Medalles, patenes i joves
Mentre els polítics reparteixen medalles, a ells els estampen patenes, que no llueixen tant i molesten més. La setmana passada, el mateix dia que es lliurà la Medalla d’Or de la Comunitat als expresidents de les Illes Balears, l’Instituto de la Juventud i la Fundación de Ayuda contra la Drogadicción presentaren els resultats d’una enquesta sobre la relació de la joventut amb els afers públics (Jóvenes y política. El compromiso con lo colectivo. N’hi ha còpia a l’adreça <http://www.fad.es/sala_lectura/politica.pdf>). Algunes coses que l’estudi mostra són una bona patena per a aquells que, precisament, tenen entre les seves tasques facilitar que les noves generacions valorin l’espai públic comú i hi participin.
Gràcies al darrer estudi d’àmbit europeu dedicat a analitzar el comportament i les opinions de la joventut (Eurobaròmetre. Els joves europeus en el 2001. Sobre el mateix tema hi ha anàlisis anteriors fetes els anys 82, 87, 90 i 97. En trobareu còpia a l’adreça <http://europa.eu.int/comm/public_opinion/archives/eb_special_en.htm>), gràcies a aquest estudi, deia, ja sabíem que la vida associativa dels nostres joves és més pobra que la dels que viuen en països del nord. També sabíem que els joves espanyols, juntament amb els irlandesos, són els europeus que manifesten menys interès per la política. El retrat que ara ha fet l’Instituto de la Juventud ens proporciona uns perfils més precisos i ens mostra, entre moltes altres coses, que set de cada deu joves entre quinze i vint-i-quatre anys pensen que els polítics només defensen els seus propis interessos i que es preocupen pels problemes de la joventut només quan s’atraquen les eleccions. Per altra banda, i això ho diu un estudi fet a Balears amb dades de l’any 2005, les institucions pitjors valorades pels joves són els partits polítics i l’església. Tota una patena.
La desconfiança amb la classe política no és, com pot semblar si ens fixam només en les aparences, l’indicador d’un suposat menfotisme dels joves. Les persones joves tenen, efectivament, confiança escassa en els que ens representen a les institucions, i un percentatge elevat ¾poc més del seixanta per cent¾ manifesta desinterès per la política. Tot això és cert. Però s’ha de matisar amb un parell d’objeccions. La primera: els adults presenten unes dades d’interès per la política molt semblants a les dels joves; només es diferencien per pocs punts per damunt. Segona objecció: els joves no defugen preocupar-se i actuar per temes comunitaris que són clau: protecció del medi, pobresa, violència, immigració, etc. Amb altres paraules: els joves no passen del que és col·lectiu; almenys no se’n despreocupen més que les persones majors. La idea de l’apatia de la joventut és un mite; els joves s’abstenen, això si, de determinades formes de fer política, la qual cosa és, més que res, un indicador que no han perdut el sentit comú.
Gràcies al darrer estudi d’àmbit europeu dedicat a analitzar el comportament i les opinions de la joventut (Eurobaròmetre. Els joves europeus en el 2001. Sobre el mateix tema hi ha anàlisis anteriors fetes els anys 82, 87, 90 i 97. En trobareu còpia a l’adreça <http://europa.eu.int/comm/public_opinion/archives/eb_special_en.htm>), gràcies a aquest estudi, deia, ja sabíem que la vida associativa dels nostres joves és més pobra que la dels que viuen en països del nord. També sabíem que els joves espanyols, juntament amb els irlandesos, són els europeus que manifesten menys interès per la política. El retrat que ara ha fet l’Instituto de la Juventud ens proporciona uns perfils més precisos i ens mostra, entre moltes altres coses, que set de cada deu joves entre quinze i vint-i-quatre anys pensen que els polítics només defensen els seus propis interessos i que es preocupen pels problemes de la joventut només quan s’atraquen les eleccions. Per altra banda, i això ho diu un estudi fet a Balears amb dades de l’any 2005, les institucions pitjors valorades pels joves són els partits polítics i l’església. Tota una patena.
La desconfiança amb la classe política no és, com pot semblar si ens fixam només en les aparences, l’indicador d’un suposat menfotisme dels joves. Les persones joves tenen, efectivament, confiança escassa en els que ens representen a les institucions, i un percentatge elevat ¾poc més del seixanta per cent¾ manifesta desinterès per la política. Tot això és cert. Però s’ha de matisar amb un parell d’objeccions. La primera: els adults presenten unes dades d’interès per la política molt semblants a les dels joves; només es diferencien per pocs punts per damunt. Segona objecció: els joves no defugen preocupar-se i actuar per temes comunitaris que són clau: protecció del medi, pobresa, violència, immigració, etc. Amb altres paraules: els joves no passen del que és col·lectiu; almenys no se’n despreocupen més que les persones majors. La idea de l’apatia de la joventut és un mite; els joves s’abstenen, això si, de determinades formes de fer política, la qual cosa és, més que res, un indicador que no han perdut el sentit comú.
No fer res per combatre la idea que la majoria de joves tenen sobre la classe política pot allunyar-los dels afers públics o, el que és encara més preocupant, provocar que cerquin solucions en els extremismes que la història ha demostrat que són letals per a la humanitat. Què es pot fer? Javier Elzo, catedràtic de Sociologia i autor de molts treballs sobre la joventut, ha suggerit, sens dubte inspirat per l’espectacle quotidià de la política espanyola, que si els polítics no s’insultassin entre ells hi hauria més joves interessats per la política. Abandonar el sectarisme i adoptar les formes educades que marca la civilitat potser seria un camí adequat. En tot cas seria una bona medalla que els polítics es podrien posar i, al mateix temps, evitarien que a ells els posassin patenes.
(El Mundo /El Día de Baleares. 22 febrer 2006)
posted by Jaume Sureda Negre @ 12:17
0 comments
