(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

La rentrée a la feina, que sempre és feixuga, m’ha rebut amb un ensurt. Com tenc per costum de cada matí, aprofitant el temps necessari per recórrer els prop de deu quilòmetres que hi ha des de casa fins al despatx, vaig obrir la ràdio. Arribà el moment de l’emissió de les notícies locals. Un dels titulars de portada de l’informatiu deia que un elevat percentatge –digueren el nombre exacte però no el record– de l’alumnat de la Universitat de les Illes Balears (UIB) du assignatures suspeses de convocatòries anteriors. La dada no em va venir gens de nou. Tampoc no en vaig fer una valoració especialment negativa perquè sé –com sap qualsevol que llegeixi una mica sobre gestió de l’ensenyament superior– que aquesta dada, per ser rellevant, s’ha de complementar amb moltes altres. Me tem, però, que la majoria d’oients en feren una altra valoració. Presentada com es va presentar, en brut, sense matisacions, sense entrar en els detalls del que això suposa i, sobretot, sense comparar amb dades d’altres universitats ni aportant referències d’altres indicadors sobre la qualitat docent, aquella era una informació que deixava malparada la UIB. El missatge ocult era ben clar: “la majoria de l’alumnat arrossega un caramull d’assignatures suspeses, ergo la qualitat de la docència és baixa”. Sí, aquell informatiu local desdibuixava la UIB i contribuïa a crear-ne una mala imatge. No creguin que escoltar aquesta notícia em trastocàs massa. Ser seguidor entossudit dels mitjans fa que estigui acostumat a llegir mitges veritats i fins i tot alguna mentida. L’origen del meu ensurt fou, sobretot, la font de la informació; la persona que amb veu pròpia venia a dir que la qualitat docent de la UIB era molt baixa era, ni més ni menys, un vice-rector.

La qualitat de la docència d’una universitat és una qüestió difícil de tractar en un informatiu, en un reportatge o en un article d’opinió. Per començar, hi ha molt a discutir sobre quins són els indicadors que convé fer servir per mesurar si l’ensenyament és més o menys bo. No entraré, doncs, en aquesta controvèrsia i em limitaré, conformat, a exposar els resultats que treu la UIB en un estudi sobre el tema que la Fundación Conocimiento y Desarrollo va presentar encara no fa dos mesos.

En comparació a les altres universitats espanyoles, la UIB treu un excel·lent –ocupa la posició 9 d’un total de 47– pel que respecta al percentatge d’alumnat que finalitza els estudis (l’anomenada taxa d’abandonament) i un notable alt (posició 15) pel nombre d’alumnes per professor. S’aprova bé (punt mig de la classificació) en l’anomenada taxa de rendiment i que fa referència al percentatge de crèdits (si són de fornades velles, poden llegir assignatures en lloc de crèdits) superats sobre els matriculats. Es suspèn, encara que sigui per poc, en la taxa de graduació; és a dir: en relació al percentatge d’alumnat que acaba els estudis en el temps que tocaria (la UIB ocupa la posició 34). També s’està en posició delicada pel que fa a la despesa corrent per estudiant. Hi ha dos indicadors que la Fundación CyD considera importants per mesurar la qualitat docent en els quals la UIB presenta molt mals resultats. El primer és el dels recursos físics docents; són escassos el nombre d’aules d’ensenyament, d’aules d’informàtica i, sobretot, d’espais de biblioteca. El segon indicador negatiu mostra que la UIB és la universitat espanyola amb menys alumnes d’altres províncies en els estudis de primer i segon grau.
Bé, ja veuen que la qualitat de la docència de la nostra Universitat presenta fortaleses i debilitats. Estic segur, perquè en som testimoni, que les nostres autoritats acadèmiques treballen per capgirar aquells aspectes que situen la UIB en mala posició. Convindria, però, que es tengués més esment a l’hora d’aportar dades parcials des de la pròpia institució. I és que informacions esbiaixades com les que va donar el vice-rector són letals per a la imatge de la UIB.