dilluns, de setembre 24, 2007

Mirades


L’informe Education at a Glance que cada any publica l’OCDE és una obra de referència per conèixer l’estat de l’educació. És un treball rigorós i extens; la darrera edició ¾presentada la setmana passada¾ té una extensió de quasi cinc-centes pàgines i ofereix més de cent taules estadístiques relatives a 26 temes relacionats amb l’educació de 36 països. El seu contingut és dens, susceptible de moltes lectures i, sobretot, mal de compendiar en poques paraules. Els periodistes, sempre obligats a sintetitzar les coses en titulars breus i en espais reduïts, ho han tingut extremadament difícil a l’hora d’informar sobre aquest treball. No han pogut fer altra cosa que oferir una mirada parcial sobre unes dades que, per entendre’s correctament, en necessiten més de dues, de mirades. Education at a Glance presenta molts indicadors sobre els sistemes educatius; facilita múltiples comparacions entre països, convida a fer evolucions temporals, a destriar tendències. És, ja ho he dit, un treball complex. No és estrany, doncs, que el que cada diari ha remarcat sigui només una part molt limitada del contingut de l’informe.

L’endemà de la presentació, tota la premsa, la d’aquí i la d’allà, es féu ressò d’algunes de les dades que presentava Education at a Glance. En alguns països, com és el cas de França, les interpretacions dels diaris foren divergents i centrades tant en aspectes positius com en aspectes negatius del seu sistema escolar. Le Monde es va fixar, sobretot, en el bon funcionament dels instituts universitaris de tecnologia francesos. Le Figaro va centrar la mirada en la paradoxa que Finlàndia i Corea, amb jornades escolars més curtes i amb pressuposts més baixos, obtenen millors resultats educatius que no França. Libération va remarcar aquelles dades que contradiuen els teòrics de la catàstrofe escolar ¾efectivament, a França, sense LOGSE ni LOE, també hi ha qui predica la devastació dels pilars bàsics de l’ensenyament.

Més unanimitat de tractament hi va haver en els diaris espanyols. Aquí les mirades periodístiques coincidiren a concentrar-se en els indicadors que mostren els aspectes menys competitius del nostre sistema educatiu. Suspens, fracàs, devaluació, cua i altres termes de connotacions negatives dominaren els titulars dels nostres diaris. La Vanguardia ens va dir que «España vuelve a suspender en educación secundaria»; El País predicà que «España, atascada en la cola de los países desarrollados en educación»; El Periódico va titular que «L’ensenyament secundari suspèn tot i experimentar una lleugera millora»; El Mundo va dedicar un editorial al tema amb el títol «Educación: Más señales de alarma»; ABC va encapçalar la informació dient que «Espanya sigue en el furgón de cola de la OCDE». Fins i tot els diaris gratuïts ¾populars i populistes¾ s’afegiren a aquesta orgia de pessimisme i mirades negatives sobre el funcionament de les nostres escoles.

Els diaris digueren mitges veritats. És cert: el fracàs escolar és un problema greu del nostre sistema educatiu. Però també és veritat que les estadístiques assenyalen que molts indicadors en els quals estam per davall de la mitjana dels països desenvolupats milloren any rere any. Igualment mostren algunes fortaleses gens menyspreables que s’haurien pogut subratllar als titulars que encapçalaren les informacions sobre la presentació d’Education at a Glance. Si les mirades no s’haguessin orientat només als bonys, també s’hauria pogut dir que el percentatge de joves espanyols amb estudis terciaris és superior a la mitjana dels països de l’OCDE; o que Espanya és un dels països en els quals l’accés a l’ensenyament superior és més equitatiu; o que va creixent de forma constant el nombre de graduats en ciències i s’incrementa el pressupost dedicat a l’educació... Aquestes i altres dades que mostren tendències positives, però, passaren desapercebudes per als nostres periodistes. Potser s’orientaren massa pel principi que diu que les bones notícies no són notícies, i massa poc per la màxima que assenyala que les mitges veritats són les grans mentides.

dilluns, de setembre 17, 2007

Sense escrúpols


Vivian Reding, Comissària de la Unió Europea per a la societat de la informació, ha manifestat que els pares i les mares s’han de sensibilitzar sobre els perills que representa per als menors l’ús de les tecnologies on line, especialment Internet. També ha manifestat que no s’ha de crear alarmisme, que els avantatges de la xarxa són molt superiors als seus inconvenients però que, com que ningú no neix educat, i molt menys per fer el bé, són els progenitors els qui se n’han d’ocupar, si volen que els seus fills facin un bon ús dels mitjans. La Comissària va fer aquestes manifestacions en ocasió de la presentació d’un estudi sobre els riscs de les tecnologies on line.

Encara no feia un mes de les recomanacions de la senyora Reding quan a Balears constatàrem de forma directa alguns dels perills dels quals ens volia prevenir. La verificació es va fer quan la Conselleria d’Afers Socials va denunciar els responsables d’un portal d’Internet –Infobalear– per una presumpta vulneració dels drets dels infants. En un apartat d’aquest portal –en el canal anomenat Gente– hi apareixien imatges de menors en actituds eròtiques, violentes i incitadores al consum de drogues i alcohol. Aquestes imatges les podia adquirir qualsevol que estigués disposat a pagar el cost d’un sms. Per si amb això no n’hi hagués a bastament, s’ha sabut que un grup d’al·lots havien emprat aquest portal per fer befa d’una companya de classe a qui maltractaven psicològicament. Tot un compendi del que és un mal ús d’Internet.

El canal Gente del portal Infobalear, molt popular entre els joves de Balears, sobretot els mallorquins, es nodreix d’alguns dels principals ingredients que han entronitzat programes televisius de gran èxit: la banalitat, el mal gust i, especialment, les ànsies de notorietat. Ser el primer en alguna cosa, sortir en els mitjans, esdevenir heroi del no res, encara que sigui només per un dia, és un desig ben explotat pel canal Gente. El funcionament és senzill: periòdicament es realitzen concursos entre els usuaris del portal; cada ics temps es proclama un guanyador individual (li diuen el o la “super-yop”) i un altre col·lectiu (“la mafia” és el nom que es dóna als grups d’usuaris concursants). Per merèixer tan elevada distinció s’han d’aconseguir els vots del major nombre possible d’usuaris del canal, que participen en l’elecció enviant missatges sms –1’2 euros més imposts. Per ser elegit no cal demostrar cap habilitat especial, no és necessari saber fer res. El que fa decidir el vot són les fotos dels usuaris que ells mateixos posen en el portal, així com les relacions de coneixença que hagin pogut establir. No és estrany, doncs, descobrir-hi l’existència de poses amb insinuacions eròtiques, imatges violentes o de mal gust. Poques coses s’hi podrien objectar si els usuaris fossin majors d’edat; però no és així.

A principis de setembre, per exemple, entre els vint primers classificats hi havia ni més ni menys que les de catorze menors. La cosa, però, encara és més greu: en alguns casos es proporcionava l’adreça del seu correu electrònic! És a dir: Infobalear infringia el principi bàsic per a la protecció dels infants a la xarxa que assenyala que mai, sota cap concepte, no s’ha de proporcionar l’adreça dels menors; mai no s’ha d’obrir cap escletxa que permeti que un estrany pugui arribar a la seva intimitat.

Els resultats de l’estudi presentats per la senyora Reading diuen que els menors europeus tenen un bon coneixement dels riscos potencials d’Internet, molts d’ells, fins i tot, saben quines precaucions han de prendre. L’informe, però, no diu res de la manca d’escrúpols d’algunes persones que per fer negoci no dubten a trepitjar els drets dels menors. Sigui quin sigui el resultat judicial de la demanda interposada contra Infobalear, convindria apel·lar a la bona fe dels seus responsables. He llegit que un d’ells –el senyor Juan Riera– fou un al·lot prodigi; un superdotat, vaja. No li costarà massa, doncs, entendre que res no justifica posar en risc la integritat dels infants.

dijous, de setembre 06, 2007

El pòsit de les lectures


El general Dwight D. Eisenhawer creia que la moral és la millor arma de la què pot disposar qualsevol exercit. També sabia que la fermesa de l’ànim s’alimenta dels èxits i que decau quan aquests són escassos. Per això deia que els bons oficials, els bon líders, són aquells que en temps adversos són destres en esperonar el coratge dels seus subordinats i mantenir viva la flama de l’esperança. Sota aquest principi Eisenhawer dirigí els exercits aliats que alliberaren Europa del mal son del nazisme.

El dia del desembarcament de les forces aliades a Normandia, el mític dia D, el 6 de juny de 1944, mentre Eisenhawer, amb l’angoixa per la incertesa de la batalla, esperava, impacient, noves de l’escomesa; mentre a les platges de Normandia queien abatuts milers de soldats, un jove de 20 anys, membre de la resistència francesa i anomenat Jean François Revel, intentava contestar, en una aula de la Sarbona, a la qüestió que li havia plantejat el professor de la darrera assignatura que li faltava per aprovar el curs. L’enunciat de l’examen deia que explicàs si la matèria era o no capaç de pensar. Revel no sabia si riure o plorar; mentre alemanys i aliats es mataven a les platges de Normandia, amb el rerefons del renou de les bombes que queien prop de Paris, ell es veia obligat a fer un ús estèril de la raó i parlar del sexe dels àngels. Jean François pensà que els professors no tenen arreglo.

Mentre tot això succeïa, Joachim Fest, criat en el si d’una il·lustrada família burgesa de Berlín que mai va sucumbir davant la seducció del nazisme, formava part d’una unitat auxiliar de l’exèrcit alemany a Voralberg. El jove Fest no s’explicava com era possible que la pàtria de personatge com Goethe, Schille, Bach o Mozart podia haver engendrat una ideologia tan perversa. Comprovà que la cultura no immunitzava de la barbàrie.

Jo no. Memòries d’infantesa i joventut, de Joachim Fest; El ladrón en la casa vacía, de Jean Francois Revel i Cruzada en Europa, de D. D. Eisenhawer són els títols de tres dels llibres que m’han gratificat les curtes vacances de l’estiu que ja queda darrera. Sobre la fina arena de la platja de Bolonia, a Càdis, prop de les restes de la bella ciutat romana de Baelo Claudia, envoltat d’un paisatge idíl·lic i refrescat per l’incessant vent de l’estret de Gibraltar, Fest, Revel i Eisenhawer aconseguien, momentàniament, allunyar-me de les meves dèries professionals. De tant en tant, però, la lectura dels diaris em retorna-va al present i em mostrava que els temes educatius que hi ocupaven més espai eren banals, si menys no pel que respecte a la seva capacitat de millorar l’educació. Arribava a aquesta conclusió quan veia que el tema educatiu estrella del mes d ‘agost –no hi ha hagut columnista que no hagi dit la seva- era el de la gratuïtat dels llibres de text. ¿Com és possible que una mesura imposada pel populisme més impresentable hagi estat l’eix central del debat estiuenc sobre educació? La gratuïtat dels llibres de text pot ajudar a la millora de la nostra malmesa educació en la mateixa mesura que el general Eisenhawer hauria contribuït a guanyar la guerra si en vers de fer desembarcar els exercits aliats a Normandia els hagués dirigit cap a Islàndia. I que consti que havia noticies ben sucoses; en el mes d’agost es publicaren les dades que mostraven que les escoles de Balears són les que tenen menys ordinadors de tot Espanya. Res; la cosa passà gairebé inadvertida.

Sigui com vulgui, però, Eisenhawer, Fest i Revel m’han deixat el pòsit de la seva extrema passió per la llibertat. De l’alemany i del francès em queda la precaució davant les concepcions socials messiàniques i el rebuig al principi de que els fins justifiquen els mitjans. De l’americà m’he quedat amb la lliçó del valor de la moral i, sobre tot, de la importància de saber escollir bé els objectius. Aquestes lliçons s’haurien d’universalitzar.