(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

Els que coneixem la professora C. Erice podem donar testimoni de la seva ferma vocació pedagògica. L’entusiasma la docència, cosa que, paradoxalment, no és massa freqüent entre el professorat universitari. Erice ensenya matemàtiques a la Universitat des de ja fa molts anys i l’altre dia, compartint un cafè, va manifestar el seu neguit. “Estic preocupada –va dir– per alguns alumnes de primer; els seus coneixements de matemàtiques són molt escassos i no han desenvolupat les seves capacitats d’aprenentatge. Tenc la sensació que l’alumnat de cada any ens arriba més mal preparat.”
El mateix dia de la conversa amb la professora Erice vaig llegir a El Cultural una entrevista a dos vells i prestigiosos catedràtics de literatura, els professors Joaquín Marco i Ricardo Senabre: ambdós manifestaven un sentiment molt semblant. Afirmava Senabre: “En mis 48 años ininterrumpidos de enseñanza sólo he visto descender progresivamente el nivel de preparación de los alumnos que ingresaban en la Universidad”. Deia Marco: “Sí, los alumnos han ido llegando peor preparados. La dificultad ahora reside en que quieran leer o incluso que entiendan lo que leen”. La meva amiga professora i els dos vells catedràtics de literatura espanyola han detectat una situació que dóna per parlar-ne molt. Vegem que puc dir amb les poques paraules que caben en aquesta columna.
S’ha de començar desmentint la idea, esdevinguda tòpic, que el nivell educatiu de la societat és de cada vegada més baix. Totes les generacions han malparlat de l’educació dels joves i sempre els han adjudicat un nivell educatiu més baix que el de la seva època. Joaquín Marco ho reconeixia a l’entrevista de El Cultural: “En los años 50 ya se decía de nosotros que estábamos peor preparados que los que nos precedieron”. El nivell educatiu del conjunt de la població, malgrat les aparences, ha pujat, i molt, generació rere generació. No insistesc; qui vulgui donar-li voltes al tema disposa d’una extensa producció bibliogràfica que en dóna testimoni.
El fet que el nivell educatiu general pugi no contradiu, però, que a les aules de molts estudis universitaris hi hagi un percentatge considerable de mals alumnes, fins i tot molt mals alumnes. Amb la massificació dels estudis universitaris, els bons estudiants d’antuvi també són presents a les aules, però mesclats amb altres que, per desmotivació (un percentatge considerable fa una carrera que no ha elegit com a primera opció) o poca intel·ligència, redolen, sense nord, pels campus universitaris.
De tot això –i de més coses- convers amb la professora Erice el mateix dia que s’informà que dos alumnes de la UIB, Rodrigo Casasnovas i Carles Barceló, havien estat guardonats en els Premis nacionals a l’excel·lència en el rendiment acadèmic. La nova va fer que la professora Erice i un servidor coincidíssim a reconèixer que ensenyar també proporciona satisfaccions. Això si: per suportar el feix de la docència a la Universitat convé tenir clar que els primers cursos dels estudis de grau han esdevingut el batxillerat del segle XXI. El nivell, efectivament, puja, però el procés s’allarga.

Fa empegueir. Cada vegada que es fa públic un informe sobre la situació de l’educació a Espanya, Balears queda retratada com una de les regions pitjors situades.

Sabíem que aquí no vol estudiar ni Déu: tenim la taxa neta d’escolarització en educació universitària més baixa de l’Estat. Tenim un percentatges d’abandonament escolar d’escàndol: del 44%, només superat per Ceuta i Melilla. Sabíem que l’esperança de vida escolar a Balears és la més baixa d’Espanya. Érem coneixedors que només Ceuta i Melilla tenen uns percentatges inferiors de població adulta amb estudis de segona etapa de secundària o universitaris. I ara, per acabar-ho d’arreglar, es publiquen noves dades que ens tornen recordar el que realment som. En aquest cas l’informe que posa de volta i mitja el sistema escolar de Balears fa referència al rendiment escolar. Fa poc, El Mundo en va publicar les dades preliminars.

El que aquest diari ha fet públic correspon a l’anomenada Evaluación General de Diagnóstico, un estudi que l’Instituto de Evaluación va enllestir l’any 2007. L’objectiu de l’anàlisi consisteix a valorar fins a quin punt els alumnes de primària i de l’ensenyament secundari obligatori (ESO) han assolit les competències bàsiques del seus corresponents nivells educatius. Per destriar-ho s’ha treballat amb una mostra de l’alumnat de quart de primària i de segon d’ESO estadísticament representativa dels alumnes d’aquests nivells, tant del conjunt d’Espanya com de cada una de les Comunitats Autònomes. Segons les dades preliminars que El Mundo ha publicat, els estudiants de primària de Balears treuen uns dels pitjors resultats de tot l’Estat: en Matemàtiques són en la posició 14 de 19. En competència social es col·loquen en la 15. Encara pitjor és en coneixement lingüístic i interacció amb el medi: posició 16. En la classificació global, només els alumnes de Ceuta, Melilla –una altra vegada el continent africà- i València estan pitjor situats. Un desastre. Si existís la vergonya col·lectiva les nostres illes estarien vermelles com una tomàtiga madura. També per la situació del sistema educatiu.

La causa de la manca de respostes davant la crisi de l’educació a Balears és, sobretot, el desinterès social pel tema. Aquí mai no passa res. Es publiquen dades catastròfiques i com a reacció, en els millors dels casos, apareixen quatre articles en els diaris. I ja està; morta na Linda. Tot segueix igual. L’educació, a Balears, no interessa a gairebé ningú. Amb el que es coneix dels problemes del sistema escolar, es podria suposar que, almenys, s’hauria generat un debat social i que es disposaria tant d’un diagnòstic clar del mal com d’una prescripció per orientar les necessàries normes legislatives. Però res d’això tenim; ni debat, ni llibres blancs ni projectes legislatius. I sincerament, la culpa no és –almenys no ho és en la seva totalitat- dels consellers del ram. Mirin el que passa a Catalunya: s’intenta reorientar una situació semblant a la nostra i en només dos anys el conseller ha patit cinc vagues d’ensenyants. ¿Entenen millor per què aquí ningú mou peça?