(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

Els resultats de l’enquesta provocaren un bon bullit. Prop d’un milenar i mig de lectors de la revista Nature, la majoria dels quals són investigadors i docents universitaris, contestaren un breu qüestionari sobre el consum de medicaments per estimular la memòria i la concentració. Els resultats foren sorprenents: el 20% afirmà haver pres drogues d’aquesta mena, sobretot amfetamines. Sense prescripció mèdica, evidentment. Aquest resultats, tot i que foren obtinguts amb una enquesta informal, esfereïren les consciències dels qui pensaven (angelets!) que el món acadèmic es mantenia al marge de les trampes de les drogues.

De fet, abans de l’enrenou provocat per la publicació de les dades a Nature ja s’havien obtingut resultats semblats. Una enquesta a 10.000 universitaris americans, realitzada ja fa gairebé cinc anys, va concloure que entre el 4 i el 7% havia pres, almenys en una ocasió, medicaments per a estimular el rendiment intel·lectual a l’hora de preparar o fer els exàmens. En algunes facultats, però, el percentatge arribava a més del 25%. No conec dades referides al que passa a casa nostra; no he localitzat cap estudi sobre el dòping cognitiu entre els universitaris espanyols. Però hi ha indicis per pensar que les coses no deuen ser molt diferents de les d’altres indrets ni de les d’altres temps. Josep Maria Castellet ha contat que Manolo Sacristán va suspendre l’assignatura de Dret Civil perquè, a l’hora de l’examen, va quedar en blanc a causa de la simpatina de la qual s’havia atipat el vespre abans, cosa que, diu Castellet, “era més o menys el que fèiem tots”. Eren els anys 50 del segle passat. Sánchez Ferlosio ha dit que en la seva efervescència productiva dels anys setanta les anfetamines hi tingueren molt a veure. A les dècades posteriors, fins devers el 2001, el “Catovit”, nom comercial d’un medicament estimulant ja retirat del mercat, fou extensament emprat pels estudiants a l’hora de preparar els exàmens.

Com a conseqüència de l’enquesta de Nature, Sir Gabriel, un expert en neurociència de la Universitat de Cambridge, va dir que veia moltes similituds entre l'ús dels potenciadors de la cognició per part dels acadèmics i el de les drogues per millorar el rendiment físic per part dels esportistes. No és d’estranyar, doncs, que alguns experts pronostiquessin que en el futur les universitats haurien d’arribar a implantar proves antidòping.

No sé si algun dia el pronòstic es farà realitat; ara per ara sembla un poc desbaratat. Si ho arribam a veure, però, tenc la sospita que encara en sortiran guanyant els desvergonyits. Posaria messions que hi haurà més d’un estudiant enxampat que al·legarà haver suspès perquè a l’hora de fer l’examen anava drogat. Faran, ni més ni menys, el que han pogut aprendre d’algun polític caigut en el deshonor: reivindicar la droga com a eximent de la seva responsabilitat. El problema, també en el món acadèmic, no és que hi hagi qui intenti la treta sinó que algú se l’empassoli. I ens l’empassolaríem, segur. Millor, doncs, deixar-ho estar.

Sempre que he tingut ocasió he manifestat la meva valoració positiva de la reforma universitària etiquetada amb el nom de Procés de Bolonya. He de confessar, però, que a mesura que veig com es posen en marxa les reformes la meva convicció es romp a marxes forçades.

La primera esquerda al meu convenciment de la bondat del pla de Bolonya (o del que ens venen que és Bolonya) fou provocada per les orientacions que es varen haver de seguir a l’hora d’elaborar els plans d’estudis de les noves carreres. El que fou important, a l’hora de decidir el que s’havia d’incloure en cada pla d’estudis, no consistí a assegurar la presència de les disciplines fonamentals. Es va crear un nou tòtem universitari –les competències!– i en el seu entorn, per a cada estudi, seguint uns procediments burocratitzats centrats sobretot en formulismes, es desenvoluparen matèries, disciplines i assignatures. Per a més inri, no es va introduir cap mesura per evitar els vicis endogàmics que, de sempre i com tantes altres institucions, pateix la Universitat.

El model didàctic adoptat per programar la docència ha provocat la meva segona caiguda de l’ase. No entenc per quines estranyes raons s’ha decidit aplicar a l’ensenyament universitari la lògica d’un model tecnocràtic de l’ensenyament que no sap res d’imaginació, creativitat o reflexió i molt d’ordre, control i repetició. Obliguen els professors a fer uns programes de les assignatures seguint una orientació burocratitzada de l’ensenyament que, segons el meu parer, és del tot inapropiada i inútil. D’antuvi, els docents han de preveure què faran dia a dia i hora o hora. Com si ensenyar fos com acoblar un cotxe (aquí un punt de soldadura, aquí un cargol); com si es volgués aplicar a l’ensenyament el sistema de producció industrial. I això en nom de la modernitat. “Coses dels pedagogs”, diuen molts professors. “Coses de mals pedagogs”, pensa un servidor.

Pretendre que la pràctica didàctica segueixi un model tecnocràtic propi del productivisme industrial és un error. Organitzar el treball docent a partir d’un pretès plantejament científic que ho cronometra i programa tot és, ni més ni menys, una bajanada. I esment que no hem acabat: per arribar a l’apoteosi de la burocratització –que és cap on anam– ara falta crear els organismes controladors (serveis, comissions i més comissions) que fiscalitzin que el docent posa la soldadura quan toca i el cargol en el seu lloc.

És ben hora de dir basta a aquests escandalós model que transforma els professors en màquines expedidores i els alumnes en clients. Només els rectors i les rectores tenen en les seves mans aturar la rendició de la Universitat espanyola a un model didàctic propi del productivisme industrial. Això que es fa, que quedi clar, no és Pedagogia. Almenys no és bona Pedagogia. Crec que tampoc és Bolonya. Quan contes a col·legues d’universitats estrangeres el model de planificació didàctica que aquí s’està adoptant queden astorats.

El que he dit: l’apoteosi de la burocratització. La mort de l’esperit universitari.