrec electe i té tot el dret del món a optar a la presidència d’aquest barri de París. Les enquestes mostraren que l’opinió pública francesa no ho entenia així; si Jean arribava a ostentar la presidència seria, segons l’opinió de la majoria, més per les influències del seu pare que per mèrits propis. Hi ha una dada fonamental per entendre millor aquest rebuig popular: Jean Sarkozy, tot i la seva brillantor expositiva i encant entabanador, no ha estat capaç d’aprovar més que les assignatures del primer curs dels estudis de Dret. L’any passat es va presentar als exàmens de segon i va suspendre, tant a la convocatòria de juny com a la de setembre. I no és que Jean no hagi pogut estudiar per dificultats socials o econòmiques; si no té una carrera és perquè en lloc de formar-se va decidir dedicar-se a la política.

El jove Sarkozy va haver d’amollar el mac. També a França hi ha massa joves, de dretes i d’esquerres, que no troben feina tot i gaudir d’una llicenciatura en Dret i d’un currículum acadèmic excel·lent. Que el fill del president de la república, amb una preparació acadèmica nul·la, amb més saber estar que saber ser, assolís un càrrec com el que pretenia era, ni més ni menys, una passada de rosca, una burla al principi d’igualtat.

Els qui estimam França i creim que els mèrits han d’estar per damunt els privilegis ens alegram que es desbaratàs l’intent del fill del president gal. Si el Sarkozy jove se n’hagués sortit amb la seva s’hauria donat una mala lliçó –una més– que hauria fet malbé tot intent perquè els joves creguin en els valors de l’esforç, la superació i el mèrit.

Més d’un personatge públic de Mallorca adorna el seu currículum fent constar estudis del que sigui quan, en realitat, només tenen aprovat un grapat d’assignatures. Si Jean Sarkozy hagués emprat aquesta estratagema potser no s’hagués descobert la seva nuesa formativa. És cert que els mitjans de comunicació haurien pogut denunciar l’engany. Però si els francesos estassin fets de la mateixa pasta que els mallorquins l’avís no hauria tingut cap efecte. No de bades una de les lliçons que més bé hem aprés en aquesta terra és la de saber viure damunt un munt de merda sense dir ni mu.

dilluns, d’octubre 19, 2009

Pressuposts i Universitat


La revista Times Higher Education ha publicat l’edició de 2009 del seu ja tradicional rànquing de les millors universitats del món. Els britànics estan satisfets amb els resultats obtinguts. Entre les dos-centes millors universitats n’hi ha vint-i-nou del Regne Unit; són els segons de la llista, només superats pels EEUU que l’encapçala amb 54 institucions universitàries. De la llista d’enguany, però, han caigut 4 universitats nord-americanes que apareixien en el rànquing de l’any passat. A més del bon paper dels centres britànics i de la pèrdua de posicions dels nord-americans, els observadors han destacat l’impuls de les universitats asiàtiques. Hong Kong i el Japó han aconseguit augmentar el nombre de les seves universitats en el “top 200” (han passat de 4 a 5 i de 10 a 11) mentre que Xina, Corea del Sud, la Índia o Singapur mantenen les posicions de l’any passat. La situació d’Espanya ha variat poc: a la llista només hi apareix la Universitat de Barcelona, situada en la posició 171 (ha millorat; l’any passat era a la 186).

Els factors pels quals alguns països aconsegueixen situar les seves universitats a la llista de les millors són diversos, alguns fins i tot espuris; ser de l’entorn cultural anglosaxó –és una objecció que molts fan al rànquing del Times Higher Education– augmenta les possibilitats de ser-hi. Més enllà d’aquesta esbiaixada, hi ha dos factors decisius per aparèixer a la llista de les millors universitats del món. El primer consisteix a seguir un model d’universitat oberta a l’exterior, orientada a l’excel·lència i no preocupada només per donar resposta a les exigències culturals i del mercat de l’entorn més proper. La segona condició per sortir en el rànquing consisteix a fer una inversió econòmica forta, decidida i sostinguda en ensenyament superior i recerca. Aquests són els factors que, segons molts analistes, expliquen tant l’impuls de les universitats asiàtiques com la posició de les universitats britàniques o la baixada de les americanes. També serveixen per entendre la posició de les espanyoles.

La lliga de les millors universitats del món no és, per ara, la que juga la Universitat de les Illes Balears (UIB); ens agradi o no, la seva competició és d’àmbit diguem-ne regional. La UIB competeix amb les altres universitats espanyoles per aconseguir situar-se entre les millors de l’Estat i així poder ascendir a la competició internacional. Les lliçons que es desprenen del rànquing del Times Higher Education poden servir per no perdre’s pel camí. Convé tenir present l’ensenyança que mostra que per ser alguna cosa a l’àmbit internacional cal que la universitat, tot i el seu compromís amb l’entorn més pròxim, miri més enllà i es centri en allò que sap fer millor i que la pot personalitzar. La segona lliçó és encara més clara i entenedora: res no és possible si no es disposa de recursos suficients.

Ara que la crisi amenaça les partides dedicades a recerca i a ensenyament superior convé tenir present aquestes ensenyances. Qui ha de decidir sobre els pressupostos de Balears hauria de recordar que una passa mal donada pot conduir la UIB a tercera regional.

dissabte, d’octubre 03, 2009

Comandar menys que un director d’escola.


L’advocat i professor Jose María Lafuente no acceptà presidir el RCD Mallorca perquè la propietat del club no li concedia el suficient poder executiu. La notícia va ocupar moltes pàgines dels diaris. Cap professor ha volgut optar a la direcció d’uns seixanta centres educatius públics de Balears i la notícia ha passat gairebé desapercebuda. Ja sabíem que el futbol és molt més important que l’educació. No en calia un nou recordatori. No continuaré, doncs, amb les comparacions entre l’esport i l’escola; no hi ha balança que suporti una desproporció tan grossa. Comentaré, però, les circumstàncies que fan que el professorat fugi de la direcció dels seus centres com qui escapa de la pesta.

Hi ha pocs voluntaris per dirigir les escoles públiques perquè els professors detesten haver d’actuar com a mur de contenció de les demandes, suggeriments i queixes dels alumnes, dels pares, del professorat i del personal del centre. Tampoc no els agrada fer de corretja de transmissió de les nombroses, i a vegades contradictòries, ordres o instruccions que emanen de l’administració educativa. I aquests són, en les circumstàncies actuals, els papers principals que els fan jugar. Els directors no tenen capacitat de decisió en pràcticament res que sigui important; estan enmig d’una cruïlla d’indefinició entre la burocràcia de la Conselleria i les demandes de la comunitat escolar. El grau d’autonomia dels centres públics és gairebé nul. Des del moment en què les escoles i instituts no tenen res a dir en la selecció, el control i l’avaluació del seu personal tota la tasca directiva es transforma en un formulisme estèril. Per fer aquest paper es paga poc: la diferència percentual entre el sou màxim d’un director i el d’un professor a Espanya no arriba al 20% (a Finlàndia és del 40%). Si a tot això s’hi afegeix, per una banda, la inseguretat jurídica a la qual es veu exposat qui ostenta la direcció dels centres i, per altra banda, l’escassesa de mitjans de què disposen les escoles s’entén encara millor per què de cada dia són menys els professors que volen ser directors.

L’absència de voluntaris per dirigir les escoles públiques és un símptoma irrefutable de la necessitat de canviar el model. Espanya és un dels pocs països que tenen un sistema d’elecció de directors d’escoles públiques basat més en l’assemblearisme que en la professionalització. Cap on partir? Per a uns la solució (jo crec que van errats) és “democratitzar” encara més el sistema d’elecció de directors; han de ser –diuen els partidaris d’aquesta via– les persones que treballen en cada centre les que han de decidir qui ha de fer de director. Per a d’altres es tracta de professionalitzar la direcció, fent-la menys depenent dels interessos de cada claustre, amb competències clares i en el marc d’una veritable autonomia dels centres.

Convindria fer alguna cosa. De cada dia són més els sectors socials que deserten d’una escola –la pública– que, tot i tenir els professionals millors formats i pagats, és víctima d’un sistema de gestió que, es miri per on es miri, presenta greus disfuncions.